Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDXIX: EL POEMA

Intervenció de: mei__ | 06-04-2010


REPTE CLÀSSIC CDXIX: EL POEMA


Benvolgudes i benvolguts relataires:

Dies enrere, amb ànims de polèmica o sense, aquest concorregut fòrum es va animar força amb un intercanvi d'impressions per part de diversos autors i lectors, al voltant de les virtuts més reeixides dels dos gèneres literaris més practicats en el nostre estimat web de relatsencatala: poesia i prosa narrativa. Què us sembla ara si fem un treballet creatiu d'integració de tos dos? En aquest sentit, el que us propose que feu és un relat on, de manera directa o indirecta, com a pretext o com a element central, hi haja de figurar obligatòriament:

Un poema


Però no un poema qualsevol, no. Ha de ser un poema dels moltíiiissims que apareixen en aquest web de relatsencatala. Tant és si apareix pintat en una paret com si acompanya la nota d'un ram de roses blaves amb motiu del dia dels enamorats... És igual que determine de manera cabdal la resolució del nus de la història com si esdevé un element més tangencial. I no ha de ser un poema propi, sinó d'un altre autor o autora diferent de qui escriga el relat. Què us sembla?

Les condicions del Repte són aquestes:

-Gènere: relat.
-Hi ha d'aparéixer, textualment, un poema sencer o un fragment d'algun/a relataire d'aquest web que no siga l'autor/a del relat presentat.
-Paraules clau: línia (o plural), primavera, saludar (qualsevol forma flexiva), sortosament.
-Extensió: entre 350 i 700 paraules, poema inclòs.
-Termini de presentació dels relats: fins el proper dimarts 13 d'abril a les 22 hores.

Espere que aquesta proposta us engresque i us inspire.

Salut i repte!




Respostes

  • Diàspora (Memòries amnèsiques I;3)
    deòmises | 07/04/2010 a les 02:50

    He encetat l'albada
    amb la mirada presa
    pel teu petit país
    de platja, raïm i olivera.
    Tu reposes allarat
    als rails d'algun poema
    i acolliràs després el dia
    amb una miopia verda,
    fugissera,
    que aviat alleujaran
    els vidres amatents
    de les ulleres.
    Potser avui t'afaites.
    Planxaràs la camisa
    i apressaràs el pas cap a la feina.
    Enmig del tràfec dels dinars,
    maquinaràs uns versos
    gargotejats com per atzar
    amb la teua cal·ligrafia
    sense màcula.
    Aniràs transitant
    els avatars del dia,
    aliè,
    innocent al fet que avui
    he encetat l'albada
    amb la nostàlgia presa
    d'aquelles quatre mans
    que esculpien madrigals
    en un intent de treure als cors
    la seua fesomia solitària.


    Damunt de la tauleta de nit, el paper reflecteix els primers raigs de sol que entren en apujar la persiana. L'hi ha deixat ella, abans de marxar a passejar a la platja. La primavera ha començat amb força. Sortosament, després de setmanes de fred i nevades, el sol escalfa i floreixen els ametllers. He dormit més que ella, així és la meva rutina, més nocturna que diürna. Però sap que em costa matinar per acompanyar-la. Malgrat tot, m'ha saludat el matí amb el seu poema. M'ha ofert un resum d'un dia qualsevol amb paraules planeres i belles. Cap línia no hi és sobrera, cap paraula no hi és col·locada per la força.

    Amb els ulls migclucs encara, arribo a la cuina. No cal gaire esforços perquè és un trajecte que faig cada matí. Flairo. Les taronges desprenen la seva olor peculiar. Les ha portades ella també. M'agraden, és la meva fruita predilecta i, sempre que ve a visitar-me, intenta dur-me'n acabades de collir. En pelo una sense ganivet, sols amb les mans, perquè s'impregnin de la seva aroma. En dejú, el seu suc refresca i m'espavila de cop. Mentre preparo la tassa per al te, l'aigua s'escalfa. Veig el llibre que llegia anit, quan m'esperava. Al costat de la seva llibreta d'apunts, junt al bolígraf que va demanar-me prestat.

    Adormida al sofà, vestida però només tapada amb el cobrellit. Així la vaig trobar en arribar de la feina. I encara hi resta la marca del seu cos, la silueta que, en passar-hi un parell de cops la mà per sobre, desapareixerà. Però, per ara, no vull fer-la desaparèixer; m'és agradable. Sec a la butaca, evito el sofà perquè la seva presència s'allargui una estona més. Almenys fins que ella torni del seu passeig. El sol persisteix en la seva gosadia per entrar per qualsevol finestra, però un aire malenconiós m'aclapara. El poema m'ha omplert de joia i també m'ha entristit. He recordat estones alegres on els poemes sorgien constantment. I jardins desiderians i madrigals escrits a quatre mans. Esbosso dins del meu cap un pensament vague que no sé d'on sorgeix, perquè la memòria és traïdora i apareix quan menys l'esperem. El bes al front, paternal, de bona nit és cast, l'amistat que sento per ella és sincera. Però hi ha vegades que em penedeixo dels moments de silenci, de la ineptitud que vaig sentir en dies de terror i paüra, en què fantasmes del passat van mossegar-me amb força i van masegar-me les parts intactes que encara em restaven, provocant una diàspora de la il·lusió i de l'instint de lluita. Fins al punt d'estar a punt de costar-me la vida, i la pèrdua d'una amistat que ara m'aporta tantes coses. Em vénen al cap uns versos:

    He collit les flors del cirerer per fer-te'n garlandes
    De sinceritat per quan despertis plena de calma


    que deixo en la seva llibreta d'apunts per si vol seguir el poema, per si vol madrigalejar, com verbalitzàvem la nostra manera peculiar de crear poemes conjunts.

    El seu poema, és cert, m'ha remogut el passat. Ploro, recordo i m'avergonyeixo. Agafo la meva llibreta, la que substitueix l'ordinador quan no sóc a casa i hi escric el pensament que em balla pel cap, el començament d'un conte que pot servir per disculpar-me. Damunt de la tauleta de nit, el paper reflecteix els primers raigs de sol...


    d.
  • Diàspora (Memòries amnèsiques I; 3)[aquí sí]
    deòmises | 07/04/2010 a les 02:54

    He encetat l'albada
    amb la mirada presa
    pel teu petit país
    de platja, raïm i olivera.
    Tu reposes allarat
    als rails d'algun poema
    i acolliràs després el dia
    amb una miopia verda,
    fugissera,
    que aviat alleujaran
    els vidres amatents
    de les ulleres.
    Potser avui t'afaites.
    Planxaràs la camisa
    i apressaràs el pas cap a la feina.
    Enmig del tràfec dels dinars,
    maquinaràs uns versos
    gargotejats com per atzar
    amb la teua cal·ligrafia
    sense màcula.
    Aniràs transitant
    els avatars del dia,
    aliè,
    innocent al fet que avui
    he encetat l'albada
    amb la nostàlgia presa
    d'aquelles quatre mans
    que esculpien madrigals
    en un intent de treure als cors
    la seua fesomia solitària.


    Damunt de la tauleta de nit, el paper reflecteix els primers raigs de sol que entren en apujar la persiana. L'hi ha deixat ella, abans de marxar a passejar a la platja. La primavera ha començat amb força. Sortosament, després de setmanes de fred i nevades, el sol escalfa i floreixen els ametllers. He dormit més que ella, així és la meva rutina, més nocturna que diürna. Però sap que em costa matinar per acompanyar-la. Malgrat tot, m'ha saludat el matí amb el seu poema. M'ha ofert un resum d'un dia qualsevol amb paraules planeres i belles. Cap línia no hi és sobrera, cap paraula no hi és col·locada per la força.

    Amb els ulls migclucs encara, arribo a la cuina. No cal gaire esforços perquè és un trajecte que faig cada matí. Flairo. Les taronges desprenen la seva olor peculiar. Les ha portades ella també. M'agraden, és la meva fruita predilecta i, sempre que ve a visitar-me, intenta dur-me'n acabades de collir. En pelo una sense ganivet, sols amb les mans, perquè s'impregnin de la seva aroma. En dejú, el seu suc refresca i m'espavila de cop. Mentre preparo la tassa per al te, l'aigua s'escalfa. Veig el llibre que llegia anit, quan m'esperava. Al costat de la seva llibreta d'apunts, junt al bolígraf que va demanar-me prestat.

    Adormida al sofà, vestida però només tapada amb el cobrellit. Així la vaig trobar en arribar de la feina. I encara hi resta la marca del seu cos, la silueta que, en passar-hi un parell de cops la mà per sobre, desapareixerà. Però, per ara, no vull fer-la desaparèixer; m'és agradable. Sec a la butaca, evito el sofà perquè la seva presència s'allargui una estona més. Almenys fins que ella torni del seu passeig. El sol persisteix en la seva gosadia per entrar per qualsevol finestra, però un aire malenconiós m'aclapara. El poema m'ha omplert de joia i també m'ha entristit. He recordat estones alegres on els poemes sorgien constantment. I jardins desiderians i madrigals escrits a quatre mans.

    Esbosso dins del meu cap un pensament vague que no sé d'on sorgeix, perquè la memòria és traïdora i apareix quan menys l'esperem. El bes al front, paternal, de bona nit és cast, l'amistat que sento per ella és sincera. Però hi ha vegades que em penedeixo dels moments de silenci, de la ineptitud que vaig sentir en dies de terror i paüra, en què fantasmes del passat van mossegar-me amb força i van masegar-me les parts intactes que encara em restaven, provocant una diàspora de la il·lusió i de l'instint de lluita. Fins al punt d'estar a punt de costar-me la vida, i la pèrdua d'una amistat que ara m'aporta tantes coses. Em vénen al cap uns versos

    He collit les flors del cirerer per fer-te'n garlandes
    De sinceritat per quan despertis plena de calma


    que deixo en la seva llibreta d'apunts per si vol seguir el poema, per si vol madrigalejar, com verbalitzàvem la nostra manera peculiar de crear poemes conjunts.

    El seu poema, és cert, m'ha remogut el passat. Ploro, recordo i m'avergonyeixo. Agafo la meva llibreta, la que substitueix l'ordinador quan no sóc a casa i hi escric el pensament que em balla pel cap, el començament d'un conte que pot servir per disculpar-me. Damunt de la tauleta de nit, el paper reflecteix els primers raigs de sol...


    d.
  • Renéixer
    gypsy | 11/04/2010 a les 17:31

    M'aboco al mirall i no veig la finestra.
    Fa massa temps que ens coneixem,
    l'espill i jo, aquest antic avorriment
    i l'horror de la tremolor sota la pell.
    Veig la mirada que sempre he vist,
    com si fos la meva, encara que sé,
    malgrat el costum, que no ho pot ser.
    I veig el cos que seré demà mateix
    en la inclemència furtiva del temps.
    Ai, els ulls que cremen d'espant!
    Aquests ulls falsos que m'adjudiqueu...
    Els he vist massa cops, a ells també.
    Però mai, mai, l'esglai i la frisança
    de l'esguard dels altres, del món sencer,
    l'esguard de tots que em farien per fi,
    en un moment d'èxtasi, veure el meu.
    Potser si alcés el vol al seu través,
    trencant amb un precís tall de la meva
    carn feta un polit i esmolat ganivet,
    seria aleshores una finestra oberta,
    una franca porta cap a l'oblit etern.

    Autoreflex - franz appa


    La primavera saluda el nou dia a través dels raigs de Sol que entren tímidament per la finestra. Tot sembla renéixer. M'aboco al mirall i veig les línies dels contorns de la meva imatge desposseïdes d'una innocència perduda fa molt de temps. La tremolor sota la pell segueix impàvida el camí traçat pels capricis del destí. I veig el cos que seré demà mateix en la inclemència furtiva del temps, que ens devora les entranyes amb delicadesa i suavitat, per tal d'amorosir aquest plany, que és viure a contracor del que pensem que som. En realitat, eixim uns altres que miren amb ulls que cremen, sobrevivint amb paranys i obstacles petits que es van afegint al llarg de les nostres vides. Tots som iguals: éssers fràgils que tenen por de no poder alçar el vol d'ocell en llibertat que sempre havíem somiat, quan sortosament les il·lusions encara ens dominaven l'esperit i els actes. Vam ser joves: inconscients, absolutament feliços - aliens al pas de la tristesa i el dolor - Paraules que no contemplàvem en el nostre imaginari de futur. Vam créixer, vam madurar, vam començar a morir a poc a poc. Potser, en un extrem de lucidesa i amb la carn feta un polit i esmolat ganivet, seriem aleshores una finestra oberta, una franca porta cap a l'oblit etern.




















    • Li canvio el títol: "L'esglai", li escau més, trobo n+
      gypsy | 12/04/2010 a les 23:30

  • Quan s'esmicola l'ànima (poema "Per una simple carícia", de Laia Roca Codina)
    Maria Sanz Llaudet | 13/04/2010 a les 09:19

    Aquesta nit m'he calçat
    les sabates negres de punta prima i talons alts,
    he deixat caure sobre les espatlles
    aquella brusa negra, aquella,
    que deixa veure, suggeridora,
    els meus pits.

    He obert les dues portes de l'armari
    i he agafat aquella faldilla que marca,
    insinuant, el meu cul.


    Estic exhausta. Sé que no aconseguiré res passant-me les nits plorant. Ni nombrant-lo mil vegades cada dia, mentre passo hores arraulida en el mateix llit que ens acollia. També m'he de desprendre del costum d'agafar la seva samarreta i posar-la sobre el coixí. Em sento captiva d'aquesta olor que no puc deixar de percebre, aquella amb que se m'aguditzaven els sentits quan ens abraçàvem i que s'intensificava quan fèiem l'amor i la meva boca s'atansava a aquell trosset de pell darrera l'orella. Llavors, m'arribava un flaire com de mar i de sol en dies de primavera.

    He dissolt la meva pell en un perfum discret
    (el que m'agrada tant,
    olor a fusta seca)

    I he guarnit el coll
    amb una volta de diminutes perles de riu.


    A voltes em voldria convèncer que mai no hi va ser, i que la seva roba no era dins de l'armari, a tocar de la meva. Hi ha moments que voldria matar el record i, amb ell, els sentiments. Altrament, m'entesto a preguntar-me quina part de mi no vaig saber donar-li; o si, per contra, em vaig lliurar tant que l'excés el va embafar. La nit que va marxar, però, vaig mantenir la serenor. No hauria suportat que em compadís. Fins i tot vaig atansar-me a la finestra per veure'l travessar el carrer i caminar fins al cotxe. Quan hi entrava, va alçar la mà per traçar una tímida salutació que no vaig tenir forces de correspondre. Van passar uns minuts abans no va encendre els llums, suficients perquè una guspira d'esperança alertés el meu cor i el fes bategar amb força. Però finalment va engegar, i jo em vaig enfonsar. M'hauria arrancat els cabells i les ungles si aquell dolor extrem hagués pogut minimitzar els efectes de la llàntia encesa que sentia al pit i que a poc a poc penetrava i em cremava les entranyes. Sortosament, la meva dèria em va dur a realitzar una activitat menys agressiva, com ara pintar de blanc els bastiments de les portes. Amb el pols ferm, serrant les dents i gairebé sense parpellejar, vaig agafar el pinzell, concentrant-me obsessivament a no desviar-lo ni un mil·límetre de la línia recta i fina que hi ha a tocar de la paret.

    Sé que em delaten les ulleres,
    però avui,
    vull distingir bé la meva presa.

    M'he penjat la bossa a l'espatlla,
    i he mirat que res no hi faltava:
    el mirall, el pintallavis, les ulleres de sol
    per si em descobreix l'albada,
    un bitllet de cinquanta, el tabac,
    i aquesta pedra blava que em fa
    d'amulet.

    He llançat la llibreta, la ploma,
    la vergonya, els tiquets de la compra,
    les cites de la feina, la hipoteca
    i he sortit nua
    a menjar-me el món, o a menjar-me
    el primer home que se'm posés a tir.


    Prou! S'han acabat les llàgrimes. La ràbia creix, s'escampa i ofega l'espurna d'amor que pretén subsistir. M'agradaria fer-li mal. M'agradaria que pogués veure com les meves mans acaricien el tors d'un altre, i com aquests llavis que avui m'he pintat de roig devoren la seva boca i li ressegueixen el cos amb luxúria. No, ja sé que no ho veurà. Tot i així, avui sortiré a menjar-me el món. Necessito sentir la carn calenta d'un mascle. De qualsevol que em distregui d'aquest suplici.

    He tornat al cap d'unes hores,
    sense home, sense món,
    cansada de veure ulls buits,
    cansada del frondós i trist
    acomodament dels cossos, uniformats
    sobre la barra d'un bar
    mentre les seves llengües degustaven, ja de lluny,
    el sabor dels meus pits.

    He tornat a casa i he tirat la faldilla,
    el mirall i el pintallavis,
    l'esgotament dels talons falsos,
    el cansament de menjar-me el món,
    la inutilitat dels llums sobre l'asfalt,
    el soroll de les mitges de seda negra,
    el plaer d'una nit, l'exèrcit de les hores
    a la recerca d'una carícia,
    d'una simple carícia que em fes
    trencar a plorar.


  • Tot s'ha fet gran (sobre el poema homònim de Dolça Parvati)
    franz appa | 13/04/2010 a les 18:37

    Solien sortir a passejar per la ribera del riu. En aquella primavera les aigües baixaven impetuoses, arrossegant molt de residu de la muntanya, escampant la flaire feréstega i xopa de l'hivern passat. Un hivern llarg amb molta pluja i molta boira. Sortien al capvespre, cada dia una mica més tard, compassant l'horari al calendari, a l'avanç inexorable de les hores de llum a mesura que abril avançava. Seguien la línia sinuosa del corriol que vorejava el riu. Ella empenyia la cadira que rodava suau sobre la grava que els serveis municipals, sortosament, mantenien en estat impecable. Saludaven els coneguts, els habituals amb què es creuaven regularment. Molt rarament s'hi aturaven. La senyora no tenia amics veritables al poble.
    -No he nascut aquí, no m'he criat aquí, vaig venir casada amb el senyoret del casal gran, enyorant la ciutat -li havia dit un dia-. I, ves per on, m'hi he acabat enamorant. Però no pas de la gent d'aquí.
    Arribaven al mans recés que s'obria rere un minúscul mirador protegit per una barana de fusta. Guaitaven la bromera esponerosa del riuet crescut, el cel i el sol declinant i els núvols carregats d'humitat. S'hi estaven una estona, quasi sempre en silenci, però una tarda la senyora va dir, quasi en un xiuxiueig:
    -Tot s'ha fet gran excepte jo mateixa.
    -Com diu? -va dir ella, insegura d'haver-la escoltat bé.
    -Un vers. El vaig escriure fa tant temps ja... Ell era allà, a l'altra riba, inaudible, borrós,
    empetitit pel temps i la distància.
    -Qui era ell, el seu marit?
    -No, no -va negar la senyora, amb un escarafall insòlitament enèrgic-. El meu amant...
    -Amant? -va fer ella, agafada per sorpresa.
    -Oh, sí, joveneta. O no en tens, tu? -va replicar la senyora.
    Ella va negar, muda, una mica atabalada. Aleshores, les mans fines, deformes però encara elegants de la senyora, van agafar les seves.
    -Duus una vida bastant trista, oi, filleta? -va dir la senyora, fitant-la amb aquells ulls blavíssims que, com la pell de les mans, eren quasi transparents-. Molts camins m'he preguntat què feia una infermera com tu, encara jove, atractiva, aquí dalt, en aquest trist poble de muntanya, amb una vella com jo. M'he preguntat si no fugies tu també d'alguna cosa.
    -Jo ...també? -va encertar a dir.
    -Sí, com tots, tal vegada. No és estrany. La gent estranya, per mi, és la que no se sent estranya i no sent el desig de fugir, si més no alguna vegada... Com aquest fill meu! Oh, Déu, és la meva viva imatge i té la meva mateixa ànima... Encara em fa patir, saps? I tu també, ara...
    Ella es va quedar palplantada, sense saber què dir. La senyora ja no la fitava. Els seus ulls i segurament el seu cap vagaven ara per llocs i pensament que se li apareixien llunyans, inabastables.
    -No em facis cas, són una vella carregada de manies de vella! -va dir per fi.
    I van iniciar el camí de tornada, en el silenci de l'ocàs naixent, només trencat per la sorda remor de les aigües ràpides del riu i el lliscar monòton de les rodes de la cadira sobre la grava relluent.




  • Renitent (amb un haiku d'allan lee)
    Bruixot | 13/04/2010 a les 20:45

    El va mirar als ulls, cendrosos, i després, com si no pogués suportar més aquella buidor, es va fixar en el seu front, llaurat de pors, i va resseguir les celles, a poc a poc, amb la mirada. En sortien uns pèls com d'acer que es desviaven, ara amunt, ara avall, i entrexocaven just al punt de simetria de la cara. Va sentir passes rere seu, i es va girar. El comandant estava palplantat allà mateix i el mirava, sorneguer. El va saludar, com corresponia, amb un ferms.
    - Ja està preparat, el presoner? - va preguntar, amb mitja rialleta, el comandant.
    Es va quedar un moment pensatiu. "Preparat?", va pensar. "Com es pot preparar un per això?" Després va recordar la buidor rere els seus ulls, i va entendre, que, encara que li costés de creure, sí que ho estava.
    - Sí, senyor! - va replicar amb força.
    - Doncs endavant, ja pot començar. D'aquí una estona tornaré per veure'n el resultat.--El comandant es va girar d'una llambregada, i va sortir tot tancant la pesada porta d'acer amb un cop que va ressonar pels passadissos.
    Va aixecar al cap; per la minúscula finestreta enreixada, a uns 3 metres de terra, va veure entrar una papallona, com si fos en un somni. "Ja ha arribat la primavera", va pensar, i va recordar que, sortosament, d'aquí a un més ja seria a casa, i podria trepitjar de nou el camí que menava al llac en el moment en que floreixen les assutzenes. I a la Cris. I al Marc.
    Un breu sanglot el va retornar a la cel·la. Va mirar el presoner, i va veure una breu ganyota de dolor als seus llavis. "Potser les cordes dels canells l'estrenyen massa", li va passar pel cap. I després va riure's de la seva estupidesa. Penjat com estava dels canells des de feia tres hores, es clar que l'estrenyien. I a més, nu com estava, recolzant-se a terra només amb les puntes dels dits dels peus, devia estar esgotat i mig mort de fred. El va repassar de dalt a baix, entretenint-se en els pèls del pubis, llargs i canosos, i en els testicles moradencs per les descàrregues. Va pensar en el seu avi, i se'l va imaginar d'aquella manera. Se li varen humitejar els ulls, mentre recordava un poema de la seva poetessa preferida
    Desprès he sabut
    Que no era meva la tristesa.
    Es veu que era de tots.

    Es va sentir incapaç de fer la seva feina. Havia creuat una línia i ja no podia tornar enrere. Però s'arriscava a que el jutgessin i el condemnessin, ves a saber per quan de temps. Havia de fer alguna cosa, i l'havia de fer ja. A fora es devien preguntar perquè no sentien els crits de rigor. Amb decisió va agafar els cables elèctrics que sortien de la bateria, i es va acostar al pres. Va tancar els ulls, i amb fermesa, se'ls va aplicar al ventre. Mentre notava com el seu cos s'estremia i com un esgarip de dolor s'escapava de la seva gola, es repetia pe dins "Aguanta, només queden tres hores pel següent torn".


    B.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.