PEDAÇOS DE VIDA

ai ai, que m'he emocionat hi he fet servir més d'una joia, totes elles tenen, però, un tret en comú.
pot ser un conjunt de joies?
Merci!

Es feia dir Edgar. Estava còmode amb aquest nom. Tenia un aspecte malaltís i una turpitud estrambòtica i pintoresca. Un bigoti tallat a mida i els ulls perduts en un abisme de bogeria. La seva biografia era plena de retalls de diaris i records que mai havia viscut.
Obsessionat pels contes de fantasia, llibres de terror i poesia mística; citava autors com Stevenson, Follet, Dickens, Lovecraft, King, Cervantes i un Bécquer amb el que tenia cert aire parentesc. Anava a la biblioteca del barri, a les llibreries de vell i a un compra-venda ambulant que com un "top manta" es posava a la punta del carrer.
Vivia en quart pis sense ascensor colgat de merda i humitat oxigenada. Només arribar al replà un gavadal d'olor a paper esgrogueït envaïa l'olfacte; anhelava aquest aroma sublim quan sortia al carrer un cop a la setmana. A l' obrir la porta, la foscor li dilatava les pupil·les de bat a bat com si l'estigués esperant. Era el seu palau. Estones de deliri sepultaven la realitat confosa de l'Edgar. Lapses de suors fredes, matins com nits i nits fascinants de prodigis amb llibres feixucs entre les mans. Períodes de temps que no recordava, on de cop es despertava i seguia corrent amunt i avall per un passadís de dos metres quadrats com un ocell capturat i atemorit.
Guardava el seu tresor com una deïtat egípcia enterrada en vida en una piràmide. Una de les seves joies preferides era la "Conxorxa dels ximples" que com un ritual llegia els dos primers dies de cada mes, ja se l'havia llegit seixanta vegades. Escrivia frases sense sentit i plenes de faltes d'ortografia en fulls DIN4 que espargia per tota l'habitació.
A l'única joia que treia la pols, per la seva "bellesa", era una versió infantil dels anys cinquanta del Quixot amb una enquadernació barroca de daurats i dibuixos mal fets.
I la joia del joier, la mantis dels llibres, l'aparició de nits de lluna plena que anunciava el calendari de l'any vuitanta que tapiava un forat de la cuina, era Hamlet: el príncep dels prínceps. En un racó insòlit entre divagacions i presagis, el veia passejant pel menjador recitant amb una gravetat ensordidora:
- "Ser o no ser... He ahí el dilema. ¿Qué es mejor para el alma, sufrir insultos de Fortuna, golpes, dardos, o levantarse en armas contra el océano del mal, y oponerse a él y que así cesen? Morir, dormir...".-
-Oh, quina admiració, quin saber parlar, quin saber vestir!- Pensava l'Edgar. I l'acompanyava amb grandiloqüència i serietat escènica.
El seu profeta particular era Nostradamus, el preservava en un prestatge improvisat de cartró, un exemplar etiquetat i catalogat per la biblioteca escrit per Fontbrune. En una de les seves prediccions advertia a Edgar que no tingués por a la mort. L'únic que el neguitejava era que l'Estat, en un cop d'infortuni, es quedés amb tota la seva col.lecció de joies impreses.

Avui altra vegada agafo el gavadal. L'omplo d'aigua calenta i vinagre i hi submergeixo l'anell que amb els anys ha agafat un color rovell. Em miro les mans, i per les dimensions de la joia, crec que ja només em resta el dit gros.

Alguns dirien que la turpitud m'és innata, però no és així. Mai he estat una persona materialista, més aviat tot el contrari, tant com he tingut he donat sense recança. Els anys m'han envellit com a tothom, i el pas del temps m'ha portat grans alegries, però també grans pèrdues. L'edat no m'ha fet més avara, sinó més generosa i humil.

Però les joies formen part de la meva vida, cadascuna em recorda un ésser estimat que ja no hi és, un pedaç de mi escapçat pel camí.

I sí, ara estimo el collaret de la mama que em regalà just abans de l'últim sospir, l'anell dels cinquanta anys de casada de l'àvia que vaig heretar entre vuit néts, el braçalet de la primera comunió de la meva filla que va morir jove per culpa d'un càncer, el rellotge de butxaca del papa que per ell era inseparable, les arracades de la tieta Lola que tant m'estimava, i avui, avui em posaré l'anell de boda del Josep, el meu difunt espòs que fa menys de dos dies vam enterrar.

Acaronant aquests petits tresors em transporto en el temps i recupero una part d'amor sembrat, acaronant-los anhelo, ploro i somric com quan hi eren.

Per alguns ulls sóc una vella boja que viu al seu món, per a alguns altres desperto llàstima només amb el meu caminar feixuc i corbat, hi ha qui espera que falti per la meva pobra riquesa, però també hi ha qui em comprèn i m'admira.

Diuen que la vida és la única malaltia mortal, sens dubte. Però jo encara respiro i, als meus 87 anys, és fascinant poder recordar qui sóc i què he viscut.


La Laura omple el vell gavadal amb aigua calenta i vinagre. Lentament hi aboca aquells petits tresors que amb recel sempre portava posats la seva iaia estimada. Algunes joies tenen un color rovell, feia tants anys que no es separava d'elles... Mentre remena i neteja pensa com n'eren d'importants per ella, ... I de sobte decideix quedar-se l'anell de compromís de la iaia, el portarà sempre a sobre per sentir-la a prop quan ho necessiti, per recordar-la a cada pas, doncs amb la seva mort ha perdut un pedaç d'ella mateixa.

Més que una joia. (Relat autobiogràfic)


Eren temps de la transició. S'havien legalitzat els partits polítics i els militants o simpatitzants s'esforçaven a donar-los a conèixer.
Jo tenia els fills petits i passàvem l'estiu i els caps de setmana al poble de la meva senyora. En aquella època el meu cotxe era un R12 familiar adequat per el trasllat dels
estris i joguines amunt i avall.

Als pobles tots es coneixen i ningú volia ser el primer a sortir al carrer i manifestar els nous anhels que es notaven en l'ambient. Com si una absurda turpitud els paralitzes, cap dels grups polititzats, que en temps de la clandestinitat s'havien enfrontat amb les forces més conservadores , entrant a l'ajuntament per la branca familiar, fent d'amagat cursets de català, i gratant-se la pròpia butxaca per organitzar ballades de sardanes, ara no s'atrevien a donar la cara.

I cal dir que alguns d'ells assistiren voluntàriament a la reunió que l'assemblea de Catalunya feia a la Parròquia de Maria Mitjantcera de Barcelona sabent, d'antuvi, que serien detinguts per les forces repressores del Règim.

Un cosí m'engrescà a fer soroll. Vaig comprar als "encants" un altaveu per penjar del sostre del cotxe i ell, que és un "manetes", ho arranjà. Un mati de diumenge guarnirem el vehicle amb senyeres, carregats amb fills i nebots, i una mica de por també, iniciarem una aventura fascinant. Els Segadors, El cant de la Senyera, i d'altres cançons patriòtiques, sonaren per tot el poble. La gent sortia mig esverada als balcons o finestres davant el soroll que fèiem amb cançons conegudes o no, ja que molts ni sabien què significava " bon cop de falç, defensors de la terra".

Al aturant-se en plena plaça major del poble, se'ns acostà un home molt gran, un vell de digne presència però que amb prou feines podia moure's. Se m'atansà i em digué amb paraules tremoloses per l'edat i l'emoció que traspuava al dir-les. " No sé ni qui sou però deixeu-me que us ofereixi el que puc". I regirant el porta monedes em donà una pesseta, "Teniu. Em creia morir abans de tornar a sentir aquestes cançons ressonar pel poble. Ara ja puc morir tranquil." Amb els ulls amarats de llàgrimes contingudes guardarem la pesseta en lloc segur.

Després d'aquesta iniciativa, tot el gavadal de partits que no es decidien, ompliren els carrers amb els seus medis de propaganda amb banderes i música al vent.

Al ser el Molt Honorable Senyor Miquel Coll i Alentorn nomenat president del parlament, me'l presentaren a la Catequesi que fèiem al local del Pare Tarrés de les Corts ja que ell també hi assistia acompanyant a alguns dels seus nets que hi formaven part. Vaig donar-li aquella pesseta del vellet, explicant l'anècdota. L'acceptà encantat i em consta que mentre va exercir càrrec públic la tenia damunt la taula dels seu despatx .
Aquesta és la joia més valuosa que mai he tingut i tinc ja que la família Coll me la va tornar.

-Aquí la tens
-Oh mare, que n'és maca!
Tot i els esforços per dissimular-ho, el cert és que va trobar-la cursi i antiquada, lluny dels gustos d'una jove amb un pírcing al nas, els dits atapeïts d'anells de colors i amb un gavadal de cèrcols de plata penjant agosaradament d'ambdues orelles.
La seva mare va somriure amb sornegueria, coneixia prou bé la seva filla per saber quan feia comèdia, però va seguir amb el ritual:
-Fixa't-hi bé, és una agulla de pit artesanal, guaita amb quina habilitat està fet tot l'entramat que li dona la forma de flor, quina filigrana tan fascinant, i com anhela la llum la pedra vermellosa que la corona. Ja sé que potser no és del teu estil, però pensa que va pertànyer a la teva besàvia. Li va regalar el teu besavi poc abans de casar-se, i la va lluir orgullosa durant la cerimònia.
Encara era massa jove per copsar plenament el valor sentimental d'aquella peça, però mostrava un interès prou legítim, segurament fruit del respecte que li mereixia un record carregat de tanta tradició familiar.
-La teva besàvia li va donar a la teva àvia dies abans del seu casament, i ella me'l va donar a mi quan em vaig casar amb el teu pare.
-Però jo no em caso, mare, només me'n vaig a viure amb l'Eduard.
Ho va dir amb el cap cot, acompanyant les paraules de certa turpitud, com si el fet de no voler legalitzar la seva situació fos desmereixedor d'aquell regal.
-Ja sé que no et cases filla, però ve a ser el mateix, no creus? Tampoc et demano que te la posis, només que la guardis com el que és, un record que ha anat passant de generació en generació entre les dones d'aquesta família. Ves a saber, les modes canvien, i potser d'aquí uns anys tornarà a ser ben actual, i llavors quan te la trobis oblidada en algun calaix te la miraràs amb uns altres ulls.
La va desar novament a la caixa, amb molta delicadesa. .
-Té, és ben teva. Guarda-la, només et demano això.
La seva filla no combregava gaire amb aquesta mena de costums, però va acceptar-la de tot cor. Es van fondre en una dolça abraçada.

Quan la mare es va quedar sola els records se la van emportar. Va retrocedir temps enrere, quan una mossa d'uns vint-i-cinc anys, vestida amb texans mig estripats i guixats amb bolígraf, i una brusa blanca sense coll, molt ample i masculina, rebia de la seva mare aquella mateixa agulla de pit. Tampoc s'esqueia massa amb el grapat de braçalets que dringaven dels seus canells, ni amb un coll encerclat de collarets de tot tipus, i també la va acceptar amb certa fredor. No havia estat capaç d'entendre fins ara mateix, gairebé trenta anys més tard, i amb els ulls mig plorosos d'emoció, la immensa felicitat que aquella dona devia sentir aquell dia, pel sol fet de poder-li lliurar aquella joia.

500 paraules + un asterisc. Recompte de Word.
UNA ABRAÇADASSA!

-----------------------------------------------------

―No li ho diguis mai! -em va respondre, convençut, el meu amic.
―Mai? -li vaig preguntar jo, insegura.
―Mai! -va reblar ell, mentre jo mesurava la possibilitat de mantenir la mentida durant tota la vida. Però em vaig adonar que seria impossible.
La meva amiga, tota entesa en homes, em va donar un altre consell.
―Si surt a la conversa, li ho dius, i si no, ho deixes córrer.
―Però ja ho he deixat córrer tot un any! -vaig respondre amb un rictus involuntari.
―No hi fa res -va dir ella, amb una lleugeresa espaterrant-. Oi que l'has pogut enganyar? Doncs no ve d'un any més.
Jo vaig intentar imaginar-ho, però, fins i tot si això hagués sigut possible, què passaria després?
De totes les persones a qui havia preguntat, l'única que em deia que estava cometent un disbarat ara la meva filla. Ella opinava que havia de dir la veritat immediatament i, a més, demanar perdó de genolls.
―N'hi ha perquè et caigui la cara de vergonya -em repetia, amb la seva expressió més dura.
Bé, com que la invitació al sopar era pel cap de tres dies, tenia temps per reflexionar-hi. Tanmateix, m'envaïa l'angoixa per la meva turpitud.

*
El restaurant era a vora mar, exquisidíssim. Ell l'havia triat conscienciosament. Es notava que volia dir-me alguna cosa especial, tal com jo havia sospitat pel seu entusiasme en convidar-me. Durant el sopar m'havia anat agafant la mà, emocionat, però jo tenia un posat cohibit i vergonyós, fruit d'aquella mentida que havia mantingut durant tot l‘any.
Potser per donar-se forces, ja havent sopat i amb les copes plenes altre cop de cava, va posar-se la mà a la butxaca i va treure amb un petit estoig, molt elegant, de color roig.
―Anhelo que siguis la meva dona -em va dir, amb una veu tremolosa i sincera-. I t'ho vull dir amb un regal -va afegir, alhora que obria l'estoig.
A dintre hi va aparèixer un anell preciós amb el treball d'un ocell de pedreria amb les ales esteses com si volés al cel.
―Però, és fascinant... -vaig dir sense alè.
―Tu t'ho mereixes tot -va dir ell, encantat per la meva resposta.
―I no hi hauria res que et fes desdir de... de la teva decisió? -li vaig preguntar jo, entortolligant-me.
―Res de res -va respondre ell amb una seguretat que em va fer absolutament forta.
Ara és el moment, vaig pensar.
―Escolta... t'he de dir una cosa... -vaig aventurar.
―Quina cosa? -va dir ell, somrient.
―Doncs bé, ehem... que no tinc quaranta-cinc anys... que en tinc cinquanta-dos.
De moment, contra tota previsió, no va caure el món. I ell només va encertar a dir:
―Però... això és un gavadal...
I acte seguit va fer una ganyota d'angúnia i va agafar l'estoig de l'anell per desar-se'l. Abans no el tanqués, jo el vaig mirar per darrer cop, i em va semblar que l'ocell no volava pel cel, sinó que intentava elevar-se de terra i que no ho aconseguiria mai.

La Montse anava traient els objectes que tenia a la tauleta de nit i els anava escampant a sobre del llit.
-Mira que n'arribes a guardar, d'andròmines -es queixà en Josep.
-No són andròmines!-refutà ella-. Són records!
Romangueren tots dos callats uns minuts. En Josep anava endreçant el calaix de les corbates, n'hi havia a gavadals i no entenia per què. Mai en portava i, en canvi, la sogra, a cada festa, li'n regalava una de nova.
La Montse anava obrint capsetes. Ara obria la que hi guardava objectes del seu fill: un xumet, la capseta de les dents...
-No li hauries de donar aquestes coses a l'Enric?, en el fons són d'ell -proposà en Josep.
-No sé pas què en faria d'això, potser ho llençaria. De moment, li ho guardo jo. Potser, més endavant...
Ara treu una capsa d'una joia on hi havia hagut un anell que ja fa molts anys que va perdre. En Josep no es pot reprimir:
-Encara guardes aquesta capsa? Si està buida!
-Ho sé, però per a mi encara està plena. Quan l'obro sembla que, per uns instants, revisc el dia en què me'l vas regalar. Anhelava que em regalessis alguna joia i... aquell dia...
-Per cert, quin dia era?
-El 15 de febrer del 1980 -concretà la Mercè.
-I després dius que has perdut la memòria! Com ho pots recordar?
-Perquè era el dia que celebràvem que feia un any que ens havíem conegut. Segurament la teva germana t'ho va recordar i et proposaria que em fessis algun detall. Recordes que feia poc que havíem tingut una forta discussió?
-No massa -se sincerà en Josep- ja saps tu que jo, per a aquestes qüestions... Tens sort que tampoc recordi el que em va costar l'anell!
-Ai, Josep, com ets! Recordo que ens vam enfadar perquè aquella companya teva de feina... com es deia?
El Josep ara endreçava el calaix dels mitjons i pensava quin misteri els embolcallava: sempre n'hi havia que quedaven desaparellats.
-Vols dir la Gemma?
-Sí, crec que es deia així. Aquella noia ens la vam trobar al cinema el dia que anàvem a veure aquella pel·lícula del John Travolta que tenia tan d'èxit. Recordes que va tenir molt interès a què anéssim a prendre un cafè amb ella i la seva germana? No va callar en tota l'estona, només feia que repetir que la pel·lícula li havia semblat fascinant i mirar-te amb devoció.
Ella recordava la turpitud amb què es va comportar aquella noia i la seva pròpia posterior reacció de gelosia. Ell intentava recordar el títol de la pel·lícula sense aconseguir-ho.
Ella va tornar a guardar la capsa d'aquell anell, amb la certesa que era l'única joia que podia fer-li recordar aquell entranyable moment del passat.
Ell va tancar el calaix dels mitjons amb la sensació que, amb aquella conversa, la seva dona li estava suggerint que li regalés un altre anell ara que s'apropava la data en què feia 30 anys que s'havien conegut.

Els primers rajos de sol s'escolen a la cabana de joncs a la vora del riu. El rugit del jaguar calla l'enrenou selvàtic dels papagais i dels micos; vol descansar d'una llarga nit. A l'aguait del seu clam, la jove Icok'ij somriu observant el son plàcid del guerrer blanc amb qui ha compartit el llit, en una nova nit de plaer. Ella sent els canvis que el cos experimenta ja. Se sap escollida pels esperits que el jaguar governa, com també del seu pare, el gran tatich; Chan-Kakà. Li té encomanada una tasca amb el déu blanc, el seu amant.
Calia parlar-l'hi de l'ultratge sofert per la seva vila; la màscara de jade estava en mans dels traïdors Xiibkaan. Si no els era retornada, seria ella la joia destinada a desaparèixer dins les fredes aigües del ts'ono'ot dels rituals.
Sense la màscara d'ulls de jade blau, el futur no era gaire engrescador pels seus.
Calia confiar en aquells vellutats i brillants éssers; reflectien aital gavadal de llum al sol, que feria mirar-los.
Plorava quan ell es va despertar?
-Què tens? -demanava en un somriure.
-Tu... -no alçava els ulls, ella.
-M'hauràs de dir que t'he fet.
-...pots ajudar-nos, pots fer que la nostra pena sia joia.
-Jugues amb les paraules?
-No domino gaire la vostra llengua, potser ho he fet...
-Ets mol llesta, estel meu.
-Sols vull ser la teva fidel serventa, -deia tancant els ulls i prement-li les mans.
-Després de les nostres nits, el teu pudor no és necessari, digues qui cal castigar, i et durem el seu cap en una cistella.
-No cal matar ningú, amor meu, sols vull recuperar els ulls del meu avi.
La cara del soldat va mostrar contrarietat, no entenia què volia dir, però sentia tanta estima per aquella fascinant deessa indígena, que procurava fer realitat qualsevol dels seus desigs.
Ella va narrar-li els fets luctuosos causats per l'aldea veïna durant la festa dels dies foscos, quan ningú surt de casa. El poblat proper havia omès les tradicions, i en un descuit s'endugueren la joia. Ara, ja arribada la primavera, aquells havien decidit abandonar la terra que ocupaven, per cercar-ne de més fèrtils.
-Sense l'ajut dels déus per recuperar la màscara, serem un poble cec -deia la noia.
-Tres nits i tindràs els teus ulls. Jo, tornaré a tenir els teus.
-El meu present serà de vida i amor. Et faré feliç, te'n faig promesa.
L'home va somriure escoltant les darreres paraules de la noia. Va reunir la tropa aquell matí i en dos dies va complir la paraula donada. El pare de la noia havia recuperat la màscara, la joia de la família.
El jove oficial, anhelant complaure aquella gent salvatge, va creure adient tornar amb tres esclaus dels Xiibkaan, per acomplir rituals de purificació. Però magnànim, el gran Chan-Kakà els va perdonar la vida... deixant-los a la selva, ja farien per retrobar-se amb els seus.
Mai hi arribaren, el selvàtic jaguar va saber com aprofitar aquella rara turpitud.

[Dedicat a Josep i Mariona Lorente, encara que sense permís]

Arribo a l'hospital quan el pare ja ha estat traslladat a una habitació per a ell sol. Durant una setmana ha estat a la Unitat de Cures Intensives i se'ns ha negat qualsevol visita, I, evidentment, anhelo veure aquell home fascinant, qui més m'he estimat, a banda d'en Nell, el meu marit. Però dins de l'habitació hi ha un esbós del pare, amb vint kilos menys al cos i amb un color groguenc causat per la malaltia.

Just entrar, una infermera topa amb mi. La seva bata té taques, que li confereixen turpitud. La jutjo per l'aspecte i potser és la persona més correcta del món. "Com es pot acceptar aquesta deixadesa?", penso però m'aparto i surt esperitada. En veure la mare, que és al costat del llit mentre agafa la mà del pare, sé que la infermera ha rebut la ira d'ella. Malgrat els seus anys, encara conserva el caràcter, la mare. S'acosta al pare i li xiuxiueja alguna cosa. Suposo que l'informa que he arribat. Sola. Les nenes i en Nell són a l'escola i a la feina, respectivament.

El pare s'incorpora i, amb certa dificultat, gira el cap vers la direcció on em trobo.

-Acosta't, Ona -diu. I demana a la mare que ens deixi sols. Això em sorprèn però la mare obeeix en silenci. A cau d'orella m'adverteix que el deixi parlar. Li faig un petó a la galta i tanco la porta.

Al costat del pare, ara sóc jo qui li agafa la mà i comença a parlar-me:

-Ona, saps que sempre us he estimat, a la Núria i a tu per igual. La mare i jo hem estat treballadors sacrificats per pujar-vos amb dignitat i senzillesa. Saps que no tenim cap dels dos diners a gavadals però mai no us ha faltat el plat a taula ni roba neta i polida per sortir al carrer. Sempre pensant en el vostre benestar.

-Però, pare... -immediatament callo tot recordant les paraules de la mare.

-Et preguntaràs per què t'explico això, filla. Tu sempre has estat més desperta en qüestió de discursos. I aquest és un discurs de disculpa.

M'astoro. El pare ha estat un home que no demanava mai perdó. I ara escolto aquesta disculpa sortint dels seus llavis. Mentre em recupero de la sorpresa, el pare treu una capseta del primer calaix de la tauleta de nit.

-Vull que acceptis aquest anell, que va pertànyer a l'àvia i que va ser l'anell de promesa de la teva mare. Aquest és el present que et deixo abans de morir. L'única joia que t'he pogut regalar en tota la teva vida.

-Vols més joia que ser la teva filla durant quaranta-cinc anys, pare? -pregunto en sentir les paraules del pare, que dissimula un estossec perquè no li vegi les llàgrimes d'emoció que ha deixat caure. Em besa les mans, com mai abans havia fet: -Potser demà no ho pugui fer, filla -diu, i jo no amago les llàgrimes que apareixen en sentir-lo. El beso amb l'anell posat.


***********************************

d.