RepteClàssic DCCCXXIX : Portar sabates

D'ençà que es va comprar unes sabatilles esportives d'aquella marca que té per logo una mitja rialla, per fer la passejada de bon matí, en Pep anava a la feina calçat amb unes altres de la mateixa marca, més discretes, confortables i adients per a un venedor de grans magatzems que havia de romandre dret, atenent clients, al llarg de la jornada laboral. A casa li retreien que no anés més mudat a la feina, però ell argumentava que, si a l'empresa ja li estava bé que anés calçat així, dient que li donava un look més modern que podia ser atractiu per als clients, a ell també.

Un bon dia, els directius comunicaren als empleats que els havia estat atorgada la distinció d'empresa exemplar, per part de l'Ajuntament, i que una representació dels patrons i dels treballadors hauria d'anar a la cerimònia de concessió dels guardons.

En Pep fou un dels seleccionats i comparegué a l'Ajuntament el dia i hora assenyalats, amb la resta de representants. Foren rebuts pel Regidor de Comerç, que els instruí sobre algunes qüestions de protocol abans de passar al despatx del Batlle. Durant l'al·locució s'adonà que un dels presents duia sabatilles esportives i no pogué reprimir una exclamació de disgust. Li digué a Pep que no podia ser que comparegués davant del Batlle amb aquelles sabatilles, li preguntà quin número de calçat gastava i se n'anà a les dependències administratives annexes, a veure si algun funcionari tenia sabates d'aquella talla i les hi podia deixar. Tornà, satisfet, amb un parell de sabates i demanà a Pep que se les posés.

Ja tot conforme als bons usos, obrí la porta del despatx del Batlle i els feu passar a tots. L'estança era força gran. Al fons, el retrat reglamentari del Cap d'Estat, flanquejat per les banderes de la ciutat, de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Davant de la solemne bateria de banderes estava el Batlle, assegut a l'escriptori. Quan els veié entrar agafà una carpeta, s'aixecà i, tot somrient, avançà cap als presents. Anava vestit de manera informal: americana de pana, pantalons texans i... sabatilles esportives.

Sabates de taló.

La senyora Montserrat era molt presumida.
Era baixeta, prima i molt bonica, però d’allò que se sentia més ufanosa era de les seves cames.
Eren esveltes i els turmells fins donaven pas a uns peus petits i ben formats que sempre eren ben calçats.
La senyora Montserrat sempre duia sabates de taló. En tenia de totes formes i colors, i les portava fins i tot per casa.
La senyora Montserrat tenia tres filles i els predicava que una dona ha d’estar ben abillada i calçada tothora.
– No aneu mai en bata i sabatilles. Al marit costa més conservar que enamorar!
Les filles feien cas i anaven sempre amb sabates de taló de diferents gruixos i alçades. Els que més els agradaven eren els d’agulla d’un mínim de vuit centímetres.
Tant li agradaven les sabates a la senyora Montserrat que va obrir una sabateria al barri. Un paradís on les filles i ella mateixa podien triar i remenar. Així el munt de sabates va créixer exponencialment.
Hi ha diferents anècdotes pel fet de les sabates de taló.
El repicar de les passes de la mare pel passadís avisant que s’apropava i havien d’apagar els cigarrets que fumaven “d’amagat".
El dia que a la gran se li va enganxar un taló baixant del tramvia i va caure daltabaix.
La imatge de la filla segona encreuant les cames i balancejant el peu amb una sabata de somni, quan va enamorar el xicot que seria el seu marit.
El dia que la petita es va rebel·lar i va triar unes espardenyes de vetes i ben planes.
Un dia de Reis en el qual la filla gran va perdre la innocència i va saber "qui eren els Reis”, en veure la mare enfadada perquè el pare li havia comprat unes sabatilles de regal.
I tantes i tantes coses al voltant de les sabates, la sabateria de barri i la relació entre la mare i les filles.

Han passat molts anys i la senyora Montserrat ja en fa molts que va morir i la petita de les germanes que mai va voler portar talons alts, també.

Les dues dones que queden de la petita història ja fa molt de temps que han optat pel calçat còmode i sense talons i ambdues tenen problemes de columna conseqüència de l’època aquella quan la mare també els deia que qui vol presumir ha de patir!

Visita al podòleg

Dels primers peücs de nadó fins a les sabatilles indicades per a peus d’edat avançada, hi transcorre tota una vida. Al llarg dels anys es van assolint fites en què sovint el calçat n’és una part important. "De l'home mira sempre les mans" ens exhorta en Raimon i jo hi afegeixo…, i per què no també els peus, les sabates? Aquests, aquestes, diuen també molt de com sóm les persones.

Qui en sap molt de peus i de sabates són els podòlegs. Quan hi vaig, aquest tot fent la seva feina, m’explica les greus barbaritats en què la gent inconscientment maltracta els peus, -Aquests em diu, tenen com a missió sostenir tot el cos, i molts dels mals d’esquena que la gent pateix són conseqüència directa de portar un calçat inadequat. Els talons d’agulla són verdaders assassins que modifiquen no sols la curvatura del peu sinó tot l’eix vertebral. -Qui vol presumir i seguir la moda no ho pensa tot aixó, li dic. La seva resposta és clara i contundent: -Però té algun sentit seguir una moda que fa patir els peus i a tot el cos? A més continua,- sempre ho he trobat completament antiestètic. Més encara si els porta una noia baixeta que vol semblar més alta. I conclou mig somrient: - i no em vull ni imaginar si aquesta persona trepitja amb mala fortuna a una altra. Això últim em fa recordar la noia que ens solia venir a fer de cangur i que una vegada va venir amb uns talons d’agulla altíssims deixant-se tot el parquet completament marcat.

La visita al podòleg té també sovint un caire un punt filosòfic, com el dia que em va dir que faríem bé de posar-nos en les sabates de l’altre per tal de mirar les coses no únicament des del nostre punt de vista, sinó que tot practicant l’empatia, ens poséssim en el seu context. Si ho féssim segurament evitaríem molts malentesos que ens acaben portant a judicis equívocs. Sempre li dono molta raó. I parlant, parlant, ni m'adono que m'està manipulant els peus. Deu ser la seva tàctica de bon professional?

I per acabar d'una manera més festiva, recordaré les katiuskes, sens dubte el calçat més meravellós que hem tingut mai i que ens permetia de petits, xipollejar en els bassals d’aigua.

La il·lusió



Al terrat o galeria hi havia una tina gran, i diverses plantes que cuidava la mare a estones lliures (o l’àvia): geranis, i uns lliris blancs magnífics, entre altres. Orientada cap a llevant, permetia veure la plaça plena de moreres, la figuera al marge extrem del tros ben llaurat, el vell casalot abandonat cap a ponent, el camí recte cap al pas de la barca i el riu baixant ple amb algun llagut escadusser navegant avall, o avarat a la platja de còdols. Silenci, res no arribava als sentits. Núvols blancs amb formes diverses on imaginar continguts sorprenents. La cambra de la comuna al fons. Era ja migdia? O més tard?


Sobre les rajoles del terrat jeien unes sabatilles amb punta quadrada i unes vetes llargues d’un material fi, desconegut, com de ballarina. Què hi feien allà? Eren abandonades? Les havia fet servir algú? No era estrany desconèixer els fets, no ja secrets sinó els habituals essent el més petit i insignificant; algú, però que mira i observa, callat, els misteris familiars quotidians on els nens podien venir portats pel cel al bec de la cigonya.



Hi havia algú que ballés? Era algú de la casa? Sens dubte hi havia coses increïbles, però desconegudes: per exemple l'accés al mecanisme de rellotge de paret de la plaça a través d’una escala curta que duia a una porteta per on s’hi accedia.



Misteris, com quan s’enfadaven si et trobaven jugant (una mica d’amagat, és cert) a posar injeccions en qualsevol indret apartat.



Aquelles sabatilles guardaven també algun misteri, algun fet extraordinari, però per què? Va ser algun esbós de somriure? Va ser algun comentari o l'absència de comentari? Va ser la forma de guardar-les? O tot plegat. La mirada esbiaixada? I sobretot; qui n’era la propietària? Com havien arribat a casa? Com és lògic jo seria el darrer a saber-ho i podria ser un fet perfectament normal.



Havia vist sempre normal la treballada forma de caminar d’una germana, que no ho devia ser tant de normal. I la imprevista reacció airada de la mare en clavar-li una puntada al sec de la cama després de variades i repetides provocacions i insults que m’havia valgut la posició a la taula la dreta del pare. Només molt més tard descobriria el misteri de la cama de la germana, gairebé normal sense arribar mai a ser-ho.