I de nou comences a caminar...

Un relat de: Annalls
I de nou comences a caminar,
Ara, passes mes llargues, lluny del meu esguard,/mes enllà / enllà del meu.../
I una llàgrima lluita per no sortir ,
perquè les mares petita flor meva,
som així.
Si, som així, per molt que entenguem:
“que els fills no son els teus fills,
si no fills de la vida… “
Qui ho va dir això? Era aquell poeta Italià?
Memòria de mare que comença a caminar,
Vers el camí d'àvia.

Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]
    Jere Soler G | 29-10-2013

    Jo també et dec els comentaris de la quinzena, i abans de començar amb aquest, et volia agrair els teus comentaris. Feia molt temps que ningú em comentava; i hi va haver una època en què aquesta pàgina significava molt per a mi; en certa manera va ser com una escola d'escriptura. Els teus comentaris m'han fet reviure antigues sensacions i m'han posat una mica nostàlgic. Estic passant un període de descans en l'escriptura de ficció, del qual intento sortir, i espero aconseguir-ho aviat. M'he refugiat en l'escriptura de sensacions, d'idees, de quotidianitat al meu blog, que m'atorga gratificacions instantànies. I ara sí, et comento el teu escrit.

    Comparteixo sensacions perquè no sóc mare, però sóc pare, i pare d'un adolescent precoç que m'està ensenyant a ser dialogant, a tenir mà esquerra, a buscar el pacte i a no defugir l'autoritat. El teu escrit el rebo com una mena de poema, a mig camí entre l'assaig i la lírica, que em deixa una sensació positiva i esperançada. Gràcies!

  • Hola Annalls,[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 24-09-2013 | Valoració: 10


    Un poema preciós, escrit amb el cor!

    He passat per aquesta etapa, les passes es van anar fent més llargues... però he arribat al camí d'àvia i aquelles passes tan llargues, s'han anat escorçant i poc a poc, quasi tornem a caminar en paral·lel.
    Ara, al mig nostre, van fent camí unes passes molt petitones, molt petitones però que són les que han fet entendre a aquelles passes tan llargues que el camí té doble sentit i ara, qui feia les passes tan llargues és qui ha de començar a ensenyar a fer passets molt petitons, igual que la mare, que s'ha anat quedant enrere però que és qui la va ensenyar a caminar, igual com ara vol que n'aprengui el seu fill, amb el desitj de que les mans que l'aguantin perquè no caigui quan s'entrabanqui, no siguin unes altres que les teves...

    Moltes gràcies pel teu comentari "tafanera empordanesa", així que vas descobrir el quit de la qüestió abans d'acabar eh?
    és el que té ser empordanès, NO ENS PODEN DONAR GAT PER LLEBRE!

    Una abraçada Annalls, ens anirem llegint!

    Gemma

  • Visc a Barcelona...[Ofensiu]
    bloodymaruja | 23-09-2013

    Hola!! T'escric per dir-te el meu nom i tot això.Em dic Maria Porta, o Maribel Porta , com t'agradi més( ja t'explicaré), i visc a Barcelona, encara que m'agradaria més viure al meu poble, un petitó de Lleida.
    El meu mail és bloodymaruja@gmail.com,, Quan vulguis m'envies un mail, jo et contesto i et dic el mòbil i podem quedar a pendre un cafetó, val?, Què guapes esteu !!deu ser la teva filla; és igual que tu.

  • Eloi Miró | 21-09-2013

    Noo!!! Hahaha Anna! No és un moment de depressió, vull transmetre una resignació de cara a un futur obert, tant obert que no podem fer res per canviar-lo, perquè de fet tampoc sabem què hi passarà... és un enigma que dia rera dia l’anem resolent, crec que és per això que entenem les coses una vegada ja han passat. Per altre banda també volia expressar la resignació que podem tenir davant la possibilitat d’una mort imminent, si t’hi pares a pensar sorprèn com un cosa tant bella i tant complexa com la vida es pugui destruir en un sol instant... anys i anys de constricció i un segon ho canvia tot. Però bé m’agrada més pensar que tots som viatjants, que la vida és com una via on circula un únic tren i que només nosaltres triem quina és la parada que baixem, conscient o inconscientment.
    I que quedi clara una cosa: no em rendeixo per res! També sóc totalment partidari que s’ha de lluitar pel que estimem, volem i desitgem! Hahahah qui rollo que t’he “futut”... però bé, que la poesia no vol pas ser una expressió desesperada de la vida, més aviat ve a ser el resultat d’un moment en què et planteges certes coses! (el vaig escriure un dia que tornava tard a casa amb autocar, era fosc i feia fred!)
    Hahaha déu ni do Anna!! El que haig de dir per explicar-me, no sé si m’he fet entendre, però junt amb aquests grans paràgrafs t’envio una gran abraçada!!
    (durant uns quants dies posaré el meu correu a la biografia, per si vols que ens comuniquem més per allà que per aquí!).
    Salutacions:
    Eloi

  • llaços de vida[Ofensiu]
    ales de foc | 19-09-2013 | Valoració: 10

    és llei de vida que els fills ens allunyem dels pares...però són distàncies finites. Sempre estem comunicats, en certa manera, amb els pares. Sempre tornem. Sempre caminem a la seva vóra...


  • Anna, Anna..[Ofensiu]
    Marteta | 19-09-2013 | Valoració: 10

    Ja he acabat de donar-li voltes a la foto (més que res perquè ja no és la mateixa! hahaha)
    Ara llegiré el poema que m'has dit de l'Eloi i espero poder ajudar-te jajaja
    I aprofit per contestar-te a una pregunta que em vas fer... doncs jo faig una mescla entre el batxiller social i humanístic, tot i que tenc més del social (economia i mates) que de l'humanístic... Sort de la filosofia i de la lituratura universal...

    Una besada!

  • I com passa el temps![Ofensiu]
    Eloi Miró | 19-09-2013 | Valoració: 10

    I com passa el temps que a la llarga, si la sabem aprofitar esdevé maduresa. M’agrada com compares el pas del temps i les noves etapes de la vida amb un camí... i amb això jo t’hi afegeixo amb optimisme: que el camí només s’acaba quan nosaltres volem, ja que si ho desitgem, pot ser un bonic viatge cap a l’infinit!

    Una Abraçada Annalls que ara feia molt que no donava senyals de vida!! veig que tu continues escrivint amb força...

    Petons

    Eloi

  • Quines emocions[Ofensiu]
    bloodymaruja | 18-09-2013 | Valoració: 10

    Em despertes tantes emocions... els fills, com tu dius ,no són teus.. l'únic que hem de fer és acompanyar-los mentre puguem i estimar-los, coses que , de vegades, poden ser difícils.Per entendre els adolescents es necessita fer moltíssima memòria i un camió de tolerància. Els néts, i t'ho dic per experiència, són un meravellós regal. No tens la responsabiitat dels pares i tens el punt de mira molt més objectiu.. I mira, acabo de llegir això que he escrit i m'ha semblat tan retòric...
    Es que em faig vella.. de cop et mires i dius.. ostra, com ha passat el temps!!!
    Annalls, m'encanten els teus poemes i disfruto molt llegint-los. També agraeixo la teva admiració. T'aprecio molt, guapa, amiga !!a veure si amb la Mena i l'Anaïs fem una trobada i ens prenem unes birretes.. o un te.

  • Annalls[Ofensiu]
    Gabriel M. | 11-09-2013 | Valoració: 10

    Benvolguda amiga, en primer lloc perdona si trigo a passar-me per relats i sobretot a llegir-te que és un verdader plaer.
    El meu poema "On vas", com bé li dic a la Bloody és absolutament en contra del pessimisme que moltes vegades ens envolta.
    El teu poema és senzill, net i preciós, molt molt bonic.
    Petonets dolços

  • Amor de mare...[Ofensiu]
    brins | 06-09-2013 | Valoració: 10

    Un poema molt sentit, Annalls, les passes dels nostres fills sempre seran "nostres" per molt grans que es facin, i a vegades ens costa acceptar que puguin avançar sense la nostra ajuda. El temps i l'amor, però, ens ajuden a acceptar-ho; poder comprovar que els camins que recorren són rectes i plans és la major satisfacció que pot tenir una mare.

    Una abraçada,

    Pilar

  • jo també tinc aquesta llàgrima a punt de caure...[Ofensiu]
    joandemataro | 02-09-2013 | Valoració: 10

    tot i que els meus tot just comencen l'adolescència. entenc el que vols expressar i coincideixo amb la Marta que això és senyal que has estat i seràs sempre una bona mare per als teus fills

    salutacions ! ;-)

  • Marteta | 02-09-2013 | Valoració: 10

    La meva mare em diu que per molt que camini sola, sempre tornaré al seu cau. Sigui per necessitat o per enyorança. I jo també ho crec, però també pens que per molt que amolli la seva mà, sempre estarà al meu costat (com si els seus consells mai em deixesin de voltar pel cap)


    M'ha agradat el poema, segur que ets una molt bona mare!
    Una besadaa:)

    Marta

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Annalls

Annalls

77 Relats

543 Comentaris

56435 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
M'agradaria saber escriure, captar allò que sents i trasformar-ho en paraules.
Jugar amb elles per posar-les de la manera més harmoniosa. Dir el mateix que han dit d'altres però que no s'assembli gens, fins i tot donar naixement a expressions .
M'agradaria que si algú em llegeix , s'aturi a deixar un comentari per ajudar-me a fer-ho millor.