Resolució al RepteClàssic "Viatjar en tren"

Joan Colom
El tren.

Aquell bon home no s'enduia cap lectura per entretenir el llarg trajecte. Tampoc no li agradaven els sudokus ni altres jocs del mòbil, i detestava seguir en el monitor més proper del vagó, amb els auriculars posats, els films rancis que programaven. Com a usuari habitual del tren alhora que aficionat al cinema, acostumava a fantasiar, el respatller lleugerament inclinat i els ulls tancats, sobre pel·lícules que tinguessin a veure amb el ferrocarril. Just la nit anterior havia vist "L'últim tren de Gun Hill" (John Sturges, 1959)* però, ves per on, la imaginació va volar cap al gènere romàntic i, potser influït per aquella passatgera tan bonica de l'altra banda del passadís, acabà preguntant-se en quina situació amorosa preferiria deixar-se embolicar, a la de "Breu encontre" (David Lean, 1945) o a la de "El temps de l'aventura" (Jerôme Bonnell, 2013): a la primera, amb música de Rakhmàninov, fruit de trobades reiterades en un tren de rodalies amb una senyora casada (Celia Johnson), molt britànica, no arribaven al llit però gairebé; a la segona, amb música de Vivaldi, fruit d'una trobada ocasional en un tren de llarga distància amb una dona alliberada (Emannuelle Devos), molt francesa, sí que hi arribaven, només faltaria!

De sobte, una frenada brusca l'apartà d'aquestes cavil·lacions. Com que estaven dins d'un túnel i la llum se n'anà, quedant únicament l'enllumenat d'emergència, la foscor era gairebé absoluta. Molts s'havien aixecat i, indecisos, no sabia si baixar del tren o anar a la cerca d'algun empleat. Sortosament, el maquinista s'adreçà als passatgers per megafonia, amb veu tranquil·la, dient que no hi havia cap perill, que l'aturada segurament era deguda al robatori de cable de coure, que en aquella zona es produïa sovint, i que tinguessin una mica de paciència fins que ell rebés instruccions sobre la manera en què es procediria a l'evacuació; mentrestant, les hostesses anirien per tot el comboi per atendre les necessitats del passatge. Al cap d'uns vint minuts, s'interrompé la música ambiental i el maquinista els indicà que prenguessin l'equipatge, baixessin del tren i seguissin les hostesses que, proveïdes de llanternes, els obririen camí fins a la sortida del túnel, on diverses unitats automotrius els conduirien a l'estació més propera, per poder transbordar a un altre tren. Això sí que donaria per a una pel·lícula, pensà resignadament el nostre protagonista, tot recordant dos films dramàtics titulats "El tren", ambdós** ambientats a la Segona Guerra Mundial.


* Efectivament, el 25 de gener la van emetre pel canal Trece TV, a les 21:00. Sòlid western amb un duel interpretatiu entre Kirk Douglas i Anthony Quinn, que ja havien treballat junts a "Ulisses" (Mario Camerini, 1954) i a "Van Gogh, la passió de viure" (Vincente Minelli, 1956), sense menystenir els increïbles ulls blaus de Carolyn Jones.

** "El tren" (John Frankenheimer, 1964) i "El tren" (Pierre Granier-Deferre, 1973).
Comentari
Posats a fantasiejar, això del maquinista donant informació, la música ambiental, les hostesses acompanyant i tot d’ automotrius en espera, sí que és una bona elucubració.
Un bon relat amb el transfons cinèfil que et caracteritza. La referència a la noia bonica de l’altra banda del passadís m’ha fet pensar en la Meryl Streep i el Robert de Niro en “Enamorar-se".
He trobat a faltar en la llista que esmentes, " Estranys en un tren”, " La noia del tren" “L’exprés de mitjanit" i la més actual “El tren dels nens” entre d’altres. És clar que no cal ser tan exhaustiu!
Un bon relat.

Aleshores
Quan arribarem?
El comboi voreja el mar per un seguit de túnels en la roca viva. En la sobtada foscor, cada cop que la llum del dia entra esdevé com un llampec en el vagó, l’estesa del mar es mostra plana i blava fins a l’horitzó. D’esquena a marxa veient com la llunyana ciutat d’on es prové es fa petita i insignificant.
La bellesa callada de la natura, els pins, les atzavares, el llentiscle, les esparregueres, les argelagues, retenen el seu tros de magnificència, cegues, però a tanta grandesa.
L’avi d’esquena a la marxa, està absorta en el seu pensament, algunes imatges de moments de temps passats tornen com flaixos tristos o alegres, sensuals o agres.
Quan arribarem? Quant falta, àvia? Se sent en les butaques de darrere. L’àvia s’esforça ara assenyalar tot allò que és digne de ser contemplat pels infants: el petit vaixell - temorós que no se separa de la costa, amb les veles a mig desplegar (això no ho diu, és clar!) A veure qui encerta quan trobarem el pròxim túnel, diu en un intent va de contenir la imperiosa necessitat d’acció infantil. Durant uns instants la successió de llum i ombra distreu els infants, que ara s’han aixecat o són al passadís.
De memòria sap l’avi què correran pel vagó i s’avança adreçant-se a la canalla - amb un ignorat desig inconscient desig també de retruc de veurt, le com és la seva veïna de la qual només ha sentit la seva veu - i els diu que agafin una carta, la que vulguin del feix i que després escapcin i els remenin.
No importen ja els vaixells temorosos, o les remotes ciutats on s’ha viscut, la màgia adormirà les presses dels infants sorpresos davant l’insòlit.
Pels altaveus s’anuncia una parada tècnica que retardarà l’arribada als següents destins uns minuts. L’àvia li explica ara a la «nena», o sigui la filla que ha trucat per saber novetats: que tot estigui anant bé i si s’ha pres el xarop el petit.
L’àvia la tranquil·litza, li diu ara estant molt tranquils i no tussen ni res. S’apropa a la butaca de l’avi i aquest la veu per primera vegada. Agafeu una carta, mireu-la -la al munt i escapceu i barregeu li diu l’avi girant-se en sentit de la marxa

Comentari
Un relat d’un viatge en tren d’un avi i una àvia, sembla que ambdós acompanyats per nets.
També els dos malden per entretenir la canalla fent servir recursos diversos. La descripció del paisatge en començar m’ha fet sentir com si estés asseguda en aquell tren mirant per la finestra. És una història senzilla i bonica amb un final un pèl romàntic en referir-se al que pot significar una coneixença en un viatge en tren.
Tanmateix la redacció és una mica caòtica, al meu entendre, i en emprar el masculí/femení en alguns casos equivocadament, m’ha fet haver de rellegir per saber a qui et referies. És com, sempre al meu entendre, si ho haguessis escrit a raig sense repassar-ho.
Llàstima.


Maculan
Carrilet
Al costat de la iaia, m'allunyava de la casa dels oncles. De tant en tant, mirava enrere per veure el blau del mar. Si tancava els ulls, podia recordar les onades que elevaven escuma blanca, la poderosa remor que em feia pessigolles al ventre i els navilis negres que es retallaven a l'horitzó. Qui aniria dins?
—Adeu mar!!!
Vàrem arribar a un edifici color de rosa amb sanefes blanques a les portes i les finestres. En uns bancs de fusta seien dones velles que vestien com la iaia. Duien faldilles llargues de quadrets negres i blancs i davantal. Sostenien, cistells de vímet plens de verdures, ous, gallines i ànecs. També hi havia homes d'edat amb gorra de visera, camisa ratllada i armilla. La iaia es va acostar a la taquilla, on va comprar dos bítllets de color blau. Me'n va donar un.
Ens vàrem asseure en un vagó amb les dones dels cistells i els homes de l'armilla. No deien res, però em miraven i em somreien. El tren es va començar a moure i a avançar amb un baqueteig compassat. Jo mirava per la finestra i observava els arbres, els prats, les masies, els pobles... De tant en tant, observava els ànecs que estiraven el cap des de l'interior dels cistells. Estaven molt tranquils; les gallines també estaven quietes. Jo sentia una pau interior i desitjava que aquell viatge no s'acabés. Va passar un home amb gorra i bigoti que amb una maquineta em va foradar el bitllet.
El tren va afluixar, va xiular i es va aturar. La iaia i jo vàrem baixar a terra al costat de la via. Vaig mirar la màquina negra que romania quieta a l'espera d'un altre viatge.
—Adeu tren!!!
Vàrem caminar per la vorera cap a un edifici que em coneixia bé d'altres vegades.
Dins hi havia una intensa pudor d'olis pesants. La iaia va comprar dos bitllets, va seguir les indicacions d'un home i vàrem pujar a un autobús d'aquells que em marejaven de mala manera. Em vaig posar trist només de pensar que tardaria molt de temps a pujar a un tren. En aquell tren no hi vaig viatjar mai més, perquè el carrilet va ser clausurat el 1969.


Comentari
Es fa evident en el teu relat que el protagonista viatge en un temps passat, i més quan dius que el carrilet es va clausurar el 1969. L’entorn de la història sembla anar d’un poble mariner a un entorn més rural.l
Una descripció molt acurada que situa el lector en una època i ambient on el nen se sent
còmode i feliç viatjant amb l’àvia en tren, no tant quan ha de canviar l'anar pausat per els olis pudents de la central de busos. Un nen amb bones dots d’observació i, sembla, que amb una bona dosi de “vida interior".
Un regust nostàlgic per les coses que van desapareixent tenyeix el final.
Un bon relat.

Atlantis
Bateig
Va pujar al tren amb una maleta grossa i una bossa de mà. Era la primera vegada que viatjava sola a l’estranger. Anava a Brussel•les per treballar de monitora en una residència de noies tutelades i, amb l’excusa, aprendre francès. Havia de fer canvi a París.
Estava nerviosa i agitada, però també il•lusionada. L’havien deixat marxar gràcies a una veïna: casada, amb set fills, assistent social i infermera. Una dona avançada al seu temps, tot i que tenia la família una mica desatesa.
Va aconseguir col•locar la maleta al portaequipatges i, en fer-ho, es va sentir gran i moderna. Fantasiejava amb grans coses, encara que en el fons hi havia una por petita que li feia pessigolles per dins.
Al cap d’una estona, avorrida d’estar asseguda i de llegir al ritme del sotragueig del tren, es va aixecar i se’n va anar al passadís. Es va quedar mirant per la finestreta els paisatges que desfilaven, un darrere l’altre, com si el món s’anés desplegant només per a ella. Sense adonar-se’n, un noi jove, més o menys de la seva edat, se li va posar al costat. Era francès.
L’emoció la va recórrer de cap a peus: en un tren, lluny de la família, parlant amb un noi francès. Van començar a parlar tímidament. De les paraules van passar a agafar-se les mans, i de les mans, a quatre petonets. La nit va passar en vetlla, suspesa en aquella bombolla nova i fràgil.
A París va canviar de tren. Se sentia agitada, contenta, cansada. I profundament emocionada. Recorda que, en algun moment, va escriure un petit vers amb les quatre paraules que sabia en francès.
El tren no acabava a Brussel•les, així que havia d’estar atenta per no passar-se de parada. Però es va adormir. Quan es va despertar, va començar a veure paraules escrites en flamenc. No sabia si ja s’havia passat o si encara no havia arribat. El cor li va fer un salt.
Però aquesta ja és una altra història d’aquella aventura que, sense saber-ho, va ser el bateig de la seva entrada al món del coqueteig i de la poesia.

Comentari
Un relat amb tocs de romanticisme, però que conté més coses.
L’aventura d’anar a l’estranger amb la intenció d’aprendre i millorar un idioma, va ser viscuda per moltes noies, quasi adolescents, en temps que semblen una mica llunyans, però que no ho són tant en els records de les experiències que van viure.
Tan ben relatat que sembla autobiogràfic, potser en part.
No sé que té viatjar en tren que afavoreix les coneixences i enamorisquements, O el descobriment d’un fugisser instant de passió.
Potser és per la “lentitud" en què transcorre el temps i poder mirar el paisatge canviant que inciten a somiar.
Estaria bé que en un altre relat ens expliquessis què va fer la protagonista en veure a on havia anat a parar.
El camí poètic que va iniciar, de ben segur, ha donat molts fruits.
Un bon relat.

Montserrat Agulló

El tren de les 10.20h
La Laura mira el rellotge amb cert neguit. Passarà el tren de les 10.20 h? Quan els altaveus anuncien que aquest està entrant a l’estació, va fins on s’atura al vagó indicat per les bicicletes, per pujar amb més facilitat.

Des de fa uns dies, un parell d’estacions més enllà, puja un noi amb la bicicleta i es queda abstret mirant per la finestra. Ella, asseguda, l’observa fins que aquest baixa unes estacions més endavant.

La Laura amb un llibre a les mans, li es difícil concentrar-se. Imaginativa de mena, s’ha fet un munt d'històries al voltant d’aquell noi.

Va arribar el matí, sobretot avui dia en què tantes persones no se n'adonen ni a qui tenen al seu voltant, que la mirada d’ella i la d’ell es van trobar. La Laura ruboritzat-se fins al moll de l’os, va fer veure que li queia el llibre...

Un dia el tren anava molt ple i la Laura va asseure’s molt a prop de la porta. Quan el noi va pujar, va treure el llibre de la bossa, però nerviosa, li va caure, aquest cop si a terra. El noi ajupint-se li va donar dient-li:
-Em fa gràcia veure’t sempre tan engrescada llegint… Avui el tren ha passat amb retard i mira com anem d’atapeïts…

Sí, ja se sap, Rodalies és un desgavell, va contestar la Laura… Era difícil mantenir altre tipus de conversa… Quan el noi es preparava per baixar, va preguntar-li:
-Com et dius?
-Eloi... i tu?
- Laura…

En els dies següents la Laura es va assabentar que l’Eloi donava classes de música a una escola de Montgat i a les tardes estudiava tercer curs de piano a l’Esmuc.
-
Entenc que no portis l’instrument a sobre- va somriure la Laura. Jo estic fent un curs de novel•la negre a l'Ateneu. En veure que l’Eloi se la mirava sorprès, va dir-li que la seva escriptora favorita era l’Agatha Christie - en les seves novel•les, mai t'assabentes qui és assassí fins a l'última pàgina...

Les estones xerrant se'ls hi feien cada dia més curtes…

A les tardes solo fer un tros de tornada en bicicleta. El piano diguem que no és una activitat gaire esportiva...
Sí, escriure tampoc ajuda a mantenir-se en forma… Tinc la bicicleta força rovellada…

Un divendres, en acomiadar-se, l’Eloi va proposar-li fer una excursió en bicicleta… Coneixes la bassa dels ànecs? És un lloc preciós…

Comentari
Aquest sí que és un relat del tot romàntic en la temàtica i en com està escrit. “Paraules d’amor senzilles i tendres”, s’albiren en un futur proper.
Ja ho he dit en el comentari a Atlantis, viatjar en tren té aquestes coses, o les por tenir.
És una història com poden ser moltes, que malgrat el mal funcionament de les nostres rodalies, pot afavorir que uns joves encetin conversa i l’acabin a…la bassa dels ànecs.A més a més, la relació entre la literatura i la música aporta un valor afegit al relat.
Un bon relat.
(Només comentar-te que, a mí, un relataire expert en va advertir de l'ús excessiu dels punts suspensius, als quals era molt adicta. Si repasses el relat veuràs que alguns potser no calien.)

Resolució
Un cop llegits i rellegits tots els relats…
La idea del repte em va venir en veure un vídeo a YouTube on es fa una recreació de pintures del Claude Monet amb el títol d'arribada a Normandía, evidentment en tren.
Són unes imatges curulles de glamour i romanticisme i per aquest motiu he estat dubtant entre els relats d’Atlantis i de Montserrat Agulló. Tot i que els dels altres participants també m’han fet dubtar molt en adaptar-se totalment al lema del repte.
Finalment he decidit que faig guanyador del repte, el relat “Bateig" d’Atlantis, per ser el bateig en el camp de la poesia, en què excel·leix, tot viatjant en tren.