RE: Felicitats a tots els relataires seleccionats

Deixeu-me dir que heu aconseguit una exploració força variada del tema de la solitud, amb nanos que s’inclinen cap al relat, l’aforisme o l’experiment formal.
Ja sé que en aquest tipus de repte no s'estila fer comentaris, però us vull compartir la meva opinió sense cap pes, més enllà de fer una valoració subjectiva pensant el nanorelat com una veritable microhistòria en la que hi hagi una situació, un moviment i un petit gir final que transformi el sentit del que llegim.

1. SOLIMÀTICA
Si a una solitud n'hi afegim una altra el resultat és una solitud més gran. Com els forats.

És molt original: la comparació entre la solitud i els forats és enginyosa, inesperada i molt evocadora; i té una lògica quasi matemàtica que encaixa amb el títol. Tanmateix, resulta més com una mena d’aforisme que no pas com un relat.

2. De gom a gom
Un banc, un senyor, un colom. Un banc, un senyor, un colom. Un banc, un senyor... i fins a l'infinit. La solitud multiplicada.

Aposta per la repetició d’una imatge molt simple —el banc, el senyor, el colom— que es reitera amb un símil interessant: la solitud com a fenòmen que es replica indefinidament.
Té força poètica i una estructura gairebé beckettiana, amb una imatge minimalista d'aire gairebé teatral però que queda més com una imatge reiterada que no com una història.

3. Atzucac
Fugint corrents de la solitud de casa meva vaig posar-me a recer dins d'un tren. Però els vagons anaven atapeïts d'altres ànimes solitàries.

Desenvolupa una idea molt potent: la solitud compartida; i reflecteix una paradoxa humana i contemporània: escapar de la solitud per acabar trobant-ne més.
La imatge dels vagons plens d'ànimes solitàries és molt visual i el relat té una certa càrrega poètica sense perdre la narrativitat.

4. Predestinació
La solitud de la Soledat era predestinació.

Juga amb la coincidència entre el nom propi (“Soledat”) i el concepte. El resultat té una certa circularitat semàntica, però queda tancat en si mateix.

5. Sola o mal acompanyada?
Els amics no paraven de repetir-li que millor sola que mal acompanyada, però ella no s'acabava de decidir a separar-se.

Parteix d’una frase feta coneguda, fàcilment reconeixible i introduïx un petit conflicte vital —la dificultat de separar-se— però està explicat de manera directa, sense gaire espai per a la suggerència.

6. sense títol
SOL(edat) I (Vir)TUD, no es van trobar mai,
tot i així van quedar unides en una paraula.

És el més experimental de tots: planteja un joc gràfic i conceptual entre “SOL(etat)” i “(Vir)TUD”, però el resultat és més visual que literari, i costa d’integrar com a relat.

7. Inefable
La solitud del poema envoltat de blanc en el paper comunica sempre més que no les paraules.

És una reflexió metaliterària molt ben trobada que converteix el silenci i l'espai en blanc en protagonistes: parla de la pàgina i, alhora, de la solitud humana.
La idea és madura i coherent amb el tema; i tot i estar a mig camí entre el nanorelat i l'aforisme, deixa una ressonància que dura.


Així doncs, el meu rànquing és:

• Millors com a nanorelats:


• 3. Atzucac



• Millor com a peça reflexiva/literària:


• 7. Inefable



• Millors idees conceptuals (tipus aforisme):


• 1. SOLIMÀTICA


• 4. Predestinació



• Entre poesia i experiment:


• 2. De gom a gom


• 6. sense títol



• Més convencional:


• 5. Sola o mal acompanyada?

Moltes gràcies a tots! Ens veiem al següent repte!