RE: REPTE POÈTIC VISUAL 378. Terra cremada

Us presento FORA DE CONCURS dos haikus corresponents a un Niporepte de fa uns sis anys.


Prometeu

Prometeu, torna,
suspèn el teu obsequi,
que el món se’ns crema.


Foc que cavalques

Foc que cavalques
com valquíria ofesa,
per què ens tortures?

Foc i fum

Quan el foc no et fascina,
sinó tot el contrari.
Quan l'estiu no és per viure'l,
sinó per patir-lo entre tots.
I el taronja no és eufòria,
sinó continuació del negre.
Que l'infern no és a l'altra vida,
perquè ja és mort en aquesta.

BRAMS

Fa molt de temps que es rebel•la
però el món el té girat d’esquena.
Brama encès, cada vegada més
davant la passivitat dels ineptes.

Bullent i enfurismat, s’esbrava
sense fre ni miraments
i ens torna tot allò que li hem fet.
Potser ha arribat l’hora d’anar per feina
i deixar-nos de laments.

Supèrbia a la deriva

Foc que despulla la terra
i llampurneja el desatre,
arrana els camps i els boscos
i la vida saludable.

Supèrbia sense retracte,
sense rumb, a la deriva.

Esgarrinx de llum a la carn flonja de la terra viva;
traç d'ira del cel a la nit trista de la gent que plora,
com un torb absurd, que sosté l'aura d'una joia adversa,
com si tot fos clar i la mort boja copulés rabiüda.

Qui sosté el concert i aquest devessall d'orgia i ferida?
L'acarnissament d'un mestre mesquí en conjurar el misteri,
i esbotzar el tapís del bosc moribund per tornar-lo cendra,
dissenyant dolors, esclats d'un final balmat de senderi.

Qui té l'últim mot, l'atzabeja estèril o l'alè de l'aigua?
El neguit brillant al pou de l'ofec, o el sol entre els arbres?
El raig per l'escletxa del fum cegador quan torna el silenci,
i aquell primer brot d'un nou començar quan tot s'apaivaga.

Foc destructor

Aquest foc destructor
-res de calidesa
ni de llum-
està destruint
les entranyes del paisatge.

S’ha despertat amb fúria,
un monstre assedegat,
-apocalíptic- L’infern
que avança entre matolls i
arbres. Ha tret la ràbia.
Sembra la por. S’acarnissa
amb el sotabosc.

Caldria que el cel plorés.

Foc [fora de concurs]

Contemplo el paisatge que el televisor m’etziba,
una terra nafrada per un foc desvergonyit, funest,
desenfrenat, inabastable, incomprensible, real.

En veure’l m’ha revingut la imatge d’un fruit
a punt de saó, solsit i esberlat sense remei.
El foc i el fum s’han convertit en els oficiants
de la immolació d’aquella virolada tendresa,
tant i tant nostrada que ens feia afortunats.

Avui el trasbals i la tristesa em pronostiquen
que ja mai no podré retornar a la vall de flors.

No hi ha més foc que el del sol

No hi ha més foc
que el del sol
senyor de la vida
El foc que la terra curosa
en la fusta compila.
El foc que allibera del mar
la seva enemiga
perquè nodreixi la fusta
amb la saba fluida
I un bon dia
el sol reclama a la terra
l'energia abduïda
I la dèbil fusta
que té el foc segrestat
sota una verda mantellina
l'allibera de cop
i la terra es fa sol
i escampa la fúria del foc
que torna l'aigua al seu lloc
i exerceix altre cop
de tirà de la vida.