Repte CLXIX: Malalts

Origen:
La meva malaltia neix, no es fa a si mateixa, neix en el moment menys pensat i més inoportú...dubto molt que estigui catalogada en algun llibre de medicina tot i que els seus símptomes són ben clars : manca de fam, variabilitat del sentit de l'humor, distorsió considerable de la realitat i obsessió en un sol pensament que, sí, arriba a ser malaltís.

Efectes:
Tot i no donar febre ni portar la mort, els símptomes d'aquesta malaltia són molt variables : mals de panxa, enrojolaments, angoixes, desolació, balbuceigs ...
El pacient entra en un estat sense límits temporals: n'hi ha que diuen que s'hi ha passat dies, setmanes, mesos i d'altres diuen que s'hi han estat anys.

Advertències:
Quan el causant de la nostra malaltia també es troba afectat, les conseqüències s'aguditzen: podem passar de ser la persona més feliç del món a la més desgraciada en un mateix dia...en aquest cas les papallones que originen el mal de panxa poden arribar a ennuegar-nos i fer-nos perdre la pau interior que ja no conservem.

Tractament:
Malauradament...no hi ha penicil·lina, xarop ni remei que guareixi aquesta malaltia i tard o d'hora tothom l'acaba passant, sovint més d'una vegada independentment de les classes socials, sexes o religions...perquè l'amor, si no recordo malament, és cec i mai n'ha sabut de fer distincions.

Observacions:
No obstant això, com a víctima d'aquesta malaltia puc afirmar que és sota els seus efectes que m'he sentit viva, que he somiat desperta, que he surat com les estrelles, que he tocat el cel amb les mans, que he burlat la lluna per veure sortir el sol...

Per sort o per desgràcia, puc afirmar que des que estic malalta, per mi cada dia el somni comença al despertar.

La malaltia la va sorprendre de cop. Va ser un dia d'agost, caminant per un carrer que feia pujada, que es començà a ofegar.
Era un dels carrers de la seva infantesa, quan aleshores tot el barri, ja fos estiu o hivern, era ple d'una nevada de pols d'amiant.
La fàbrica de la Uralita era al seu mateix carrer, carretera amunt, i la quitxalla jugava damunt les muntanyetes d'amiant que s'hi formaven.
Ja de petita, els hiverns estava sempre malalta, i se'ls passava al llit a causa dels encostipats i de la febre que se la menjava.
El seu germà li portava de Barcelona la penicilina que podia comprar d'estraperlo. Així, se n'anà sortint.
Moltes persones, treballadores de la fàbrica i altres vilatans, van morir en poc temps, però ella va anar tirant endavant i va anar fent una vida normal, de la qual estimava la pau dels capvespres després de tota una jornada de treball.
Els amos de la fàbrica coneixien les conseqüències de l'amiant, però ho van guardar en un secret estricte. Els metges, pagats, també hi estaven implicats.

Tenia 47 anys quan la malaltia la va assolar.
"Asbestosi", van diagnosticar els especialistes. I d'ençà que se li declarà, no va parar d'ofegar-se.
Era terrible veure com, per inspirar cada glopada d'aire, feia un esforç desesperat.
El sol fet de menjar li suposava un gran treball. Fer un sol pas l'extenuava.
La mort li arribà de matinada, sense ningú que la vetllés. Va quedar arraulida al llit, de costat, com un petit pollet aclucat al niu.
A ella li agradava l'escalfor de la seva família, els diumenges de sardanes, les passejades pel bosc, vetllar pels qui estimava.
Fou una persona més del meu poble que es va malmetre precipitadament en el no-res a causa de la mesquinesa humana.

Corria esperitat carrer enllà amb la certesa que "les ombres" el perseguien. Feia temps que les veia, i la sensació de que l'atrapessin i poguessin causar-li la mort l'atemoritzava.

Temps ençà havia estat algú. Un jove amb vàries inquietuds socials i polítiques, però que pecava de ser massa intel·ligent. Va començar una carrera, però va penjar-la perquè aprovava els exàmens sense estudiar i tot el que els professors li podien ensenyar, ja ho sabia. Era d'una família benestant de la ciutat comtal, i per tant, amb poc que fes en tenia prou per viure. Així que va decidir dedicar-se a freqüentar locals d'ambients diversos amb la -descabellada- intenció d'extreure idees per una novel·la que havia començat a escriure poc abans.

Els primers mesos disfrutà de l'experiència al màxim. Conegué molta gent de la qual va aprendre molt i, mica en mica, el text anava prenent forma.
Però la desgràcia vingué després. A través d'un d'aquells coneguts s'ajuntà amb gent que l'introduí en el món de les "substàncies prohibides", que li van fer creure que per fi trobaria la tan anhelada pau interior. En un viatge a Eivissa, la policia el trobà mig moribund arran de mar, molt ebri i drogat i amb algunes dècimes de febre; mussitant que algú l'observava i el perseguia. I com és de suposar, ni rastre dels acompanyants.

En tornar a Barcelona els metges tingueren curiositat per analitzar el seu cas. El citaven dos dies per setmana per fer-li una revisió general, on varis psiquiatres escoltaven pacientment la història dels seus empaitaments. Cada cop estava més clar el seu mal.

Aquella mateixa nit, -la de les ombres- fou trobat per un vagabund estirat en un banc d'un parc amb símptomes evidents d'hipotèrmia i una xeringa clavada al turmell esquerre. Equips mèdics el traslladaren ràpidament a l'hospital més pròxim, però ja no hi havia res a fer... li donaren grans dosis de penicil·lina per tal de fer-li menys feixuga l'agonia.

Sense Penicilina


L'Emma mai no s'hagués pensat que fos possible tanta desolació.

Miri allà on miri, als carrers, a les places, a l'interior de cases i esglésies, sota les muralles, arreu... els morts s'apiloten desordenadament, com peces caigudes en el transcurs d'un macabre joc d'escacs. Adults i nens moren a centenars, quedant els seus cossos allà on han caigut. Res sembla capaç d'aturar l'epidèmia que assota la ciutat.

El procés és sempre igual. El malalt comença patint cansament i dolor a les extremitats. Llavors, el cos se li cobreix de bubes purulentes i una febre altíssima l'ataca, immisericorde. Els més afortunats moren en poques hores. Als altres, els esperen dies de dolorosa agonia abans de trobar la pau. I només alguns escollits aconsegueixen superar la crisi i tornar, dèbils i esprimatxats, al món dels vius.

Metges i sacerdots es veuen impotents. Uns no saben què fer i els altres no troben paraules per dir. I així, la ciutat va morint, lentament, com abans ho han fet altres poblacions veïnes.

L'Emma va pregar a Déu que mantingués el seu burg lliure del mal. Va suplicar l'Altíssim que protegís les seves filles i el seu marit. Com tants d'altres cops, però, la misericòrdia demanada no va ser concedida. L'espòs va ser dels primers en morir, després de tres espantosos dies d'agonia. Les nenes van tenir més sort. A penes van durar un dia. Els seus cossets, farcits de les mortíferes bubes, van cremar en una de les gegantines fogueres on els supervivents porten als que han tingut menys sort. Aquesta sembla l'única manera d'escapar del mal: convertit en fum.

Perduda la noció del temps, l'Emma s'ha dedicat a lluitar contra la malaltia. A consolar als moribunds. A apilar llenya per fer noves pires. Està cansada, molt cansada. Els braços i les cames se li queixen amb un dolor sord i indefinible. Decideix donar-se un breu descans. Només uns minuts, abans de seguir la feina. Seu a terra i, amb l'avantbraç, s'eixuga la suor que li regalima pel rostre.

És llavors quan veu les dues bubes que li han sortit a la pell.


Aclariment.
El conte te 350 paraules, incloent-hi el títol. Enlloc diu que una paraula clau no pugui estar inclosa al títol, així que he aprofitat aquest "buit legal", fent que el títol també contés per l'extensió del relat. Es la única manera d'incloure la paraula "penicilina" en una historia ambientada a l'edat mitjana... ;-)

Se'm notava trista, molt trista. Me n'he assabentat ara, quan la proposta d'aquest repte m'obliga a girar el cap i reconstruir les passes. Diuen que no s'ha de confondre depressió amb tristesa, però aquesta és un primer símptoma. Freud - sí, sí, el mateix Freud - va dir un cop que davant certs petits problemes hem d'actuar amb el que la raó ens proposi, però en front les decisions importants, hem d'obeir l'inconscient. Em vaig plantar davant l'ordinador i vaig començar a navegar sense rumb, esperant el meu S.O.S silenciós trobés resposta. I la vaig trobar, vaig tenir molta sort. Per primera vegada en molt de temps tenia ganes de fer quelcom. Tornar a escriure va ser la mà amiga que em rescatà abans no caigués definitivament al fons del pou. La iniciàtica depressió havia mort d'una sobtada pujada de febre : la poesia.

Mirat des de fora un cop n'has sortit, la reconeixes i li plantes cara, però si no n'has patit mai cap, entres dins la seva espiral sense adonar-te'n i acabes fent-la teva, t'hi acomodes, és una mena de droga invisible que pinta sempre tons foscos.

En poc temps havia perdut la mare i al pare, un càncer havia minat els seus cossos i se'ls havia endut sense deixar-me temps per pair que ningú en queda deslliurat. Això sumat a la muntanya russa del meu matrimoni m'havia convertit en una candidata òptima per a un estat depressiu. És curiosa la similitud morfològica entre aquest mal i el mot "de pressa". Realment van agafats de la mà en aquest viatge de moribund que és la vida. Sembla que avanci lenta i pesant però s'apodera ràpidament i amb enginy, de les nostres febleses.

Un vers, un altre, ompliren el degoter amb la seva penicil.lina i perforaren la cuirassa que vestia el cor malmès. Vaig sentir com la llum gratava el teixit i una petita flama vacil.lant es passejà, de nou, per les venes... El tractament funcionà i la pau entrà a casa deixant la porta oberta per fer fora la depressió i enviar-la, d'una patada, a Sibèria.