Repte Clâssic DCCXXXll.

—Fou Stalin, saps? Els va posar contra les cordes. «O ho fem els aliats, com aliats, o ho farem nosaltres com a vencedors del nazisme!», els va dir el cabró! I a Churchill se li van posar per corbata, perquè gairebé li feien més fàstic els comunistes que els nazis. Pensar que Espanya es podia convertir en un satèl·lit de la URSS li feia venir mal de ventre.
—Com ho saps? —li va preguntar, al seu avi, que s’anava gronxant amb el balancí i xuclant la pipa—. Truman sempre es va autoproclamar ideòleg de l’operació. No havia sentit mai això d’Stalin.
—Ai, fillet! A Truman tant se li’n donava, era un home del camp, pràctic; i a Churchill, si no hagués estat per l’amenaça d’Stalin, Franco fins i tot li hauria resultat útil —li explica amb la pipa encara a la boca.
—Insisteixo, avi: com ho saps? No surt a cap llibre. És important, ho vull posar al TdR.
—No ho posis.
—Per què?
—No ho podràs provar. A ulls del tribunal, serà pura especulació; et baixarà la nota.
—Tu ho afirmes com si ho sabessis segur! —exclama, mirant-lo fixament.
L’avi tanca els ulls i reviu les corredisses, els crits, els trets… Veu els cossos estesos a terra amb la mirada vidriosa. La guàrdia mora de Franco que va donar la vida per protegir l’homenet de veu aflautada. Va ser la primera vegada que va matar algú. I es va penedir de seguida de la petició que havia fet al seu mentor, a Potsdam, uns mesos abans: «Jo vull ser-hi! Jo vull detenir Franco!». El seu mentor se l’estimava com a un fill; compartien llargues converses: la fi de la guerra, els secrets dels camps de batalla, el que mai no s’havia explicat de Normandia, els equilibris de les tres potències… De vegades, fins a altes hores de la matinada. Per a un jove de vint anys, aquestes confidències amb el primer mandatari anglès eren un orgull tan gran que mai no ha pogut explicar-ho a ningú. Després d’aquell tret, i del jove bru mort a terra, no va tornar a veure Churchill.
—Bé… És igual, avi… El que m’expliques és un tresor. És un privilegi tenir un avi de cent anys amb el cap més clar que molts joves.
—I que fuma maria amb pipa! —va dir l’home, amb un somriure.

Reflexions de la primera dama

“I mira que no sé per què m’ho veia a venir. Quants cops li he advertit: Paco, que no vas bé. Tanta ambició no portarà res de bo.
És clar que sempre m’ha dit que ell es veu com un salvador de la pàtria, que en té un deute, que s’hi veu obligat, però jo sé la veritat. Jo el conec no per ser la seva dona, el conec com si l'hagués parit i li conec els seus complexos d’homenet esquifit i sé com es vol enaltir amb unes immenses ànsies de poder.
També és veritat que veu una cohort de diables amb banyes i cua, en tots els que són al govern de la república. Ai! La república, diu sempre, la pitjor desgràcia per aquest país. Sort que nosaltres, els militars, ho hem capgirat tot i ara què manem, ja han vist quin pa s’hi dona, aquesta xusma de comunistes.
Ara que, potser una part de raó deu tenir i a mi ha aconseguit encomanar-me aquestes ganes de ser al cap de munt i poder mirar-ho tot des del més alt. És agradable veure com tothom tremola davant nostre. Bé, tothom no, que n’hi ha molts que ens fan reverències. Han canviat de bàndol i no fan escarafalls a rendir-nos homenatge. Fins i tot cúria la tenim a favor nostre. Mai hauria imaginat de veure el meu Paco, sota pal·li entrant a l’església.
I ara, mira com ens hem de veure! Potser sí que n’ha fet un gra massa en això de reprimir i perseguir als vençuts, però jo no he volgut saber gaire què n’hi ha del cert… Miro cap a l’altra banda. No són coses de dones els afers de govern.
Sempre he estat al seu costat i l’he acompanyat com a la primera dama que soc i ara…
Doncs ara, si us plau per força, també l’hauré de seguir. Bé més que seguir és que se’ns enduran i també la sagrada relíquia i potser algun cardenal caurà.
Ai! Carmen Polo, ja cal que espavilis a veure què puc salvar de la desfeta. Haig de trobar un bon amagatall. El collar de perles no me’l prendran pas!”

(aquest és el correcte)

Reflexions de la primera dama

“I mira que no sé per què m’ho veia a venir. Quants cops li he advertit: Paco, que no vas bé. Tanta ambició no portarà res de bo.
És clar que sempre m’ha dit que ell es veu com un salvador de la pàtria, que en té un deute, que s’hi veu obligat, però jo sé la veritat. Jo el conec no per ser la seva dona, el conec com si l'hagués parit i li conec els seus complexos d’homenet esquifit i sé com es vol enaltir amb unes immenses ànsies de poder.
També és veritat que veia una cohort de diables amb banyes i cua, en tots els que eren al govern de la república. Ai! La república, deia sempre, la pitjor desgràcia per aquest país. Sort que nosaltres, els militars, ho hem capgirat tot i ara què manem, ja han vist quin pa s’hi dona, aquesta xusma de comunistes.
Ara que, potser una part de raó deu tenir i a mi ha aconseguit encomanar-me aquestes ganes de ser al cap de munt i poder mirar-ho tot des del més alt. És agradable veure com tothom tremola davant nostre. Bé, tothom no, que n’hi ha molts que ens fan reverències. Han canviat de bàndol i no fan escarafalls a rendir-nos homenatge. Fins i tot la cúria la tenim a favor nostre. Mai hauria imaginat de veure el meu Paco, sota pal·li entrant a l’església.
I ara, mira com ens hem de veure! Potser sí que n’ha fet un gra massa en això de reprimir i perseguir als vençuts, però jo no he volgut saber gaire què n’hi ha del cert. Miro cap a l’altra banda. No són coses de dones els afers de govern.
Sempre he estat al seu costat i l’he acompanyat com a la primera dama que soc i ara…
Doncs ara, si us plau per força, també l’hauré de seguir. Bé més que seguir és que se’ns enduran i també la sagrada relíquia i potser algun cardenal caurà.
Ai! Carmen Polo, ja cal que espavili a veure què puc salvar de la desfeta. Haig de trobar un bon amagatall. El collar de perles no me’l prendran pas!”

Ni Truman era Trump (malgrat haver ordenat llançar bombes nuclears sobre Hiroshima i Nagasaki, el primer s'atingué al dret internacional) ni Franco era Maduro (si considerem el primer, cap dels militars revoltats, responsable dels 600.000 morts de la Guerra Civil i dels 50.000 executats a la postguerra, Maduro és un arcàngel al seu costat). L'escenari que proposes, Maculan, més que una ucronia és una especulació fantasiosa, sens dubte influïda pel recent segrest del president veneçolà, així que em permetré situar el meu relat en un context diferent: el de les expectatives que, acabada la Segona Guerra Mundial, es van obrir per a molts exiliats republicans espanyols, convençuts que els Aliats derrocarien el règim de Franco, alineat durant el conflicte amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, tot i que no-bel·ligerant. Aquestes expectatives finalment es van veure defraudades perquè la intervenció de l'URSS en els països de l'Europa oriental va desencadenar l'anomenada Guerra Freda i l'anticomunisme de Franco va passar a ser un actiu a tenir en compte, però en el meu relat suposaré que es van acomplir.


Un, dos, tres.

Ramón Serrano Suñer, que es feia anomenar Súñer per emmascarar l'origen català (els pares procedien de les comarques de Tarragona) i era conegut com "el cunyadíssim" (la dona era germana de Carmen Polo, l'esposa de Franco), fou l'unificador de falangistes i requetès en FET i de las JONS, ocupà diversos ministeris, acompanyà Franco a Hendaia per entrevistar-se amb Hitler i col·laborà a crear la División Azul. Tot i que en 1941 començà el seu declivi, encara conservava prou influència quan fou detingut pels Aliats en 1945.

El belga Léon Degrelle, fundador del Partit Rexista, que en 1941 s'alinearia amb el NSDAP alemany i el feixisme italià, intervingué en el front oriental on s'integrà en les Waffen-SS, lluità en les Ardenes i, cap al final de la guerra, s'havia refugiat a Espanya on, per mitjà de Serrano Suñer, obtingué asil polític.

L'enginyer civil austríac Otto Skorzeny, "cara tallada", fou l'home de confiança de Hitler per a operacions de comando d'alt risc: la més coneguda, el rescat de Mussolini el juliol de 1943. Abans, enquadrat a les Waffen-SS, havia participat en les campanyes de França, Holanda, els Balcans i Rússia. Després, a Iugoslàvia, Hongria i comandant una operació de bandera falsa durant la Batalla de les Ardenes.

Ambdós condecorats amb la Creu de Cavaller de la creu de ferro amb Fulles de Roure, refugiats en Espanya i amics personals de Serrano Suñer, van córrer una sort diferent: Degrelle va ser extradit a Bèlgica i executat per col·laboracionista i a Skorzeny el van exonerar dels càrrecs que se l'imputaven. Pel que fa a Serrano Suñer, va acabar afusellat, amb Franco i els altres generals colpistes vius en 1945: Queipo de Llano, Moscardó, Varela, Yagüe, Aranda, Dávila, Vigón, Saliquet, Kindelán i Millan-Astray.

Fins aquí, la ficció. A la vida real, Skorzeny feu de contractista a diversos països, fou assessor militar de Perón (Argentina) i Nasser (Egipte, país on també treballà per al Mossad), passà els seus últims anys a Alcúdia (Mallorca) i morí en 1975; Degrelle trobà refugi a Espanya, on publicà diversos llibres, alguns negacionistes de la Shoah, fou cocreador de l'organització neonazi CEDADE, passà els seus últims anys a Torremolinos (Màlaga) i morí en 1994; Serrano Suñer encara va mantenir fins a 1967 els càrrecs de procurador a Corts i membre del Consell Nacional del Movimiento, va seguir treballant d'advocat fins que una malaltia l'incapacità totalment, morint en 2003 amb 101 anys.

No anem bé

Veient el que està passant aquests dies a EE.UU en ve al cap la famosa seqüència del "Gran Dictador’’ en què Charles Chaplin juga a plaer amb el món com si es tractés d’una pilota malabar. Amb l’afegitó de què aquest cop el protagonista d’aquesta escena es troba al despatx oval de la Casa Blanca i porta penjada al coll la medalla del Nobel de la Pau. Quants de nosaltres no aplaudiríem que D.Trump desaparegués del mapa mundial, fos quin fos el mètode emprat? El seu cinisme sembla no tenir límit. Fins i tot comencen a sortir veus del seu propi partit que temen que el desprestigi d’Amèrica provocat per Trump, sigui a aquestes alçades irreversible.

El repte proposat per Maculan, però, ens fa centrar més en una possible operació per fer caure el règim franquista. Franco un personatge sinistre i que com tots els dictadors va governar amb mà dura uns dels anys més obscurs de la història recent espanyola. Com és que cap país europeu ens va donar un cop de mà? Segurament els EE.UU ja els hi estava bé tenir a Europa un enemic acèrrim del comunisme.

La repressió exercida pel règim a tots nivells no feia fàcil una revolta que acabés amb èxit. Als anys seixanta els’grisos’ podien entrar impunement a la Universitat i reprimir d’una manera brutal qualsevol reunió per pacífica que fos, dels estudiants. Soc testimoni de les corredisses quan una vegada amb les porres enlaire hi van entrar muntats a cavall.
Si t’agafaven quedaves fitxat per sempre. Els drets de reunió estaven reprimits i els de vaga completament prohibits.
La imatge sota ‘pal•lio’ del dictador exalçat per una església cada cop més retrògrada, era del tot infumable.

Veient les imatges de l’atemptat i mort de Carrero Blanco el desembre de 1973, quants no ens vam imaginar que el destinatari havia d’haver sigut Franco? El cotxe volant pels aires, va simbolitzar per molts, el final d’un règim que de fet ja estava a les acaballes.

Tinc nets, alguns amb dret a vot. Davant l’augment de l’extrema dreta els explico que van representar més de quaranta anys de dictadura i la lluita de tants per aconseguir moltes de les llibertats que tenim com la de poder triar els nostres governants. Franco mai va ser votat. No menystinguem els hi dic, el poder del poble.