Repte CXLII (142) El color del mar

em descuidava pot ser prosa o poesia! com millor us agradi.

Caleidoscopi

La tranquil·litat del Port es va alterar aquell migdia xafogós del mes d' agost.
La multitud s'agombolava al moll, on una barcassa de salvament vermella i brillant era amarrada pels municipals i forces vives que, amatents a fer de voluntaris en els successos locals, oferien el seu ajut als membres de
l' ordre.
La veu s' havia escampat : un ofegat a alta mar.
Un veler francès l' havia localitzat a l' est de la meda i va avisar al nàutic. Tothom hi era.
La barreja de curiositat i morbositat superaven la canícula i desembocarien en
"l' anècdota" de l' estiu, convenientment amanida amb tota classe d' especulacions.
El mar havia adquirit aquell color d' indefinible barreja bigarrada de l' entorn : les pedres negres del Cap de Creus, el verd dels matolls i l'ocre de l' escassa sorra, el blau del cel i els reflexes de les muntanyes que voregen la badia del Port, mesclant-se amb els blancs cascs de les barques d' esbarjo amarrades als pantalans.

El baiard amb el cos del submarinista, s' obrí pas entre la gernació fins l'ambulància. Al meu costat un infant, mig amagat entre els plecs de les faldilles de sa mare cridà de sobte :

Mama, porta una medusa enganxada al peu !

Efectivament,una medusa rosada, gelatinosa, tant morta com l'home, l'acompanyava com un estrany apèndix que hagués desenvolupat durant la seva tràgica estada a l'aigua.
Aquella nit, vaig anar a mar.
La lluna lluïa sencera el seu disc blanc i brillant . El color de l' aigua era com de plom fos, i els llums fluorescents de Sant Telm titil·laven en les profunditats fent competència a l' estelada.
A cala Prona vaig parar el motor, i el silenci es feu ú, amb la mar, el cel, la lluna, les fluorescències i els estels. Com un cercle en el que la vida i la mort s'uneixen constantment.
I el mar, com la vida, un calidoscopi d'aigües de moviments elegants com les meduses i els colors bigarrats que reflecteix les profunditats i les altures, els cels de núvols canviants del seu entorn.

Baiba Liepa

El baiard és a punt. Ajagut al damunt hi ha el vell Jack, l'intrèpid. Una cadena li lliga la cama amb una bola de ferro.

Ningú havia viscut la mar tan intensament com ell. Ningú se l'havia estimat tant. Havia sobreviscut a un part sobre un rai en ple naufragi, quan els seus pares intentaven arribar a Amèrica, i el seu destí des d'aquell dia ja va anar sempre lligat a l'aigua, el seu element natural, la seva veritable terra ferma.

Va créixer fort, i va esdevenir el millor mariner del continent. No importava el vaixell, ni els motius del viatge, quan la terra quedava enrere ell era l'home més feliç del món. Però el que més li agradava era navegar sol, dies i dies, acompanyat tan sols pel balanceig manyac de les ones i per les carícies dels vents. I pels colors de la mar. Normalment diuen que la mar és blava, de vegades que és verda, però en Jack sabia que la mar realment és de tots els colors, perquè no n'hi havia cap que pogués encabir ni tan sols una petita part de la seva bellesa. I de tots els colors de la mar, el preferit de'n Jack era el de les nits clares de lluna nova, quan el reflex de les estrelles dibuixava una catifa onejant bigarrada de perles titil·lants.

I ningú podia oblidar els innombrables jorns de tempesta en què l'intrèpid Jack, íntim amb la mar com mai no s'ha vist ni es tornarà a veure, tornava triomfant de rescatar algun mariner perdut.

La vida, però, l'havia abandonat traïdorament en terra ferma, en una baralla absurda de taverna de port. I tothom va estar d'acord en que havia de descansar per sempre a la seva veritable casa, enmig de l'aigua, impregnat per sempre de mar com la medusa.

El baiard és a punt. Només queda la última empenta, i l'oceà haurà recuperat una gota.

El color del mar no és el de la blanca i lívida transparència de les meduses.

Ni el groc titil·lant de les fogueres que cremen a les platges quan s'amaga el Sol.

Ni el batibull bigarrat i multicolor de les veles dels vaixells que lluiten per la Copa América.

Ni el vermell sanguinolent de les ofrenes que els antics consagraven a Posidó sobre baiards improvisats.

No.

El color del mar és, simplement... BLAU!

La seva silueta es dibuixa contra la lluna, tal que el llop que udola a les postals de parcs naturals o a les pel·lícules infantils. Ell no udola, només deixa que petites llàgrimes li mullin les galtes fredes. Al cel, els estels titil·len com si no hi fossin de veritat, sinó que es tractés del passi d'una cinta, fotograma a fotograma.

Deu fer ben bé mitja hora que hi és. Estàtic, només el seu cap es mou de tant en tant, foragitant les gotes lacrimals que es neguen a deixar de rodolar. Com a reflex de la nit, el mar es mostra ben negre, encara que bigarrat amb verds i blaus lluents, tots ells en una combinació que el fa semblar un llençol de llit mal fet. I de fons, el suau remor de les ones quasi inexistents, que acaronen la platja com les llàgrimes les seves galtes i...

-TALLEU!

El director s'alça de la cadira amb cara de pocs amics. Han repetit aquella escena un munt de cops i porten gastat més metratge del que el pressupost permet. Prop seu, l'encarregat de l'attrezzo subjecta una medusa de plàstic. Tots saben perquè no pot sortir bé aquella escena: durant setmanes el director i el productor s'han barallat per ella; al primer el sembla cursi i discordant amb el guió, el productor vol fer contenta l'actriu que porta dies volent endur-se al llit i que és tant o més cursi que aquella escena.

L'actor protagonista s'eixuga les llàgrimes amb la màniga de l'americana i mira a l'horitzó. En part, només pel color del mar, ja val la pena rodar. Però ell no mana encara, quan tingui un èxit o una bona crítica podrà permetre's triar els films on intervenir, ara no pot. S'aparta dels homes que transporten les roques de cartró-pedra sobre un baiard i mira el rellotge. D'aquí a vint minuts podrà tornar a la caravana que li serveix de camarot. Mira cap enllà i pensa si l'actriu, tant o més cursi que aquella escena, ja serà al llit nua, esperant-lo.

Els nens desfilen per la platja.
Els primers subjecten el baiard, amb el professor al damunt.
Si més no... això veu en Vicenç, que va l'últim.

L'home, des d'allà dalt, comença el monòleg; els alumnes escolten.

-Als nens els agraden les nenes. Les dones són sensibles, i febles. Els passeigs marítims són bonics. Els bons són al carrer; els dolents, a la presó. Els salvatges van despullats; la gent de seny es vesteix. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens prenen la feina. El meu cotxe és el més net del món. El mar és blau.

Si més no... això li escolta en Vicenç.

El professor els permet de banyar-se, advertint-los del perill de les meduses.

Després, l'home descobreix en Vicenç assegut en un racó amb el bolígraf a les mans.
D'una revolada li agafa la llibreta i li llegeix l'escrit:

"Hi ha nens a qui agraden els nens, i nenes a qui agraden les nenes; i homes que ploren quan descobreixen els ulls d'un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota del sol, i passeigs marítims que maten les platges, i dolents que tenen prou diners per a no anar a la presó; i bons que es fan dolents per fam; i ben vestits que destrueixen la selva; i pobles nus que respecten el bosc; i professors que fumen, i que quan beuen massa vi llencen la brutícia del cotxe al carrer; i estats que van espoliar, no fa pas gaire, les terres de la gent que avui fuig de la misèria.
I el mar no és blau, és bigarrat... de molts colors: turquesa, a prop de les roques; atzurat, quan el fons és clar; i... ben endins... allà on els antics deien que no tenia fons... esdevé lívid, moradenc, del color del lapislàtzuli; de vegades és gris, quan el cel s'encapota; o es vesteix de crespons blancs, quan bufa el vent; i tots aquests colors titil·len, no són quiets..."

El professor s'enfada molt i molt...!
-Qui em manaria d'acceptar un autista...! -exclama, i comencen a sortir-li flames del cap.
Si més no, això observa en Vicenç.

Surten els pescadors
en les seves barques de fusta,
com baiards,
transportats talment déus
per les aigües dels ports.
Tot això passa al tard,
els tresors esperen al fons,
ocults pel llit negre
que és, a la nit, el mar.

Les dones i els nens
es lleven de bon matí
per anar a esperar, a trenc d'alba,
els herois que caçaren escames
de plata, bronze i or,
botí bigarrat que jeu a les xarxes,
mentre el sol vermell, mandrós,
aprofita els darrers instants
abans d'haver-se de llevar
d'aquest llit ataronjat
que és, a l'alba, el mar.

Arriba l'hora del bany
en aquest poblet de costa,
nens, nenes, mitjans i grans
juguen a pilota, a pirates,
a sirenes i a taurons,
fent moure les aigües properes
que brillen sota el gran astre,
calent i enlluernador,
despert en plena vigília,
formant el llit titil·lant de mirallets
que és, de dia, el mar.

I al vespre les cases s'omplen,
se sent l'olor d'after sun als carrers,
les meduses, satisfetes,
veuen el regne recuperat,
i jo vaig a trobar-me amb la platja,
canyes plantades miren a l'horitzó,
jugo amb els dits i la sorra
i no deixo de mirar com les onades
trenquen la fosca amb l'escuma lluminosa,
i espero amb l'esperança
que vegis en l'ham la meva mà estesa
i et decideixis a venir-me a trobar,
sortint d'aquest llit blau fosc i fred
que és, al vespre, el mar.

Del seu amor només rebutjares la part més rodona
- pou de sentiments -
i en improvisat salvavides el vas lliurar, surant,
a les teves misterioses corrents
- me'l vols fer oblidar-.

Avui torno a ser barca de la seva absència
però la teva abraçada refà les seves paraules
amb síl.labes salades i accents de nocturnitat
que t'emportes,
de mica en mica,
quan les ones trenquen a la platja i escapen
en sinuosa carrera cap a l'horitzó,
fosc, proper i bigarrat de desitjos caducats.

Ets el cor que de dol respira a batzegades,
prens alè cada cop que em mulles els peus
-i la cara de llàgrimes -.

Reclam nocturn del meu insomni,
em crides lluny estant i jo,
com baiard arrossegat pel teu so de caragol marí
participo del cerimonial com a única convidada.
La sorra del meu enyor s'escola en la teva cabellera de medusa
i els plors replegats en farcells de desconsol
es llencen sobre teu impulsats per la claror de la lluna.

M'enganyes.

La teva traïdoria és recordar-me'l nedant en el teu mantell negre, nu,
però jo cuso cada nit la xarxa dels records al teu costat i em deixo seduir,
rellisco pel pendent del teu encís
i m'endinso en les tenebres de la teva vehemència,
deixant-me fer,
satisfent-te,
satisfent-me,
recordant el banús dels seus cabells
i les carícies que tu envejaves
però que ara són les teves i les vull
- sirena d'una infidelitat -.