RE: Repte LVII (ó 57 per a fer content a algú)

El professor seguia emetent sons inintel·ligibles alhora que miro, amb autèntica admiració, com la resta de la classe entén a la perfecció aquella llengua indesxifrable desmuntant-la en inofensius i avorrits apunts d'estudiants. Avui em resulta impossible estar atent; la finestra m'atrau desmesuradament evocant la llum del calorós dia.
Un moviment em retorna al a realitat, es tracta dels companys que s'asseuen davant meu. Observo com es van passant continus missatges furtius. Picat per la curiositat segueixo el seguiment de la parella que continua actuant absenta de mi.
Se'm fa impossible descobrir què hi diu en els arrugats paperets ja que actuen de la manera més discreta i insospitable possible. De cop un gest els delata: a poc a poc i de manera casi tremolosa s'agafen de la mà, contemplant-se. Quina afable malaltia aquesta de l'amor...
La descoberta de la romàntica parella m'arrenca un càlid somriure. Mentre el mestre segueix xerrant del seu canari em quedo embadalit mirant a aquells que, altre cop, es comuniquen a base d'ínfimes cartes d'amor.
- ¡¡profe, profe: Garcia y Miralles se estan pasando mensajitos!!- el professor atura el seu apàtic monòleg i s'apropa a la parella comprovant com, efectivament, tenen les seves taules plenes de retalls escrits. Amb el mateix to monòton ordena: - Joan Garcia i Antoni Miralles sortiu al passadís i llenceu tota aquesta porqueria.
Em miro la satisfeta Berta - esquirol... -, amb tanta misèria se li podrirà l'ànima.