Quan vas anar-te'n AQUÍ MILLOR!

Ací va la 'patisipeison'!!!

VEIG

Ja
ve
la
nit
a
glops
molt
lents.
Un
nom
de
foc,
amb
got
i
amb
gel.
El
cel,
la
mar...
Un
tret
de
fum:
sal,
pols;
no
sé.
I
fins
i
tot,
-com
drap
de
fred-
calç,
dol:
no
res.
Com
res
d'un
brot
que
fou
fins
tot
com
un
no
res.


Salut & rebolica!!!

Res de melodrames! Amb aquest títol, qualsevol dels motius per participar em serveix!!


LLUNA NOVA

I ara que em sé lluna callada i trenc d'alba,
xisclo a la nit i l'esquerdo…
que no en vull ni un fil, ni una engruna!
del polsim de llum que em regalaves.
I et dic que ja no hi sóc, que m'he fet fondre,
que ara danso amb altres sols, i no em fas falta.

Passeu, passeu, això és la nit :
sentida disbauxa sense estampides de pànic.
Mireu l'èxtasi dels sentits : música i ritme
apte per tots els públics
inclosos els monjos del monestir,
els filòsofs més nihilistes,
l'indigent més abatut
o el poeta que tot ho pinta de negre.
Això és la nit, copseu.
Una nit per sobreviure, per resistir(-me),
per trepar les escales del galliner
i deixar anar onomatopeies
perquè m'envolin com globus trempats.
Això és la nit.
Un bram, un avalot de vehemència...
I em deixo anar com salt d'aigua,
i arracono cadenes, i no m'ajupo,
i alço la copa per oblidar o recordar,
per SENTIR...; per captar mirades de desig
dins alenada dansa del vent.
Petons, mots, cançons per descobrir, la nit:
Sentida disbauxa. Això (també) és la nit.

Hi ha un volgut desordre que ens acull
i ens guareix de tant càlcul quotidià petrificat.

Descontrol !. Vòmit llunàtic, allau de rauxa...;
de fet i tot plegat, menys pervers del que diuen.

A dins d'un pou,
sutge i metzina,
vaig davallar
sense tenir-te.

Es removia el dolor,
serp enroscada en la nit,
verí apegalós vessat
al centre de cada espasme.

Dintre del pou
que em corroïa
jo vaig restar
quan no et tenia.

En la foscor de l'abisme,
sense que jo ho sospités
em nuava amb sogall la vida
amb un nus de mariner.

Al fons del pou
on m'enfollia
la vida hi era,
imperceptible.

I entre el vòmit sense mida
que em deixava extenuada
perbocava dia a dia
el verí que vas clavar-me.

Dintre del pou,
on m'exhauria,
el llot drenava
verí maligne.

I vaig veure la claror
que dintre meu irradiava
el meu pit sense amargor,
i amb la corda vaig fugar-me.

De dins del pou
ja amb la clarícia
jo vaig eixir
quan no et volia.

Sobreviuré a l'absència
d'allò insòlit que vas ésser,
Al buit del pou on es clouen
els destins dels somriures
que ja no hi són en present,
A la mortalla definida que
et va acompanyar les hores
mentre tornaves a la terra,
A la pols del temps serena
que encara gravita dins
les llàgrimes d'aquells
que no poden oblidar.