REPTE POÈTIC 78: RETRAT D'UNA AMIGA

Escrius amb l'esperança a les tintes
i esclaten en plor les frèssies, trasbalsades.
S'han vessat les paraules com adob
mentre la fam i l'afany
serpentegen per les dunes de nostàlgia.
Embastes els madrigals
amb fils de cotó i de saba,
i en la costura dels versos,
oh amic, em fas fremir.
M'aculls, si obert de bat a bat,
i em talles l'aram del cor.

Tanque els parpres i m'adorm.

Et veig pintada,
et veig amb l'aureola màgica
que dóna relleu als sentits més vitals.

Et sento en una gravació,
la teva veu omple cràters
d'il·lusions volcàniques i eixutes.

Em refrego al teu jersei,
mentre la llana sospira, estàtica,
per la teva respiració elèctrica.

Tens un posat del tot pausat,
miraculosament serè i plàcid.

Aquests ulls, blaus com planetes del meu Sol,
deturen tota estridència visual
i em provoquen calfreds,
sense oblidar que estàs pintada.

La teva bellesa, eixordadora,
és una estampa ígnia,
i, és baf d'una vana promesa,
indeleble al destí,
nascuda d'una mà prodigiosa
i, consonant amb els temps
que t' emmarquen.

Així, amb el braç recolzat,
esdevens musa i efecte d'aquest repte.

Reposa, amiga,
On tinc la teva flaire,
Flonjor de l'alba.

Duré l'insomni
A les sendes de l'ambre
els llençols tebis.

Reposa, amiga;
les paraules esborren
Tot lligam neutre

Amb la flor mústia
De l'ahir dolç, quan érem
Fills de la brisa.


d.

S'ha obert de bat a bat la tarda
el cel, blau plomís s'esbandeix,
desnua fils, cues de núvols.
Surto de casa, baixo corrents
porto un tros de pa i xocolata,
un vestit net i unes sandàlies.
T'he vist esperant a la plaça
lluint les teves botes de pluja,
un tros de cel en la mirada,
sentor a maduixa.

Tramem un nou goig cada tarda
-jugarem en bassiols d'aigua-
xipolleig tèrbol en els tolls,
xip-xap fangós, sons aigualits.
Records enllacats i humits llisquen,
solcs de llimacs a la memòria;
retalls de rialles revifen
entre esclats i volts d'alegria.
Demà ens trobarem a la plaça
com cada dia.

Dir-te que encara que el temps de la boira enteli els nostres dies i passin les hores abellides només per silencis incompresos, sempre podràs comptar amb mi, per lluny que siguis, perquè t'estimo l'esguard i el coratge de dona que no es deixa subjugar. El deix de la teva veu em fa tremolar, vas enderrocar un envà endins meu, fent-lo miques amb els teus somriures i amb la forma que tens de gaudir l'existència: a glops d'instants i a engrunes d'insignificants meravelles.
Ja ets part de la meva vida, estima i record, encara que el món es dissipi d'aquí uns segons.
Posseeixes un interior de luxe, un goig intens per qui et coneix. Conrees benvolença en terres ermes on no semblava que hi pogués brotar res. I tu, n'obtens miratges, trossos de vida acoblades que et respiren en el cos d'un altre.
No pensis mai que sóc lluny, ni indiferent.

- Qui podria substituir-te?

- Qui podria venir al meu costat aplegant la força invisible i alhora contundent, d'aquells que com tu, parlen amb els seus silencis i diuen més amb un somriure que amb moltes paraules vanes?

- Qui, amb la teva sensibilitat, la teva capacitat d'estimar i de viure?

És amb les vivències viscudes que el temps ens reté i ens transforma, i en mi has empeltat una altra realitat, una altra manera de veure les coses, doncs m'has enriquit amb el teu esperit únic i irrepetible. I te'n dono les gràcies, per ser com ets. No et voldria de cap altra manera.

Agrair al destí el regal de trobar-te.

"...conmigo vais, mi corazón os lleva."
- JOAQUÍN SABINA -


Als meus amics i amigues


Jo sóc un home corrent,

porte una vida corrent,

faig una feina corrent,

i no tinc compte corrent,

tan sols llibreta...


Visc a un piset molt corrent,

vaig en un cotxe corrent,

porte una roba corrent,

i nade contra-corrent

algunes voltes...


Tinc il.lusions molt corrents,

les afeccions són corrents,

m'agraden coses corrents,

el que ja no és tan corrent...

Sou tots vosaltres!


***


FRANCESC

Véns amb la bicicleta
pel camí dels rosers
i a la casa ombrívola
hi espera la fireta.
Les cambres, d'altes portes,
són recer i presència,
i tu hi ets i transpires
mentre jugues amb mi.
Les rajoles de terra,
colors de modernisme,
són fredes i polides,
i hi ha olors de jardí.
Vivor de la teva ànima,
remor de tarda quieta
que les fulles contemplen
sota el cel blau més clar.
I la teva mirada
en uns ulls de xinesa,
la pell com si de préssec
mentre em dónes la mà.
Setinat és tot l'aire
pausat de la finestra,
fa el ple la tarda lenta
i la nostra amistat.

No ho sabies, no,
que un dia hauria de marxar.

Res, ningú, mai t'havia preparat,
i va ser una nit que vas dir-li adéu
i no sabies, no,
que mai més li ho tornaries a dir,
amb tota la naturalitat,
amb el to neutre
de qui marxa cregut
que demà et dirà, bon dia!

I saps que viu un àngel
enllà de tota raó creïble,
que et segueix escoltant,
esguardant les teves passes.

No ho sabies, no.
I si ho sabies,
no voldries dir-li adéu,
un fins aviat, tan sols,
tendre la mirada
un tacte suau,
una mà
volàtil.

Un amor que sols demana paraules
i sols en la memòria revius
el caliu dels seus mots
els seu mirar miop, potser,
aquell cor tan gran
que el seu pit encabia.
No volies dir-li adéu,
i no ho vols encara.

Amiga, ets temps no definit de records i de somriures. El quadern ple d'errades i els dibuixos que des del marge animen els textos avorrits. Ets la bata guixada i l'uniforme gris. Amiga, ets en tots els meus objectes infantils.

Amiga, el sorral s'ha fet gran. El mar mira les púbers que es perden per l'arena flamant de preguntes. Ens aliem a l'odi i l'enveja d'uns cossos que es transformen durant un temps massa llarg. Fantasia i bogeria determinen la nostra amistat. Enemigues de la nova identitat.

Amiga, m'han dit que també jugues a nines que ploren de veritat. Sento l'eco de les veus escolars: riures i crits, assaig del què encara no sabíem. Encalmo la nena amb el conte que llegíem en secret.

Amiga, em faré la cabana a la vora del foc i guardaré un lloc a la vella confident, que no em visitarà fins el darrer dia de fred.