Quina era la màscara?

Tema molt adequat per l'època de l'any i, endemés, propens a les especulacions poètiques. a "El reino de los cielos" Ridley Scott posa un personatge , el rei cristià de Jerusalem coma leprós que du una mascara: era el millor de la película, per a mi.

La lluna, la bruna,
ens disfressa quan vol,
antifaç de fortuna
seguint el seu estol.

Busca la rua de la disbauxa
i desfes-te en rialles i bogeria.
Ningú no et castigarà
perquè tot és permès en aquest dia.

No val el seny, només la rauxa
en la pluja de confetti
que a qualsevol hora caurà
peti el veïnat que peti.

La lluna, la pruna,
festa per a qualsevol.
De regles, només n'hi ha una:
tothom fa el que vol.

No se si podre participar. Tinc examens encara. Recuperacions. Votare si puc.
M'agrada el tema. I els quadres. Bon Repte.
m

I ara els tords juguem a cuit a amagar,
que anar a vistes amb els hominids
és afollar la fruita, volar entre vents,
viure fins demà passat de gorra, en doina
mirant com l'aigua riu ximpleta
perquè sap que ella estimarà fins al cel.
Voldràs que déu em mati a mata-degolla
sense dogma, sense misteri, a prima faç
del caçador d'ulls de ca i poc belluguet
que ha estat bebent a la barraca
i que potser en compta cinquanta com jo.
A puta i cavaller, tot li està bé,
i aviat em feriràn de l'ala i moriré,
per algun ramal proper al niu de tota soca,
abans que un Duc em furgui pel cap
amb les dents i la llengua ensangrentades.
I caminarà badoc fins el seu amo,
pensant-se digne de la moral compassió
de no haver-se'm endrapat d'un mos redó.
Ai, no me'n penso cap de bona!
Sento els trets de l'est i de l'oest,
i aquesta vida mia és penada, però la bona:
si a mig matí algú us anuncia que no hi sóc
digueu-li que vaig sortir de l'ou
per anar de vida a mort seguint la comparsa.

Llavis closos
entre l'esquerda de la pell
damunt els pits et xiscla
el corb negre
les ales del fosc ocell

ha escomès el coll rient
per dins i nu
i tan blanc com la carícia
a frec de galta i dessolada
posseïda pel monstre vermell

t'endus l'espera
obsedida i freda
però el dolor et
canta als ulls

oh, no t'amaguis
tu, bella esplèndida!
que la teva actitud
desperta en mi el plaer
de la mort dormida
del vespre altiu

com el pit d'un cigne
encetat roent
serà com el bec d'ocell
que es clou damunt la presa,
submís i complaent.

En aquest no participe! Ni al Repte del Valeri ni al nano.... I si guanye, com m'ho plantege? (És broma, però tot...)
És que me'n vaig uns quants dies... i abandone casa. I m'oblide de tooooooooottttt!!!
Excepte allò de SALUT I REBOLICA!

Estimats relataires tots dos: Ja diuen que "El primer és el que va davant" així que... per feina, nois!!!

- megane: et desitjo mooolta sort als exàmens i les recuperacions. Vinga, que tu pots! A per ells!!!

- ramon: No t'oblidis dels qui quedem per aquí, reptant i mantenint aquest petit cosmos en marxa... Cuida't molt i torna amb les piles carregades... bé, tampoc no massa, eh, que ens rebolicaràs del tot a tots!

Una abraçada per a cadascú, de les que duren,
Uq

Fantasma de nit
amagat entre les ombres
que recorres carrerons
recargolats i enganyosos.

Refugiant-te en l'anonimat
ocultant-te entre la foscor
de racons humits i putrefactes
ofegant la teva ànsia.

Silencis forçats
afilant l'aguait
observant l'entorn
evitant ser vist
per la massa enjogassada.

Tumult heterogeni
circulant arreu
cridòria, desinhibició i disfresses
gaudint la festa ancestral
deixant-se endur per l'eufòria.

Monstre camuflat
protegit per rígida mascara
que et fa irreconeixible
esperant el moment oportú
per deixar sortir la bestia que portes dins.

Capa llarga t'amaga la silueta
guants foscos aferrant dins les robes
l'objecte que esperes t'ajudi
a portar a terme el teu delit.

Jo, l'indret

Tanco el glaç inert d'aquesta pell de cera
I m'hi amago per no trobar-me.
Sóc jo, desconegut a la tenebra, silent,
Sóc jo, longànime, l'indret.

No busco amagar-me a les ombrívoles estances,
Sou vos qui no mostreu vostra semblança,
Parapetat rere la veu obtusa de l'afàsia
Que mostreu com un escut, una disfressa.

Ofreno pal·lidesa amb ulls estèrils, buits forats,
I parlo àton amb la boca esculpida com un frau.
A la carn marcida de la impostura interposada,
El silenci és una tija empeltada a l'arrel de les paraules.

Tanco les paraules amb la pell de la disfressa,
I m'hi trobo amagat, silent, a la tenebra,
I la màscara és una tija empeltada a les estances de l'afàsia,
Vos sou jo, longànime, l'indret.

Sergi

Posa't la carassa
i ves-te'n de casa,
no importa que sigues
ni pobre ni ric,
ni el color de pell,
ni fatxa o vermell,
ni moro o cristià,
basc o català...

Viu l'anonimat
amb impunitat,
canvia de parella
amb assiduïtat,
veuràs com t'agrada
la promiscuïtat,
fruir d'ésser lliure,
encara que siga
només unes hores.

No és temps de patir,
és temps de gaudir,
gaudeix de la carn
doncs, açò s'acaba
i ve la Quaresma,
tornaràs a ser
esclau de les lleis,
de bisbes i reis...


***

FRANCESC

Tenia la cara fina com un nen
Una mirada franca com un àngel
Un somriure que et meravellava
Irradiava bondat per tot el cos.

Però quant ningú se la mirava
O es podia amagar en la foscor
Es tapava amb una màscara
I escampava el terror.

Desprès de molt temps de maleses
Aconseguiren atrapar-la en la negror
La portaren davant el jutge
I la condemnaren a mort.

Quan la van dur al patíbul
Per tal de tallar-li el coll
La gent no podia creure's
Que fos culpable de tot.

Es que et dones compte, amiga
Que hi ha molta gent al món
Que porten màscara cada dia
Per no mostrar-nos tal com son.

I que només quant s'amaguen
Sota una màscara o a la foscor
Son capaços de ensenyar-nos
El seu veritable jo.

Et miro des del meu cau obscur,
sóc solitud amarada de temps passats,
respiro dins el mantell negre atorgat
als qui sobreviuen en cataus de silenci,

i et veig resplendent, curulla de vida,
tu! que no duus la màscara ni el misteri
de l'eterna malvolença del quadre
que m'empresona i em fa esclau

d'una imatge que em gleva la sang
en un llenç inert com de mort
i anhelo el blau dels teus ulls
quan mires al cel i ets cel imponent,
quan camines per un camp de roselles
i ets rosella submisa al vent,

mentre jo t'observo engabiat
en un sepulcre de bellesa,
fet a cops de pintura i d'odi
turment de pintor llatzerat,

quadre exposat als ulls del món,
homes i dones esdevindran
màscara observada un instant,
pensant que en sortiran il·lesos.

Estàtica,
l'infinit l'observa,
hieràtica,
és món de fredor,
superba,
amb rictus de mort damna
la fràgil vida làbilç
que ens recorre a tots.

Gelada,
amb la daga sega,
obscena,
descarna tot cor
lasciva,
amb la mort fa conxorxa
i cruel ens planifica
un fi esgarrifós.

Roïna,
la corrou l'enveja,
altiva,
es rosega voraç,
mesquina,
vol mort sobre la vida,
de goig desposseïda,
i joia, i carn vivaç.

Amb el teatre vares néixer.
O pot ser no?
Una que riu, una que plora.
Quin art ,es més sublim?

Personalment, ho tinc ben clar:
El més difíciles fer riure.
Després. De debò, espantar.
Fer plorar no costa gaire.
Somriure i pensar, més complicat.

Carnavals, ara es celebren.
Tot l'any,les màscares a sobre van.
Des de el bressol fins a la tomba,
les lluïm i anem canviant.

Trio la que descansa;
a sobre del vermell drap:
Nua, autèntica, buida.
Deixant l'esperit, lliurei en Pau.

S'entén el físic,
sense una màscara?

Disfressat i tot, m'enganyes
duus al bec paraules afilades
que altiu escampes
i agullonen les meves entranyes.

Per ulls: un esvoranc
fosc i profund que fa feredat;
a la mà un colom blanc
per ablanir la farsa que has plegat.

Ensenya'm els ulls, els de veritat
i no aquesta màscara de covard!
¿Què amagues a l'altra mà, a resguard
de mirades estranyes?

No puc permetre que burxis més les ferides
brindaré cofoi, de saber-me vençut
i quan pugui… desvetllaré els teus secrets!