Detall intervenció

Segones oportunitats

Intervenció de: minerva | 08-02-2007


Vaig obrir la porta de casa. Em feien mal els peus després del maratonià torn de feina a urgències. La vaig trobar per terra al mig del passadís, bocaterrosa. Em va caure tot el que duia a les mans i em vaig ajupir per comprovar si respirava. Inconscientment vaig posar-li l'orella sobre el pit, intentant sentir algun batec i vaig començar a reanimar-la. Encara era viva però estava ben estabornida. Com si allò es tractés d'una continuació de la meva jornada laboral, vaig córrer cap al telèfon i, metòdicament, vaig recitar totes les dades personals que necessitaven. Vaig fer ús del meu càrrec per acompanyar l'exigència immediata d'una ambulància.

Durant tot el camí em vaig quedar hipnotitzat pel soroll de la sirena. Els companys no em van deixar fer res i, fins i tot, em volien donar un calmant que no vaig acceptar. Vaig notar com unes gotes em queien per les galtes quan vaig baixar la vista per enfocar com li clavaven l'agulla al braç inert. Tenia el pressentiment que aquell cop no se'n sortiria.

El que va succeir a continuació ho coneixia de sobres. Hi participava eficientment cada dia i també ho havia viscut amb ella feia unes setmanes. No em van deixar acompanyar-la més enllà i la sala, que tant bé coneixia, em va semblar un lloc fantasmagòric, com si pertanyés a una altra dimensió en la que es decidia sobre la conveniència entre la vida i la mort. Una de les infermeres em va portar alguna cosa per beure i em va dir que podia jeure en un dels llits que elles tenien per descansar.

Em van haver de sacsejar una mica per despertar-me. A l'obrir els ulls vaig veure cares de preocupació i tot de bates blanques. Li havien de fer un transplantament o el proper ensurt seria el darrer. Em vaig mirar els informes i, encara emboirat, vaig signar el document que em convertia en donant. Les proves de compatibilitat van ser ràpides i efectives. Hores després era jo qui jeia al quiròfan anestesiat, mentre m'extirpaven un ronyó. Tot va sortir perfectament

Ara ni tant sols ha de fer diàlisi. M'ho va comentar un diumenge al matí quan ens van trobar, per casualitat, en un parc on solíem anar a passejar. Ha refet la seva vida i és feliç lluny de mi però jo mai deixaré de sentir-me culpable per tants anys de maltractaments.


Respostes

  • REPTE 210 : El que no s'aprèn als llibres s'aprèn a la pròpia carn
    Frida/Núria | 07/02/2007 a les 17:11

    El cel era d'un blau intens aquell dia, no se n'adonà encara. Es va llevar capa caigut, mecanitzat per fora, sense saber perquè, doncs un home com ell, tant exigent amb si mateix, això no s'ho podia permetre.

    Va engolir el cafè amb llet d'un glop, duent ja la maleta a la mà i pensa que avui anirà a la feina a peu, mentrestant anirà organitzant el dia. Travessa els carrers i no veu res, camina i camina tant pensatiu que no s'adona que la mort en aquell moment li vol tallar el fil.

    Al creuar l'últim carrer sent de cop un cruixir molt fort, el seu propi cruixir, tot va tant despresa que un cop a terra, només veu una roda que el partirà pel mig. Llavors panxa enlaire s'adona del color del cel i pensa en la filla. En aquells instants sent a la roda fregar-li la roba i mentre s'encomana al destí, la roda es para de cop.

    Està viu! però se sap mal parat, i tant que ho sap, es metge, L'ànima li vol volar i l'ha d'aturar, el fort cop al cap la mig estabornit, procura dons no perdre la consciència. Es veu envoltat per la curiositat de la gent, els sent parlar i murmurar i ell, amb la calma d'un mort viu, els hi diu que li demanin una ambulància, doncs te l'esquena partida. Rumia que no es pot deixar anar, no al menys fins que el recullin com cal, ell sap que sinó pot quedar de per vida assentat.

    Moltes setmanes a l'hospital l'han fet reflexionar, amb el dolor, amb la soledat, amb la pròpia mort, només sentir la paraula ja li provoca un calfred i un munt d'agulles li travessant la colpejada carn. Que just va fregar-lo! que prop de l'últim adéu va estar!

    Al llit pensa en refer la vida, però quina? no sap si podrà tornar a treballar. A més les reflexions l'han ben sacsejat, ni que pugui fer-ho mai tornarà a ser el mateix.
    Res de pessimisme, res compassió! S'exigeix a si mateix molt esforç amb la rehabilitació. S'ha adonat que l'accident no ha estat més que un avís per poder canviar, Ha entès la lliçó, ha vist la diferència d'estar viu i del que significa el patir.
    Una gran lliçó, però creu que li hagués agradat aprendre-la dels llibres a la facultat.


  • Amor de cendra
    gypsy | 08/02/2007 a les 13:17

    Et vaig enganyar. Ens havíem barallat i vaig pensar que tot s'havia acabat. Vaig anar-me'n al llit amb un desconegut, per fugir de tu. Dues nits de sexe.
    Després d'un temps ens varem veure i vam decidir tornar a sortir junts. La consciència, la mala consciència no em deixava viure. Sabia que t'ho hauria d'explicar.
    Set o vuit mesos per agafar coratge i forces.

    - Albert, quan ho varem deixar per la discussió, me'n vaig anar al llit amb un altre noi.

    Vas quedar estabornit, si et punxen amb una agulla no t'hagués sortit sang. Només dir-t'ho, em vaig penedir. La sinceritat. Era necessari ser sincera?, crec que no.
    La sacsejada emocional va fer que t'asseguessis a terra. Pensava que em deixaries. Els dies van córrer, van anar passant.
    Em vas fer un interrogatori brutal sobre els detalls sexuals. No volia contestar-te, vas dir que era el mínim que podia fer. Ara sé que la vaig errar, aquests detalls només són d'una persona, eren meus i prou. Això no t'ho he perdonat mai, l'interrogatori.
    No podies entendre lo del "desconegut", jo tampoc. Et deia: "no era jo, era una altra la que feia allò".
    - i si hagués estat un psicòpata o un tarat?, perquè havia de ser un desconegut?
    - perquè volia que no em conegués, que no fos cap amic, només volia quelcom esporàdic. Sexe i prou.

    Tens la idea de que hi ha una part dins meu que no coneixes i que no comprens. També dius que no saps d'altres dones que no siguin meuques, que puguin actuar així.
    Jo, em quedo en silenci, mai no sé que et puc contestar. És tan humiliant.


    Em vas perdonar o això pensava. Vam reprendre la relació, tot i que l'ombra de la sospita sempre va planejar damunt el meu esguard.
    Deies: "ja se sap, quan algú fa quelcom mal fet, la confiança se'n va a norris". Per què vam continuar, doncs?. Bastir una vida des de les cendres i sortir-se'n, és ben difícil.
    Sempre m'has torturat però el rol de la dolenta és totalment meu.
    Ets una persona honesta, exigent i noble. Potser mereixies algú on no hi tingués cabuda una relliscada. Et vas quedar amb mi.
    Em vas donar una segona oportunitat. Me la vas donar o me l'ha vas fer pagar molt cara?

    gypsy
    • "me l'ha vas", no: "me la vas" (errada ortogràfica)n+
      gypsy | 08/02/2007 a les 15:12

      • RE: "me l'ha vas", no: "me la vas" (errada ortogràfica)n+
        Frida/Núria | 08/02/2007 a les 15:35

        Estàs segur que és me l'ha vas??
        • NO, és "me la vas" la correcta. sense H n+
          gypsy | 08/02/2007 a les 15:45

  • A l'enèsima va la vençuda
    Aiwendil | 08/02/2007 a les 17:58

    M'adono que m'està mirant amb els ulls brillants. M'acosto i ella també s'acosta. Em llanço directament als seus llavis carnosos, que ella ha entreobert una mica. I li introdueixo la llengua, només la punteta.

    Em separo i la contemplo: fa cara d'estar com estabornida, amb els ulls tancats, retenint la respiració. M'hi llanço de nou, aquest cop amb més força, mentre li recorro tota l'esquena fins a arrapar-li el cul amb les dues mans. Ella respira amb força, obre les parpelles i em mira com si estès en un altre planeta, com si no pogués comprendre el que l'hi passa ni el que sent.

    Em separo una mica i li descordo la camisa amb força. Vull veure-li aquests pits que tant em seduïen quan passava pel passadís, trepitjant amb força amb els tacons d'agulla, altiva com una deessa. Li abaixo els sostenidors que em prou feines els retenien. Els sostinc, cadascun a una mà, i els sacsejo com si fossin de gelatina.

    Ella em mira amb cara de xaiet, i li ordeno que es doni la volta. Ella cedeix sense dir ni mut a la meva exigència. L'hi aixeco les faldilles arrapades, i li abaixo el tanga d'una esgarrapada. Començo a masegar-li el cul. M'ajupo i, a poc a poc, li llepo una galta. Després l'altra. Finalment li passo la llengua per entre les galtes, humitejant-la.

    Mentrestant ella s'està tocant el cony amb la mà dreta. Li poso també la meva mà, i noto que està ben mullada.

    Ella es gira com pot, i amb la boca ben oberta es llança als meus llavis carnosos. M'hi posa tota la llengua. M'esmuny la mà dreta dins els pantalons fins al meu sexe i comença a palpinyar-me'l barroerament. Em descordo els pantalons per tal que el tingui ben a l'abast. Ella s'hi aboca i comença a llepar-me'l amb fruïció, ensalivant-m'ho tot. Mentrestant es va refregant el clítoris amb dos dits.

    Tenim un orgasme les dues a la vegada. Ella s'aixeca i em besa i jo noto el gust de la meva vagina a la seva boca. M'assec a una cadira ja que no m'aguanto dreta.

    "Així que això és un orgasme. I mira que he hagut de buscar per descobrir finalment que cap home em podia donar el que necessitava!"

    Ella em somriu i em mira amb els ulls brillants. Em besa amb força i tornem a començar una altra vegada.
  • Segones oportunitats
    minerva | 08/02/2007 a les 20:23

    Vaig obrir la porta de casa. Em feien mal els peus després del maratonià torn de feina a urgències. La vaig trobar per terra al mig del passadís, bocaterrosa. Em va caure tot el que duia a les mans i em vaig ajupir per comprovar si respirava. Inconscientment vaig posar-li l'orella sobre el pit, intentant sentir algun batec i vaig començar a reanimar-la. Encara era viva però estava ben estabornida. Com si allò es tractés d'una continuació de la meva jornada laboral, vaig córrer cap al telèfon i, metòdicament, vaig recitar totes les dades personals que necessitaven. Vaig fer ús del meu càrrec per acompanyar l'exigència immediata d'una ambulància.

    Durant tot el camí em vaig quedar hipnotitzat pel soroll de la sirena. Els companys no em van deixar fer res i, fins i tot, em volien donar un calmant que no vaig acceptar. Vaig notar com unes gotes em queien per les galtes quan vaig baixar la vista per enfocar com li clavaven l'agulla al braç inert. Tenia el pressentiment que aquell cop no se'n sortiria.

    El que va succeir a continuació ho coneixia de sobres. Hi participava eficientment cada dia i també ho havia viscut amb ella feia unes setmanes. No em van deixar acompanyar-la més enllà i la sala, que tant bé coneixia, em va semblar un lloc fantasmagòric, com si pertanyés a una altra dimensió en la que es decidia sobre la conveniència entre la vida i la mort. Una de les infermeres em va portar alguna cosa per beure i em va dir que podia jeure en un dels llits que elles tenien per descansar.

    Em van haver de sacsejar una mica per despertar-me. A l'obrir els ulls vaig veure cares de preocupació i tot de bates blanques. Li havien de fer un transplantament o el proper ensurt seria el darrer. Em vaig mirar els informes i, encara emboirat, vaig signar el document que em convertia en donant. Les proves de compatibilitat van ser ràpides i efectives. Hores després era jo qui jeia al quiròfan anestesiat, mentre m'extirpaven un ronyó. Tot va sortir perfectament

    Ara ni tant sols ha de fer diàlisi. M'ho va comentar un diumenge al matí quan ens van trobar, per casualitat, en un parc on solíem anar a passejar. Ha refet la seva vida i és feliç lluny de mi però jo mai deixaré de sentir-me culpable per tants anys de maltractaments.

  • L'home que va agradar a les dones. Per en Virgili, la cosa va anar així
    Anjo Laví | 09/02/2007 a les 11:49

    Hola Angie,

    Sembla que 400 paraules no són suficients quan es tracta d'una segona oportunitat. Jo n'he afegit unes cent, més que menys, i entenc que això em deixa fora de concurs. Malgrat tot l'ofereixo a qui el vulgui llegir, i si a tu et queda temps i li vols dedicar un petit comentari, jo te'n quedaré molt agraït.

    Afegeixo que en Vicent és un personatge manllevat a rnbonet del seu relat "Gelosia" que va presentar al Repte CLXXII. He aprofitat que aquests dies serà fora per fer-ne ús i espero que quan torni no s'ho prendrà malament. Val a dir que en Vicent tindrà un paper secundari tot i que de la mateixa manera que rnbonet ens alliçona amb el seu exemple i mestratge, en Vicent farà de guia al prota del meu relat.

    Que les lectores m'excusin si perceben un regust masclista en el relat. Això no és culpa meva; jo més aviat m'assemblo al primer Virgili: rento plats, frego el terra, trec la pols, planxo, cuino i sí, també cuso!... i pel que fa al llit... bé deixem-ho aquí, pel què jo en sé, la meva parella no en té queixa; però els personatges ja se sap, van a la seva...

    Sembla que les segones oportunitats hagin de tenir quelcom d'edificant o comportar un acte generós però no crec que necessàriament hagi de ser sempre d'aquesta manera. Si més no per en Virgili.

    *************

    L'home que va agradar a les dones. Per en Virgili, la cosa va anar així.

    Quan la Lluïsa em va deixar, m'ho va dir de cop i em va deixar com estabornit.
    -Tio, això nostre no va enlloc, ja no t'aguanto.
    -Però perquè? -vaig preguntar mentre deixava el fil, l'agulla i el mitjó que estava sargint- si no et deixo tocar de peus a terra: rento plats, frego, trec la pols,... si fins i tot cuso!
    -Sí Virgili, però ets un sonso. Necessito una segona oportunitat, passa el temps i m'adono que em faig gran sense alegria. Me'n vaig amb l'Eugeni, -va dir-me- ell sí que t'he ganes de viure i potser encara sóc a temps de menjar el tros de món que em toca.

    Vaig quedar com aturat, no me'n sabia avenir. A la feina en vaig parlar amb en Vicent, em va confondre que donés la raó a la Lluïsa i em va sacsejar per dins de dalt a baix fins a fer-me reaccionar: "-Però no patisques" -em va dir- "que tot té solució".

    A la tarda, després de la feina, em va dur a tallar-me els cabells i em va acompanyar a comprar roba i altres complements necessaris per donar un tomb més atractiu a la meva vida: samarretes, camises, jaquetes, pantalons, americanes, mitjons, sabates, ulleres... i un descapotable vermell.

    -Tant se val que no el pugues pagar, però amb aquell cent vint-i-set no pots anar enlloc.

    Més tard em passava revista:

    -L'anell fora, com és que encara el portes? esta camisa no, ara la samarreta estampada i les ulleres fosques; això pel vespre. Ep, i demà t'apuntes al gimnàs!

    Em vaig mirar al mirall i no em vaig reconèixer. Què se n'havia fet del Virgili que duia a dins? Per ser sincer tant me feia, em deixava aconsellar per en Vicent, un expert en el tema.

    I vam anar de copes.

    Al vespre vaig conèixer la Trini, una auxiliar de direcció que estava com un tren, i varem acabar al lavabo; l'endemà a la oficina la Marta em va convidar a dinar i ens ho vam fer al pàrquing de l'empresa; cap al tard, l'Adelina i l'Emma: dues germanes bessones, que vaig conèixer i que em van convidar a pujar al seu pis... una amb la llengua, l'altre amb les... què us he d'explicar... I la llista va anar augmentant amb noms anònims que ja no recordo.

    Però això no és tot: m'han fet cap del departament, he fet desfalcs, estafo als clients, no pago als restaurants, tinc porta oberta a totes les festes, ocupo el meu lleure viatjant en veler o jugant al golf i tothom enveja el meu atractiu.

    L'altre dia vaig veure a la Lluïsa, anava amb el seu tros de món; es veu que les cinc criatures precioses que la tibaven per tots costats eren fills de l'Eugeni. El pobre treballa tant que la Lluïsa no li veu el pel.

    Mai agrairé prou a la Lluïsa la seva exigència pel que fa a la nostra relació i ho dic de cor, estic content d'haver-li donat una segona oportunitat.

    • RE: L'home que va agradar a les dones. Per en Virgili, la cosa va anar així. Versió definitiva
      Anjo Laví | 09/02/2007 a les 12:01

      Hola Angie,

      Sembla que 400 paraules no són suficients quan es tracta d'una segona oportunitat. Jo n'he afegit unes cent, més que menys, i entenc que això em deixa fora de concurs. Malgrat tot l'ofereixo a qui el vulgui llegir, i si a tu et queda temps i li vols dedicar un petit comentari, jo te'n quedaré molt agraït.

      Afegeixo que en Vicent és un personatge manllevat a rnbonet del seu relat "Gelosia" que va presentar al Repte CLXXII. He aprofitat que aquests dies serà fora per fer-ne ús i espero que quan torni no s'ho prendrà malament. Val a dir que en Vicent tindrà un paper secundari tot i que de la mateixa manera que rnbonet ens alliçona amb el seu exemple i mestratge, en Vicent farà de guia al prota del meu relat.

      Que les lectores m'excusin si perceben un regust masclista en el relat. Això no és culpa meva; jo més aviat m'assemblo al primer Virgili: rento plats, frego el terra, trec la pols, planxo, cuino i sí, fins i tot cuso!... i pel que fa al llit... bé deixem-ho aquí, pel què en sé la meva parella no en té queixa; però els personatges ja se sap, van a la seva...

      Sembla que les segones oportunitats hagin de tenir quelcom d'edificant o comportar un acte generós però no crec que necessàriament hagi de ser sempre d'aquesta manera. En tot cas, per en Virgili, la cosa va anar així.

      *************

      L'home que va agradar a les dones. Per en Virgili, la cosa va anar així.

      Quan la Lluïsa em va deixar, m'ho va dir de cop i vaig quedar com estabornit.
      -Tio, això nostre no va enlloc, ja no t'aguanto.
      -Però perquè? -vaig preguntar mentre deixava el fil, l'agulla i el mitjó que estava sargint- si no et deixo tocar de peus a terra: rento plats, frego, trec la pols,... si fins i tot cuso!
      -Sí Virgili, però ets un sonso. Necessito una segona oportunitat, passa el temps i m'adono que em faig gran sense alegria. Me'n vaig amb l'Eugeni, -va dir-me- ell sí que t'he ganes de viure i potser encara sóc a temps de menjar el tros de món que em toca.

      Vaig quedar com aturat, no me'n sabia avenir. A la feina en vaig parlar amb en Vicent, em va confondre que donés la raó a la Lluïsa i em va sacsejar per dins de dalt a baix fins a fer-me reaccionar: "-Però no patisques" -em va dir- "que tot té solució".

      A la tarda, després de la feina, em va dur a tallar-me els cabells i em va acompanyar a comprar roba i altres complements necessaris per donar un tomb més atractiu a la meva vida: samarretes, camises, jaquetes, pantalons, americanes, mitjons, sabates, ulleres... i un descapotable vermell.

      -Tant se val que no el pugues pagar, però amb aquell cent vint-i-set no pots anar enlloc.

      Més tard em passava revista:

      -L'anell fora, com és que encara el portes? esta camisa no, ara la samarreta estampada i les ulleres fosques; això pel vespre. Ep, i demà t'apuntes al gimnàs!

      Em vaig mirar al mirall i no em vaig reconèixer. Què se n'havia fet del Virgili que duia a dins? Per ser sincer tant me feia, em deixava aconsellar per en Vicent, un expert en el tema.

      I vam anar de copes.

      Al vespre vaig conèixer la Trini, una auxiliar de direcció que estava com un tren, i varem acabar al lavabo; l'endemà a la oficina la Marta em va convidar a dinar i ens ho vam fer al pàrquing de l'empresa; cap al tard, l'Adelina i l'Emma, dues germanes bessones, que vaig conèixer i que em van convidar a pujar al seu pis... una amb la llengua, l'altre amb les... què us he d'explicar... I la llista va anar augmentant amb noms anònims que ja no recordo.

      Però això no és tot: m'han fet cap del departament, he fet desfalcs, estafo als clients, no pago als restaurants, tinc porta oberta a totes les festes, ocupo el meu lleure viatjant en veler o jugant al golf i tothom enveja el meu atractiu.

      L'altre dia vaig veure a la Lluïsa, anava amb el seu tros de món; es veu que les cinc criatures precioses que la tibaven per tots costats eren fills de l'Eugeni. El pobre treballa tant que la Lluïsa no li veu el pel.

      Mai agrairé prou a la Lluïsa la seva exigència pel que fa a la nostra relació i ho dic de cor, estic content d'haver-li donat una segona oportunitat.

      • RE: RE: Ètica política
        Josep Bonnín Segura | 09/02/2007 a les 13:29

        Va passar el temps sense que ningú pogués recordar res de la seva existència. Sense avisar a ningú havia desaparegut de la vida pública i s'havia reclòs dins dels seus llibres que eren l'únic que en aquells moments li donava un cert sentit a la seva existència. Era massa exigent amb ell mateix o tal volta amb els altres?. Per què l'havia sacsejat d'aquella manera donar-se'n compte que les persones amb que havia confiat plenament li havien donat aquella dolorosa punyalada per l'esquena?.
        Deixar tot el món pel que havia intentat lluitar era una estranya sensació que se li estava clavant al cor com agulles calentes.
        Aquell projecte no es podia fer. Ell no el signaria, malgrat la cúpula del seu partit l'estàs pressionant per a donar el vist i plau. Sabia que la seva ètica estava en joc. Per què per segona vegada durant la legislatura havia confiat amb ells? No li havia bastat la primera vegada quan van estabornir la guàrdia de seguretat d'aquella institució on varen desaparèixer les proves inculpatories dels mateixos que ara l'estaven pressionant ? Per què havia mirat cap a un altre costat i ara prenia aquella decisió?
        Donar-los una segona oportunitat, perquè tornessin fer i desfer amb plena impunitat o denunciar en el jutjat de guàrdia més proper l'afer que estaven a punt de cometre els mateixos companys de partit?. Callar? No. Que fessin el que volguessin sense la seva participació.
        Aquell dematí havia estat reflexionant i li feia mal tenir que sortir de la política d'aquella manera. Però és que hi havia altra opció?. No. Per tant s'havia decidit i estava acabant d'escriure la seva carta de dimissió irrevocable i al mateix temps també havia preparat la carta de baixa del partit on havia militat devuits anys. Sabia que ningú entendria com en aquell moment, en què l'havien proposat com a cap de llista per les properes eleccions, tirava per la borda la seva carrera.
        Ell és coneixia prou bé. El dubte de la primera vegada quedà enmig d'un sentiment de presumpció del que s'havia pogut convèncer. Ara ja no. No podria viure amb aquella certesa.
        Quan va veure el reportatge televisiu, on els seus companys de partit pujaven emmanillats a la furgoneta de la guàrdia civil, va sentir dues coses a la vegada: Que havia fet el que realment devia i un sentiment de lleugeresa.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.