Remebrança (per la proposta del Rafael Soteras)

La llum travessa
Amb summa lleugeresa
El pes de l'aigua.
Quedarà en ella el somni
De la pedra suspesa.

*

Suspèn la pedra
Damunt de la teva ànima,
Reflex de vida:
En la quietud troba
La remor del silenci.

d.

Es desfà la roca enmig de la remor del temps i l'erosió emmagreix la matèria. Ens crida el silenci. Aigua de rius que passa i no torna, aigua viva que batega, que nega l'alè dels qui no sobreviuen. La feblesa dels vençuts. Observo aquest indret acurat, tomba oberta de belleses que acoten ombres fortuïtes de destins insospitats. Indicis de mans obertes, esperances adormides en el teu si.
Fluir per sempre, sentir dessota les arrels clavades a la terra mentre exhaurim les forces i el desassossec s'afluixa. Es gronxa el dolor en el darrer record. Els ulls es clouen. Rius de llum esdevenen llenç i secret.

Fins dilluns 23 a mitjanit (matinada de dilluns a dimarts).

Gràcies, gypsy, per l'avís!

d.

Garbuix de dits,
potes de mosca,
grates l'espill
amb un anhel.
Obres la porta,
forges la clau
tan lluny del cel.


X

S'obren en la tarda
les flors del Raval;
ix verdor dels testos,
les tiges penjant.

Carrers plens de gent,
remors ensonyades,
coloms alçant vol,
colors, balcons, places.

Els arbres somouen
tan fulles com branques
en l'aire que mou
salabror a la rambla.

Un gat gegantí
veu tothom qui passa
i els nens i els coloms
li fan mil moxaines.

La botiga russa,
el comerç dels mapes,
persones vingudes
de terres llunyanes.

Flors arraïmades,
gent amunt i avall,
fosques cantonades,
nous cafès i bars.

Tothom hi somia
el millor avenir:
‘nar endavant, sortir-se'n,
esclatar i florir.

I la tarda plena
de remors i alès,
acompanya els ritmes
del seu viure al ple.

Levites sobre l'estany,
un llit de fils platejats,
infinites imatges,
engrapades dins l'aigua.
Grans i banals gramatges,
superbs i massissos rocs
per sempre allà suspensos.

Levites sobre l'eco
del so buit dins l'espai,
del temps aturat en tu,
i et contemples absort.
Cabells, ones daurades
bocabadades miren
la cadència dels teus ulls.

Vanitat en el mirall;
et reflexes ara formós,
acaronat per l'aigua,
per les nimfes i pel sol.

Sant Nicolau es caragola la barba,
pensativament,
mentre mira les corbes sumptuoses d'una banyista
en pilota picada.
Els anys han passat i no hi ha lloc on amagar-se
monologa interiorment com fan els vells
(els ancians, es diu, i es repeteix).

Es mira el melic, coronat de pèls entortolligats,
i amb la ma dreta s'estira el penis flàccid,
descomunal.

Sant Nicolau està avorrit de segles de recompondre nens esquarterats,
sense poder anar a fer ni una maleïda cervesa.
Em retiro a Mallorca
(que per alguna cosa tot déu el creu nòrdic,
ell que va néixer a Anatolia i no ha trepitjat la refotuda neu en sa vida).

Ara mira com degoten les perles salades de mar
del borrissol espès de la vikinga,
i per un instant recorda el txip-txap insistent de la sang
a dins del cap quan va entrar a casa el carnisser.
De la carn tendra menjaré que fa set anys és al saler.
Encara riu quan pensa en la cara
del trinxeraire amb el trinxant a la mà i els ulls
encesos.

Hauria volgut fer tantes coses,
però no li queda esma
ni per quaresma
i res millor que unes vacances torrant-se
entre valquíries.

Després, quan amb el penis a punt de caramel
esquinça la vagina d'una rossa
entrada en carns
pensa que potser allargarà les vacances
un mica més del previst:
Cinc-cents anys li sonen a poc.


Onofre

Impassiblement arrenca l'onatge
cada món d'arena sens més raons
que les que jo tinc quan cerco a palpons
un record ocult d'estèril bagatge.

Ja ni recordo aquella nit de platja,
ni tant sols els cels celant-te els petons;
ni recordo el teu cos fendit de racons
que va ser el paradís del meu viatge.

No recordo el teu nom. Ni puc comprendre
com vàrem acabar allí, i, molest,
em moro per no saber, fer-ne cendre,

i inventar, mentre el mar em roba el gest,
un únic moment, màgic, tosc i tendre,
que mai va esdevenir, si us sóc honest.

...que marxe a Pitiuses!!!


Una aigua tranquil·la.

I a sobre,
un arbre
de ciment i ferro.

-garra
que agarra
el no res-.

I el riu
que riu
reflexa la mà que l'empaita
i que no hi arriba a l'aigua.

Aigua amb reflex
d'arbre
centenari
de ferro i ciment
amb símbol de poble.

Un assut d'un riu:
vida, arbre, acer, nostàlgia.