Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Nostàlgia del futur inventat
Intervenció de: boigboig | 05-01-2006
Arriba un dia que me'n adono:
la tristesa té un nom inventat,
inventat per mi,
pels desitjos
que he anat teixint durant anys
d'imatges, de sons, de tactes
en la pell profunda del meu cap.
Però, tot i així, no puc evitar
que el dies s'esfilagarsin en llàgrimes
que em cremen els ulls
que ja mai et podran veure...
¿És pot sentir nostàlgia
del que no ha passat?
Deu ser que sí,
nostàlgia d'un futur inventat,
d'unes mans entremaliades
que m'haurien cobert de pessigolles,
d'uns llavis maculats de xocolata,
de la teva veu, que seria dolça,
cridant-me enmig de la nit.
Mentrestant el cel s'esquinça sobre meu
i al intentar sargir-lo,
agulla en mà,
paciència i més paciència,
sento en el passadís les teves corregudes,
que presento lleus com el caminar dels gats,
i l'olor de tinta que et cobriria els ditets
al dibuixar un sol, un núvol, una estrella.
I al veure aquella taca en les cortines,
imagino que és de fang de les teves sabates,
transportat de parcs que serien deserts,
camps de batalles entre indis i vaquers,
mars de pirates,
regnes de cavallers...
Avui és el dia que em deixis d'una vegada,
penso mentre planifico
viatges al Perú, estades a Lisboa,
festes sense fi...
però les hores passen
i s'esborren de nou tots aquests miratges.
I mentre llegeixo faules
intentant esborrar
aquesta profunda, indeleble nostàlgia,
una llàgrima de cristall
em llisca per la galta,
per tu, infant sense nom,
infant que ja mai seràs concebut.
Boig!
p.s. Segons el meu programa, té exactament 250 paraules, però ja vaig dir fa temps que el word compta malament les paraules....
Respostes
-
RE: Llàgrimes
Àfrika Winslet | 04/01/2006 a les 20:44
es titula el meu pròxim relat... el vaig enviar ahir, amb una mica de sort estarà pel dia 6, no podria entrar com a repte ??? jeje
Per cert, 250 paraules clavades?? suposo que hi ha un petit marge... :p
-
Llàgrimes? quina casualitat...
Anònim | 04/01/2006 a les 21:29
Ahir també vaig enviar un relat que es titularà així. Quina casualitat, oi?
-
RE: APA!!!
Àfrika Winslet | 04/01/2006 a les 23:53
deu ni do, ja ho pots ben dir!!! A sobre el mateix dia... això és una GRAN casualitat...
Saps que a vegades tinc telepatia amb una amiga meva?? M'ho haure de fer mirar... jeje
-
ja tinc
annabella pampallugues | 04/01/2006 a les 21:05
el repte escrit. No volia penjar-lo ja, però com demà venen els reixos, i tot això, igual se m'oblida penjar-lo. Espere que posar-lo ja no influisca negativament hehe
Besets a tots (uis, feia molts dies que no escrivia res al forum, crec!! reholes!)
annabella pampallugues
-
Basat en fets reals. No, fets reals.
annabella pampallugues | 04/01/2006 a les 21:06
No és nostàlgia el que sent al recordar aquell dia. Es desig de no estar a la pell de Neus.
Neus era la típica preadolescent més que entremaliada capaç d'enfonsar qualsevol altra preadolescent amb insults i burles. Jo vaig ser víctima seua. Per culpa seua volia desaparéixer, anar-me'n ben lluny, em tenia igual Perú que Cerdanyola del Vallés. Vaig plorar molt per culpa seua i em vaig sentir com una merda.
Un mal dia, el germà de Neus tingué un accident amb la moto, que acabà amb la seua vida. Tots estimaven l'Ivan, sobretot després de mort, com sol passar. Encara sent l'esgarrifança de veure Neus plorant desconsolada en el soterrament. Plorant! Neus! La rebel sense causa, tenia sentiments al cap i la fi!
Vaig desitjar i esperar, dins de lo mal, que n'aprenguera d'aquest cop. Que es fera un poc persona i deixara d'enfonsar xiquetes com jo.
Per la nit, vaig anar a un concert de Lluís Llach. Mentre escoltava cançó rere cançó, veia la imatge de Neus, destrossada, agafant-se de sa mare com un gat a una bola de llana, amb un plor que s'escoltava a l'altra punta del carrer. Amb la cançó de Tendresa vaig esclatar jo en plors, discretament, enmig l'auditori.
Res no va aprendre Neus del bac. Però tots vam veure als seus ulls llagrimosos que hi havia un coret dins de tanta maldat. Mentre escric açò, em cau una llàgrima sobre el full, que mig esborra la tinta. M'agradaria també que esborraren el record.
-
Un matí qualsevol
Filalici | 04/01/2006 a les 23:31
Quan la Ciseta es lleva, el seu fill, l'únic que encara viu a casa, ja se n'ha anat a la feina. Es dutxa i prepara els esmorzars. Mentre pren el seu, pensa que sort en té del centre de dia, no li ha calgut contractar cap noia entremaliada vinguda del Perú, com van haver de fer quan la seva mare va tenir l'alzhèimer. Ara toca llevar al Benet. Puja la persiana. Ell, com sempre, afirma que ha dormit bé amb un lacònic "sí" que pot voler dir qualsevol cosa.
En Benet ja no s'aixeca sol, del llit. A primera hora del matí, amb el cos encara entumit, necessita una mica d'ajuda per no perdre l'equilibri. Aconseguida l'estabilitat, la Ciseta passa la ma pel llit i comprova que, per desgràcia, avui hi ha hagut més mullena de l'habitual, la protecció no ha estat suficient i caldrà canviar els llençols. No pot evitar sentir certa nostàlgia de les taques de tinta permanent de la roba dels nens quan eren petits, fins i tot de la brutícia de pèls del gat que de fet no va arribar a permetre mai de tenir a la seva filla.
Assenyala al seu marit el camí del lavabo, amb l'esperança de que tot vagi bé i, en treure els bolquers, tot es faci a dins de la tassa del vàter. Amb molta sort, es pot estalviar una escena desagradable més endavant. Tot seguit, en Benet ha anar a la dutxa.
El dia tot just acaba de començar.
-
Silencis
pivotatomic | 05/01/2006 a les 08:01
Un silenci ominós acompanya la Glòria mentre camina per entre els nínxols. Només el trenquen el crec-crec de les seves sabates, negres com la tinta, trepitjant la grava que encatifa els passadissos folrats de marbre, i el miol d'una gata entremaliada que deambula per algun lloc, darrere seu. Trobar un nom concret dins aquell rusc de tombes és casi impossible. Per sort, ella té també un número. És així com arriba davant de la d'en Jofre. La làpida és senzilla. Un nom i dues dates, la darrera ben recent. Res més.
La Glòria hi acosta la ma, enguantada i trèmula, i acaricia el nom d'aquell home que va estimar-se amb bogeria. Després, sense trencar el silenci espès, li demana perdó. Perdó per no haver estat capaç de seguir-lo quan ell li va suplicar. Per haver anteposat els seus dos petits a ell. Perdó, en resum, per haver tingut por de ser feliç.
Quan li va demanar que deixés l'Ignasi i marxés al Perú amb ell, la Glòria només va saber callar. I aquell silenci va significar l'execució d'un amor furtiu, però que ambdós havien cregut invencible. El Jofre va marxar per sempre i ella es va quedar sola amb la seva nostàlgia. Amb els seus fills, un matrimoni infeliç i un silenci fet de dubtes i tristor que l'ha acompanyada des d'aleshores.
Mentre surt del cementiri, la Glòria pensa que el silenci dels morts està carregat de retrets. Però que el més terrible de tots és el silenci dels vius.
-
Nostàlgia del futur inventat
boigboig | 05/01/2006 a les 16:07
Arriba un dia que me'n adono:
la tristesa té un nom inventat,
inventat per mi,
pels desitjos
que he anat teixint durant anys
d'imatges, de sons, de tactes
en la pell profunda del meu cap.
Però, tot i així, no puc evitar
que el dies s'esfilagarsin en llàgrimes
que em cremen els ulls
que ja mai et podran veure...
¿És pot sentir nostàlgia
del que no ha passat?
Deu ser que sí,
nostàlgia d'un futur inventat,
d'unes mans entremaliades
que m'haurien cobert de pessigolles,
d'uns llavis maculats de xocolata,
de la teva veu, que seria dolça,
cridant-me enmig de la nit.
Mentrestant el cel s'esquinça sobre meu
i al intentar sargir-lo,
agulla en mà,
paciència i més paciència,
sento en el passadís les teves corregudes,
que presento lleus com el caminar dels gats,
i l'olor de tinta que et cobriria els ditets
al dibuixar un sol, un núvol, una estrella.
I al veure aquella taca en les cortines,
imagino que és de fang de les teves sabates,
transportat de parcs que serien deserts,
camps de batalles entre indis i vaquers,
mars de pirates,
regnes de cavallers...
Avui és el dia que em deixis d'una vegada,
penso mentre planifico
viatges al Perú, estades a Lisboa,
festes sense fi...
però les hores passen
i s'esborren de nou tots aquests miratges.
I mentre llegeixo faules
intentant esborrar
aquesta profunda, indeleble nostàlgia,
una llàgrima de cristall
em llisca per la galta,
per tu, infant sense nom,
infant que ja mai seràs concebut.
Boig!
p.s. Segons el meu programa, té exactament 250 paraules, però ja vaig dir fa temps que el word compta malament les paraules....
-
El Rei negre
angie | 05/01/2006 a les 16:17
Era el dia abans de Reis. La Carme havia plegat de treballar a les tres de la tarda i corria a buscar la Laia a l'escola. La va rebre amb aquella carona d'entremaliada que la feia somriure sempre...
Just entrar a casa, sonà el telèfon... era en Max, es quedava a Barcelona buscant un regal d'última hora i ja faria cap...
- A quina hora és la Cavalcada?- preguntà amb veu de preocupació.
- Ja ho saps, carinyo, cap a les 8 arriben al barri - contestà la Carme resignada. Sempre la tenia pendent dels seus moviments incomprensibles.
Enfosquí. Els Reis llençaren un munt de caramels, la Laia embogí amb la desfilada i la Carme no va parar de mirar la pantalla del mòbil en tota l'estona (el regal l'hauria anat a buscar a Perú?).
I arribà el sopar, i en Max no donava senyals de vida. Amb el café, el gat no parava de fer manyacs a la Carme, mentre aquesta omplia de nostàlgia el seu cor, recordant la seva infantesa i aquella nit tan especial.
La Laia no preguntà pel Max. Va anar al llit il.lusionada i la Carme començà a plorar llàgrimes de tinta, negres com el seu cor.
Esperà tota la nit i al matí seguí esperant... Al dinar a casa els tiets de la Laia anaren soles i de nou una excusa disculpant a en Max que en aquells moments, deixava l'habitació d'un hotel de quatre estrelles a Barcelona, del bracet de la seva actual parella.
-
Au revoir, mon capitaine!
foster | 05/01/2006 a les 16:23
Au revoir, mon capitaine!
El vam conèixer a l'ampla avinguda que creua Ambanja, allà on milers de gats i nanos afamats com ell es busquen la vida .
-Hola, Radiola, Viva Perú...más barato que en Andorra... eeeeh Macareeeeeena!!
Aquella cançoneta ja ens era coneguda, però en Sale la deia amb una gràcia entremaliada i especial, irrepetible.
Aquell pillastre ens va captivar. Ens vam fer amics de seguida i ens adoptàrem mútuament: ell seria el nostre guia i nosaltres els seus clients particulars.
La Maria i jo érem a l'illa per feina, havíem de fer un reportatge nostàlgic de les
plantacions de cacau, però també teníem dies lliures.
I ell, en Sale, ens acompanyava a tot arreu, des del matí fins que la tinta de la nit
ens embolcallava. Nosaltres no tenim fills, i suposo que la seva presència ens trastornà, perquè només llevar-nos ja el buscàvem: hi era, sempre, assegut als graons d'entrada, esperant, esperant-nos.
Van ser uns dies irrepetibles: nedant entre tortugues i milions de peixos irisats, escoltant en Sale repetint incansable la tonada apresa: "Sabore di sale, sabore di mare...". A la meva dona els ulls li feien pampallugues. Semblava menjar-se'l amb la mirada...
Finalment, però, el dia arribà. A l'aeroport, just abans d'embarcar, la Maria va fer
una darrera mirada que sabia inútil. Li havíem prohibit venir.
Però en Sale hi era, esperant. Esperant-nos? Potser sí...qui ho sap.
Vaig mirar-lo fixament i, amb la salutació militar que tant li agradava, em vaig acomiadar:
-Au revoir, mon capitaine!
-
RE: Au revoir, mon capitaine! (aquest sí)
foster | 05/01/2006 a les 16:28
Au revoir, mon capitaine!
El vam conèixer a l'ampla avinguda que creua Ambanja, allà on milers de gats i nanos afamats com ell es busquen la vida .
-Hola, Radiola, Viva Perú...más barato que en Andorra... eeeeh Macareeeeeena!!
Aquella cançoneta ja ens era coneguda, però en Sale la deia amb una gràcia entremaliada i especial, irrepetible.
Aquell pillastre ens va captivar. Ens vam fer amics de seguida i ens adoptàrem mútuament: ell seria el nostre guia i nosaltres els seus clients particulars.
La Maria i jo érem a l'illa per feina, havíem de fer un reportatge nostàlgic de les plantacions de cacau, però també teníem dies lliures.
I ell, en Sale, ens acompanyava a tot arreu, des del matí fins que la tinta de la nit ens embolcallava. Nosaltres no tenim fills, i suposo que la seva presència ens trastornà, perquè només llevar-nos ja el buscàvem: hi era, sempre, assegut als graons d'entrada, esperant, esperant-nos.
Van ser uns dies irrepetibles: nedant entre tortugues i milions de peixos irisats, escoltant en Sale repetint incansable la tonada apresa: "Sabore di sale, sabore di mare...". A la meva dona els ulls li feien pampallugues. Semblava menjar-se'l amb la mirada...
Finalment, però, el dia arribà. A l'aeroport, just abans d'embarcar, la Maria va fer una darrera mirada que sabia inútil. Li havíem prohibit venir.
Però en Sale hi era, esperant. Esperant-nos? Potser sí...qui ho sap.
Vaig mirar-lo fixament i, amb la salutació militar que tant li agradava, em vaig acomiadar:
-Au revoir, mon capitaine!
-
REPTE 82: Les llàgrimes del silenci.
Leela | 05/01/2006 a les 17:49
Als joves no els interessen les històries dels vells. Quan ens reunim un cop l’any i començo a explicar alguna anècdota que recordo amb nostàlgia, la meva dona em fa mirades de desaprovació. Diu que allò ja ha passat, que no treu cap reviure-ho i que sobre aquelles històries ja hi ha rius de tinta escrits.
Als matins, tinc la sensació que podré saltar del llit i em sento amb forces per anar-me’n al born. Tinc ànsia per descobrir noves fruites i comprar-les per atreure nous clients a la nostra botigueta. Al incorporar-me, m’adono que el braç no em respon. Quan aconsegueixo obrir bé els ulls, puc veure recolzats, a la tauleta de nit, els caminadors i uns metres més enllà la cadira de rodes.
La Guadalupe és una noia molt agradable. És del Perú. Arriba a primera hora i m’ajuda a banyar-me. Després sortim a prendre una estona el sol i li comento les notícies del diari. Somriu, entremaliada, quan li explico com vaig poder fugir d’un camp de concentració i que havíem de menjar garrofes i algun gat que caçàvem.
Avui però devia estar una mica moixa. Li han començat a caure les llàgrimes quan li he comentat que havia somiat amb en Ferran, un nen petit que era escolanet com jo, i que algú m’havia dit que se’l van endur els soldats per alliçonar-lo perquè el seu pare era un roig.
No he entés què em volia dir amb què el meu fill ara estava al cel.
-
El conte que feia plorar
Joanra | 05/01/2006 a les 19:15
La contraportada assegurava que qui el llegís ploraria automàticament. Esperonat per la fanfarronada, me'l vaig endur.
En obrir-lo, l'olor de tinta em feu devorar les paraules. Explicava la història d'un entremaliat gat de carrer que vivia al Perú, un gat que volia contar contes.
En ple hivern, mirava de colar-se per qualsevol foradet i, ben a prop d'una estufa de llenya, escoltava els contes que els explicaven als petits de la llar, que reien i ploraven, sempre amb els ulls ben oberts. A l'estiu li era més fàcil: l'aire del carrer era ple d'aquelles narracions, només calia parar-hi l'orella, que la tenia ben fina.
Vet aquí que un dia de fira, quan ja era vell, s'acostà a un mag que concedia desitjos, i només amb els seus ulls grocs li explicà el seu. L'endemà es despertà sota el banc d'una plaça, dins un cos d'avi.
S'adonà que era un avi sense néts a qui explicar tots els contes que recordava. A les cases no el deixaven entrar, per tractar-se d'un desconegut al poble que amb prou feines si deixava anar algun miol. La seva oïda de vell no el permetia sentir els contes que hi havia a l'aire: només sentia les seves passes cansades i esbufecs de nostàlgia.
I així s'abandonà, incomunicat, a la freda solitud.
L'apèndix afirmava que l'autor no tenia nom: tan sols era un gat que havia volgut ser home, sense ningú a qui explicar els contes que sabia.
Una llàgrima va difuminar el punt i final.
-
RE: La Mort s'equivocà...
Àfrika Winslet | 06/01/2006 a les 01:23
La Mixa era una gata entremaliada que havia viscut sempre al carrer. Era ja massa vella com per perseguir ratolins i esmunyir-se entre les cames de la gent que passava. Feia uns dies que s'havia resignat a dormir i recordar amb nostàlgia temps millors arraulida vora un cubell d'escombraries.
En Joan i la Isabel passejaven de la mà pels carrers d'un poble de Perú. La Isabel caminava distreta i alegre, admirant el seu voltant amb uns ulls foscos i grossos. En Joan era feliç només de mirar-la i saber que estava realitzant un dels seus somnis, viatjar al Perú i veure el Machu Picchu. L'estimava de tot cor.
La Mort renegava entre dents, mentre volava d'un lloc a un altre sense respir. No feien més que arribar-li noms i coordenades i Déu no l'havia escoltat quan va demanar-li un ajudant, ella no es podia fer càrrec de tot en els temps que corrien... El seu localitzador vibrà, havia arribat l'hora d'una nova i futura víctima.
I en un punt exacte, a una hora concreta (i ja escrita amb tinta de foc en el llibre del destí milers d'anys abans), es van trobar tots quatre: Mixa, Joan, Isabel i la temible Mort. El temps s'aturà durant només un segon, i la Mort brandà la seva arma... La Mixa engegà a córrer carrer avall en sentir aquell crit de dolor esquinçant l'ànima d'en Joan. La Isabel era a terra, sense vida. Fins i tot la Mort plorà aquell dia.
-
RE: REPTE 82 Adéu, no t'estimo
Màndalf | 06/01/2006 a les 16:18
Al pobre Joan l'havien desnonat del pis de carrer Perú per no pagar la hipoteca. La seva dona el va abandonar perquè roncava, treballava molt i la deixava massa temps sola amb el veí. La seva família... de família no en tenia. Els seus amics... d'amics no en tenia.
Ara el pobre Joan caminava tremolant descalç per la vorera gelada de la urbanització, els peus blaus, la cara vermella. Volia tornar a veure aquella noia angelical que li va donar un dolç i un somriure quan ell estava pidolant. Un gat negre entremaliat li va passar com un llamp pel davant... mala sort, va pensar. No va veure la placa de gel que el va fer relliscar i caure amb tant mala fortuna que es va trencar una cama. Aquell Mercedes passant a corre-cuita el va esquitxar de dalt a baix d'aigua enfangada. Tot mullat i malferit, es va aixecar com va poder i va continuar el seu viacrucis particular. Quan es va agafar amb la mà a la reixa no va sentir el Rottweiler; quan mosseguen no borden. Però va treure el monyó i va continuar. Sota la finestra d'ella estava quan es va obrir miraculosament. Però el brut contingut d'una palangana va volar i li va caure a sobre. Sorprès, va fer unes passes enrera. Va ser quan l'ambulància el va atropellar. Moribund al terra, es va treure amb nostàlgia el paper de la butxaca on hi havia escrit en tinta vermella: "Adéu, no t'estimo. Que tinguis sort."
-
Benvolgut Pare Noel.
Jere Soler G | 06/01/2006 a les 18:06
Benvolgut Pare Noel.
Tinc nou anys, em dic Huao i visc al Perú. Fa un any que vaig arribar a la ciutat.
Estic una mica trista; perquè, sota de l'arbre de Nadal, només hi he trobat uns mitjons; i perquè sento nostàlgia del poblat.
No m'hauria de queixar; però, a l'Héctor, li has portat una bicicleta, i tinta xinesa amb uns pinzells. L'Héctor és bo, em deixa pujar a la bicicleta; però jo no sóc tan entremaliada com per a rebre només uns mitjons.
Els pares de l'Héctor també són molt bons; ens deixen viure a la caseta de fusta del jardí . La mare neteja, i fa el dinar; i vesteix un uniforme que només porten les dones que treballen a les cases riques, i que no han d'anar a cosir a les maquiles. La mare diu que, a les maquiles, les dones s'hi passen tot el dia, i que no poden veure els seus fills, i que els encarregats les maltracten.
He dit a l'Héctor que quan siguem grans em casaré amb ell. M'ha contestat que no; que la mare i jo havíem vingut de la selva, i que el seu pare deia que jo era un gat mesquer; que allà, al poblat, hi vivíem despullades, i que la mare té uns pits que li arriben al melic.
M'ha fet plorar. Li he explicat que no anàvem nues, que portàvem el "come", un cinturó de cotó de zèiba.
És per això que no em portes joguines, Pare Noel?
-
Rebutjada
jacobè | 06/01/2006 a les 19:18
Vaig ser la tercera de quatre germanes. A la tercera va la vençuda. Des de la primera volien un nen. Diuen que els mitjans creixen més lliures. Us ho puc assegurar.
M'estimaven, però no m'abraçaven com a les altres. Estava convençuda que era adoptada. Cada vegada que sentia cridar: Adela, pots baixar un moment, siusplau?, aquest siusplau em feia témer el moment de la veritat. No va arribar mai. Encara ara em salta el cor quan criden el meu nom amb amabilitat.
Les meves sospites estaven fundades. Era una nena entremaliada, però ni llesta ni espavilada com les meves germanes. Elles eren les primeres en tot. A mi el gat de casa em feia por, em feia por tot.
A l'escola tampoc em sentia valorada, ni per les mestres ni per les companyes. Tanmateix tenia una esperança. Havia sentit dir que el geni Einstein treia males notes perquè s'avorria a classe. Jo també m'avorria, però el dia de la veritat el resultat del test va ser justet. Encara ara penso que van errar en la correcció.
Amb la poca tinta que em queda al meu cos de vella, he recordat amb agra nostàlgia la injustícia de sentir-se rebutjada pel sol fet de no ser el que s'esperava de mi, des del meu naixement fins avui.
Sóc una velleta soltera, visc amb un gat entremaliat que em fa companyia després de lo de na Maria, la meva preciosa filla que vaig adoptar al Perú. Avui, dia de Reis, compliria trenta anys.
-
perdó, aquest és el bo...
jacobè | 06/01/2006 a les 19:29
REBUTJADA
Vaig ser la tercera de quatre germanes. A la tercera va la vençuda. Des de la primera volien un nen. Diuen que els mitjans creixen més lliures. Us ho puc assegurar. M'estimaven, però no m'abraçaven com a les altres. Estava convençuda que era adoptada. Cada vegada que sentia cridar: Adela, pots baixar un moment, siusplau?, aquest siusplau em feia témer el moment de la veritat. No va arribar mai. Encara ara em salta el cor quan criden el meu nom amb amabilitat.
Les meves sospites estaven fundades. Era una nena entremaliada, però ni llesta ni espavilada com les meves germanes. Elles eren les primeres en tot. A mi el gat de casa em feia por, em feia por tot.
A l'escola tampoc em sentia valorada, ni per les mestres ni per les companyes. Tanmateix tenia una esperança. Havia sentit dir que el geni Einstein treia males notes perquè s'avorria a classe. Jo també m'avorria, però el dia de la veritat el resultat del test va ser justet. Encara ara penso que van errar en la correcció.
Amb la poca tinta que em queda al meu cos de vella, he recordat amb agra nostàlgia la injustícia de sentir-se rebutjada pel sol fet de no ser el que s'esperava de mi, des del meu naixement fins avui.
Sóc una velleta soltera, visc amb un gat entremaliat que em fa companyia després de lo de na Maria, la meva preciosa filla que vaig adoptar al Perú. Avui, dia de Reis, compliria trenta anys.
-
RE: els reis d'Orient
Conxa Forteza | 06/01/2006 a les 23:36
Mehdi era afortunat. Nascut a un país sempre en guerra amb uns veïns no desitjats. Ell, fill de funcionari, tenia televisió i notícies d'occident i de països llunyans com Perú. Aquests dies tot era propaganda d'homes barbuts, reis i mags, que ferien les delícies dels nins omplint de juguetes als qui les demanés. El que més el tenia trasbalsat era que aquests misteriosos personatges venien d'Orient. Ell vivia a Orient. Va escriure demanant coses que veia per la televisió i que pensava que mereixia. A la madrassa era bon estudiant encara que una mica entremaliat. Cap vers de l'Alcorà li era estrany. Era respectuós amb els majors i per molt que li prediquessin la cultura del odi, no ho acceptava, pensava que Alà és misericordiós i que hi ha que estimar fins i tot els enemics. Dies abans de la data que, ell havia sentit que els reis arribarien a occident, sortia a la porta de ca seva, els havia escrit amb tinta on vivia i estava convençut que per anar a Occident havien de passar per Orient. Arribar la vesprada del dia que els reis arribarien, no varen passar per sa casa. No ho entenia, acariciava el gat amb tristor, mirava la televisió amb nostàlgia i veia aquells màgics personatges saludant a nens de pell blanca i camions carregats de joguines per fer-los feliços. En Mehdi pensar que no havia estat bon nin, l'havien castigat per no seguir les directrius dels seus mestres, el correcte era odiar no estimar.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Desembre: el caliu que em fa sentir viva (1 comentaris)
- CARTA AL NADAL (3 comentaris)
- UN MATÍ QUALSEVOL (2 comentaris)
- Testimoni al darrer poblat (IV) (2 comentaris)
- Parlant sol (2 comentaris)
- Deconstrucció (1 comentaris)
- La sal de les ferides 42/60 (1 comentaris)
- EN UN PAIS ORIENTAL, .... (1 comentaris)
- Piranda (3 comentaris)
- Caient com mosques. (1 comentaris)
Nous més llegits
- Sobre les inquietuds (509 lectures)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (295 lectures)
- POLS DE LLUM (272 lectures)
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (266 lectures)
- Confiança en les Alternatives (223 lectures)
- PROTOCOL DE CURES (208 lectures)
- La impudícia del vestit (172 lectures)
- El fals temps d'ahir (155 lectures)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (149 lectures)
- UN MATÍ QUALSEVOL (148 lectures)
Nous més comentats
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (5 comentaris)
- POLS DE LLUM (4 comentaris)
- PROTOCOL DE CURES (3 comentaris)
- Resar o renegar? [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- El fals temps d'ahir (3 comentaris)
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA] (3 comentaris)
- UN MATÍ QUALSEVOL (2 comentaris)
- La sal de les ferides 40/60 (2 comentaris)
- Confiança en les Alternatives (2 comentaris)
- La impudícia del vestit (2 comentaris)
Nous més votats
- PROTOCOL DE CURES (Agrada a 4 relataires)
- POLS DE LLUM (Agrada a 3 relataires)
- L’EFECTE DELS NEUTRONS SOBRE L’EXTREMA DRETA (Agrada a 3 relataires)
- UN MATÍ QUALSEVOL (Agrada a 3 relataires)
- La sal de les ferides 41/60 (Agrada a 2 relataires)
- La sal de les ferides 40/60 (Agrada a 2 relataires)
- A ulls clucs (Agrada a 2 relataires)
- La capsa de les vanitats (Agrada a 1 relataires)
- UN NADAL DIFERENT. (Agrada a 1 relataires)
- Una imatge digna de veure. (Agrada a 1 relataires)