MIRATGE, REALITAT?

Un relat de: Gemma Matas Gustems

L’Agnès està asseguda a la seva butaca. S’ha retirat una estona a la habitació, per descansar de l’enrenou que es sent dins la vivenda, provocat pel soroll que fan les eines que en aquest moment estan utilitzant operaris de la companyia de Gas Natural.
Fins ara, tots els aparells de la casa anaven amb subministrament elèctric, de fet, no perquè els hi posessin ells expressament, sinó perquè era el que hi havia quan la van comprar, però quan arribava el rebut que els hi corresponia pagar, era de quantitats astronòmiques i després d’informar-se amplament i estudiar la possibilitat d’estalviar una bona quantitat de diners, van decidir canviar tota la instal•lació i passar a posar gas natural.
Es sent cansada i s’ha endormiscat. Poc a poc va entrant en un son profund, acompanyat de bells somnis.
Es veu a ella mateixa contemplant el seu jardí i les boniques flors que el decoren, i més enllà, aquells camps plens de gira-sols que hi ha al davant de la casa. Fa un dia preciós, el sol il•lumina el paisatge talment com si fos una postal. No hi ha núvols al cel i és un privilegi poder gaudir d’un espectacle natural semblant. L’aire que es respira és tan pur, que els pulmons s’omplen d’oxigen net i sa. Es sent feliç.
La nena s’acaba de posar al piano. Li arriben les notes d’una melodia molt estimada i coneguda per ella: MINUET EN SOL de BEETHOVEN. La seva filla la interpreta d’una manera magistral. Ha heretat el do que la seva àvia!
Els operaris van avançant la feina i cada cop estan més a la vora de les habitacions. La casa es gran, ja han acabat tota la planta baixa i ara van per l’escala i el pis on hi ha les habitacions. Desprès només faltarà l’altell.
Els tres treballadors que s’encarreguen de tot, són àgils i eficients. Tal com els hi va prometre la Companyia, apart de que aquest era el seu sistema de treballar: fer-ho bé i ràpid, procurant no haver de fer durar gaire el rebombori que s’organitzava, fins que ho acabaven i ho deixaven tot lo més net possible.
Al iniciar el soroll a dalt, l’Agnès es desperta sobresaltada però la venç la son i decideix continuar dormint una mica més. El que no s’esperava era que li desapareixeria la placidesa que l’havia acompanyat fins ara i patiria un mal son, que no deixava de ser la realitat viscuda durant molta part de la seva existència.
De petita, havia tingut una vida agradable amb els seus pares. Tots dos treballaven, el pare en una oficina, com administratiu i la mare, era professora de piano d’una escola de música. No tenia germans.
Ella anava a una escola privada que oferia un ensenyament molt ample i complert, fins acabar el Cou, per anar a la universitat.
Va començar a estudiar filologia catalana però quan estava en el segon trimestre del primer curs, el seu pare va emmalaltí. Se l’hi va desenvolupar un tumor cancerigen a l’estomac i quan van intentar extirpar-li, el tenia tan escampat, que ja no hi van poder fer res i si va quedar a la mateixa operació.
Després de la desgràcia, la mare va continuar treballant, però van haver de canviar els hàbits de la vida que havien pogut gaudir fins llavors.
L’Agnès va deixar la universitat i es va posar a treballar com a professora interina de català a una escola. El sou no era gaire alt i el de la mare, tampoc era lo suficientment elevat com per poder seguir amb gaires luxes. Tot i que de moment van cobrar una bona quantitat de diners de l’assegurança mèdica que tenien, la pensió de viudedat que els hi quedava era baixa i entre una cosa i l’altra, arribaven justet a final de mes.
Vivien en un pis molt gran i maco prop del centre de la ciutat. Era de propietat però el manteniment, començant per les despeses indispensables de la llar, llum, aigua, gas, telèfon, despeses d’ escala, gestors, etc, tot el tema oficial de tributs, l’aparcament llogat dels dos cotxes que tenien, pagament d’assegurances i la manutenció diària del menjar, vestir i d’altres necessitats personals, las va portar a prendre la determinació de intentar vendre el pis i buscar alguna cosa més senzilla en un barri perifèric de la ciutat.
El van posar en venda, però no trobaven comprador. Alguna immobiliària els hi havia fet oferta de quedar-se’l, però a un preu que de cap manera era acceptable, per tal, van decidir esperar.
Tampoc els hi va ser fàcil trobar rés que els hi agradés. De fet, hi tenia molt que veure el nivell de vida que havien portat fins llavors i haver-se de traslladar a una barriada allunyada del centre i a un pis de mides molt diferents al que tenien, els hi provocava un gran pessimisme, tant a l’una com a l’altra.
Van continuar amb la feina però no hi havia manera de vendre el pis i com a toc final, al iniciar el següent curs escolar, l’Agnès va ser traslladada a una escola bastant llunyana de la ciutat i el desplaçament diari, li representava una despesa extra, que encara feia ressentir més l’economia mensual de casa.
Al no poder vendre el pis, tenien de seguir pagant tot el que eren mínims, més els tributs i despeses d’escala, apart d’algun altre extra. La mare i ella van decidir que com no ho podien aguantar monetàriament, se’l haurien de malvendre a l’agencia immobiliària que els hi oferís millors condicions.
Van anar tirant fins que la mare, va començar a caure en una depressió i en poc temps va anar decaient. Tot i que tenia la companyia de la seva filla, no es va saber sobreposar al nou sistema de vida que ara seguien i anava de mal en pitjor a passos agegantats. Al final, l’Agnès es va veure obligada a ingressar-la a un centre, no la podia deixar sola a casa de cap manera mentre anava a treballar, el metge la va avisar de que podia fer alguna bogeria.
Allò va ser una altra despesa afegida i molt elevada, tot i que no va durar més d’uns quatre mesos. Un matí, al anar a despertar-la, la infermera la va trobar morta al llit, van veure que s’havia pres un tub quasi bé sencer de pastilles d’un dels medicaments que li donaven. No entenien com l’havia pogut agafar!
L’Agnès es va trobar sola, desemparada i cada cop més trista. Tenia per davant el cas de la seva mare i va intentar de totes per totes no caure en el mateix error.
S’apropava el mes de juliol, estaven apunt de tancar curs i va decidir mirar de trobar alguna altra feina que li proporcionés un sou més elevat. Va aconseguir poder entrar en una empresa com administrativa. Tot i que no era per lo que havia preparat la seva formació estudiantil, era molt intel•ligent i no va tenir cap dificultat en poder-s’hi adaptar de seguida, a més a més, apart del català, dominava bé el castellà, el francès i l’anglès.
Al cap de poc temps, va començar a simpatitzar amb un company, també administratiu, es van enamorar i van decidir viure junts. Tot i que amb els dos sous es podien permetre una millor vida, desprès de plantejar-s’ho van creure que el més convenient era mirar d’estalviar al màxim i intentar reunir una bona quantitat, per comprar una caseta en algun lloc proper on poder-hi viure amb tota comoditat.
El pis d’en Francesc, era més gran i més cèntric, però el preu del lloguer era bastant més elevat, així és que van preferir seguir vivint en el de l’Agnès. També hi va influir molt saber que l’amo de l’edifici, havia dit als veïns que volia fer la instal•lació de gas natural a tot el bloc i apart de poder eliminar la molèstia que representava el butà en tots els aspectes, la finca també adquiriria més valor. Volia aprofitar una bona oferta que li havia fet la Companyia de Gas.
Van decidir casar-se i així poder legalitzar la seva unió. S’estimaven molt i apart, volien tenir un fill. Abans d’acabar l’any, l’Agnès és va quedar embarassada. S’anava trobant molt bé però també es sentia molt més nerviosa. Li donava la sensació de que quan nasqués el seu fill, haurien de viure en un altre lloc i també li haurien de donar una educació en un bon col•legi. No es sentia a gust en el pis i moltes vegades, per la nit tenia el miratge d’una casa, amb un jardí al davant ple de flors, situada enmig de la natura.
L’endemà, li comentava al Francesc el seu somni. Sabia que de moment no tenien possibilitat de poder fer cap canvi, però no perdia la il•lusió i l’esperança de que no caldria trigar gaire temps. El seu fill hauria de viure com quan ella era petita: es mereixeria lo millor del mon.
Quan va arribar el moment, va néixer una nena molt bonica i entre una cosa i l’altre, els hi va començar a minvar l’economia familiar. Ni ell ni ella tenien els pares vius i la petita necessitava totes les atencions, fins que no fos més grandeta i podes anar a la guarderia.
L’Agnès és va veure obligada a deixar de treballar i es notava molt la manca del seu sou. Van seguir vivint en el mateix pis durant uns quants anys. Ella va tornar a trobar feina i van decidir portar la nena a un col•legi privat del centre, del que en tenien molt bones referències, però d’un preu molt elevat. De tota manera, els estudis eren molt complerts i això és el que ells valoraven més.
Quan la nena tenia 10 anys, van veure que ja els hi era possible fer un canvi i començar a buscar la caseta que havien somniat. No tenien pressa, volien que fos un lloc molt ben escollit i s’hi podessin trobar el més a gust possible. No calia córrer, tampoc estaven tan malament en el seu pis. Se l’havien anat arreglant i es “sentien a casa seva”. Fins i tot, quan els hi van instal•lar el gas, van acceptar una oferta molt bona per poder posar la calefacció i la assecadora de roba, també hi havia ascensor o sigui que ni molt menys era un lloc en el que no si podés viure bé durant el temps que fos.
Però un diumenge, donant una volta amb el cotxe per les rodalies de la ciutat, van veure una casa i un paisatge que s’assemblava al miratge de l’Agnès. Semblava la copia del seu somni.
Van fer números i veient que els hi era possible, decidiren embarcar-se i procedir al trasllat, un cop haver acabat amb els tràmits corresponents.


L’Agnès es va despertar. Es sentia inquieta i estranya. Acabava de tenir un somni que era com el reflex de la seva vida i li costava entendre que estava passant. Tot i que ja portava uns mesos vivint en aquella casa, encara no se’n havia fet ben bé a la idea.
Va sentir el soroll dels aparells dels operaris i la melodia del piano que el sobrepassava. Es va relaxar, va mirar per la finestra, i va gaudir plenament de tot el que l’envoltava. El seu miratge s’havia convertit en realitat!

Gemma Matas





Comentaris

  • Tot i que[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 24-04-2013

    no sóc partidària dels relats massa llargs, he trobat ,en aquest, que d'un fet àrid com pot ser una instal·lació de gas ,n'has tret un relat senzill, fàcil de llegir, narrant les vivències de quasi tota una vida.
    Felicitats pel reconeixement obtingut.
    Una carinyosa abraçada, Gemma.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Gemma Matas Gustems

Gemma Matas Gustems

73 Relats

411 Comentaris

77211 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Com m’imagino que tots els que som relataires, m’agrada molt escriure, cada vegada més i valoro molt els comentaris que vaig rebent.

​L'opinió del companys ajuda a anar aprenent, a corregir errades de narrativa on et pots haver confós, a reflexionar i a desenvolupar la imaginació, així com també és molt interessant llegir relats que vas trobant aquí i allà, anar ampliant el cercle de coneixença de relataires i descobrir cada cop més el gran món ​que ens ofereix​ la literatura.

Estic molt contenta de formar part de RELATS EN CATALÀ, crec que és una web molt important per tots els que ens agrada escriure i que no ho fem per l’afany material de guanyar-hi diners.

Us passo el meu correu per si algú de vosaltres vol tenir un contacte més directe:

gemmamatas.50@gmail.com

També us passo el meu bloc, molt senzill, però és on vaig reunint tots els meus escrits, siguin els passats a RC o d'altres.​

http://gemmamatas.blogspot.com