Repte 69

69 + 1, 69 + 2, 69+3..... xDDD

Em fa una mica de vergonya parlar del meu despertar sexual. És clar que podria amagar-me en el fet d'afirmar que no el recordo, perquè va ser quan enganxava els llavis als pits de ma mare per treure'n l'aliment.

També podria fer-ho menys ocurrent (i guanyar versemblança) relatant com li vaig fer el primer petó a una noia mentre passava les vacances en un poble on anàvem els estius, i com la lluna ens feia de testimoni sord mentre un xiuxiueig dolç precedia un altre de més ensucrat encara.

O per què no inventar-me que tot plegat va passar en una disco, quan em vaig lligar la noia que m'agradava, mostrant-me interessant i afectiu alhora (combinació que la va fer baixar qualsevol defensa), i allà mateix als lavabos em vaig estrenar? I si ens haguéssim estrenat els dos? Sí, quedaria més romàntic.

Escrigui el que escrigui, però, mai no tindrà la sàvia de veritat que té, espero, el relat que descriu el que va ser, de debò, el meu despertar sexual.

Quan em desperto, em costa uns minuts passar a l'acció: ve a ser un estat transitori previ a l'estat natural. El despertar sexual, per tant, ve uns minuts abans de la meva primera acció sexual.

Fa estona que la miro, la trobo atractiva. Sé que d'altres se la miren, també. La música és tan alta que sembla com si em servís de coartada per no apartar-li la mirada quan ella em clava els seus ulls verds. S'acosta i suo.

-Em convides a una copa?

Demana un vodka amb suc de taronja. Jo res, se'm posaria malament. Pago, i abans que em pugui dur la cartera de nou a la butxaca, m'atura la mà:

-Per una mica més pugem.

Com qui fa contraband, li allargo uns bitllets d'amagat.

En silenci


Tot moment crucial es precedeix d'un inquietant silenci.

Aquell dia, al costat de la bassa, el silenci era el brunzit de l'estiu i l'alè entretallat per la sorpresa. La d'una carícia que abraçava més enllà del cor: que encenia la pell i les entranyes. Dos cossos besats pel sol. El silenci i els ulls tancats; les parpelles tremolant d'emoció, incapaces d'aixecar el teló d'una escena que no calia veure. Un record que encara evoco, i que puc sentir les vegades que vulgui; perquè va quedar clarament marcat, a foc lent, en la meva memòria.

Després va ser aquella carrera entre els pollancres joves, un joc que a cada passa es convertia en una realitat; on la por de sentir-me com una presa apunt d'ésser caçada em pujava pel cos amb una esgarrifança, i em va fer entrebancar amb aquella heura entortolligada. Queia indefensa. Amb les cames esgarrinxades i les galtes vermelles em vaig girar, banyada d'aquell mortal silenci; però ell em va dir amb un xiuxiueig tendre i afectiu que tornéssim a casa.


I va ser en aquella casa on pocs dies després, la presa pujava lentament les escales. El vestit de dormir, de cotó, fregant-li les cames nues i ansioses. Els cabells solts, el respirar confós, els llavis trèmols.


El silenci bategava com si allò fos prohibit. Però penetrant aquella foscor, l'únic contraban era el d'ànimes apassionades que es reconeixien pel tacte; trobant un petit oasi d'alleuja en aquell gest terrenal: quan les mans s'entrellaçaven fortes perquè no s'esfumés la màgia, i ella plorava per primera vegada, afligida per la bellesa de la vida.
I plorava en silenci.

Conduïa un Panda blau. Això sí, era un fatxenda de cap a peus....Totes les adolescents del poble l'anomenaven dins d'un xiuxiueig. Però jo era massa petita per a participar d'aquelles converses, i me n'assabentava la majoria de cops, llegint-ne els llavis. M'aburria tant allà; sort que l'endemà tornava a Barcelona.

Passà el curs i les notes fóren excel.lents. Marxàvem a passar la nit de Sant Joan a ca l'àvia. Sopariem ràpid i aniriem corrents a Cal Moro, on cremava la foguera més impressionant de la comarca..... pots comptar....

El meu cos havia experimentat molts canvis aquell darrer any.... El primer vell púbic, el contorn marcat dels malucs, un fluix lleu a l'entrecuix... La mare ja m'havia explicat que totes les nenes es desenvolupaven d'aquella manera i per tant, allò només volia dir una cosa : m'estava fent gran.

Aquell vespre, mentre jugava amb el gos al jardí, s'aturà un vehicle davant la porta. Era en Xavier Olivé i ja no duïa el Panda blau. Em vaig posar vermella sense motiu. Ell em saludà amb un gest afectiu tot obrint la porta de ferro del carrer i sense solta ni volta em picà l'ullet. En Xavier no se'n va adonar, però el meu cor bategava acceleradament i ma veu s'amagà com si fos de contraband.
- Vinc a veure un moment la teva àvia. Demà, al dinar popular, ens toca repartir les coques.

I mirant-me descaradament continuà :

-Saps que estàs feta una noieta molt maca?. Caram, si no fos perqué ja estic compromès, et demanaria per sortir junts - digué amb to burleta.

Llavors, l'escalfor allotjada a la meva cara , va recòrrer tot cos, s'apoderà del baix ventre i una dolça esgarrifança m'obligà a recolzar l'esquena suada al tronc d'un salze, testimoni d'aquell primer encís.

Als dotze anys, m'enviaren a Cavalliere.
En aquell temps, França era un altre món.
De seguida vaig descobrir-la, banyant-se nua a la piscina.
Fou la primera nena de la meva edat que vaig veure despullada.
Em semblà enlluernadora: les natges brunes amb el solc a l'entremig, com el traç d'un artista; el tapís vellutat del sexe; els malucs eixamplant-se-li; les peretes incipients dels pits; la cabellera llarga fins el cul; aquell caire afectiu dels seus ulls, tan serens; els llavis molsuts; les celles poblades.

-En Pierre i jo anem al poble. -em digué la seva mare -¿Et quedes amb l'Angi, i us aneu coneixent?

I em deixaren clavat com un estaquirot.
-No et banyes...? -em digué amb un xiuxiueig.
-No.
-Et fa vergonya...?
-No... no en tinc de vergonya, jo...
-Vols dir...?

Empassant-me l'angoixa, em vaig treure tota la roba.

De seguida vaig descobrir que en aquella casa anaven sempre despullats.
I no em cansava de mirar-la.
Se n'adonava, i se'n reia amb expressió de perdonavides.

De tots els vestits, la seva pell n'era el més elegant, esdevenia l'esbós més dolç i enlluernador.

Una dia ens vàrem tornar a quedar sols.
Se m'acostà, i m'engrapà la verga. L'alçà enlaire, com si la sospesés; d'immediat vaig sentir que em començava a créixer.
Rigué nerviosa.
M'arrossegà fins la piscina.
Caiguérem tots dos a l'aigua; ella rient, jo amb el cor desbocat.
I va passar.
Fou com si totes les cordes de l'arpa del ventre em vibressin alhora; tot el meu ésser trontollà amb aquell plaer intensíssim.
Unes volves petites i blanques restaren inerts sota la blavor de l'aigua.
Em besà i em digué que m'estimava.

De tornada a Terrassa, en passar per l'aduana, no van descobrir el tresor que m'enduia.
Com algú va cantar, no hi ha detectors pel contraban del cor.

Els seus llavis em van començar a resultar sangoneres: em xuclaven com si fossin una aspiradora, i vaig començar a notar que la seva baba em regalimava barbeta avall. Vaig voler aturar-lo però em fermava els colzes amb les mans, amb duresa, i me'ls apretava contra el meu cos. Semblava ben bé que es tractés d'un nen jugant amb una d'aquelles nines articulades, amb els braços enganxats al cos. No vaig dir res, és clar. Què volies que digués? Jo llavors no en tenia ni idea de si això era el normal... jo no en sabia res d'aquestes situacions. I em va semblar que, potser, fins i tot, el que volia era xiuxiuejar paraules boniques a prop de la meva orella. Però aviat vaig notar la seva llengua mullada dins el forat auditiu... allò si que em va resultar fastigós! Però jo llavors no en tenia pas cap idea, de si allò era normal o no. I vaig deixar fer-lo, és clar.

Sí, ens vam casar: el primer home és el primer home, i fet i fet, no va ser tant fastigós tampoc... amb els anys ja no treu tanta baba, a més. Ara s'ha fet molt afectiu... sobretot des que tenim tants diners que no sabem què fer-ne. El contraband de nens dóna molt de sí... i no saps el que ens arribem a estalviar en anticonceptius!

La Miracle era prima i alta, es recollia els cabells blanquinosos amb un monyo, feia de bon veure encara als 69 anys. La fotografia: la seva passió i únic amor, que l'havien portat fins aquell carreró estret de la vida en relació al sexe. Cap nuvi perdut ni cap amant fugisser desconegut. Ella mateixa s'autorretratava amb la cançó d'en Serrat com la tieta.

“... és llarg i ample el llit, i són freds els llençols, buscarà una altre mà sense trobar ningú com ahir, com demà...”.

Aquelles paraules, sovint les sentia com un xiuxiueig dolorós. Feia poc que coneixia a en Miquel i més que mai necessitava la seva companyia, però no sabia què havia de fer. Sabia tant poques coses sobre el sexe! Quan pensava en aquelles postures del Kamasutra (un llibre al que el seu pare era molt afeccionat) li venien tots els mals i precisament la del ... no s'hi podia imaginar ella amb aquell òrgan sexual a .... Va recordar unes pel·lícules porno, que el seu pare havia portat de contraban, a l'època de la postguerra quan hi havia censura. Va agafar una a l'atzar, amb una certa recança i una mica de por. Però es va adonar que no buscava sexe, més aviat era deler afectiu.

Aquella tarda havien quedat amb en Miquel a fer una xocolata a la granja. Ell ja hi era quan va arribar, la va mirar amb molta tendresa i va dibuixar un somriure als llavis. Li va fer un petó a la galta amb suavitat, ella es va estremir tota de cap a peus, era una sensació nova, com si les mans d'en Miquel es passegessin per tots els racons inexplorats del seu cos i per primer cop va desitjar un home.

És un exercici tant dur
voler mirar tant enrere
amb l'esperança de veure
els ulls de l'infant
en els meus ulls d'adult,

per tal de descobrir
que jo sóc encara
aquell nen angoixat
que es creia l'aneguet lleig
que mai s'ha transformat
en el cigne promès,

i descobrir-se a un mateix
que ha viscut de contraban,
amagat entre les caixes
dels records no superats,

que ha estat un xiuxiueig
que travessava per la vida
amb els llavis massa tancats,
amb l'esperança desvalguda,
amb una por subterrània,

i, perquè no dir-ho, una por
que la recordo despertant
en el moment en que els mites,
aquests horrorosos mites,
ens diuen que es descobreix
un món nou, ple de plaers.

No, no vull contribuir
a escampar uns contes,
unes mentides, sí, mentides,
que al final de tot només
ens porten que dolor i por.

Sincerament, ara us diré
que el despertar sexual,
diferent del despertar afectiu,
és dolorós, massa dolorós,
quan veus que el teu desig
descontrolat, desmanegat,
no és correspost per ningú.

Quan el teu aspecte
es rebutjat per tothom.
Quan els teus companys
es mofen, com dient,
i tu qui et penses que ets.

No, no vull que creieu
que la vostra història
és anormal i diferent
de les històries dels altres,

perquè no heu tingut
novies banyant-se nues
a la piscina d'un xalet,
o petons furtius al cine,
o carícies a l'autobús.

Les seves històries
són mites que només
uns pocs han viscut
si és pot dir viure
a recrear una cançó.

I cal que us digui,
des de la distància
que els bons principis
gairebé mai porten
a esplendorosos finals.

Boig!

Furtivament, travessàvem patis, en aquell temps estès d'espais amples, horitzontals i clars. Les tardes feien olor de flors d'estiu, de terra regada, i al fons dels jardins hi vivia un món vegetal que ens vetllava els jocs i els somnis.
Al teu pati, enmig d'una quietud bressolada per la font, hi havia un cosidor diàfan, de vidres transparents. I una tarda enjoiada, asseguts al seu petit canapè, de sobte vas aturar el nostre joc i, acostant-se'm, em vas agafar la mà intencionadament.
Sensitiu, agosarat, ferm.
No respirava en l'aire cap fulla, no succeïa el temps el seu granatge. Les galtes se m'encenien, l'emoció m'ofegava. El batec del cor percudia, disparat.
No vaig gosar mirar-te per por de trencar l'embruixament. Vaig esguardar les rajoles de colors del terra mentre la teva mà humida i irisada acaronava la meva. I els respirs cremants de tots dos s'aixecaven com foc. Va ser aleshores que tremolàvem.
A fora, una cadernera es va posar damunt el taronger i amb el seu cant va precipitar un nou encanteri.
Així van començar els petons, immensos, desbordants. Així van arribar les mans tremoloses a les galtes, el xiuxiueig afectiu de la tendresa. Petons goluts de boques, llavis i saliva. Dents que dolçament mossegaven. I en el silenci, esmaperduda, el meu plor neguitós.
Després, ja ens vam buscar tota la pell i va anar girant el sol, estimant-nos. El primer gran glop de coentor i espessa mel, on els sexes, incrèduls i rotunds, es brandaven.
Més tard van esclatar els riures, i tot el contraban d'emocions i vibracions copsades. I mentre ens despullàvem l'un a l'altre en la posta de sol vermell lluent, vaig saber que m'endinsava en l'extrem fabulós d'un límit, que més completa ja no ho seria enlloc, que més enllà d'allò no hi havia més vida.

Mercès mare, per concebre'm fruit de l'amor en un indret màgic i explicar-m'ho
Per haver-me mostrat des de nena el sexe com amor, plaer i amistat.
Per lliurar-me dels traumes de la teva generació que descobrí el sexe de contraband.
Per compartir el meu despertar sense torbar els meus sentiments.

Mercès amigues, que m'heu animat a fer el pas.
Compartint dubtes i angúnies.
Empenyent un xic en el moment precís.
Donant-me sensació de seguretat.

Mercès amic, per aparèixer en el moment precís.
Unes convivències "progres", no ens coneixíem però ens despullarem físicament i afectiva davant els altres.
Escoltares els meus secrets, jo els teus.
L'endemà les nostres mans es trobaren. Els ulls també.
No et veié com mascle, sinó com a company afectiu, amb ganes de descobrir-me.
Parlarem dels nostres anhels i projectes. En compartíem força.
Aquells correus, amb tant desig d'amistat.
Estava confosa, les amigues m'escoltaren i aconsellaren.
La ruta: tres nits juntets, en paraules teves.
La primera, xiuxiueig a cau d'orella. La segona, trobada de llavis. La tercera, les mans canviaren de sac de dormir.
El desig creixé, el controlares, deixares que jo marqués el límit a cada pas.
Molts més correus, ens fem conscients de les nostres limitacions, que la vida encara voltarà molt, no volem promeses impossibles, però seguim endavant, creixent. Ha nascut l'amor amb barreja de pors i il·lusions.
Acceptes que jo mani o ho faci veure.

Què difícil que és veure-ns! La oportunitat no sé quan es repetirà. El pare fora, la mare -còmplice que valora la meva responsabilitat i accepta- treballant pel vespre. T'anirem a buscar a l'estació en cotxe, vindràs a casa…
No ho sabies, però aquella nit seria el nostre despertar sexual. Et vas posar força vermell però amb setze anys, et vas comportar com un home.

Hivern. Un matí de l'any 94. Havia acabat de fer els 18. Sí, ja tinc un passat. Estava sola, com moltes vegades, com gairebé sempre. El Txema era fora tot el cap de setmana, amb la colla d'amics (i amigues!). Jo, com sempre, no l'havia pogut acompanyar:

- On vols anar tu, tan petita, amb aquesta gent tan gran?

- No em vull passar tota l'hora tenint cura de la meva germaneta!

Els pares havien anat a la neu. Jo, com moltes vegades, com gairebé sempre, no els havia volgut acompanyar. Un cop sola, a casa, em penedia de no haver-ho fet. Però si alguna vegada, en aquells últims temps, ho feia, em penedia d'haver-ho fet. La neu m'encisava, però anar amb els pares apagava aquell encís, convertia en foscor la lluor que recordava de la neu de la infantesa. Ara vendria l'ànima per ser amb ells, per poder fruir, ni que fos un minut, de la seva companyia, poder oir un consell qualsevol d'aquells que tant em ratllaven.

El fred no em convidava a llevar-me. Havia volgut dormir despullada, completament. Era la primera nit que ho feia, volia veure quina sensació tenia. La veritat és que al llit, abrigada per infinites mantes, vaig estar-hi molt bé, em sentia lliure, màgica, especial: podria haver fet un anunci de tampons! Eren ja quarts de deu del matí i la Montse estaria per arribar. Quin rotllo haver d'estudiar fins i tot els caps de setmana! Però qualsevol es llevava veient la finestra completament entelada. Estava completament tapada, fins al front. Va tocar el timbre.

- La Montse, ja? Em va dir que vindria a les 10 i tot just són les... 10 menys 10. Això no és ser puntual, això és passar-se!

Vaig anar a obrir la porta, mal tapada amb el llençol. No, no era la Montse. Era el Joan!

- Em vas dir que podia estudiar amb vosaltres i...

És cert. Li havia dit que podia estudiar amb nosaltres. Com tantes altres vegades. Una manera com una altra d'intentar-me'l lligar. Una manera, com les altres, que fins aquell dia havien fracassat estrepitosament.

- Però, on vas així?

La meva resposta? una abraçada, un petó als llavis, un llençol a terra, un xiuxiueig, tendresa extraordinària, contraband de sensacions... La Montse va trucar molts cops a la porta. Però aquell dia no hi vaig ser. Havia anat a la neu amb els pares.

El meu despertar sexual no va suposar, contra la meva voluntat, el meu primer llaç afectiu. El Joan estava fervorosament enamorat d'una altra.

El Joan mai no ha explicat a la Montse, la seva nòvia des del 95 i esposa dels del 99, que aquell dia, el del 69 del 94, ell i jo ens vam estudiar de veres i vaig aprendre allò que mai no m'havia ni imaginat, allò que mai no havia après, allò que mai no oblidaré i que em fon de només pensar-hi.