Quina ràbia! (Culpa)

l'escena! troba molt adequat el to emprat en aquest relat, resulta amè i divertit, que no tot han de ser melanconies, oi "parisina"?

precisament el que em falta a mi sovint
un petonàs
joan

Ben fet! je je, vas fer molt bona compra..amb el que et va costar, vas comprar els pantalons i moltes altres coses, no trobes ?. Coses que tenen més valor que els diners.

Potser els pantalons aniran a parar vés a saber on al cap del temps, però sempre et quedarà la satisfacció personal de l'acció del moment.

Molt bò lo de la novia de Chucky !! .. ja m'ho imagino .. je je.

Salutaciooooons!.

Sussu.

Aquesta és una de les moltes tonetries que arribem a fer els humans...

Molt bon relat!

Petons.

no em sento crític literari.Normalment parlo del que diu el relat, però en aquest cas m'ha atreveixo a donar el meu criteri.
Amè de lectura àgil, molt ben escrit, disciplinat... Dels gests més quotidians en fas literatura.
enhorabona
Avant

És curiós el que podem fer per fals orgull.

Cendra

Sortir airosa d'una situació en que està en joc "la nostra talla" , pot sortir car.
Després d'un sentiment de triomf com aquest , ha de fer ràbia i sentir un rau-rau per dins si la veritat és que no ens pot fer profit , per no ser la nostra talla i a més resulta que eren força cars. Crec que millor donar-los, saber que algú els aprofita pot ajudar a treure la mala consciència, millor que veure'ls fets draps o tapetes , perquè renoi quina penitència !
De ben segur , que aquesta anècdota l'hem viscuda més d'una de nosaltres, en el relat deixes ben palès d'una manera planera i senzilla, totes les sensacions que es viuen i que per la seva quotidianeitat no ens parem a valorar-les, en dones un bon consell, després de llegir-lo crec que ens ho pensarem millor.

Una abraçada estiuenca, fresca com l'aigua del mar i cálida com la sorra.
Núria

Que bé m'ho he passat amb la grassoneta! El cas és que el teu relat és real com la vida mateixa. Aquest bocí de vida, explicat amb un humor finíssim, el veiem força sovint entre dones en qualsevol botiga de roba. Veig que el tema "vestimenta" dóna molt de sí. I més ara, en plena temporada de rebaixes, malgrat la crisi.
Un relat de lectura molt àgil i divertit, tot i que, si gratem bé, té un rerefons amb força contingut psicològic. Ai... les enveges i les culpes!
El final és per tronxar-se. Gràcies per aquests moments de lectura que m'han alegrat el dia.
T'envio una abraçada ben sencera, Unaquimera.
Mercè

T'agrada el meu llatí "familiar" ?
Si encara no has creat draps de cuina, tinc ganes de veure aquests pantalons. Pots ?
He gaudit relaxadament del teu Relat. Gràcies de cor a cor.

quina ràbia que ahir no vaig poder enviar la felicitació, però ho faig ara

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Una reflexió autèntica i serena,
sobre el mon de l' aparença, la figura, el culte al cos;
Aquí no hi ha amigues, ni perdó,
i sovint el mirall ens ensenya,
que no volem tenir edat,
i costa d' acceptar que l'aspecte es secundari.

I en canvi ningú repassa amb el pas del temps,
la maduresa que hauríem d'assolir
i restem esclaus de l' imatge,
de l'acceptació,
i l' alabança ...falsa.

Avet

Per què serem així?
Per què tenim aquestes reaccions?
Per què la majoria de comentaris donen la raó a la protagonista de la història?
Per què...?
Per què m'agraden els teus realats, quan són assequibles -tu ja m'entens-?
Per què?

No solament el relat que, no cal que jo t'ho digui, està meravellosament escrit sinó el fet d'haver-li arrabassat els pantalons a una "amiga". Jo ho vaig fer una vegada amb una samarreta que, la veritat sigui dita, no em feia ni fu ni fa, però en veure l'interès que hi posava una bona amiga meva que és molt glamurosa vaig decidir que era una monada. Era de rebaixes i sempre m'ha anat gran però això sí, si li agradava a ella és que era un xollo. Suposo que aquell dia va aprendre que no s'han de fer mai lloances de les coses que vols per a tu.
Les dones som així...!

ens fa sentir culpables, quan ens deixem empènyer per ella, i malgrat tot sempre ens deixem conduir per brots d'aquesta rauxa oposada al seny -potser malament aniríem si no fos així-.
L'orgull, la competitivitat, el sentiment d'ultratge davant la solidaritat denegada... molts sentiments barrejats en un relat ben breu, que demostra que es poden buscar noves mirades en el fons d'una estampa força socorreguda i concorreguda en les històries humorístiques -les disputes entre compradores de roba-.
Crec que és el recurs al monòleg interior el que el fa original i notable, en el plantejament d'una escena, ja dic, coneguda, una escena que es pinta sense recórrer aquí a girs inesperats, però que ens captiva igualment.
Una abraçada,
franz

Una anècdota, cotidiana, molt ben explicada i plena d'humor. Es que tot es en tot.

Les guerres no s'en guanyen mai.
les culpes, no més les tenen els gats... entre gossos.
Les rebaixes acostumen a sortir, cares i desagradables
de l'extrany fem enemic, i de nosaltres mateixos també.
Que masculines poden ser les dones i que femenins els homes. Tot son etiquetes, promitjos personalitzats.
m'has fet pensar en allò que esplicava en Woody Allen d'aquell que després de caure, accidentalment al pati de butaques del teatre, per demostrar que ho havia fet expressament,
hi anava cada día a la mateixa hora i tornava a fer-ho!

Riure. Es el més savi que es pot fer.
Un petó. (fins i tot dos)

...molt bo, més que culpa i/o ràbia, ORGULL de dona! Bon humor, sí senyor!

Ja ho saps, sempre és un plaer llegir-te!

Una abraçada!

Aquest és d'humor. Ella es burla d'ella. Es riu de les seves debilitats. És molt sa fer-ho.
M'agrada el to desenfadat.
m

El teu conte m'ha fet pensar que, molt sovint, la nostra persona és com la nostra família. M'explico: podem despotricar d'ells tant com volguem però mai no acceptarem cap crítica - ni res que se li assembli - d'algú aliè al nostre entorn. I nosaltres, especialment, les dones, podem autoflagel·lar-nos tant com volguem, però si gratuïtament algú intenta ferir-nos treiem un orgull - a voltes naíf i ridícul-, que ja podríem canalitzar d'una altra manera i tot ens aniria molt millor.
Per cert, el teu comentari m'ha fet adonar d'allò que crec que volia dir amb la meva bruixa. Quasi sempre escric d'un rampell, perquè se'm passa la idea pel cap i no la vull deixar perdre, i és per això, que de vegades no sé què vull dir - si és que vull dir alguna cosa-. Malgrat tot, les teves paraules m'han fet adonar que la bruixa no és un conte gratuít, és fruit directe del que em passa en aquests moments i no ho he sabut veure.
Moltes gràcies! i un petó ben fort!

...homes i dones som igual d'orgullosos. Podria dir en aquest comentari la típica frase: "És que no us entendré mai a les dones!", però estaria mentint; l'orgull, la rivalitat o l'enveja no tenen sexe. En aquest relat el que has fet és atorgar-les-hi un gènere determinat que ha aconseguit dotar a la situació de molta més gràcia. M'ha encantat.

Una abraçada.
Fredegard.

pot tenir moltes formes com aquesta que has triat i que he trobat divertida. Ara mateix m'estic sentint culpable d'estar passejant per Internet i no escrivint que és el que m'agrada, però és que a vegades la inspiració no arriba i si no has d'escriure per plaer!. No cal dir que el microrelat està molt ben escrit i descrit, amb minuciositat en els detalls com ja ens tens acostumats. Et torno les felicitacions per ésser autora seleccionada pel llibre. Crec que és la primera vegada. Doble felicitat i espero veure't i conèixer-te el dia de la presentació. Parlant de culpa, m'agradaria que em donguessis (abusant de tu) la teva opinió sincera sobre el microrelat "Remordiments". Ja saps que valoro molt la teva opinió. Escolta, i fote'm canya si és necessari, eh!. Adéu, guapa!.

i original i allisonador!

Has tingut sort en la compra i despres has patit els remordiments...

Sort en la vida que es lo mes important!
Pell

si tries trepitjar quan veus que et trepitgen, fas ben fet. les conseqüències les has de pagar després i no hi ha visa que t'estalvïi el mal de panxa.
Gràcies pel teu comentari i espero que em visitis quan vulguis. Serà un honor.

Us convido a visitar
sietevidastieneelgato.blogspot.com
tothom hi és benvingut

Divertit, lhe trobat molt divertit!
A mi me sembla que tambe es una mica critic, rient rient critiques unes actituts que es veuen repetides en la realitat, son reals! i si no estan en un relat les veiem normals pro escrites pensem :Que ridicules!
Demostres que tens bon humor i que ets bona observadora!
Una llepadeta,
Xocolatina

Crec que totes les dones ens hi podem trobar identificades, pe lo menys jo si.
No et conec físicament, però m'he imaginat la teva cara a un pam de la seva, intentant intimidar-la, i m'he fet un tip de riure.
Has mostrat el típic caràcter femení i mediterrani.
Qui té dret a atacar-nos?
Vas fer molt be. Encara que faci ràbia la part monetària. Sempre pots regalar-los a algú que ho necessiti i et sentiràs millor.

Una abraçada plena de complicitat.

Naiade

Davant la possibilitat de comprar qualsevol peça rebaixada tot si val, s'ha d'anar a per totes! Com diu la dita de les grans gestes bèl·liques de tots els temps: "a l'enemic, ni aigua"
Les cites de personatges de ficció, que fan molta por, encara magnifiquen la grandiositat del combat i augmenten el valor del premi per a la guanyadora, tot i que desprès no l'hi serveixi per a res: això no te cap importància, el que val es el triomf i el trofeu!
La guanyadora es la guanyadora: no signifiquen res les trepitjades, les empentes, els insults, les amenaces, les coaccions... soc la millor! Tinc el que volia! La resta de compradores s'han quedat per la senda de les elefantes perdedores i per a elles no hi ha cap mena de compassió ni de record.
M'agradaria poder estar a l'alçada del comentari que m'has fet i, com no, a la del teu relat, però estic en la prehistòria escriptora encara.
El meu cap i el meu cor estan plens... de moltes coses, arribar a que prenguin forma al paper ja em costa molt més.
El meu agraïment més sincer i una abraçada d'aigua càlida que tot ho envolta.
aiguasalada

del capitalisme ens fa tornar envejosos i competitius, oi?
Relat ràpid, directe a l'atac i de desenllaç divertit. Gairebé podia sentir l'aglomeració de les rebaixes, el frenesi de les munions de gent fregant-se i refregrant-se, xocant i contraxocant en els trenta metres quadrats de la botiga, tot basquejant per fer-se amb el darrer model dels pantalons en oferta, o per topar amb la talla de la samarreta que els escau.
Darrera l'amabilitat amb què expliques la historieta, he vist una crítica a la societat del consum absurd i de pou sense fons.

Precisament a començaments d'aquest mes, vaig na un dia, una mica a contracor, a comprarme roba perquè em calia bastant i aleshores, innocent de mi, vaig constatar que aquell dia era precisament el tret de sortida de les rebaixes! Un cop dins la botiga, no vaig saber si fugir cames ajudeu-me, llençar-me ferotgement a la batalla com un més amagar-me rera el primer aparador que se'm posés per davant.

Bé, no em queda ja més que felicitar-te per l'originalitat del relat i desitjar-te novament molta sort!

Dan

el que som capaç de fer per tal de fotre i demostrar als demés que nosaltres també ho valem, eh? una història ben divertida ^_^

per cert, gràcies per tots els comentaris que m'has deixat fins ara. me'ls estime molt. gràcies per llegir-me. un petó de sucre i mel

banyat amb bon humor i amb un la dosi adequada d'ironia respecte a algunes actuacions humanes força comuns. M'ha encantat la descripció que en fas del pensament del personatge i de les seves pròpies reflexions.
I una altra abraçada amb l'agraïment per compartir-lo i provocar-me aquest somriure.

tens bon humor!
Molt apropiat el relat especial en temps de Rebaixes!
No m'estranya que estigui en els ultms comentats!
Buenu el final molt ironic hehe No li ha servit de re!

... hauríem de ser més racionals, però com costa!!! (i més en època de rebaixes)
M'ha fet gràcia aquest relat, escrit amb una gran naturalitat. M'ha semblat que era jo mateixa la que em barallava pels pantalons... i el sentiment de culpa (i, si em permets, el sentiment de "que ximple sóc, si igualment no me'ls podré posar"...) estan super ben expressats.
Per cert, moltes gràcies pel teu comentari al meu relat, però si t'he de ser sincera, quan l'he llegit he pensat "és millor el comentari que el relat en sí!!!" Jejeje ;)
De ben segur, em tornaré a passejar pels teus relats.
Una abraçada
Aldix

Relat com sempre molt ben escrit i que divertit! guanyar una batalla sempre omple encara que com aquest cas tingui un cost, a lo millor amb una mica de sort, un dia podràs acabar posant-te el trofeo meravellòs dels pantalons, encara que si son horrorosos... No t´he dit res del comentari que em vas fer el dia 2-1-07 per he estat força fastidiada d´un dolor en una cama.
Una abraçada

...l'altre no el podrà portar. Sensació d'haver guanyat, que carai! Com si en vols fer mocadors i cada cop que et moquis pots pensar en aquella bruixa amb escombra i tot.
Jo també et vaig llegint i també t'envio una forta abraçada.

El trobo humoristic i un punt cruel, el relat suposa un canvi amb el teu estil habitual, que ben rebut sigui, No em queixo, esta be escaparse i provar camins nous per no quedarse estancat!
Bones caricatures aquestes teves!
A reveure, SB

les peles que ens costen a vegades, eh Quim!!

Quin relat més divertit i simpàtic. I del que se'n poden treure bones conclusions. I a sobre els pantalons dius que eren horrorosos! Aquesta si que es bona. La pròxima vegada te'n vas al Corty que podràs tornar-los i quedaràs com una reina.

M'ho he passat bé amb el teu escrit. M'agraden les comparacions estrambòtiques que fas amb allò de la novia del Chucky, la Kruela, els duels a mort de després, molt ben aconseguits els somriures que m'has tret.
El paràgraf de la regla una mica llarg, jo li hagués tret la part de la dignitat (au, encara menys dignitat, aaahhahaha).

Un petó

jo diria que sí, i després diria que no...

Duel entre dones, sí, tal com la societat potencia, un enfrontament per aconseguir el feretre de reina per un dia. Absurditats!
Pel repte constant a aconseguir la bellesa (estereotips del moment), com la Madrastra dolenta de la Blancaneus: "qui és la més bonica?). Doncs ara, anorèxica i amb els millors pantalons de la botiga, aconseguiràs l'èxit i la felicitat.
Quina llàstima, les autoestimes estan tan pels terres que ens aboquen a això.. a totes? espero que no.
El tex ben escrit, en la teva prosa directe, anant al gra, fàcil i espontànea, amb petits referents que li dónen la pàtina d'història ben real i verídica. Simpàtica i a raig!
una abraçada, campiona!

atram

1,000 gràcies pels teus comentaris, sempre són fantàstics!

Dels pantalons no em sap greu que en facis draps pe a la cuina.

El relat, però, desa'l a l'arxiu dels que més t'agradin.

No voldria ser el teu enemic literari, no hi tindia res a fer.

En Francès, italià i català tenim un verb, segur el més ric en valors semàntics: fotre. Com no té arrels llatines, possiblement vingui del català.

Tu, amb la teva gran facilitat d'inventiva i de narrativa, a vegades te'n fots de tot, però amb gràcia.

Et torno l'abraçada de pare i molt senyor nostre

Dels pantalons no em sap greu que en facis draps pe a la cuina.

El relat, però, desa'l a l'arxiu dels que més t'agradin.

No voldria ser el teu enemic literari, no hi tindia res a fer.

En Francès, italià i català tenim un verb, segur el més ric en valors semàntics: fotre. Com no té arrels llatines, possiblement vingui del català.

Tu, amb la teva gran facilitat d'inventiva i de narrativa, a vegades te'n fots de tot, però amb gràcia.

Et torno l'abraçada de pare i molt senyor nostre

No crec que sigui extrany que es dónin aquestes situacions, amb la ràbia irracional que guardem molts humans. Jo no tinc per costum anar de compres, de fet ara mateix no tinc feina. Però si que em compro quelcom de tant en tant. La societat de consum en la que vivim ens pot atrapar. Jo crec que si vols comprar una cosa has de mirar-t'ho bé i no deixar-te portar per les suggerències sino pel sentit comú. En aquest món en el qual vivim no ens podem permetre el luxe de perdre la raó, s'ha de mantenir una certa serenitat. Que els diners no ho són tot és veritat, però no podem oblidar que juguen un paper molt important en les nostres vides.


Sergi

A corre cuita he pitjat comentar per veure si tinc temps de fer el 600 comentari! Guauuuuuuu Unaquimera, això no és fruit de la casualitat, eh! Enhorabona per el relat, en el que m'he vist reflectida - tots tenim un passat, jeje - i pe la manera en que ens el apropes.
Gràcies per ser-hi.
Una abraçada enorme, que no de rebaixes!

I vagi el comentari "Bravo!" per endavant, eh?

En primer lloc, gràcies per la dedicatòria. Per a mi va ser un moment molt especial publicar el relat número 50 a RC, i ja no et dic el número 51, que el vaig redactar com una espècie de carta dedicada... bé, això, a tothom una mica, vaja! 25 és un número emblemàtic, com ho serà el comentari número 100, el número 500 i, per què no? el proper comentari que rebis (una xifra ben bonica, també ;-)

En segon lloc, sí, sentiment de culpabilitat. Un relat d'allò més ben portat i molt encertat per l'època en la qual ens trobem, i t'he de confessar que fins a cert punt m'ha sorprès i tot no llegir en cap moment la paraula "rebaixes" (i mira que la tenia al cap des del principi del relat!). I ho trobo molt ben clissat, això: ¿per què dir-ho, si tothom ja s'ho pot imaginar (deixant de banda que no és el més important, en aquest relat, parlar de rebaixes)? És un d'aquells casos en què podria dir-se que dues paraules no són millor que una, perquè quan no cal dir-les l'opció més adequada pot ser, precisament, no dir-les.

Bé, que m'enrotllo sense necessitat de fer-ho! Gràcies per relats com aquest i els altres que t'he llegit avui, i una abraçada molt forta!!!

V.

Fas una bona incursió a la psicologia de les compres i les rebaixes, i ho fas en toc d'humor. Per tant, a més de riure, he aprés quelcom... i és d'agrair: trobo molt valuosos aquells relats que em parlen d'allò que desconec.
Aquest relat, com tots els teus, està d'allò més ben escrit, i exposa perfectament la història i tot l'entorn (veu interior, sensacions, etc) de manera molt natural. Com els altres que fas pel concurs, et diré el mateix: saps comprimir recursos per fer que més que una limitació sembli lo normal, fer relats de trescentes línies.I és que no et cal més, doncs no sobra ni falta res, en aquest relat.
Això sí, potser per primer cop t'he de dir una pega. I el cas és que no és una pega al relat, que és francament bo, sinó una pega de jurat. Tot i que entreveig la culpa al relat, crec que va més sobre el penediment i els "piques" que sobre la culpa. Com veus, és una pega que a mi em rellisca: jo llegeixo el relat, m'encanta, i punt. Un gran relat sobre el penediment.

Una forta abraçada de l'Arbequina.

P.S. Vaig llegir amb molta cura el teu comentari. Em va encantar. Gràcies.

Per cert: QUE MILLORI, AQUEST REFREDAT!

Punyeta! Mai no me'n recorde de valorar.
(Què no, és una excusa per tornar-lo a llegir).

Però... i poder cagar-li la cara! Ja sé què després sempre ve la mala consciència, i la culpa, i el Quina ràbia! Però la culpa és tota d'aquella xalefa... què s'ha pensat la creguda?...Fes draps, bonica, fes-ne i pensa en ella, segur què ella en té més què tu (de ràbia), però no tindrà draps tan bonics, i de marca!, com els teus.
Açò per a ella.
Ara per vos:
Un relat fresc, deliciós... d'aquells què et deixa un posat de benestar què no es paga (no es pot saber què et van costar els pantalons?).

Visca l'humor! (el seu)

Els que ens fas amb els teus magnífics relats, com aquest, que regalima ironia i bon humor...
La mostra més clara d'inteligència.

Una forta abraçada!
FRANCESC

Aquest relat, que és un regal, i que no per casualitat ocupa el 25è lloc entre els meus, vol retre homenatge a totes aquelles persones especials amb les quals es poden compartir els neguits però també, especialment, el bon humor, les estones divertides que ens permetem de tan en tant, els somriures i les rialles, siguin amb paraules... o sense.
Gràcies per aquest meravellós obsequi!

Una abraçada enriallada,
Unaquimera