“Si no trigues molt, t'esperaré tota la vida”

Un relat de: arua87

No s'em cau la casa a sobre, sinó l'Empire State;
al damunt com una llosa, quan encenc la llum, i tu mai hi ets,
ja han començat els primers dies de pluja, nuvols i fred,
es diu que les nits escalfen els cors.
Em posaré el pijama d'hivern, aquell que teniem semblant,
l'he planxat avui, només el meu.
Als vespres, soparé veient la tele, cuinaré només per mi.
Com acostumar-se a una situació que no es desitja?,
com aconseguir no anyorar a algu amb qui hauries passat
la resta de la teva vida?
Quan et miro a la cara em parteixo en dos
i em perdo per tots els laberints de la meva ànima,
quan et veig els ulls esfonsats, els pomuls prominents, la pell pàlida, i els ossos marcats, quan tens un càncer que s'et menja,
i tens el ventre botit, et miro i em moro per dins.



Penso com de contents estàvem quan arribava Nadal,
com ens donàvem la mà per la fira de Santa Llúcia!, quina màgia alteu costat...
Com ens miràvem i sabiem que aquest nou any era “el nostre” deies,
ens posariem per fi en tractament per tenir el nostre fill, dels dos.


Vam estar a l'hotel, a Barcelona, jo t'esperava mentre treballaves,
quin orgull em feies sentir, que bé dormia al teu costat,
es parava el temps, em desfeia i queia en un son profund.
Buscava el teu calor, la teva pell i els teus petons de Bona nit

Com oblidar tan d'amor inmens?, tanta passió i entusiasme,
com viure feliç sense tu?
Com soportar que la persona que estimo estigui tan malalta i lluny de mi?
Has marxat de casa, has probocat que tallem, m'has fet a un costat de la teva vida,
ara que et necessito més que mai…
Ara, que no em separaria de tu, que els instants es cristalitzen quan et toco.
I marxes, ara que vull ser per tu un superheroi, sanar-te, fer-te feliç,
passant-me a mi tots els teus mals, cegament i sens dubte.
Ara que el meu món s'ensorra i no hi trobo els pilars. No hi ets.

Sé que no estás bé, que no ets tu, que no ho entens,
on estàs amor? On has anat i qui ets ara?
no podre permetre'm el luxe d'afluixar fins caure,
Com tu m'explicaves quan volies enamorar-me i deies
“que em deixés fluir com els rius i l'aigua...”, ho intentaré de nou,
si puc resistiré, encara que ébria d'insomni algunes nits,
i ara sóc jo amor meu, qui et diu a tu:
“Si no trigues molt, t'esperaré tota la vida”.

Comentaris

  • PUBLICAT[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 17-10-2016 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=1416

    No tanquem fins passats Reis,

    Gràcies

    tribuna@guimera.info

  • Preciòs[Ofensiu]
    Isa Martinez García | 12-10-2016 | Valoració: 9

    M'agrada molt, perquè ho expliques tal i com ho vius. És molt "real" i està ple de vida i sobretot d'amor, però del vertader i pur. Amb tot, no puc evitar contagiar-me de la tristesa que l'envolta, de les circumstàncies que descriu. Em transmet una "remescla" d'emocions. Imagino que com a tu, que l'has escrit i que al fi i al cap "el vius".

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 05-10-2016 | Valoració: 10

    Ho publicarem al NADAL DE CONTE

    Si tens una imatge en la fas arribar en un arxiu separarat, el text en un arxiu i la imatge en una altre, tot en el mateix email.

    Gràcies

    tribuna@guimera.info

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: