RE: Una altra rectificació puntual

Tres sorpreses, tres.

Un cop vaig estar a punt de partir-me un queixal, mossegant amb força la fava seca del tortell de Sant Antoni que a casa compraven quan jo era petit. De fet no ens entusiasmava, el tortell de pasta de brioix amb massapà, i el que menjàvem els diumenges i demés festius —diada de Reis inclosa— era de pasta fullada amb nata... Però ja n’hi ha prou; no vull seguir alimentant la nostàlgia.

Suposo que haurà estat deturar-me a mirar l’aparador del forn-pastisseria de sota casa, com faig sempre que surto, el que m’ha remogut la memòria. I no pas per veure tortells, que avui no n’hi havia, sinó aquestes rosquilles d’anís tan bones, que no tornaré a comprar perquè ahir me’n vaig endur mitja lliura, amb l’intenció de tenir-ne per uns quants dies, i al vespre ja no me’n quedaven: quan més vell sóc, més llaminer i més golafre. Recordo que el primer cop que en vaig veure em va estranyar que haguessin retolat "rotllets" en comptes de "rosquilles", però de seguida vaig trobar l’explicació: a València hi ha uns bastonets de pa, semblants als grissins italians, que en diuen rosquilletes, i no devien voler que hi hagués confusió entre ambdós productes. Són bojos, aquests valencians —que diria l’Obèlix—, anomenant rosquilletes aquests bastonets ben rectes.

De vegades penso que no m’hauria de crucificar, privant-me d’allò que em ve de gust. Al cap i a la fi, arterioescleròtic com estic, amb un stent carotidi i tres coronaris —uns quants més i podrien dir-me "l’home biònic", parafrasejant el títol d’una sèrie televisiva dels anys setanta—, ja no ve d’una rosquilla. I, atès que tots hem de morir, preferiria que aquest destí inexorable s’acomplís sense avís previ i em trobés afartant-me com un lladre, abans que amb cara de pomes agres.

Com el destí era molt llunyà, seguint el programa establert ens van adormir per fer el trajecte. Durant tot el viatge en estasi, fins que a les proximitats del destí vam despertar-nos tot l'equip, per sort nostra —que no les tenia totes jo, si us he de ser franc. Tot segons estava previst.
Quan vam aterrar no ens esperàvem trobar-hi ningú, la vida no estava contemplada en aquell planeta.
Estic segur que no ens creuran a la base de l'Agència Aeroespacial, quan els arribi el nostre comunicat, dient-los que un comitè de recepció ens esperava amb banda inclosa al final de les escaletes.

Manta
Nadal, ja es a prop, les botigues són obertes; avui plou una pluja fina que no impedeix de caminar però reté alguna gent a cobert. La esparsa gent que ronda pels carrers, ja de nit, en aquest dia de festa, remena joguines i regals. El carrer Gran de baixada és més agradable i es fa ràpid. Els cafès d'ara - a cada xamfrà n'hi ha un - , són grans i tenen amples finestres, i treballadors amb uniformes de cuiner i un ampli assortit de bolleria fina.

Deixa parat la caixera del super que endevina que sucre és "azúcar" perquè hom li deixa un instant per pensar; el problema és trobar-lo als prestatges, si es té poca vista.

Sí, hi ha coses ben curioses a la ciutat: la primera, l'arbre de Nadal a una casa ocupada per gitanos romanesos que veig des de la vorera ara que és fosc. Conviu amb la brutícia que s'hi observa a l'escala: no ha de passar, però, desapercebut aquest indici de voluntat d'alegria i de pervivència.

Amplis finestrals!, i colpidora imatge d'una dona d'aspecte sud-americà que tremola asseguda en el marc d'una d'aquests grans finestres, tapada amb una manta amb el seu company a la vora. Què hi fan? No tenen casa? El ràfec o balcó els tapa e la pluja. No són dels "nostres"?
De tornada, on hi havia hagut una escola amb els seus camps de bàsquet i el seu equipament blanc amb vores verdes i després una llar d'avís d'on no hi surt ni hi entra mai ningú, sota cobert, algú té una ràdio engegada i es tapa amb una manta. Quines coses! Aquella manta - un troç d'ella - és igual que la que hi ha al meu llit.

Manta
Nadal, ja es a prop, les botigues són obertes; avui plou una pluja fina que no impedeix de caminar però reté alguna gent a cobert. La esparsa gent que ronda pels carrers, ja de nit, en aquest dia de festa, remena joguines i regals. El carrer Gran de baixada és més agradable i es fa ràpid. Els cafès d'ara - a cada xamfrà n'hi ha un - , són grans i tenen amples finestres, i treballadors amb uniformes de cuiner i un ampli assortit de bolleria fina.

Deixa parat la caixera del super que endevina que sucre és "azúcar" perquè hom li deixa un instant per pensar; el problema és trobar-lo als prestatges, si es té poca vista.

Sí, hi ha coses ben curioses a la ciutat: la primera, l'arbre de Nadal a una casa ocupada per gitanos romanesos que veig des de la vorera ara que és fosc. Conviu amb la brutícia que s'hi observa a l'escala: no ha de passar, però, desapercebut aquest indici de voluntat d'alegria i de pervivència.

Amplis finestrals!, i colpidora imatge d'una dona d'aspecte sud-americà que tremola asseguda en el marc d'una d'aquests grans finestres, tapada amb una manta amb el seu company a la vora. Què hi fan? No tenen casa? El ràfec o balcó els tapa e la pluja. No són dels "nostres"?
De tornada, on hi havia hagut una escola amb els seus camps de bàsquet i el seu equipament blanc amb vores verdes i després una llar d'avís d'on no hi surt ni hi entra mai ningú, sota cobert, algú té una ràdio engegada i es tapa amb una manta. Quines coses! Aquella manta - un troç d'ella - és igual que la que hi ha al meu llit. És cosa del destí.

EL LLIBRE TÍMID



Aquella vesprada quan vaig anar a casa del meu amic Andreu, em va deixar un llibre que en la portada no hi havia res anotat, ni un títol, ni un principi, ni l'autor.
En la contraportada posava l'any de la seua publicació.
Quan vaig aplegar a casa, la meua idea va ser posar-lo en una prestatgeria i després l'endemà per a llegir-lo.
El meu destí va ser així, saber de què tractava i veure de nou l'any que posava en l'última pàgina.
No vaig trobar aquella data: Què va passar?
Em vaig posar les meues ulleres de prop i vaig començar a llegir, però com era tan tímid, no em deixava distingir ni una frase.
A poc a poc, vaig poder llegir un altre capítol. Els seus factors extrínsecs van modificar la situació.
Vaig tancar el llibre i el vaig posar damunt de la tauleta de nit.
Al cap de deu minuts anava fullejant pàgina per pàgina fins a arribar on m'havia quedat, si és que el trobaria, en el capítol llegit.
La lectura la vaig recuperar amb un capítol nou. En arribar al final, el llibre em va posar aquestes paraules: “No podràs llegir més capítols, perquè m'he cansat. Soc molt tímid!”
I de què era el llibre?
Aleshores, el vaig tancar i el vaig posar damunt de la calaixera.
A la millor algun dia, podria saber de què es tractava la seua trama!
Quina paciència hauré de tenir per a acabar-lo!

El pas del temps

Havia dut el nen a jugar a ten.nis. Des dels set anys que entrenava amb la federació catalana. Li agradava entrenar cosa poc freqüent en un nano de la seva edat.
En arribar, ens vam trobar amb la Roser, la mare de l'Enric, el company de joc del meu fill. Sort n'hi havia que ens enteníem bé i fèiem petar la xerrada mentre els nens eren a la pista.
De sobte, fent un gran somriure, ha saludat una noia que se'ns apropava. Després de fer-se dos petons, han començat a demanar-se per la seva vida i famílies i he deduït que feia temps que no es veien. S'han anat enriolant mentre s'explicaven i, com que no em feien ni cas, he pogut mirar la nouvinguda amb deteniment. He vist que era més o menys de la meva edat, alta i prima, pèl-roja i m'ha cridat l'atenció la forma, molt expressiva, de gesticular en parlar.
Després d'una bona estona s'han acomiadat. A mi m'ha dit un adeu distret encara que ha fixat un moment la seva mirada en la meva.
La Roser m'ha dit que els seus marits treballen junts i que temps enrere solien sortir plegats a sopar i fins i tot de viatge tots quatre, però que ara feia molt que no ho feien. M'ha dit: –És una llàstima perquè, de fet, la Pepa Solivella és un encant i tan agradable i tan culta i tan divertida i tan bona persona... Llavors, jo m'he adonat que aquella dona que acabava de veure era la meva millor amiga que jo havia tingut quan anava a l'escola i, malgrat tot el que havíem compartit durant els anys d'infantesa i primera joventut, ara, que el destí ens havia apropat, ni tan sols ens havíem reconegut !!!