REPTE 103...... Comentaris i veredicte!!

REPTE 103


Uoles rèptils. Estic molt content pel nombre i nivell de la participació. M'ho he passat molt bé llegint-vos. Gràcies.
Comentaris i veredicte:


Filalici: Els dos professors

És un bon relat, ben escrit i amb aquella coherència que demanava, però el trobo una mica fred i distant, poc convençut del que em sembla la proposta del relat: la "felicitat" rau en l'actitud davant la vida i les coses, no en les coses pròpiament dites.
Dos homes, dues vides paral.leles (edat, feina, família) que difereixen, però, precisament en això i per això, per la manera d'acarar el dia a dia.
Ara bé, em sembla una mica previsible, des del títol i l'inici, i, també, molt ben plantejat i estructurat com a "un exemple", però ni la situació ni els personatges m'han acabat d'atrapar.

Sol_ixent: Felicitat?

Un altre relat bo i ben escrit en la línia de demostrar que no qui tot ho té, ho té veritablement tot. I emotiu, sobre tot a mida que avança (i amb la frase que l'obre, adequada i col.locada estratègicament, donant ja, d'entrada contingut extra, molt bé).
Per dir alguna cosa, te'n diré dues: és també, com el del Filalici, una mica massa previsible...però això no compta en contra. Potser sí que em sobra una mica de descripció de com és la "fantàstica" vida de la diva (d'altra banda en tenim molts exemples semblants, no?), i em falta fer el repte una mica més íntim, sentir o intuir el seu patiment callat contraposat a la professionalitat absoluta que demostra en la vida pública i a l'escenari. No sé, algun detall innecessari però que ens acosti a la protagonista i en justifiqui -a flor de pell- el dramàtic (però coherent) final.

No m'ha agradat aquest paràgraf:
"Intenta aixecar-se trobant alguns perquès, però tan sols troba silencis i dubtes, sense cap coherència per enlloc. I tota aquesta parafarnàlia és com una llamborda penjada a l'esquena, que cada dia és més pesada."
I, en concret, com has col.locat "llamborda".

Jan des Val: Sóc feliç

Amic Jan, m'ha encantat, de veritat. No sé si coneixes les meves preferències pels personatges marginats i el seu món (indigents, sense sostre, putes, rebels, bojos... amb tot el respecte per a tots ells), però, en tot cas, has fet diana. I, a més, has escrit un relat amb ritme, que combina molt bé les descripcions amb els diàlegs, el temps en present amb un passat oblidat "per força" i un futur que no va més enllà del proper cigarret, de l'estona damunt la llamborda al racó preferit i de saber que el fill se'n sortirà... Tot plegat empenyent l'acció, estructurant el relat.
Una versió a l'inversa del de Sol_ixent: el teu prota no té res de res, però respira pau i "felicitat"?
Era una mica previsible, un altre dels tòpics sobre la felicitat, però tu li has donat un toc personal que m'ha captivat.
No m'ha agradat, però, com has col.locat "coherència".
El final, en canvi, molt eficaç, enllaçant literalment i amb habilitat amb el tema.

T.Cargol: Boiximans

Ostres T.Cargol, m'he liat una mica amb el teu una mica liat relat. T'adreces a mi, al principi? Val. Llavors ens parles dels boiximans del Kalahari (es diuen així? jo no ho he trobat) i ens exemplifiques el que crec és un tipus de vida directe, estímul-resposta, sense enganys ni hipocresies... (per cert, catxant?)…Llavors fas una crítica oberta a la nostra societat, que sí es basa en ambicions i actituds políticament correctes i falses... i al final, i per llàstima només al final, sembla que véns a dir, explicitant-ho amb un molt bon paràgraf final, que el protagonista sí sap apreciar els bons moments, les petites coses...estímul-resposta altre cop?
Ho sento, ja et dic que no me n'acabo de sortir.
Amb tot, dos problemes objectius per a un repte de poques paraules: massa coses, massa idees a nivells molt diferents i, d'altra banda, un problema d'escriptura, amb força faltes i algunes greus, i una mica de descontrol en el discurs narratiu. Espero no et molesti que t'ho digui.

angie: Records de viatge: malaltia exòtica?

Bé, molt bé, un relat de màxima sinceritat, almenys ho sembla. Però, tècnicament, crec que el "viatge" és massa llarg per a un repte, i els diferents "episodis" passen sense deixar el rastre necessari en el lector.
No et negaré que l'he llegit en clau autobiogràfica i que m'ha costat agafar la perspectiva necessària. Ara bé, un cop he fet l'esforç, et puc dir que em sembla una mica massa "literari" per al contingut tan personal i privat. És a dir, no sé si la solució haguera estat fer-lo en primera persona, més dramàtic, o potser només calia centrar-te una mica més en alguna de les etapes del viatge i donar-li un relleu amb pes per a la resta de la història.
També crec que algunes metàfores li donen un lirisme excessiu que l'allunya de la "veracitat" que se suposa el nucli fort de la trama.
Això de la malaltia final... està bé, però la malaltia, la terminologia que empres per cloure el relat, se'm fa contraproduent per a la part prèvia.

Patufet: His way

Estimada Patufet, ja em perdonaràs però no he sabut entrar en el teu repte. Potser és el punt de vista entre irònic i sarcàstic, potser és el joc de reflexió-proposta d'una tesi que, crec, ve a dir que un és o pot ser feliç, fins i tot extremament feliç, dins el seu propi món, vivint de manera peculiar, diferent, tant que fins i tot provoca rebuig.
No sé, el personatge respecte de la tesi no em quadra. M'hagués agradat que em fes enveja i, en canvi, la conclusió de la descripció de les seves maneres, manies i costums més aviat me'l fan antipàtic.
És del tot cert el teu plantejament, i hi estic absolutament d'acord: no només un pot viure com vulgui sinó que ha de viure com vulgui (respectant sempre l'espai dels altres, és clar). Per això, com hi estic tan d'acord, em sap greu que l'exemple que ens has plantejat no em doni vibracions positives i de bon rotllo.
El relat, la prosa, molt bona però amb alguns contrasentits o elements que confonen.

Carme Cabús: I no érem feliços!

Carme, em passa una mica com amb l'angie però a un altre nivell. El teu relat és preciós, d'un lèxic soberbi, poesia pura, però a mi, tanta poesia, tanta bellesa que es dessagna se'm regira i va en contra de la intensitat i força del relat. Em perdo badabadoc en les imatges, la majoria aconsegueixo visualitzar-les i gaudir-les al cent per cent, però el global, per contra, s'esvaeix.
L'he entès també com a autobiogràfic, però amb tot, has sabut donar-li una dimensió de reflexió sobre com de diferent es pot entendre o concebre la felicitat fins i tot en moments de màxima compenetració, entre dos éssers entregats en una brutal intimitat de desig i passió. Que difícil fer de dues felicitats individuals una gran felicitat comuna! Que cert! Però quina passada quan s'aconsegueix, encara que només sigui en un interval de la vida!
Ja et dic, la idea, els diferents paràmetres de felicitat de tots i cada un de nosaltres, és bona i alhora difícil d'expressar, i tu hi has fet una gran incursió amb els teus mots.


Unaquimera: Retrat d'home feliç amb forat

Bon debut, sí senyor! Estructures el relat sobre el tòpic més tòpic de la felicitat: salut, diners i amor... però, llavors, ens sorprens matisant-ne l'última condició i convertint-la en el però del relat, en el però del teu protagonista i, alhora, adequadament i eficaç, en el desllorigador del relat.
Ell es podria considerar més o menys feliç, quasi completament feliç en el seu petit món conformat al seu desig, acceptat i assumit, però li falla l'amor. No té amics, no ha desitjat mai ningú, no s'ha enamorat!
I això és una desgràcia, sens dubte. Ningú pot ser completament feliç sense amics, sense amor ni passió!
Ben portada una escenificació romàntica i dramàtica dins un entorn d'allò més costumista, petit, insignificant.
M'encanta, especialment, que en sentir les paraules que li indiquen el "camí", no es mantingui fred i al marge, sinó que, almenys, senti un terratrèmol al pit, i sigui conscient que, tot i creure's o, fins i tot, ser feliç... noti aquell forat...
Ah, i continua reptant perquè tens fusta. Has sabut jugar amb tots els maecanismes dels reptes: títol, combinació diàleg-discurs, mots i frases efectistes, un final rotund a base de frases curtes… felicitats!!

mjesus: Viure, riure, plorar, estimar, qui ho sap?

Bé, molt bé quant a la idea. La felicitat surant entre la realitat i els somnis. M'agrada l'ofici triat, el pilot, l'avió, la metàfora, crec, del somni, de l'ideal acomplert en un espai i dimensió personal. Però en conjunt el text se'm fa confós, forçat. A més que l'afer de la botiga li treu la possible verossimilitud a la "doble vida" del prota.
No sé, n'hi hauria hagut prou, crec, amb desenvolupar la seva afició de petit, de sempre, per volar, i donar-li el rerefons metafòric en el seu dia a dia com a pilot, en el contrast entre la feina en sí i els moments a dalt, sol amb la immensitat del cel. M'explico?

La part final em desorienta i no l'acabo d'entendre dins el total:
"Gaudeixo dels entrebancs que m'esperen a cada cantonada; a cada carreró vull descobrir aquella llamborda, que em farà viure petits instants de felicitat. Viure, riure, plorar, estimar, qui ho sap?"
És potser que és un home que sap superar les dificultats, que troba la felicitat amb cada nou petit èxit, com l'argúcia de la seva doble vida per poder seguir amb la seva passió privada, la que el compensa de la vida "real", la que el feliç: volar?


I bé, aquesta vegada no destaco finalistes perquè ho podrien ser tots, de veritat.

Però guanyador sí, que és...

Jan des Val: Sóc feliç


Felicitaaaaaaaaaaaaaaats!!

Ja saps què et toca, no?

foster