La pols del camí

La pols del camí

No va mirar enrere. Ni va voler tancar la porta. Quedà ajustada quan va decidir marxar. Tampoc es va espolsar la pols, ni la sorra, de les soles, el camí que havia fet no mereixia aquell menyspreu. Del tot, no.
Ni mirar enrere era necessari. Coneixia tots els vitralls de llum esquerdada que guarnien el palau, ara ple de pols i vents del sud que assequen les goles dels poetes que hi van viure. Ara tots són morts? No dubtes, no de tots. Tan sols no viuen ja allí.

Cercarà una vall arrecerada, sota el cim d'un poble que viu d'esquenes a ell mateix, que potser no s'estima, prou, ni sap caminar sol. Allí, ho sap, trobarà un bosc on cercar la dolça cantarella d'una font fresca. Doll de vida, pel camí de la mort. Una nova passa, un nou camí. L'horitzó és sempre el mateix. Malgrat que sovint canvií el perfil, és el mateix. El destí que ens acompanya sempre, ja després del primer glop d'oxigen.

Ni t'han fet sentir paüra els corbs negres, ells no t'han esglaiat en la seva realitat. Vas témer més els coloms blancs, que no pas les negres premonicions, brillants com figures mitològiques eternes. Vas aprendre a estimar el que és desconegut, i malfiar-te de qui venia amb un somriure callat, una ganyota de triomf que no mostrava els seus presagis ocults.

Quan calgui, anirà fins a l'altra riba, amb el cec que tot ho veu i res no calla. Ple de veritats, de somnis i d'incerteses. De milers de passes fetes, apresses, mostrades. Milers de silencis que no han respirat mai entre l'aire càlid d'un bes, i els llavis de qui estimaves. No diran mai més res.

Navegaràs enllà, i sempre recordaràs cada engruna de la pols del camí deixat enrere. I fins que un instant de llum et mostri aquella dama que t'embolcallarà en el caliu etern del silenci.

Amor.
Caliu.
Serenitat.