T'ho havia de dir

Un relat de: Jere Soler G
Em fa mal tot.
De mica en mica em recupero del sotrac.
L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.
Truquen. Despenjo.
-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.
-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.
-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.
-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.
Torno a entrar al menjador.
Em col·loco l'auricular a l'orella.
-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.
-Parla'm. Nena. No tinguis por.
-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?
-Sóc el teu pare.
-El meu pare és mort!
-...
Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar
-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.
-Què vols dir?
-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?
-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?
-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.
-El meu pare és mort!
-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.
-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!
Penjo.
Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.
Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.
-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...
Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.
-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!
Però la mare ja no hi és.
Torna a sonar el telèfon.
-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.
-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...
-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!
-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!
-Què vols? -i vinga a plorar.
-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?
-Sí.
-Des de quan ets al pis, filla?
-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...
-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?
-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.
-És clar. I saps per què?
-No. -gemego.
-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

Comentaris

  • gypsy | 27-04-2013


    A mi m'ha trasbalsat. Fa temps vaig somiar que la meva avia morta des de feia tres mesos em trucava per telèfon, em deia que no patíssim que s'havia trobat a tota la família allà. Em vaig despertar i la veu era la seva veu.
    Potser és possible morir d'accident, d'una forma molt ràpida i no tenir temps de pair la teva pròpia mort, com li passa a la filla del teu relat. El pare per això li havia de dir.
    I si hi ha molts morts que són morts però que no ho saben? I si pateixen pensant que encara són vius com la noia? No sabem res. Podem imaginar el que vulguem. Quina grandesa poder construir un món i un altre i un univers sencer amb l'escriptura.
    M'ha encantat aquest relat diferent d'altres que t'he llegit.

    PD: Felicitats per això que has fet de musicar i cantar poemes. És una proesa. A mi m'agrada com cantes, la teva veu i l'absència de temor al ridícul -que es diu coratge-

    Namasté

  • Terrorífic![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 21-04-2013

    Realment m'he trobat amb un relat terrorífic de debò, la qual cosa trobo ben difícil d'aconseguir; tanmateix tu ho has assolit per dues vies que conflueixen: la claustrofòbica i la inversemblant. I tot plegat seguint un ritme vertiginós, a una velocitat impossible, la mateixa que els va menar al lloc on es troben. Unes veus que prenen vida quan aquesta ja no hi és. Senzillament perquè tot és una fal.làcia i algú ho havia d'advertir.
    Molt interessant aquest diàleg pare/filla des d'un lloc i un espai inabastables.
    Una abraçada, Jeremías,
    Mercè

  • BUF! [Ofensiu]
    Antònia Puiggròs Muset | 21-03-2012 | Valoració: 10

    Caram, Jeremias, he estat amb l'ai al cor des del principi fins al final del relat! I que trist! Molt bo!

  • T'ho he de dir[Ofensiu]
    copernic | 27-11-2011

    És un relat molt i molt difícil perquè mantenir la tensió a través d'un diàleg amb l'única ajuda d' exclamacions o afegitons ja diu molt del teu domini de la tècnica literària. Chapeau, doncs en aquest sentit. D'altra banda i malgrat aquestes interrupcions constants (es pot parlar d'un relat sincopat) el text conserva la fluïdesa en la narració i passa avall amb gran facilitat. El final és la cirereta del pastís, la conclusió lògica d'un relat inquietant de molt bona factura.
    Una abraçada, company! Tot bé?

  • Perdoneu però algú ho havia de dir...[Ofensiu]
    annah | 27-11-2011 | Valoració: 10

    Des de l'inici que m'has tingut amb el cor encongit... i al final.... pell de gallina!!!
    Molt bo!!! M'ha recordat a "Los otros"

    Felicitats!
    Una abraçada!

    Anna

  • Bon relat[Ofensiu]
    allan lee | 24-09-2011

    amb ritme i suspens, i xoc final. El vaig llegir al fòrum, i ara vinc per dir-t-ho, i també perquè estic contenta que vagis penjant coses a la web. Ja sé que estàs ocupat en el blog- hi passo bastant perquè em sembla molt interessant- i segurament també amb altres projectes, però Rc és com la pàgina mare, on gairebé tots hem "començat". Res, una abraçada,

    a

  • T'ho havia de dir[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-09-2011

    que de tant en tant tornem i deixem una petja curiosa en aquesta plana, que com fantasmes amb nom irreal escrivim per, a voltes, oblidar que som vius de carn i os i volem fer-nos vius en els somnis de l'escriptura. I a voltes veiem fets realitat somnis que voldríem haver escrit, i que tan sols podem exclamar; ja l'ha fet un altre!
    I aquest és el cas, aquest relat ja l'has escrit tu, i ens queda el plaer de llegir-lo quan ens vingui de gust, gràcies pel regal Jeremies!

    I felicitats per endur-te'n el clàssic de torn.

    Que la tardor ens sigui favorable!

    Ferran

  • T'ho havia de dir...[Ofensiu]
    - | 18-09-2011 | Valoració: 10

    Bon relat, si senyor! El vaig llegir al fòrum i em va agradar molt.
    I t'ho havia de dir!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

260971 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA