RE: Repte LVII (Només per a penjar relats)

Sempre havia pensat que el voyeurisme és una malaltia patètica. Una mostra evident de la misèria humana.

Fins que una nit, mirant per la finestra, vaig descobrir al meu veí.

És un home de poc més de trenta, d'aquells que són atractius i ho saben, que es passeja per casa vestit només amb unes gotes de colònia. I, a més, ho fa amb les persianes alçades i els llums encesos. Perquè els altres puguin contemplar-lo a plaer.

Gairebé sense adonar-me'n, em vaig deixar capturar pel seu joc. Durant setmanes l'he mirat amb admiració i golafreria, descobrint facetes meves que ignorava. És ben cert allò que el gran desconegut és un mateix!

Ahir, la situació va canviar radicalment. Vaig adonar-me que ell sabia que l'estava mirant. El carrer és estret i, en un moment, les nostres mirades es van trobar i vaig saber que allò no el sorprenia. El missatge no podia ser més clar.

Vol jugar? Doncs jugarem. Ara seré jo qui l'hi ensenyarà tot!

********

Les meves veïnes ho ignoren, però el que elles em regalen generosament, jo ho revenc a Internet a preu d'or. Fa anys que visc d'això. Necessites una classe de persona, obvi. Per això vaig comprar el pis del davant i només el llogo a aquest tipus de noies: guapes, atrevides i juganeres. Fins ara, ni una s'ha resistit a jugar amb mi.

I jo jugo i, de passada, em forro.

Déu, m'encanta la meva feina!

A veure què es veu.... és un intent. Si no va, mala sort....

"à""€"
No acostumo a fer cas de certs missatges d'insults o admiració. He viscut massa misèries en aquest coi de món i hi ha molt poques coses que avui en dia em puguin intimidar o angoixar.

"à        €"
Això sí: a vegades els missatges aquests fan molta nosa. Quan reps propaganda a la bústia, la identifiques clarament i la pots posar a la bústia del veí estúpid, però certs tipus de missatges es colen entre la resta de cartes i no t'adones que et prenen el pèl fins que els tens entre mans.

"à    €"
Vaja! Altre cop? Mira, se m'està pujant la mosca al nas. Hauré de mirar d'esbrinar qui és el pesat que em deixa això a la bústia. El carter? No! No hi ha segells ni cap rastre de cap empresa de missatgeria. Sincerament: ja començo a estar fart de rebre aquestes coses! Hauré de parlar amb els veïns, per a que no deixin entrar ningú que porti propaganda.

"à€"
Veus? Quart dia consecutiu! He deixat un rètol a l'entrada i els veïns em juren que no obren la porta a ningú! Penso quedar-me tota la nit vigilant per la finestra. No podrà entrar ningú sense que jo ho vegi. Merda! Cada dia em costa més pujar i baixar de casa, i a sobre per a rebre aquests missatges!

"N"
Nota: trobat mort un veí de Mollet. Causes naturals, després d'una llarga malaltia.
Reposi en pau.

A Paris el vaig retrobar...o no, no era ell, era algú que se li assemblava...

M'hi vaig apropar: "Joan?". No, no l'era el Joan. Em va somriure "Em dic Pere i tú?"...Vaig posar-me vermella...fins hi tot la seva veu era la mateixa: "No pot ser ets...tan semblant a ell!!! És com si fossis el seu doble!"

Ell va riure...jo no massa, creia que em prenia el pèl...segur que no era el Joan??? La veu, el posat...tot. Tot i que hi havia alguna cosa en la seva mirada que no era la mateixa..."Perdona, m'he equivocat.. Adéu" . Correns vaig entrar a l'església....

De cop i volta la foscor, n vaig començar a moure'm per les voltes altes, la llum entrava a l'església pels rosetons, en mirar cap a ells semblaven figures de calidoscopi...En apartar la vista d'ells no hi veia...mentre se m'acostumaven els ulls, algú em va dir "Per que has fugit?", "M'he confós i m'ha fet molta vergonya, perdona'm, em dic Laura". Vam continuar junts la resta del dia.


Fa dies em va arribar la postal: "Sempre ens quedarà Paris"...Signava En Joan que no l'era... la tinc amb les altres enganxada amb una xinxeta al suro de la meva habitació.

La seva malaltia el va portar a dir: Quan la misèria es llenci per la finestra tindrà tota la meva admiració. Amb aquest contundent missatge volia implicar-nos, de fet, amb l'intent de suïcidi que estava intentant dur a terme. El pla era segrestar-se a si mateix dins un bol gegant d'arròs passat, la menja que més odiava. Volia menjar fins rebentar arròs amb vòmit, excrement i orina com a guarnició. Per què? per que estava com una puta cabra. Bé, s'ha de matisar ell volia fer-ho com una metàfora i quan l'explicava tenia un cert sentit, però, sempre l'explicava diferent caient en contradiccions i subterfugis recurrents. Tot li venia per la visió apocalíptica que tenia d'aquell asterisc en mig de l'analítica, per ell era una taca en la immaculada percepció que tenia del seu cos perfecte. Adonar-se de la seva humanitat li va produir un sentiment de rebuig de si mateix tan fort, que no li va quedar cap més sortida. L'arròs havia de ser la humanitat entesa com a plaga i ell la natura ofegada que prova de sobreviure i sap que per fer-ho, no té més opció que trencar el bol. En un principi cap de nosaltres no el volíem ajudar, però després de molt insistir el vàrem deixar per inútil, li vam comprar el bol i el tiu si va fotre dintre, si, si. Guarda si no en té de misteriós el seu missatge, que et sembla.

A l'Hospital de la Vall d'Hebrón van ingressar-me fa ja deu dies. Em vaig desmaiar al mig del carrer i no sé com, vaig despertar-me al llit d'aquest hospital, sé qui sóc, sé quina és la gent que em ve a veure, pare, mare, germans, amics...els recordo a tots.

No em puc moure, els metges no troben quina és la meva malaltia, i ja porto deu dies aquí, la meva família comença a estar desesperada...a mi ja m'agradaria moure'm però no puc. Els metges m'han dit aquest matí que si em vull moure...per que, que ells puguin veure, no tinc res...Me'ls he mirat amb admiració, que si em vull moure??? Que si vull sortir d'aquesta habitació espantosa que comparteixo amb una senyora vella i gitana a la que sempre acompanyen tots, estic segura que tots, els seus familiars??? Aquesta habitació, la finestra de la qual dona a un pati interior i no veig ni un arbre!!! M'han hagut de donar un calmant....

M'he despertat fa poc, pel soroll que fan els nens del llit del costat...quina canalla!!! Una nena petita m'ha preguntat que em passava, l'àvia (la senyora de l'altre llit) li ha dit que no em puc moure...i ha dit alguna cosa més que no he pogut entendre però que ha fet que els grans que l'acompanyaven es fessin la senyal de la creu...bajanades seves, suposo.

Aquesta nit he tingut un malson on veia a la misèria a la nena que aquesta tarda m'ha parlat...m'he despertat de cop, la gitana estava al costat del meu llit, cantava fluixet, mirant-me amb uns ulls molt oberts, s'ha aixecat i se m'ha apropat (jo tenia tanta por que no he gosat dir res) m'ha tocat les cames, el ventre, el cor, la front...m'ha dit "Ja estàs lliure".

He acabat d'escriure això a la taula del menjador de casa meva, el dia que va seguir a aquella nit em vaig poder aixecar com sempre. Vaig preguntar-li a la infermera on estava la dona del meu costat, em va dir que aquella mateixa nit s'havia mort, i que jo portava tota la nit amb calmants per això no vaig sentir l'enrenou.

Me'ls miro d'una altra manera ara...

"Hola xocolata meva! Com va? Jo stic d puta mare, tinc ganes de tornar a tastar-te!"
La Mireia es queda una mica parada en llegir el sms que acaba de rebre. El número del que ve no el reconeix. S'està una estona dreta, recolzada a l'ampit de la finestra, pensant si contestar-lo o no. Pensa en el Miquel, que no li vulgui fer una mala passada i amb allò provi de fer-li veure que, encara que ella el va deixar, ell s'ha espavilat i ja té nova parella, una morena que deu ser bona al llit, pel que sembla. Aquella relació d'admiració mútua s'havia trencat tan dramàticament que durant mesos els sumí en una misèria sentimental absoluta.
Convençuda que era ell va trucar, però sortí una bústia de veu irreconeixible, amb música de salsa i algú que parlava com si estigués molt lluny. Va penjar abans de dir res. Més tard, una mica nerviosa, com una adolescent, va respondre el missatge:
"K jo sàpiga no m'has tastat mai, però diuen k tinc gust de xocolata".
Allò encara feia més pesada la seva baixa per malaltia, doncs no treballar la feia capficar-se. La gràcia que trobava a la seva resposta s'esvaí al llarg del dia i a la nit, preparant-se quelcom per sopar, se n'havia oblidat. Al llit, llegint, el mòbil s'il·luminà de nou:
"Ke no t'he tastat? Vols dir k no en vas tenir prou, Joan? Ja veuràs aquesta nit!"

Astimat ningú:

Sóc en Gixpp i estic sol com un mussol. No sé si ho saps; però te'n faig cinc cèntims persidecàs. Jo sóc un astronaute riberenc que estic penjat aquí dalt a l'asteroide NT7. Los cantamanyanes dels nord-americans me van enviar aquí l'any 2002 amb una nau perforadora, perquè es pensaven que aquesta pedrota dels collons abornaria la Terra. Estaven ascagassats, carallots. Però quan van veure que no toparia, doncs jo ja estava a l'asteroide sense gasolina, a eternitats llum. Los afarams me van deixar aquí, van fer un erase del meu DNI i ni se n'anrecorden de mi. Tocatloscollons, diràs.

N'estic fins als mismíssims daixonses dels dies i de les nits; així mateix t'hu dic. Aquest tarròs dóna una volta sobre si mateix cada 80 segons; això significa que els dies i les nits transcorren a una velocitat de vertigen, cagant hòsties com aquell qui diu. Pràcticament t'asseguro que no em dona temps ni per una becanyeta. També n'estic fins als pebrots de les pastilles de pollastre amb samfanya. Com t'anava dient, la durada de la nit és de 30 segons. I la resta fins als 40? diràs. La matinada i el tardet, recollons.

T'he de deixar, ara aniré a fer una mica de footing de manteniment. Com que això té dos qm de diàmetre, avui em toca donar cinc voltes al món.

PD. Això si, tinc més albades i postes de sol que ningú. Bon dia... Boranit.

Dia i nit panteixo entre parets grises; tres metres quadrats de letargia sense una finestra. Els diumenges em ventilen, penjat de mans i peus com un senglar en un pal horitzontal que intueixo entre filats, perquè escolto com si algú piqués contra una xarxa metàl·lica. Dins la caputxa que em cega, tot és fosc; si més no, agraeixo el ventet del carib damunt del meu cos nu, i arribo a sentir admiració per la flaire de la mar que m'acarona.
Al principi vaig voler desaparèixer, però la Rayssa, dins del cor, em va fer viure. Ara deu tenir quatre o cinc anys, he perdut el compte; i tot el que puc fer aquí, per ella, és no morir i no odiar; malgrat tot, no m'han pogut encomanar la malaltia de l'odi; m'haurien vençut, i sóc dels que no s'agenollen.
Imagino, sovint, el judici que mai no he tingut; i somnio en un advocat que mostri al món la buidor de les acusacions que m'enclaustren.
Els missatges d'en Mohamed, a l'agost del dos mil u, m'enfonsaren en la misèria.
-Al meu cosí i a mi ens agraden les aus -els vaig dir.
Rigueren.
Després llegiren el mail.
-" Els coloms topen contra les dues torres; de vegades contra els altres edificis. Els veïns em diran que els fills d'Alà els volem destruir el país."
Rebregaren el paper i me'l llançaren a la cara.
Mai més no m'han dirigit la paraula.

angie! 240 parules sense comptar l'asterisc
;-)

------------------------------------------------

Ah!, com regalima la suor pel teu cos. Cara avall, pit avall, cuixes avall, també. M'hi extasio! I aquest teu posat abandonat amb què et fregues lentament ara un braç, ara un altre, o et passes la mà pel pit. Ai, em poso a mil!
I si no fos que no estem sols a la sauna, se't tiraria a sobre ara mateix. I no vindria amb "misèries", sinó amb tota la puixança indominable del meu zel.
A més, com sona el teu nom! Roman Ticonell. Oh, em transporta.
Ai, i quanta "admiració" m'has expressat tu en els teus correus! Primer em van semblar uns missatges una mica sospitosos:
"...rosa de seda, que enlluerna l'astre sol, vols ballar amb mi el minuet de les anemones?...",
o aquell:
"divina meva, tu que amb els teus ulls apagues les estrelles de la "finestra" de la nit...".
Però ja he comprès que només ets un tímid, i ara ens ha arribat el moment d'enllaçar-nos en una fusió definitiva.

*

Roman Ticonell, escriptor a preu fet de novel·les roses, va sortir de la sauna fugint d'una veïna poca-solta que, amb una expressió embadalida, li havia ficat mà. Prou amoïnat ja que estava perquè tenia el correu espatllat i no podia enviar l'última entrega de «La "malaltia" del cor d'Osvald». Esperava solucionar ràpidament aquell problema i aturar la desbandada de missatges que, amb frases de les seves novel·les, el sistema enviava indiscriminadament a tort i a dret.