La Plaça de Sant Sebastià

Després d’uns anys treballant a l’Àfrica Oriental, experiència que detallaré en una altra ocasió, vaig tornar a Barcelona empès per un crit intern de la mare i la seva salut delicada. Havien estat dotze anys molt intensos i enriquidors alhora, però la veritat és que cada cop notava més la manca d’una bona paella a l’estómac; enyorança vull dir. Vaig quedar amb en Lluís, el meu germà, per tal de fer un vol pel centre de la ciutat que sempre m’havia apassionat tant.
-Ja coneixes els darrers canvis de la ciutat, de la Via Laietana, oi? –em digué només trobar-nos a les portes de l’Estació de França.
-No sé de què em parles. A què et refereixes?
-No saps res?
-Res de què, Lluís. -vaig respondre encuriosit- No veus que allà baix no ens arribava pràcticament cap notícia del món civilitzat? Si amb prou feina teníem coneixement del que passava al poble del costat! Com volies que sabés alguna cosa de Barcelona, a tants milers de quilòmetres de distància?
-Redéu, no fotis que no saps res! Ara entenc -digué en Lluís donant-se un cop al palmell de la mà- que em retornessin totes les cartes dels darrers sis o set anys! Allà t’ho explicava tot.
-Què és tot, quines cartes, de què es tracta?
-Redéu Eusebi! -en Lluís va inspirar profundament, féu una pausa i continuà- A part de coses de la família, la salut delicada de la mare i el creixement dels nanos, coneixent el teu interès històric per la ciutat, no podia deixar-te sense cap notícia de la reforma, dels darrers canvis.
-Quins canvis?
En Lluís va moure el cap negativament, donant a entendre la seva incredulitat.
-Doncs ja veuràs. Crec que t’he portat al lloc adient. És bestial!
Vam creuar el Pla de Palau pel costat de les Set Portes i davant la Llotja en Lluís m’aturà i em digué:
-Mira Eusebi, el que veuràs a partir d’ara no té res a veure amb el que tu coneixies. No sé si explicar-t’ho bé o donar-te la darrera carta que encara guardo a casa. Crec que obrint bé els ulls en tindràs prou.
Amb tota la curiositat del món vam tombar a mà esquerre pel carrer del Consulat de Mar. Allà mateix va començar a obrir-se’m la boca. Vaig quedar-me absolutament absort pel que els meus ulls observaven. Estava astorat.
-Però, però què ha passat aquí? Què és tot això? -vaig preguntar amb tots els punts suspensius possibles.
-Mira noi, -respongué en Lluís- tot això, tot el que veus t’ho vaig explicar en aquelles cartes que no et van arribar mai. Crec que és millor que anem passejant i et vagis fent càrrec a poc a poc de tot el que vagis veient. Ja fa sis anys del canvi i jo, encara no m’hi he acostumat. Hi ha tantes coses per veure!
Estàvem aturats al centre d’una preciosa plaça porxada, farcida de paradetes amb tendals ratllats, on es venia de tot; semblaven els Encants. Al seu darrere sobresortia el campanar punxegut d’una església desconeguda per a mi.
-Què és tot això, -vaig preguntar- on som?
-Eusebi, estimat germà, et presento la Plaça de Sant Sebastià. També és coneguda com els Porxos dels Encants. És l’indret precedent dels Encants de la plaça de les Glòries, te’n recordes? Mira, l’església que hi ha al seu darrere és el convent de Sant Sebastià.
-Però, però, aquí no hi havia la plaça d’aquell, de l’Antoni López i l’edifici de Correus?
-Sí, efectivament. Però tot això ja no hi és, ho van enderrocar. Tot ha canviat de dalt a baix, tot ha tornat als seus orígens. Mira, vine, segueix-me i respira profundament.
Vam començar a caminar a poc a poc, absorbent tot el que bonament els meus ulls podien captar. Carrers molt estrets per aquí, més estrets encara per allà, placetes diminutes plenes de bars i bon ambient, tot farcit de botiguetes de tota mena. Vaig adonar-me que molts carrers només tenien botigues d’un sol gènere, talment com si fóssim a l’edat mitjana amb els carrers dels diversos gremis. Hi havia molts turistes, molts, majoritàriament anglesos , nord-americans i russos. De tant en tant es sentia algú que parlava català.
Vaig començar a llegir els noms dels carrers i places amb entusiasme. No els havia sentit mai, però els notava molt propers, molts d’ells amb ressonàncies magnífiques: carrer dels Abaixadors, Aimerich, Arc de Sant Francesc, carrer de l’Avellana, de la Bacea, dels Fenosa, carrer de les Donzelles, de les Filateres, del Fondet, o el carrer dels Graciamat.
També ens vam entretenir molt a les diverses placetes que s’obrien i airejaven el meu agitat cervell, com la plaça de l’Oli, la plaça dels Argenters o la dels Àngels.
-Aquí, en aquesta plaça, -vaig dir desconcertat- no hi havia l’estació de Jaume I i aquell horrorós edifici d’oficines que feia cantonada amb el carrer Princesa?
-Sí. -respongué en Lluís- L’entrada de l’estació és al teu darrere i l’edifici horrorós el van tirar a terra, per horrorós.
Allà al costat vam veure una preciosa església gòtica. I més enllà, una altra.
-Són les esglésies de Santa Marta i el convent de Santa Caterina. -m’informà el meu germà.
-El del mercat?
-Sí. El mercat és al seu costat.
Vam continuar caminant dins d’aquell laberint de carrers i carrerons, places I placetes de noms meravellosos: carrer de l’Hostal de Manresa, de l’Infern, dels Malla, carrer de la Riera de Sant Joan, de les Magdalenes, del convent de les Magdalenes, o el carrer de les Tres Voltes. La gentada que es veia era molt eclèctica. Hi havia de tot, gent del país, poqueta, turistes, molts turistes, molts badocs també i encara més turistes. Estava absolutament al•lucinat.
-Lluís, si us plau, em podries explicar exactament què punyetes ha passat aquí? On soc? On és la Barcelona que jo coneixia? Què és tot això? No sé si és fantàstic o horrorós de tant turisme, però què és tot això?
-Mira Eusebi. Tornem a la plaça de Sant Sebastià. Conec una granja encantadora on fan uns suïssos de por. Trucaré a la Berta, que vingui i porti la darrera carta que no et va arribar mai. Has de saber exactament què ha passat, per què ha passat tot això.
Vaig mirar el nom del local abans d’entrar-hi: Marquès de Monistrol.




Barcelona, març del 2.023

Estimat Eusebi:
Fa molt temps que no sabem res de tu. Esperem i desitgem que tot et vagi molt bé. Ens hem posat en contacte amb SOS SOMALIA, però ells també diuen que és molt difícil la comunicació amb el vostre campament, que fan tot el que poden, però que les condicions bèl•liques fan gairebé impossible cap comunicació, que tinguem paciència i tot això que es diu.
Per aquí tot va bé. El nou govern va progressant de mica en mica. Després de les dificultats inicials causades per la llarga crisi, les coses van millorant. L’economia es va refent, Espanya cada cop ens accepta millor i Europa ha començat a enviar-nos els ajuts promesos.
Ja coneixes l’èxit que vam assolir l’any passat amb els Jocs Olímpics d’hivern, oi? Tothom encara parla de les magnífiques infrastructures I organització que vam oferir. Les pistes artificials d’esquí de Collserola, Sant Llorenç del Munt i, sobretot, les espectaculars de Montserrat van deixar a tothom bocabadat. O les proves d’esquí de fons per la carretera de les Aigües. No diguem res dels salts de trampolí per sobre la Font Màgica de Montjuïc. Impressionant!
I en aquest camí continuem. Ara ha arribat el torn de la Via Laietana. Ja saps que darrerament Barcelona s’està convertint en un parc monotemàtic de turisme i oci. L’ajuntament i el nou govern en són ben conscients i, per tant, volen esprémer aquest camp a fons, per tal d’aconseguir els diners necessaris que la nova Catalunya necessita. Total, que amb l’ajut econòmic d’Europa han decidit reformar el centre de Barcelona. Volen reformar tot l’espai que ara ocupa la Via Laietana i tornar al seu aspecte original, al d’abans de 1.908. Ja no saben què fer amb tants turistes; no saben pas on posar-los! El Parc Güell, les Rambles i la Sagrada Família són espais impossibles de visitar. La gentada és ofegadora. Però com que els turistes continuen venint, atrets ara per la nova Catalunya independent, doncs això, han decidit retornar l’aspecte inicial a la zona de Correus fins la plaça Urquinaona.
Diuen que el trànsit contaminava massa, que era perillós pel Barri Gòtic, que s’havien de cercar nous horitzons sostenibles i que reconstruir la Barcelona medieval per als vianants i, sobretot, turistes seria tot un èxit.
Les obres estan gairebé enllestides. Van començar per enderrocar l’edifici de Correus, que amb les noves tecnologies ja no feia servir ningú. El primer edifici que van refer va ser el primer que també es va enderrocar quan es va construir la Via Laietana el 1.908, el Palau dels Marquesos de Monistrol, al carrer Ample, tocant la plaça de Sant Sebastià, on abans hi havia la d’Antoni López i Correus. Han continuat cap amunt, refent tots els carrerons, places, edificis I esglésies que hi havia abans de la construcció de la Via Laietana. Ha sigut una feinada impressionant. Tot estava molt ben documentat i per tant, la feina de molts aturats ha tornat aquí, al totxo, te’n recordes del totxo i la mare que el va parir?
En fi, que la nova Barcelona, capital de la nova Catalunya no té res a veure amb la que tu coneixies. Tots tenim ganes que vinguis i ho vegis, sabent el teu amor històric per aquesta ciutat nostra. La mare no està gaire bé, però va fent. Els nanos van creixent exageradament. Espero que aquesta carta t’arribi d’alguna manera o altra.
Rep una forta abraçada del teu germà Lluís.