BALÚ

... si el relat és real o imaginat. Tant m'hi fa. Al remat, però, l'essència que vols comunicar és el que val i compta. I és pura, humana, tendra i ...quasi quotidiana pels que tenim gossos i els estimem.

Molt BONES FESTES tingues en família! Com és natural, amb salut i rebolica!!!!

Desitjo que gaudeixis d'aquestes festes amb pau, alegria i molta salut. Suposo que tens una família llarga i que no faltaran petitons a taula. Amb criatures, el Nadal té més encant. És clar que tots ens fem una mica infants aquests dies.

Una forta abraçada nadalenca

És un fet real, dius. M'ha sorprès molt la capacitat d'en Balú per a l'aventuració i la vida bohèmia pròpia d'un home de conte. És clar, Nonna, és que jo crec que els gossos són més intel.ligents que els homes! XD!


Sergi : )

Nonna!! feia molts dies que no passava per aquí... i veig que portes un parell de mesos que no escrius!! Es troba a faltar la teva sensibilitat i experiència!!

Un relat d’allò més bonic... com més el llegeixo més em sorprèn i més m’agrada. Els gossos són més intel•ligents del que ens pensem...

Una abraçada
Cesc

De petita em feien por els gossos, fins que vaig aprendre que eren uns éssers delicats com el del teu relat.
Gràcies pels teus comentaris i rep un petó del meu sol solet i meu.

desprèn aquest relat que sens dubte ha sorgit del teu cor. M’ha emocionat.
Pobrissó, imagino l’escena. Segur que vas plorar .
T’agraeixo el comentari amb felicitació inclosa.
Petons estimada Nonna

Saps, Nonna, que tinc una debilitat pels gossos? M'han agradat des de ben petita i sempre n'he volgut tenir un però no ha estat mai possible. El meu primer relat que vaig penjar a RC va ser precisament sobre el tema d'un gos. Amb això vull dir-te que no saps com m'ha agradat la història del teu estimat Balú, és molt emotiva de per sí, sobretot el final, però tu saps donar-li el toc personal carregat d'humanitat i això, amiga meva, no ho fa qualsevol si no és que parli amb el cor a la mà. Tu ja m'entens, oi?
Molts petons i fins ben aviat, aviat, hehe!

Mira, aquesta setmana he estat de vacances a Ribes de Freser. El dijous vam sortir per pujar a l'ermita de Sant Antoni. Només començar la pujada ens vam trobar un senyor amb un gos tronera. Ell, vinga cridar-lo. El gos, en Terry, res de res. L'amo ens va dir: "Quan arribeu a dalt, l'envieu cap a baix, perquè fins a dalt, no pararà". Nosaltres, cada deu minuts l'anàvem cridant perquè tornés avall. Ell però, res de res, amunt! Un cop a Sant Antoni, tossut com una mula, ell amb nosaltres. Ni cridant-lo ni acaronant-lo. Vam baixar cap a Campelles i d'allà a Roques Blanques, a prop de Planoles. No vegis com patíem! Pensant en l'amo i en el problema un cop arribéssim a la carretera. Però finalment, arribats a Roques Blanques, tres hores després de l'encontre, en Terry va desaparèixer. Suposo que coneixia el camí o la carretera de tornada fins a Ribes. I és que els gossos són així, fidels i troneres. Ah, el meu darrer poema parla d'una afirmació personal en moments de dubte, no pas nacionals (que són ben ferms) sinó d'estat d'ànim. Una abraçada i gràcies per fer-me recordar de'n Terry i la mare que el va parir!

Aleix

i és que tenim tantes coses a aprendre del animals i de la natura en general... ens pensem que som superiors i molt em temo que ...

una abraçadeta i gràcies per ser per aquí
;-)

Quina tendresa deu de fer veure un gos plorar! I quin dolor haver d'escollir entre la crida de la natura i la fidelitat a les persones amb les que sempre s'ha estat.
Jo no tinc animals però pel que sé d'ells tenen sentiments com les persones i, de vegades, millors que nosaltres.
Gràcies per aquest relat tan dolç.

que bonic, Nonna!!
Que dolç!!
és un reflex del nostre dolor, del dolor de no sentir-nos prou estimats..
és preciós!!
M'ha emocionat...
escriu, escriu, escriu...I et llegirem.., et llegirem..
petons.........molt dolços......i sense llàgrimes!!!

jo també vaig tenir un gos que plorava a l'horabaixa. Feia uns udols llarguíssims, plens de melangia, jo crec que recordava un amo que havia tingut abans. Era un gos com un amic. Ho escrius tan tendrament que toques el cor de tots els lectors: perquè ho escrius sense escarafalls, amb tot l'amor, i amb gràcia i delicadesa.
Tinc el llibre que em vas regalar com un petit tresor: és preciós, i no puc agrair-t'el prou. T'envio el meu carinyo i molts records al teu guapíssim marit. Molts petons

Silvia

He observat el gos " de la meva filla", amb diferents "amigues", els jocs , els lladrucs, no són iguals ... una es amiga... l'altre amant... l'enamorada no hi té res a veure... no es pot explicar!
Al mateix temps perquè ens sorprèn? No son éssers vius del mateix planeta que nosaltres?
Anna

mes intel·ligent que he vist mai era un gos d’Atura Català
que be que aniríem si algunes persones fossin capaces de arribar a la seva alçada
Emotiu relat.
Salutacions
Josep

A vegades penso que els humans, amb tanta tecnologia i amb tants i tants avenços en tots els camps de la ciència i del pensament, hem perdut la perspectiva de qui som i on anem. Aleshores, s’imposa la lliçó de la resta d’éssers vius que no tenen ni temps ni ganes de distreure’s de tot allò que és realment important i natural. La solució sembla, doncs, que no és altra que un retorn al sentit comú de la naturalesa.

Tot això és el que veig en la teva història, escrita amb la tendresa, naturalitat i saviesa a què ens tens acostumats, amiga Carme.

Raül

Sembla mentida que els animals puguin ser tan ​perpicaços amb el gènere humà i ens tinguin tanta estima.
Es molt penós veure qui deixa abandonat al seu animal de companyia perquè "li fa nosa" al llarg del temps per poder-se moure com vol. Jo em pregunto, no hi havies pensat en això abans d'agafar-lo? - no havies pensat en que et podria estimar i et consideraria el seu amic? - no havies pensat en que no entendria que volia dir "amo" i per ell series el seu company, el seu ídol?
Com amb tot, s'ha de reflexionar i pensar molt abans de fer qualsevol cosa, sobretot si pot comportar un mal viure per un ser que t'estima.
Que hi farem, som humans!
Una abraçada Nonna.

Gemma

Ho sento de veritat, però aquesta vegada no he pogut evitar de posar-te la valoració numèrica!! M’has tocat la fibra!
Eloi

Quan he començat a llegir-lo imaginava un final tràgic i dramàtic... però se m’han humitejat els ulls en imaginar l’escena... si és un cas real, realment demostra que es un gos extraordinari! Com pot un gos mascle reconèixer un seu fill? O es que plorava per la gossa? Realment molt bonic, m’has entendrit la nit! (he de confessar que soc un gran amant dels gossos!!)

Una abraçada molt gran Nona!!

Eloi