REPTE CCXVIII: ESPAIS

molt estimulant, suggerent, engrescador..

M
A
G
N
Í
F
I
C
!!!!!!!!!!!!!!!!!


o m p l i m e l m ó n d e l l e t r e s !

La X senyala la butXaca. La Y senyala el guanY. Si creix la butxaca augmenta el guany, i ho fa exponencialment. Si caus cap al fons de la butxaca, augmenta la gravetat. Quan augmenta la gravetat, també ho fa la gravetat de les mirades, i la dificultat de sortir de la influència del zero. El zero és el gran astre, el centre del sistema. Si orbites lluny de l'astre, mires per sobre de l'espatlla. Si orbites prop de l'astre, et cremes les celles. L'espai on vivim és bidimensional. L'amor té una dimensió, la fantasia tres, però el dia a dia es dibuixa així:

Q U A D R A T Í d'alè al buit,
moments en que
p a s a
un àngel.

On es cavil·la aparentment sense sentit. Dormitejant desperts, perduts en la immensitat llocs que no esdevenen mai buits a la fi.

S e g o n s de
quietud m u t s en
paraules
N o e x p r e s s a d e s

Perquè seguir parlant, quan el cervell no para ? Muts per fora, boca tancada, gens per dins on s'hi senten tocar campanes i castanyoles.

Agorafòbia
de

S
u
p
l
i
c
i
s

resignats
presons d'afectes

Espais que socarrimen els sentiments, espais de pors en llocs desprotegits, nus.

Traços de buit,
oasis de c e l.

Refrescos de dies nuvolats, herba verda i pètals blancs. Costes infinites per carenejar, per arribar al clímax.

I n t e r s t i c i
sense esglais
O n E s
de
relaxament.

Calma, descans vaivé d'acordió agradable. Somnis pausats

Vent bufat
d'esperances
d e t e m p s
A M A T.

Com la Venus de Boticeli dins la petxina, freturós de temps, fins l'eternitat.

Quina miserable jugada del destí! Quin contrasentit! Estic enfonsat. Per una banda em tiraria finestra avall, per l'altra no penso fer-ho a la vista del que m'espera...

Tot va començar quan el meu germà bessó, a empentes i puntades de peu, m'arraconava a un lateral de la placenta mentre ell nedava i donava voltes com un astronauta, com si estes sol, vaja... allí va començar tot... la fatídica manca d'espai vital que m'ha perseguit tota la meva miserable vida.

Després va venir en Jaumet, el prepotent del cole. El primer dia, asseguts al banc que havíem de compartir aquell curs, va fer una ratlla al pupitre, més aviat cap a la meva banda, i em va dir, morrut: "Com se t'ocorri passar d'aquí et fotré dos mastegots". I cada cop que ho feia per descuit, m'intentava clavar el llapis.

A la tenda de campanya dels "Girafes" sempre em tocava enroscar-me al pal del fons, allà a on acabaven els peus dels altres. "Tu que ets petitet hi caps bé", em deia el monitor. És d'aquella època que odio els formatges... i els monitors.

Quan em vaig apuntar als castellers, només em van voler per fer de folre, sota les manilles. Sense espai, premut, aixafat i mig asfixiat.

Estàvem a punt d'enllestir la hipoteca quan la sogra va venir al nostre pis de 60 metres quadrats. Em vaig quedar sense sofà per mirar la tele. I sense llit, perquè em feien dormir al sofà.

Però qui riu últim riu millor, vaig pensar.
Si en aquesta punyetera vida no hi tenia lloc, quan la dalla em cridés per canviar de bàndol, estaria ben preparat.
Que la vida terrenal és curta i escassa; en canvi la vida eterna és això: eterna.
Així que vaig anar estalviant secretament, sacrificant vacances i benestar, per aconseguir el meu somni: comprar-me un nínxol ben gran al cementiri de Montjuich, de cara al mar.

La meva il·lusió: un nínxol enorme.
Volia estar definitivament ample.
Ample i sol.
Volia el meu espai.
El meu espai etern.

Fins avui que el meu fill, garrepa com ell sol, m'ha donat la darrera punyalada:

- Pare, volia dir-te una cosa. A tu quan ens deixis serà millor que t'incinerem, és més ecològic i sostenible... i barat... què et sembla el gerro florejat, aquell que va portar l'oncle de Reus? Et posarem damunt la tele, que hi ha espai...

Ací està el vaixell, xicona! Acabat d'enllestir a les drassana sud.



Supose que navega! (Ara ho mire)

Q U A D R A T Í d'alè al buit,
moments en que
p a s a
un àngel.

On es cavil·la aparentment sense sentit. Dormitejant desperts, perduts en la immensitat de llocs que no esdevenen mai buits a la fi.

S e g o n s de
quietud m u t s
en paraules
N o e x p r e s s a d e s

Perquè seguir parlant, quan el cervell no para ? Muts per fora, boca tancada, gens per dins on s'hi senten tocar campanes i castanyoles.

A g o r a f ò b i a

de

S
u
p
l
i
c
i
s

resignats
presons d'afectes

Espais que socarrimen els sentiments, espais de pors en llocs desprotegits, nus.

Traços de buit,
oasis de c e l.

Refrescos de dies nuvolats, herba verda i pètals blancs. Costes infinites per carenejar, per arribar al clímax.

I n t e r s t i c i
sense esglais
O n E s de
relaxament.

Calma, descans, vaivé d'acordió agradable. Somnis pausats.

Vent bufat
d'esperances
d e t e m p s
A M A T.

I com la Venus de Boticeli dins la petxina fins l'eternitat...

Els meus ulls no tenen casa pròpia, ocupen i desocupen sense avís previ. S'ajeuen rere la posta per descansar però, embadalits pel joc d'imaginar, fugen del coixí i es despengen mantes avall. Un cop escapats del seu hàbitat natural, agafen aire i embranzida per passar entre les frontisses de la finestra. En el seu trajecte nocturn caminen per carrers plens de miralls que reflectiran desitjos no acomplerts i refaran guions coneguts. Les paraules que creia adormides, gaudeixen fent l'amor amb el tacte dels somnis, lluny del cos, mentre la ment espera oberta sota el silenci de les parpelles.
Impera el desordre. Tot s'alenteix per tornar-se a accelerar. L'espai indefinit on s'instal.la la visió està controlat per un tramoista invisible. S'obre el teló. Primer acte. Els nens dirigeixen orquestres fora les esglésies i els capellans despullats venen possessions en el mercat de la humanitat, que no només vol alimentar-se d'esperances congelades. Un gos pixa a la cantonada. Ja no hi és. Segon acte. Nou decorat. Una banda de rock. Trona i plouen abraçades pels tristos, corren rius de medicines pels malalts i desesperats, s'estimen entre llamp i llamp els amors impossibles i el cel té el color de la tranquil.litat. Ningú té un lloc concret on moure's, cada trosset de món pot ésser un escenari on actuar. Els que marxaren fan d'actors secundaris amb vestuari clàssic, però el seu diàleg es fon rere els cortinatges laterals. Darrer acte. Es confonen plors amb aplaudiments. Neguit i plaer...
De cop i volta tot es compacta. L'amalgama d'imatges s'estavella contra tots els miralls. Es fa difícil saber què té forma i on són tots. Sura una olor de no-res punxant i el silenci entela les ulleres dels somnis.
Quan l'última fase de la son és temptada per l'albada, quan la ciutat desperta amb el lent esbós d'un nou quadre, un sotrac fa saber als ulls que la primera llum atacarà la fortalesa de la meva única propietat i lleparà cada mur com una llengua famolenca. Llavors, empesos pel crit dels bioritmes, tornen, com cavalls desbocats. En la seva carrera frenètica, ensopeguen amb les mans, fins ara mortes per caprici biològic, i llavors aquestes s'obren i esculpeixen gargots amb relleu sobre els llençols. Apunts d'un viatge de vertigen que gronxaran les retines en el seu bressol còncau, únic mobiliari innecessari per a la llar d'un somniador.

Una altra "parida", xicona!




I s'acaba la quota, per aquesta temporada.

S'aixecà de bon matí per tal de partir en direcció a l'espai infinit. No sabia quan tornaria. Probablement mai.
S'acomiadà dels pares i dels germans.
El vehicle es propulsaria amb una acceleració de valor "g" durant gairebé tres-cents cinquanta-tres dies, apropant-se en un noranta-nou per cent a la velocitat de la llum. Arribat aquest punt, estaria en mans d'Einstein. L'espai que aniria travessant es reduiria fins al punt de posar-li a l'abast l'univers sencer. El temps se li alentiria i el seu món restaria literalment a milers d'anys.
L'experiment no era ben acceptat per totes les institucions, per la senzilla raó que no se'n veurien els resultats.
-L'estem enviant al futur -havia dit el president de la ESA.
Els crítics, però, no ho veien de la mateixa manera:
-Sí, però a un futur en què ja no hi haurà humanitat. Per tant, estem llençant els diners. I pel cap baix viurà vuitanta anys. Després què?
-Pot tornar -havia explicat d'una manera un pèl críptica un savi boig que vivia reclòs a Tavertet -. perquè l'univers és finit.
-Finit? -li preguntaren.
-Finit i il·limitat en l'espai i en el temps
-Però llavors, si és finit com pot ser il·limitat.
-Ja ho veureu. Tingueu en compte que marxa en línia recta.
I se n'anà.
Els primers instants li permeteren gaudir del meravellós espectacle de contemplar la bombolla blavissa de la Terra, allunyant-se i convertint-se en un punt petit i perdut, surant enmig d'una negror solcada de pinzellades blanques. Set mil milions de batecs se li n'anaven, fent-lo sentir com si li arrenquessin el cor d'una estrebada.
Després, els mesos enmig d'un mar fosc de tres dimensions, on cap terra no es distingia. A l'últim, els motors nuclears s'aturaren, la gravetat desaparegué, i començà a surà. La velocitat li canviava la percepció d'allò que hi havia enllà de les finestres, i començà a descobrir efectes que Einstein no havia previst. Concretament s'adonà que recordava el futur.
Recordà com cinc anys després de viatjar en una aparentment perfecta línia recta, arribava de nou a les proximitats de la Terra. Automàticament s'engegaven els mecanismes de frenada, i un any més tard queia damunt l'Oceà Pacífic. Sortosament no gaire lluny de la costa de l'antic Perú (o futur Perú, segons com es miri; perquè el sortien a rebre els primers pobladors d'Amèrica; si fa no fa, uns dotze mil anys abans de Crist.)