REPTE 113 ........ Qui és completament feliç?

En Miquel i l'Ignasi tenen despatxos separats per quatre metres de passadís. Comparteixen feina com a professors del mateix departament universitari, i una vocació comuna per l'investigació. Avui dia són, d'entre el seu grup de treball, els que publiquen amb més freqüència. Fa dos anys, en Miquel va guanyar un premi nacional en reconeixement a l'amplitud i la coherència de la seva carrera, encara breu però brillant i prolífica. Un any més tard, l'Ignasi va guanyar el mateix premi.

En Miquel es va casar temps enrere, i se li cau la baba quan parla del seu fill d'un any. L'Ignasi es va casar fa no massa, i també parla amb entusiasme del seu petit de dos mesos.

A primera vista, hom diria que tots dos tenen la mateixa vida, però no és cert. En el curt interval d'un dia, queda ben clar que hi ha una gran diferència entre un i l'altre.

Mentre esmorza, en Miquel renega per les hores de son que ha perdut per culpa del nen, i per la quantitat de feina que ha de tirar endavant durant el dia. L'Ignasi esmorza bedallant, el nen tampoc l'ha deixat dormir gaire, i repassa com s'organitzarà el dia.

En Miquel, al despatx, està de mal humor. Té massa feina, sembla que qualsevol contratemps és una llamborda mal posada expressament per a fer-lo ensopegar. L'Ignasi acostuma a ser educat amb els col·legues, tot i que moltes vegades està molt ocupat i no els pot atendre en el moment en que el busquen.

En Miquel arriba a casa tard, renegant per la feina pendent, amb el temps just de banyar al nen i ficar-lo al llit. Sovint s'emporta feina a casa. L'Ignasi torna de la feina a mitja tarda, tirant cap al tard, desconnecta i s'està una estona amb la seva família.

Pels volts dels trenta-cinc, en Miquel i l'Ignasi, companys de feina, companys de vocació, bons amics, han assolit la vida que sempre havien desitjat. Ara tenen tot el seu temps per a gaudir-ne, però, pel que sembla, només ho fa un d'ells.

If there's nothing missing in my life then, why do those tears come at night?

Sarah té tot el que hom podria desitjar: bellesa, joventut i fama. Disposa del catxet més alt del Regne Unit, viu en una mansió al barri de Chelsea i té l'honor d'ostentar un Record Guiness per ser la cantant més rica de món de menys de vint-i-cinc anys. Té tots els luxes i tots els amants que vol, és venerada tant per homes com per dones, portada de les millors revistes i en cadascun dels seus concerts, és aclamada amb entusiasme pels seus milers i milers de seguidors. Però, no obstant, Sarah no és feliç.
Cada dia, quan se'n va a dormir, es pregunta si tot això té algun sentit, si realment ha valgut la pena sacrificar tants anys de la seva vida per aconseguir aquest somni, que mica en mica es va esvaint. Intenta aixecar-se trobant alguns perquès, però tan sols troba silencis i dubtes, sense cap coherència per enlloc. I tota aquesta parafarnàlia és com una llamborda penjada a l'esquena, que cada dia és més pesada.

Està cansada de ser sempre perfecta, de ser idolatrada i comparada amb una deessa, d'haver de fer bona cara sempre que algú la reconegui pel carrer i que la seva vida privada sigui coneguda per tothom i plasmada a la premsa rosa. Vol trencar amb tot i escapar, però no sap ben bé com.

Aquesta nit, té un concert en una prestigiosa sala de concerts de Londres. Un cop vestida, maquillada i fets els escalfaments de veu pertinents, surt a escena enmig de la histèria col·lectiva del públic. Les primeres notes del seu nou hit comencen a sonar, fent posar dempeus a la multitud. Més d'una hora i mitja de música intermitent, quan l'interval arriba. Es canvia de vestuari, i torna a sortir, però aquest cop, per interpretar la seva vessant acústica. Enmig de crits, histèria i aplaudiments, s'acomiada del seu públic, tan fidel com sempre.

Dos dies després, el país desperta amb la desgràcia: "Trobat el cos sense vida de la jove Sarah Smith, víctima d'una sobredosi, a la seva mansió de Chelsea". Qui sap, potser ara Sarah deu ser feliç...

- Dimoni de Max! - es diu per a si mateix el Frare - Qui m'ho havia de dir? Pobret, encara me'n recordo de petit! I ara l'han agafat d'escombriaire! Suposo que és veritat: així m'ho ha dit el Cantinflas. I el Cantinflas no diu mai mentides. Bé, quasi mai. Allò de la Tetes va ser l'excepció que confirma la regla. Ja em podia pensar que era una broma. Com una dona com aquella es podia fixar en mi? Si en aquella època semblava Miss Espanya! Ara ha perdut molt. Ja deu tenir els seus bons seixanta anys. Però ni així es dignaria ni a mirar-me!

- Escolti, bon home. No deu pas tenir un cigarret per a aquest pobre vell? - pregunta tímidament i avergonyida el Frare a un vianant que passa de pressa fent que no amb la mà, com si apartés mosques emprenyadores.

Uns quants intents més i el Frare aconsegueix la cigarreta desitjada. L'encén amb entusiasme i s'asseu sobre la seva llamborda favorita, en el reu racó preferit. Tanca els ulls i deixa volar els seus pensaments. Ja s'imagina el seu fill dalt del camió d'escombraries. Li costa visualitzar-ne la cara. Només recorda el Max de la infantesa: esprimatxat, blanc, malaltís... Des que la Marta va marxar amb el Max -"per coherència" digué ella- no ha vist més ningú de la família. Tan mal pare havia estat? Tan mal marit? L'abandonament. El carrer. Allò que havia de ser un interval va esdevenir permanent. L'alcohol, altres drogues, la pallissa soferta, la presó... la misèria, no només econòmica.

- Tot allò ja és passat. Poder tornar a dormir en un llit, això és mitja vida! Que n'és de bona la Manca, deixar-me dormir a la pensió! Mira que tenir cura d'aquesta runa amb què em vaig convertir! I que bé que s'està, amb aquest solet! Max, el meu Max, m'agradaria veure't, saludar-te, fer-te endevinar qui sóc... Que n'és de bo aquest cigarret! Aquí al meu raconet i sabent que el Max se n'està sortint bé a la vida, sóc feliç. O Quasi. Perquè, en aquest món, qui és completament feliç?

La pregunta que et fas no és amarga i agafa un to neutre adequat per a que tothom hi digui la seva amb entusiasme però crec que és, exclusivament pròpia d'una societat sense obligacions de cap mena i que promou una vida ensucrada permanent.

He pensat en els boiximans del Kalahari - que sempre surten en aquest tipus de reflexions -, tot el dia atrafegats pel desert buscant aliment: poden estar cansats o malats o qualsevol altra cosa, fins i tot borratxos, pot ser que estiguin catxant, però, la veritat, no me'ls imagino capcots despre`s del clau o cantant tristos poemes a la lluna. Viuen amb coherència. Segur que han previst un sistema per si s'han precipitat amb la veina de tenda, aquella que és tan guapa.

Tenim una societat basada en l'ambició cosa que porta a la infeliçitat; que guanyo jo ambicionat la inteligència d'Abc o la capacitat d'engrescar les dones de Def, o la saviesa d' Hij, o la alça de klm o els poemes de Opq amb l'estol de paraules que l'acompanya per a que triï cada dia un vestit nou per als seus pensaments?

No podem tenir la boca ensucrada tot el dia: fa caries, no podem tenir-la erta tot el dia agafarim agulletes. Un oferiment massa clar ens podria provocar un sentiment de por o de vergonya aliena i dir-li senyora tapis el cul que agafarà fret aquí de genolls sobre la llamborda- és només un exemple, ja savem que això es ontològimacent impossible, excepte en l'imaginari masculí -.

A mi m'agada la muntanya i quan pujo les costes em pregunto qui m'ha manat anar-hi. En canvi quan he assolit l'objectiu i em menjo, suoròs, la mandarina, dins dela meva boca sento música, tot notant com el cos necessita allò que li estic donant, llavors el sol en aquell interval de mig matí escalfa ja fortament i m'eixuga la sour de la camisa; me n'adono que els meus fills han volgut venir amb mi i la meva dona està tan tranquil·la a piscina -suposo, clar - sempre pot haver-hi un boiximà esperant l'ocasió!

Amb majoria d'edat a cada cama, la Berta s'adonà de que el temps t'ensenya a dosificar la sensibilitat : les opinions dels altres van deixar d'afectar-la i començà a viure amb coherència.
Canviar de vivenda, de parella, de feina, no havia estat atzarós... Inconscientment, la coneixença d'ella mateixa l'havia guiat a l'hora de prendre aquelles decisions i, assumir els fracassos va permetre que es trenquessin les llambordes que ofegaven el seu entusiasme, gairebé oblidat.
S'obrí primer al seu petit món, en silenci, allunyada del quotidià i l'única veu que es permetia escoltar era la del seu fill, la gran raó per trobar-se. Va ser aquell valuós tresor el que l'ajudà a regalar el primer nou somriure, a mirar-se al mirall i a no "maquillar-se" per sortir al carrer. I amb ell decidí, reprendre el viatge.
El destí no era un punt en el mapa. Cada dia caminarien per descobrir nous moments, de vegades el cel era d'un blau insultant i d'altres d'un gris melangiós però seré.
Amb la tardor arribaren les plujes i ho netejaren tot. La música tornà a omplir la casa, les hores jugaven a fet amagar i tornà a escriure tot allò que li venia al cap.

La balança s'equilibrava.

I un dia aparegueren intervals de febre sobtada, sense motiu aparent. Neixien d'una abraçada sincera, fent un pastís amb el nen o plorant emocionada després de fer l'amor. Estaria malalta?.Per qué s'accelerava el seu cor?. La ment en blanc...Llum a la mirada...

Es recuperen les pulsacions.

La Berta continuà el seu camí sabent que aquella malatia no era crònica, però s'encomanava amb facilitat. El millor era que no tenia vacuna, i podia patir-la de nou.

Oh, Brian, i no érem feliços!
O és que cadascú ho era només per la seva banda, i quan vaig voler fer de la felicitat una vivència comuna va esclatar pels aires com una granada, en una guerra sagnant?.
I com sagnava! Com regalimava la seva densa substància espessa damunt les llambordes, damunt les nostres nits volàtils i belles, ja fetes només fotografia.
I el sol sortia després, límpid, diàfan, sorgit altre cop de l'entusiasme de la vida, i feria amb la seva indiferència el meu dolor boquejant.
Oh, Brian, i no érem feliços!
Per què no vam saber prendre tots els oferiments, incalculables, parats a frec de mà, només per collir-los?
Quin tresor buscàvem, cadascú per la seva banda, que fos tan diferent i inconciliable?
Les nostres pells clares resplendien, i la nostra trobada arrencava somriures tendríssims als dies, mirades encantades a les ones.
Què més ens calia, per endinsar-nos fins al fons de la vida?
La nuesa que vestíem l'un per l'altre era l'única coherència possible: escalfor i passió, seda i cotó que ens acollia. Cossos badats i deixats l'un en l'altre, i la pluja bullent del teu esperma a batzegades com un ritu que segellava la nostra felicitat trobada.
Aquell eres tu i no em calies altre. Estimava el teu ritme, la teva ferma calma, la solidesa del teu ímpetu, l'interval menut d'una bellesa a una altra.
Recordes com udolava el mar, com feia so d'arrossegament la sorra, com dringaven com joies les petites pedres, com tritllejava el vidre revoltejat de les aigües en la negra espessor de la platja?
I la tempesta humida amb què respirava el temps, calent i ple de fragància, i la teva presència enmig l'entorn com la plena solidesa afigurada.
Hi havia una saviesa que em desbordava: creia que em mantindries en vida, tan fermament com una veritat diàfana. I, tanmateix, només vas dessagnar-me.
Brian, per què no vam ser feliços i vam deixar espai per explicar-nos on raïa la felicitat de l'altre? De debò que a mi ni tan sols m'importava compartir-la. Quin és aquest terror que et va fer esclafar-la?

Ell era un home feliç. Absolutament. No li donava tombs a l'assumpte ni s'ho questionava: ho sabia sense dubtes. Si algú li haguès preguntat:
- Vosté és feliç?
la seva resposta hauria estat:
- Sí, és clar!
sense dilació, ferm, franc, fort.

Estava sa. Això era important. La seva salut li permetia mantenir a distància la noció del sofriment o de la mort. Només havia anat un parell de vegades a l'hospital, de visita a traumatologia o a maternitat: a la tercera planta, quan la seva mare va caure en ficar el taló entre aquelles llambordes i es va trencar el fèmur; a la segona, quan la conserge va tenir el nen i el van arrossegar, vulguis o no vulguis, els companys del despatx. Quan la tieta va estar internada en oncologia es va lliurar: portava la mama i tornava a buscar-la a l'hora acordada; tothom sap que no es pot aparcar pels carrers propers a l'hospital i les zones blaves costen…

Posseia diners. Ni pocs, ni molts: suficients. Els guanyava honradament, els administrava amb coherència, li permetien satisfer les seves necessitats i capricis, en tenia al banc i li rendien: se sabia emparat.

Tenia coneguts, al menys per demostrar com era d'educat: saludar, acomiadar-se, comentar el temps o alguna notícia impossible d'obviar. No tenia amics, de manera que ningú el podia reclamar emocionalment, ni abrumar-lo amb sentiments a compartir. Li quedaven uns cosins: enviava la felicitació de Nadal i en rebre la seva tarja se sentia satisfet fins l'any següent, un interval més que suficient.

Usava coses que li donaven una satisfacció íntima i constant, objectes amb qui compartia rituals diaris o setmanals. L'última adquisició incorporada a la rutina cassolana era l'ordinador, comprat després de seguir amb entusiasme tres cursets subvencionats per l'empresa.

Seguia una vida cómoda, segura, programada. Però… de tant en tant, sobtadament, notava una sensació estranya. Quan trobava paraules com "estimar, desig, plaer, bogeria, amor" sentia un terratrèmol amb epicentre al pit, quedant mig marejat.

Era un home feliç amb un forat. No s'havia enamorat mai. No havia desitjat ningú. No havia comès mai cap disbarat.

Avui és dissabte, he tancat la botiga a la una del migdia i he anat al bar del costat. L'amo em coneix, sap el que faig. Em fico als lavabos, em poso el meu uniforme o la meva disfressa -com ara l'anomeno- i surto per la porta del darrera. No m'ha vist ningú!. Em dirigeixo cap a l'aeroport. La gent em mira, gaudeixo pensant en el que passa pels seus caps, els torno la mirada, insolent. Quan arribo, passo a la zona de pilots, saludo les hostesses i la a resta de personal; tothom em respecta, sóc el capità, meno les seves vides. Arriba el moment d'enlairar l'ocell, aferro els comandaments i volo amunt, amunt cap el cel; els núvols sota meu, fan una bellíssima catifa de cotofluix, tanco els ulls…sóc un ocell, sento el vaivé de les ales, tant sols per uns moments em sento lliure i feliç.

Recordo que quan era petit em van regalar un avió de joguina; més tard em varen regalar una caçadora d'aviador. Ja no volia res més. Quan va arribar el moment, vaig fer les classes de vol necessàries per poder pilotar un avió, sempre amb entusiasme, fins que ho vaig aconseguir. Ara sóc capità de vol, el que més desitjava.

La meva vida seguia un rumb coherent fins que la família, sense saber com, es va convertir en la meva pròpia cel·la i malgrat el dolor, vaig fugir; no escoltava res, ni ningú. Abandona't a la meva sort, després d'un interval de temps fosc, vaig reprendre els somnis oblidats; l'empresa familiar va guarir les meves ferides i ara comparteixo el meu somni amb la realitat.

Avui és dilluns, ja torno a ser a la botiga -hauré d'esperar al dissabte per tornar a volar. Aquí la gent em tracta amb senzillesa, sóc com ells esperen que sigui, i jo no desitjo res més, em deixo portar. En el fons necessito ser dues persones diferents. Gaudeixo dels entrebancs que m'esperen a cada cantonada; a cada carreró vull descobrir aquella llamborda, que em farà viure petits instants de felicitat. Viure, riure, plorar, estimar, qui ho sap?