MELOREPTE 110: Eu Sei Que Vou Te Amar

Serem esclaus del nostre amor,
inusitat amor que despertes amb clarividència,
immortal amor que cueges de vida fervent,
ens alliberarem de tot odi i recança,
sense escomeses ni vanes promeses,
ho farem recíprocament.

Serem llibertadors del nostre odi,
no obviarem els tràfecs que ens han dut a argüir,
no posarem el crit al cel per les nostres disputes,
ni renegarem del nostre passat cabdal,
però entreguem-nos sense por ni peresa,
sense rancúnia ni mals posats.

Serem esclaus del nostre amor,
i serem lliures de l'odi que ens hem infós
quan ajuntem esforços,
quan compartim responsabilitats,
quan les nostres forces sumin
i es multipliquin els fruits.

Serem llibertadors del nostre odi,
essent esclaus de l'amor imparcial,
subjugant-nos al rol dels sentiments,
nobles sentiments, que amb serenitat i lucidesa,
desfaran les manilles de l'esclavatge
i ens uniran per alliberar les passions ocultes.

Serem esclaus del nostre amor,
serem llibertadors del nostre odi,
transcendirem a un amor de més puresa
incorruptible i incommensurable,
traçarem un amor de més altivesa,
citarem la confiança en el demà
i rubricarem la conformitat amb maduresa.

Pugem dalt d'aquest cim...

Cridant a contra vent...

I quan s'esgoti l'alè...

Retornarem als inicis...

... abatuts i serens,
lleugers de pors i angoixes,
baixarem a poc a poc,
abraçats en la nuesa,
amb força a l'esperit
per tornar a començar.

Que queda camí per fer...

Ja hi tornarem a pujar!

I...
ara,
des de la planura,
confosos en el paisatge,
amb visió tèrbola,
mirem el cim.
Amb paraules gastades,
i veu tremolosa,
lliurem un suspir,
sense força a l'esperit,
amb l'esma vençut.

No hi tornarem a pujar!

Les hores passen.
El temps s'esmuny.
.
Sents...
la frescor del aire suau?
sents...
l'escalfor del meu cos?

Quedem,
amor,
arraulits
a l'ombra del salze.

Que les hores passen
i
el temps s'esmuny.

………

Nit que portaves l'encís,
camisa de cotó blanca,
cabell tendrament nuat
negre sota llum albada.
Tu, moreno com la nit,
foscor que m'agombolava,
somni sorgit d'un sospir,
fragància i dolçor aplegada.
Abraçada fulgurant:
tota la Rambla girava
al nostre encantat voltant,
sabent que jo t'estimava.
Fulguració de moments
amb les mans entrellaçades:
no era per sempre, no, amor,
però ets vida que es generava.
Vida que es genera en mi,
en la història endinsada
de l'amor que et vaig tenir,
nit dins de la nit més clara.
La cara contra el teu pit
anant a la teva cambra,
carnalitat del teu cos
que mai en mi no s'acaba.
Perquè no, no era per sempre,
però ets vida que es generava,
amb la mà oberta per rebre't
al meu amor de volada.

Inesgotable, encara

T'excavo suau amb una rascleta
per endur-me la teva sorra esmicolada
esgarrapant el teu record amb les ungles ensangrentades;
et sento dissonant al ball ve
desalineant la melodia,
desafines o em desafies?
jo, t'estimo.

T'indignes febril, amb un puny a cada mà
per estroncar el silenci
simulant un mai més amb els ulls ofegats;
sé que m'escoltes a dalt la teulada
per això t'udolo amb un cant nocturn,
tornaràs o vindràs demà?
sé, que encara m'estimes.

Suspenen la seguretat pública
el mateix dia que cosim les peces separades
i renaixem el Tot.
Illot vermell, foc absolut,
com el Barça, som un bàlsam etern:
en una nit de concert
un encès petó rupturista
que persisteix per no extingir-se.

Alberg dels teus braços,
Llar que busco amb esperança,
La fam del desert no descansa
Per fer més vils els fracassos?

Tasto el fruit de la recança
Amb mossecs tímids i lassos,
I és amarg, perquè els escassos
Temps de joia no atansa.

Amor, deixa't estimar, sé
Que les paraules són vanes
Si no saben acostar-te a mi.

Però les dureses són blanes
Quan les pateixo al teu recer,
Perquè són vivències que em fan sentir.


d.