repte 256: comentaris ...

Abans que res, moltes gràcies als participants, dotze reptes!. He tingut feina.
Com que estem en època de mitges vacances vaig voler proposar un repte prou ampli i amb paraules no gaire enrevessades.
Però això de prou ampli suposo que és qüestió personal, reconec que és un repte al qual m'hagués agradat participar, i per això el vaig proposar, perquè la gent si engresqués. Però tampoc m'esperava dotze textos!
Jo us proposava una història en la que hi participes un personatge de ficció extret de qualsevol racó de la cultura general (o no tan cultura). La tria condicionava força el text. Un personatge molt popular no necessitava gairebé presentació, un no massa conegut demanava una mínima situació i presentació. Però també s'ha de tenir en compte un part important: que jo el conegués, i aquí no podíeu fer-hi res, i ja em sap greu. Si jo conec el personatge triat la història explicada em pot entrar més bé, però que quedi clar que això no ho he tingut en compte en el moment de valorar, evidentment, però si que és inevitable que te'n pugui agradar un més que un altre per aquesta raó.
Crec que en un repte d'aquestes característiques la originalitat és important, la manera en què apareix aquest personatge/s, i ho he tingut força en compte per escollir el guanyador.
Perdoneu les faltes i les possibles incoherències que digui, m'hauria de rellegir els comentaris més vegades, però amb la feinada el cap et queda un pèl saturat. Si m'he equivocat en algun lloc, si us plau, feu-m'ho saber.
Algú s'ha passat de les 350 paraules. No ho considero important, però en cas de dubte evidentment pot fer decantar la balança cap a l'altra banda. Les normes són les normes.
Bé, prou de rotllo, anem per feina.


Quan sigui gran... de Maurici.


Un text àgil i ràpid degut al diàleg, o millor dit, monòleg, de la mare. D'entrada ens presentes una senyora enfurismada per culpa d'un fill que sembla no fer massa cas. Fins al final no ens reveles qui són, i de cop tot agafa sentit. El pirat d'en Norman Bates! que amb la cara de l'Anthony Perkins i un ganivet a la mà va protagonitzar una de les escenes més famoses del cinema (encara que no se li veies el rostre). En el text apareix el ganivet i la dutxa, per si encara tenim algun dubte. Trobo molt original que ho enfoquis des de la mare, l'"altre" personatge de la pel·lícula.
Les paraules clau ben col·locades i no hi he vist cap falta. Només una petita cosa, en el tercer paràgraf potser hi ha dues cuines massa a prop.
En definitiva, un text a l'alçada del que ens tens acostumats.


Marlowe, investigador privat de foster.

El començament molt bo. Vaig despenjar el telèfon d'esma, només perquè deixes de sonar. Ja sabem qui és Marlowe, però per si de cas, en aquesta primera frase ens ho recordes, el tiu més dur i cínic que et puguis tirar a la cara.
Et fiques en la seva pell (primera persona) i és inevitable una aproximació a l'escriptura de Raymond Chandler (es nota que te l'has mamat força)
En el text ens expliques el que li passa pel cap al detectiu mentre conversa amb una possible clienta per telèfon. A cada nova reflexió ens vas definint més el personatge, però potser les intervencions de la dona no caldria que ens confirmen encara més un cinisme ja prou demostrat en la aquestes reflexions (parlo dels Ah, es fa el graciós i Ah, és clar, més cinisme), però això ja és més qüestió personal.
Alguna coseta formal: m'encallo en dues frases.
Fent l'amor apassionadament amb de fons la suar remor de les ones i
Traginen la roba bruta a la bugaderia de consciència
Les paraules clau ben col·locades. Ja t'he dit que m'agrada molt el començament però el final també és molt rodó. Tenques l'escena perfectament.


el nen nou de el sorro.

D'entrada el word em compta 353 paraules, però tampoc hem de ser tan estrictes.
Uns història ben portada amb diàlegs àgils que li donen vivesa.
Hi surten uns quans personatges de ficció (Superman, Songoku, Mazinger Z, ...) però la història no gira al voltant de cap d'ells sinó d'un nen "diferent", i potser se'n va una mica del que demanava.
Aquest nen arriba amb els seus pares a un nou barri i ja d'entrada és rebutjat per la resta de nens perquè a casa seva no tenen tele, i no coneix els super herois que hi surten i que són la base per un dels seus jocs.
Hi ha un moment que l'he trobat boníssim, quan ell tria el Tirant lo blanc i la resposta de la Jenni davant el desconeixement del personatge és: -aquest deu tenir la televisió per cable.
Però la història no m'acaba d'entrar. Trobo la reacció dels nens una mica desproporcionada només pel fet de dir que a casa seva no tenen tele. Per altra banda, no et sembla que és un nen massa petit per triar el Tirant com a heroi en un joc? Francament no crec que els pares deixin llegir un llibre així al seu fill de pocs anys, primera perquè el català no és actual, i segona perquè hi ha més d'una escena pujada de to, per no dir que hi ha carn per donar i per vendre.
Potser hi ha alguna versió moderna reduïda per nens, o algun conte, no ho sé. Si és així ja seria més creïble tot plegat.


Dràcula de Xavier Valeri.

En la nova versió veig que has tret les exclamacions que potser donaven un to més juvenil al text. Potser m'agrada més així. Encara li queda el toc d'humor (garrotxí) de la primera versió.
Ens expliques la història d'un encontre amb el mateix Dràcula!
Amb el primer paràgraf ens situes molt bé en un ambient terrorífic. Ja sabem on som i també sabem que el personatge que ens acompanya no es gaire normal. Alternes bé el diàleg i les descripcions de la situació, tot i que al final a mi particularment se m'escurça. La fugida sobtada del protagonista em sembla, literàriament parlant, massa precipitada, però entenc que 350 paraules és poc espai.
Alguns coses formals:
Al principi suposo que sobra el guió de diàleg abans de Tot i el foc. I quan li comenta la relació entre la decapitació del rei i la morts dels altres hauria d'haver-hi un interrogant al final, és a dir, és una pregunta. També se t'ha escapat un accent a la u de Jesucrist i suposo que hi falta un en entre estàvem i contacte.
Bé les paraules clau en un text en general fluid i coherent.


Els altres herois de loPardal

Un text curt, i dur, molt dur, que parteixes en dues parts ben clares. La fantasia, la imaginació, el joc, que seria la part del nen superman, i la realitat, el dia a dia, la duresa de la vida, que seria la part de la mare mentre feineja ficada en les seves cabòries.
Tot i que apareix Superman, no puc dir que la història estigui al voltant d'aquest personatge, sinó més aviat al voltant de la duresa que de vegades suposa viure. El final, molt tràgic.
L'escrius amb fluïdesa, llisca sense problemes i ens guardes pel final la sorpresa que dona sentit a tot el text, tot i que a mesura que ens hi acostem ja comencem a sospitar que el personatge del primer paràgraf no és ni de bon tros en Superman.
Hi he trobat un proutes que en la parla cap problema, però en un text escrit ja no ho veig tan clar (i ara és quan la ginebre amb renya).



Estimat Jaume de Roarscach

Perdona però no acabo d'entendre el teu text, alguna cosa se m'escapa. Potser aquest Jaume és algú, i jo no se qui. El mateix que en Roc. El que suposo que ha sortit de la teva imaginació és el Llombrígol Volador (encara al·lucino amb el nom). La història al voltant d'un personatge de ficció no l'acabo de veure, però repeteixo, potser alguna cosa se m'escapa.
A veure si he entès la història: aquest tal Llombrigol Volador, un super-heroi que esnifa coca i que li fot el salt a la seva super-dona amb la dona de fer super-feines, escriu una carta al tal Jaume, titllant-lo de fill de puta malaltís que mereix la mort immediata perquè és una fotut lladre, un violador, i ha provocat un accident de circulació. Nano, la teva imaginació em desborda.
Per altra banda, no sé si el sentit que li dones a traginar ja existia (evidentment no surt al diccionari), però en qualsevol cas el trobo genial.
A par de tot això (que no és poc) hi he trobat un mon i un que sense accent i un demés que hauria de ser altres.

Perdona altra vegada, però acabo de llegir la teva nota (no entenc com no l'he vist abans), però he volgut deixar el comentari tal qual (em segueix desbordant la història que expliques). Ja serveix el llombrígol volador, o algun dels seus substituts, però com a poc coneguts (si més no per la meva part) no puc aprofitar gaire de la seva personalitat en el text.



El capità Nemo

Bona aproximació a la novel.la de Verne. Agafes els personatges tal qual surten al llibre. He de reconèixer que he hagut de "recuperar" detalls de lectures juvenils, fa molts anys que vaig llegir les 20.000 llegües.....
T'has passat de paraules, el word me'n compta 356, però com ja he dit abans tampoc és tant important.
El text es serè i en poc espai ens dones els detalls suficients per reconèixer cada personatge (sempre i quan els coneguem de la novel.la). Si no recordo malament la primera persona del llibre era Aronnax? potser m'equivoco. En tot cas aquí li dones a seu fidel Consell. En general el text està ben arrodonit, però potser al sortir tant de personatges diem-ne "de pes" cal llegir-lo més d'una vegada per descodificar-lo correctament. Però és una apreciació personal, potser només em passa a mi.
Les paraules ben col.locades i un final molt profund a l'alçada del que podem esperar d'un personatge com el Capità Nemo.



Blancaneu i els set orgasmes

D'entrada et diré que el títol el trobo una mica fort. Ja m'has dit que no és el que passa en el text (és cert) sinó per mantenir un punt de l'original. Però és evident que t'enduus una idea errònia.
Ens expliques una història d'amor carnal entre la Blancaneu i la seva madrastra (és la madrastra no?) la veritat és que pr
omet.
Trenqués amb la idea del personatge i això està bé. El text el divideixes en dues parts. Primer ens situes en aquesta nova Blancaneu ofegada de desig per la seva amant, just abans de sortir a retrobar-se amb la seva estimada. En la segona part l'estimada la rep efusivament i el desig apareix espontàniament.
Algunes coses:
La seva pell pàl·lida reflectia entre la foscor: reflectir és verb transitiu que requereix complement directe, i no li has posat.
Els seus llavis, rojos com n'eren. Em sembla que no utilitzes correctament el pronom feble.
Restaven cansats. El verb restar en català és el contrari de sumar, suposo que volies dir romanien cansats, i tot i així, em sona una mica forçat.
Besar el cos de l'ara desig que tant mal li havia volgut. M'entrebanco una mica en aquesta frase.
No seria d'estranyar; doncs fer l'amor. El punt i coma no el veig clar, i el doncs l'utilitzes com a causal (traducció del castellà pues), i en català no és correcte, podries agafar un ja que.
Hi ha una estància que hauria de ser estança, i una a entre estendre's i davant seu que m'hi sobra.
En general noto tot el text potser una mica entrebancat, personalment li trobo a faltar un punt de fluïdesa.


Sóc un personatge secundari de Marla.

Sort que m'has aclarit els personatges, perquè me l'havia llegit un parell de vegades i no aconseguia situar-me. D'en Chuck Palahniuk només he llegit Cançó de Bressol (em sembla que es deia així) i sí que he vist la peli, però la veritat és que no em va "quedar" prou, tot i en Norton, a qui trobo un gran actor (d'en Pitt no cal dir gaire res).
Has escrit un text dens, on conèixer els personatges intueixo bàsic per entrar-hi a fons. És curtet, i tenint en compte aquesta densitat, és d'agrair. Sortint del que són en Jack i la Marla en el llibre, entenc que ens parles de la vida del personatge secundari com a tal, és a dir, com a personatge del que no ho coneixes tot, per tant, més viu, més intens, per què s'obre a la imaginació, en front del protagonista, algú que sempre és visible, sempre hi és.
El text està francament ben escrit (encara que això no vulgui dir gaire res), però t'he de reconèixer que no he acabat de ficar-m'hi del tot. Li hauré de dedicar alguna lectura més.



Escac i mat de mjesus.

En Sherlock Holmes!, tot un clàssic, encara que no ens ho desvetlles fins cap al final, però que ens hi acostes amb l'abric de llana, el barret i la pipa.
Una història molt enrevessada amb tres suplantacions de personalitats a l'hora. A veure si ho entès bé: en Watson descobreix una carta amagada per Holmes on se'l cita (a Watson) amb l'assassí. Watson, sense dir res a ningú, es disfressa de Holmes per assistir-hi. Allà es troba Holmes disfressat de Watson (sabia això de la cita de Watson i hi acudeix com a tal) i l'assassí disfressat de Holmes (com el mateix Watson). L'assassí dispara a Watson pensant que és Holmes. Déu n'hi do, em sembla que m'hi he fet mal! La narració dels fets és bona, però potser una mica embolicat tot plegat. El que no acabo de veure clar és el final, aquest afegit em fa fora de la història. Potser només era per afegir l'obligada història.?


Des del Pont des Arts

Doncs no, no conec la història de l'Horacio i la Maga, Rayuela és una de les meves assignatures pendents (en tinc tantes!), però et diré que dones prou pistes, situes bé el lloc, els personatges i el temps, i tot agafa sentit encara que no hagis llegit el llibre.
Les reflexions d'algú que ha patit molt en la seva vida, que ha sofert una pèrdua molt important, que l'han abandonat en el moment de més fragilitat interna. Tot això davant d'un riu que li retorna tot aquest passat, amb el dolor inclòs, però amb la certesa d'haver sobreviscut. Suposo que coneixent la història i els personatges tot s'arrodoneix molt més. Llàstima.
La parella final dona pas a una reflexió final que tanca perfectament el text.
No hi veig cap falta. Jo potser hauria construït algunes frases d'una altra manera, sobretot en el primer paràgraf, buscant més fluïdesa, però també és més qüestió personal.


Perquè el Rick s'ho valia de Suzanne

Quina gosadia! Donar un cop de mà al Rick (Humphrey Bogart) de Casablanca, un d'aquells personatges que es valen de sobres per ells mateixos i no crec que acceptin gaire favors i ajuts. Sort que ho vau fer d'amagat, que si no...
Fora conyes!. M'agrada la idea de ficar personatges nous dins una història molt coneguda i capgirar el final. Però personalment, al text li trobo certa falta de credibilitat, i ho dic perquè són personatges més que coneguts.
No acabo de veure clar això de voler ajudar en Rick perquè està una mica malaltís, i oferir-li en safata una antiga novia, per molt Ingrid Bergman que sigui.
I tampoc crec que algú tan íntegre com l'heroi Viktor Lazlo és deixes entabanar tan fàcilment.
Però tot això no és més que una apreciació personal, a través de la idea que jo m'he fet de tots tres personatges en les diverses visions de la pel·lícula, i no me'ls acabo de creure ficats en la història que expliques.
Quant a la forma, al principi hi ha algunes repeticions (cosa, cosetes, copa, copetes) en poc espai. I en alguna frase la puntuació no la veig massa clara. Per exemple: Poc després, va aparèixer el Rick i quan li va canviar la cara, vaig pensar ‘aha, jo hauria fet: Poc després va aparèixer el Rick, i quan li va canviar la cara vaig pensar: ‘aha


Em sembla que no me n'he deixat cap.