Detall intervenció

REPTE L - 50!!! Rasca, rasca!

Intervenció de: FRAN's | 06-11-2005


(299 paraules!)




No la vam veure venir i ens va caure l'aiguat a sobre.
Aquell matí ens havíem aixecat d'hora per poder arribar a les restes romanes que quedaven a dalt de tot del turó i poder passar-hi la nit. Quan ja portàvem una estona caminant després de l'aturada que varem fer per dinar la Natàlia va fer un comentari sobre el temps, no sé ben bé que va dir ja que estava massa distret veient el mapa. Tot i l'advertiment meteorològic seguirem l'empresa: total, com podia ploure tenint en compte la sequera que vivíem. Vaig observar el terra tot clivellat preguntant-me com dimonis podien haver encara arbres en aquell vell bosc.
Una gota va anar a parar al mig del planell, el qual l'absorbí transformant-la en una taca humida - merda! -. Aquesta no ens l'esperàvem (bé poder la Natàlia si que s'ho esperava però a ella ningú li fa mai cas)- senyors, el temps se'ns gira d'esquena; o comencem a accelerar el ritme o arribarem molls a les restes romanes!.
En accelerar el ritme es va anar creant un cert ambient de rauxa fent que ens prenguéssim la correguda com una d'aquelles antigues gimcanes. Alhora que corríem havíem d'esquivar tot de branques (gairebé ensopego amb un vímet) fins que, cansats, vam decidir reposar una estona sota una alzina, proposició objectada per la Natàlia - ens pot caure un llamp si estem a sota els arbres!! -, ningú l'escoltava.
Mentre recuperàvem l'alè em vaig intentar treure una petita lluerna esclafada per la meva sabata amb dubtosos resultats.
Recuperats i amb una pluja afeblida continuàrem (també a marxes forçades) la nostra marató quan, amb els peus enfangats, tot molls i les extremitats en qüestionable estat de salut divisarem les ruïnes - per fi... -.
Després de recuperar-me de la galipàndria vaig jurar no repetir-ho






Respostes

  • REPTE L - 50!!! Rasca, rasca!
    FRAN's | 06/11/2005 a les 22:35

    (299 paraules!)




    No la vam veure venir i ens va caure l'aiguat a sobre.
    Aquell matí ens havíem aixecat d'hora per poder arribar a les restes romanes que quedaven a dalt de tot del turó i poder passar-hi la nit. Quan ja portàvem una estona caminant després de l'aturada que varem fer per dinar la Natàlia va fer un comentari sobre el temps, no sé ben bé que va dir ja que estava massa distret veient el mapa. Tot i l'advertiment meteorològic seguirem l'empresa: total, com podia ploure tenint en compte la sequera que vivíem. Vaig observar el terra tot clivellat preguntant-me com dimonis podien haver encara arbres en aquell vell bosc.
    Una gota va anar a parar al mig del planell, el qual l'absorbí transformant-la en una taca humida - merda! -. Aquesta no ens l'esperàvem (bé poder la Natàlia si que s'ho esperava però a ella ningú li fa mai cas)- senyors, el temps se'ns gira d'esquena; o comencem a accelerar el ritme o arribarem molls a les restes romanes!.
    En accelerar el ritme es va anar creant un cert ambient de rauxa fent que ens prenguéssim la correguda com una d'aquelles antigues gimcanes. Alhora que corríem havíem d'esquivar tot de branques (gairebé ensopego amb un vímet) fins que, cansats, vam decidir reposar una estona sota una alzina, proposició objectada per la Natàlia - ens pot caure un llamp si estem a sota els arbres!! -, ningú l'escoltava.
    Mentre recuperàvem l'alè em vaig intentar treure una petita lluerna esclafada per la meva sabata amb dubtosos resultats.
    Recuperats i amb una pluja afeblida continuàrem (també a marxes forçades) la nostra marató quan, amb els peus enfangats, tot molls i les extremitats en qüestionable estat de salut divisarem les ruïnes - per fi... -.
    Després de recuperar-me de la galipàndria vaig jurar no repetir-ho





  • RE: REPTE L - 50!!! Rasca, rasca!
    kispar fidu | 06/11/2005 a les 22:58

    (279 paraules)


    FA UNA NIT PRECIOSA :

    Després de les pluges d'aquest matí, el vespre s'ha aclarit i ha deixat un cel nét i ben estrellat. Asseguda en aquella vella cadira de vímet del menjador, aixeco la mirada del llibre i observo la lluentor d'aquella estrella. Sembla una lluerna en plena nit. Com si la seva claror fos la llum despresa per la cua del petit animaló. M'apassiona tant aquesta nit que no puc estar-me'n de sortir a fer un volt i deixar-me omplir d'aquest fred del vespre. Els carrers són buits i sols se senten les fulles de les alzines que juguen amb la brisa i somriuen al xocar entre elles. L'entrada del parc deixa entreveure la màgia que s'hi amaga al seu interior. Després d'un dia de pluja sempre agafa un encant misteriós que em té enamorada.

    El cel té uns colors blaus i blancs amb unes pinzellades groguenques que li donen un toc molt especial; uns quants núvols borrosos i suaus que recorden les pluges recents d'aquest matí. La lluna: quina lluna! Una lluna plena, d'aquelles ben blanques que semblen tan grans que fa la impressió que s'acosten a tu. D'aquelles que la seva claror il·lumina tot el cel. Que sembla que els seus raigs arribin a tu i siguis capaç de tocar-los amb els dits.

    Les llums tènues de les faroles deixen un ambient íntim. L'herba humida per les pluges aixeca una boira baixa que cobreix el terra deixant un mantell blanquinós. Es respira un aire fresc, un aire humit, un aire nou.

    M'aturo i m'assec damunt aquella roca que sempre roman al mateix lloc, amb la seva clivella que la caracteritza. La lluna m'enamora. Aquest cel m'emociona. Fa una nit preciosa.

  • REPTE L - 50!!! Rasca, rasca!
    quetzcoatl | 07/11/2005 a les 02:40

    [ 300 paraules sense els asteriscs! ;-) ]

    "La nostra pluja"

    Sabia on vivies. però vaig donar voltes i més voltes pels carrers del teu barri sota aquell xàfec de tardor: no em decidia a trucar a la teva porta.

    Era tot tan absurd: la pluja, colpejant insistentment la terra; el dia, que es desdibuixava trist; la teva finestra, lluerna de records inoblidables; i la meva puta indecisió...
    Se'm feia un nus a l'estómac; de nostàlgia, de covardia.

    *

    La nostra filla va sortir del teu apartament i vaig notar com el cor se m'obria a clivelles, i com de sobte m'inundava tot el fred i tota la por que s'escolaven per les escletxes del passat.
    En respirar fons vaig notar-me els pulmons petits: la seva bellesa feria...

    **

    Vas obrir-me la porta, sorprès.

    Estaves menys vell del que em pensava; a mi el pas del temps no m'havia tractat tan bé. Només els ulls de color vímet se't veien infinitament més tristos i vaig sentir una veta de culpa que m'escanyava.

    Teníem tantes coses a dir-nos, però la pluja, incessant, parlava per nosaltres.
    Vaig refugiar-me en els teus braços, que van tardar en reaccionar; però poc a poc la rigidesa del teu cos baixava la guàrdia.
    Tu també ploraves, com la darrera vegada que et vaig veure, potser aquesta vegada amb més por que mai.

    ***

    A recer de la llar de foc ens despullàvem, temerosos d'haver oblidat l'amor; temerosos, també, de retrobar-lo.
    -Espera -vas dir espantat -. Tornaràs a marxar?
    -Si em vols, he vingut per quedar-me...
    No quedava espai pels llavis entre els besos, ni pels retrets entre el murmuri de les nostres veus.
    Ho volia per sempre: l'olor d'alzina de les nostres pells calentes, els petons de mel oblidats mentre viatjava, i la vida amb tu; aquella pluja que mai havia parat caure.

    I, en plena nit, sortia el sol.

    • ups, perdó...
      quetzcoatl | 07/11/2005 a les 02:42

      A la primera línia, després de vivies, hi va una coma (no un punt!).
  • Des del soterrani
    Biel Martí | 07/11/2005 a les 14:21

    La pluja queia de forma constant des de primera hora del matí. Des d'on ell era, veia la lluerna que, normalment, deixava entrar algun raig de sol però avui només permetia una tènue grisor, convertint el soterrani en quelcom més llòbrec del que ja era. Lluerna que esdevenia una petita però inabastable sortida al món exterior, que tant enyorava. Allargant el coll fins fer-li mal, podia distingir de tant en tant els vímets que tapaven finament la llum grisa. Parant l'orella amb un màxim de concentració, li semblava que les gotes de pluja repicaven el ritme d'una cançó. Al voltant de la lluerna, la pintura clivellada li feia pensar que, potser algun dia, la fusta cediria i entraria aire fresc, oloraria l'alzina del final del jardí. En el fons però, què importava? Per molta llum, pluja o aire que li freguessin la pell nua i tallada, seguia depenent de la seva raptora. Les mans lligades per ferros a cadenes que penjaven del sostre, els peus tancats dins una caixa de fusta, la cintura controlada per una corda forta i espessa i al coll, com un gos, una anella d'acer. Després de les tortures de mitja tarda, la finestra que donava a l'exterior, que ara era plena de petites espurnes d'aigua regalimant fins al terra, esdevenia l'únic lloc on mirar. Havia perdut la conta dels dies que feia que era en aquell soterrani, presoner en el fons, no d'una malalta o una boja, sinó de la seva imprudència, del seu desafiament al desconegut.
    La va conèixer per Internet feia només uns dies, les seves propostes lascives l'excitaren tant que no va veure res estrany a l'inici, fins que es trobà com ara. Havia canviat la finestra de l'ordinador per la del soterrani. Ara ja sabia que no li agradava el masoquisme.
  • RE: REPTE L - 50!!! Rasca, rasca!
    agripas | 07/11/2005 a les 17:52

    La Turmenta (295 paraules).

    Un llamp em desperta. Obro els ulls, miro els voltants i em pregunto si he despertat o sóc dins d'un somni misteriós que m'ha portat fins al llit. Sento la pluja xocar contra la finestra i anunciar el devessall: el seu crit constant m'espavila i giro per mirar-te. No hi ets. Entre les ombres puc veure la frontera que em separa dels llençols sense clivelles. És de matinada, la pluja cau incessant i sé que m'agradaria no tornar a veure't mai. Ja ho havia pensat al matí quan et n'anaves i per la lluerna guaitava un sol radiant: el somriure, l'abraçada, el petó de "t'estimaré sempre",... el ritual que m'ofega al despertar. Sento la porta del carrer, algú entra a la finca. Tanco els ulls per a sentir els passos i mirar d'endevinar si ets tu. La pluja cau a raig fet i no em deixa escoltar-hi bé. Obro els ulls i miro cap a la porta: aviat ho descobriré. Puc sentir els passos, el bategar, les claus que entren al pany i obren la porta del costat; per fortuna és el veí que un altre cop arriba begut i aviat començarà a cridar i a descarregar les frustracions personals sobre la dona i els xavals. On ets? On ets? No saps com m'agradaria no tornar a veure't mai. Un llamp il·lumina la nit i em deixa veure el carrer, els cotxes, les alzines que branden al vent.

    És de matí. No plou. Sento el telèfon i em llevo ràpidament. Trenco la cistella de vímet però hi arribo abans que s'engegui el contestador. Algú diu el meu nom i l'escolto en silenci; és un nen que no conec i que busca sa mare: son pare li ha abandonat i només li ha deixat un mòbil.




  • RE: REPTE L: La pluja.
    Jere Soler G | 07/11/2005 a les 18:06

    Et recordo aquí mateix, sota la penombra groguenca que travessa la lluerna i vesteix l'ambient; i dibuixo el teu somriure a les parets, i sobre les figuretes de lladró de la vitrina, i damunt dels mobles, i al cistell de vímet curull de flors que cada dia arreglaves.
    Tot em retorna a tu: el tritlleig de l'aigua sobre la teulada del pati; la plasticitat suau dels núvols foscos; el to verdós que agafen les façanes humides.
    Surto de casa, no em vull perdre res.
    Percebo la flaire que desprèn el carrer mullat, la frescor de l'aire.
    La pluja recita el teu nom, com si fos un poema escrit al paisatge.
    Deixo que les gotes em xopin; la gent em mira amb estupor. Obro els braços com una au i percebo els dolços i freds cops de les gotes damunt els meus dits. Contemplo amb llàstima els qui s'amaguen dessota negres paraigües.
    La llum difusa guspireja en els rius que es formen ran de vorera, clivellant el fang burell que baixa dels solars i s'agombola als sots.
    Els fars dels cotxes engeguen un ball d'estrelles que il·lumina la via amb llums de gala.
    Arribo al carrer major, amb les alzines fosques i les faroles altes; i recordo quan hi passejàvem amb les mans llaçades. M'agafo a un tronc rugós; i giro al seu voltant, agafant empenta.
    No et tinc a tu; però tinc la pluja. Li faig l'amor, com te'l vaig fer a tu, al mateix lloc on ens vàrem dir que ens estimàvem.
    Conservo la fidelitat que no pot morir; i percebo, dins del meu pit, el teu batec confós amb el meu, mentre la pluja repica damunt del meu rostre i em desfà les llàgrimes.

  • REPTE L - Tot jugant...
    boigboig | 07/11/2005 a les 20:04

    Avui plou. Plou sense parar. Des que m'he aixecat ha estat plovent amb insistència, i al mas m'he quedat sense res per fer. No podia anar a segar. No podia posar a assecar els camagrocs ni les trompetes de la mort. No podia treure a passejar les vaques, que avui s'hauran d'estar tot el dia a l'estable. Així que m'he decidit a dedicar-nos un dia. Per jugar una estona.
    Primer he preparat el que ja sabia que necessitaríem: un vímet del salze que hi ha al camp de sota, un tronc d'alzina ben gruixut per a posar a la llar de foc (no volem pas tenir fred, oi?), un pot de mel d'aquella que a mi tant t'agrada, i, clar, el vestit de cuir negre que varem comprar l'últim cop que varem estar a la capital.
    Quan has arribat de treballar a la granja de porcs t'estava esperant, nua menys per la cotilla de cuir, amagada a dalt a les golfes. Tu no m'has vist, i jo he hagut de fer-te lluernes amb un mirallet mentre llegies tranquil·lament el diari. Fins que has mirat cap a dalt i m'has vist tota preparada.
    Has pujat amb mig somriure a la cara. Jo t'he donat la vara, com a tu t'agrada, amb la boca. I m'he gira d'esquena, ensenyant-te el meu culet, preparada. Mentre m'acaronaves amb el vímet, i després quan em començaves a clivellar la pell amb ell lleugerament, jo m'he anat mullant tota només de pensar la tarda boja que ens esperava. Després t'has tret els pantalons, i te l'has empastifat ben bé amb la mel. Ja saps com em torna de boja la seva dolçor! Sobretot si està barrejada amb aquell gust entre àcid i agre que desprens....
    A fora seguia la pluja. Però ja res ens importava.


  • La pluja porta l'oblit
    Àlex Casanovas Boada | 07/11/2005 a les 21:26

    rona i llampega,
    I l'aiuga rossola,
    Muntanya avall,
    Les gotes repiquen,
    Sobre el vidre entelat,
    I l'ambient enboirat,
    Envolta i el cel encapotat,
    És gris com la grisor grisàcea,
    Del més pur gris.
    El cel s'esquerda,
    Amb llamps i trons,
    I le xiuxiueig de la pluja,
    Es constant i no para.
    Els trons retumben contra els vidres,
    I els llamps t'iluminen la mirada,
    El cel és un esclat,
    De so i de color,
    El cel és un mirall,
    Del que passa al meu cor.
    Trona, trona, trona,
    Llampega, llampega, llampega,
    Trona i llampega.
    Els núvols rasquen la muntanya,
    Com els avións als gratacels,
    Els núvols pujen i baixen,
    Pendent amunt, pendent avall,
    I es fiquen fins les entranyes,
    Mullant la roca.
    La fosca arriba,
    La llum s'envà,
    I per la gent de la vida,
    El dia de pesca s'acabà.

  • Descripció d'un dia de pluja
    Àlex Casanovas Boada | 07/11/2005 a les 21:29

    331 paraules

    Plou. L'aigua s'escola per les teulades en petits rierols transparents i cau sobre el terra clivellat. Ella s'ho mira des de darrera de la finestra, impassible, inerta, amb la mirada perduda al carrer. Són les sis de la tarda i els fanals ja s'han encès. Sempre encenen els llums abans els dies de pluja, perquè tot sembla més fosc, més gris, més trist. Són com petites lluernes, que en la foscor, brillen amb intensitat. Ella observa el carrer mentres teixeix un cistell amb branques de vímet. Al carrer hi ha una dona amb un nen. La mare l'estira pel braç mentre el nen saltironeja dins de cada bassal rient en veure que l'aigua rellisca per les botes de goma vermelles.
    Hi ha una parella arrecerada sota un balcó. S'abracen i es besen protegits de la pluja. Ella té el nas enrogit i somriu a cada gest, amb els ulls lluents, amb una mirada tan humida com el temps que l'envolta.
    Les alzines projecten una sombra fantasmagòrica sobre el carrer del passeig.
    Les nenes de l'escola de la plaça baixen el carrer corrent. Es cobreixen el cap amb els llibres de text folrats de plàstic transparent. l'aigua els mulla la part de les cames que ni la faldilla ni els mitjons grisos no cobreixen.
    A la cantonada, dos homes discuteixen. Han topat amb els cotxes a la cruïlla i hi ha un escampall de vidres considerable. Tots dos acusen l'altre i no els importa mullar-se per reivindicar que tenen raó. El conductor de darrera treu el cap per la finestreta i crida si s'hi pensen quedar gaire estona.
    Hi ha una dona que espolsa el paraigües verd abans d'entrar a casa. porta una bossa del supermercat plena d'objectes que sobresurten. Té les mans vermelles del fred i la humitat. Fa cara d'amoïnada. Detesta els dies de pluja.
    Ella s'ho mira per la finestra, impassible, inerta. Somriu lleument i es tomba cap a l'escriptori. Hi ha una rosa roja al costat de l'ordinador.

  • Plou..
    Àlex Casanovas Boada | 07/11/2005 a les 21:31

    274 paraules

    Plou...
    Suau, endormiscadament,
    La pluja s'escampa.
    Davalla del cel,
    I ho broda tot,
    Amb fil d'aigua.
    Com un vel finíssim,
    Tot ho amara;
    La tanca de fusta,
    Vella i descolorida,
    Igual que el dia,
    Guarnint-se de llum,
    Del color esclatant,
    De la clavellina.
    Els lliris d'aigua,
    D'un blanc setinat,
    El mur de pedra,
    L'antiga era,
    El caminet de sorra,
    I l'heura,
    Que enjogassada,
    S'enfila frondosa,
    Al tronc impassible,
    Del vell cirerer
    La terra clivellada,
    S'amara,
    És regenera,
    És com si tornés a néixer,
    Per poder tornar a viure,
    I oferint-se el seu amor.
    Les gotes s'escorren,
    Per les clivelles,
    De la porta,
    Que reflexa,
    La meva bellesa.
    Les gotes,
    Reboten,
    Contra les fulles,
    Del vímet,
    I s'obren en mil espurnes,
    Que es deixen portar pel vent.
    La jove alzina,
    Creix sota la pluja,
    Amb vitalitat,
    I passió,
    Com creixen els joves,
    D'avui en dia.
    Vigorosament,
    S'alça per sobre,
    De la línia de l'horitzó,
    I deixa entreveure,
    Les seves ganes,
    De viure.
    El la nit,
    Les lluernes,
    Espurnegen,
    I vacil·len en la foscor,
    És el més viu retrat,
    De com la llum,
    S'imposa a la negror.
    Quan plou,
    Sembla que es desfaci,
    El cel.
    En gotes de blavor,
    Que inunden la tardor.
    Espirals,
    Infinites,
    De petites,
    Esferes,
    Baixant,
    Com per art de màgia,
    D'un cel que plora,
    Perquè esta trist,
    Perquè no pot veure,
    La seva estimada lluna,
    I el seu amic sol.
    Amistat i amor,
    Que s'ha vist barrada,
    Per un núvols,
    Que sense volguer-ho,
    Formen una espesura,
    I sumeixen bravura,
    Al més esperit lluitador.
    Colpidors trons,
    Flairosos llamps,
    Gotellada tranquil·la,
    La pluja qui encant!
    Els dies de pluja,
    Per a mi,
    Són...
    Emocionants!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.