Opinió: Una literatura sense pensament?

Francesco Ardolino
Revista Descord núm 3
http://www.descord.com
Octubre 2006

A Microlàndia, la pregunta ontològica «què és la literatura» ha estat substituïda per la fórmula «per què serveix la literatura», que no és ni metodològica, sinó, directament, utilitarista. Així, doncs, mentre el llibre en català ha esdevingut un fetitxe que no entra en diàleg amb els altres textos, els periodistes culturals exalten la darrera novel·la de l'autor d'èxit amb una estratègia de destrucció cultural: l'elogi ditiràmbic i l'excés apologètic formen el model perfecte per anorrear el valor del llibre davant de qualsevol lector. Els ressenyistes, que no han llegit Baudrillard i no s'han demanat «què fer després de l'orgia», improvisen passets de danses d'amor talment uns animals abans de la còpula; tanmateix, no són conscients que, si d'orgia s'ha tractat, no hi ha hagut cap orgasme.

D'altra banda, els autors deixen fer i s'encarrilen de manera educada en els rengles que se'ls han preparat: es limiten a representar el paper del pallasso i no es preocupen de renovar el seu repertori. Ells no han llegit Michel de Ghelderode i no saben que la corona sempre ha estat posada al cap del més idiota dels bufons, que serà venerat abans, i enfonsat el dia següent.

Els premis literaris, amb la seva valoració endogàmica, reprodueixen aquest mecanisme i la sensació de desorientació és total. Els crítics moralistes s'esforcen per consolidar una posició presumptament super partes i, des de dalt d'un turó, llancen presagis de futur. Ells sí que recorden que Tirèsias havia estat cegat i que Diògenes es movia en la foscor i, per evitar problemes, es giren i miren enrere, donant-nos grans llistats de naus -perdó, de llibres- del darrer any, mes o setmana, esforçant-se per oblidar-se tan sols dels enemics declarats.

En altres articles he expressat la convicció d'una doble urgència que resumeixo: 1) la reconstrucció del teixit social de la literatura en català; 2) la recuperació d'unes apostes crítiques en el present com a propostes fundacionals.

La primera és una instància lligada a tot el procés de la lectura, la segona ateny, sobretot, als estudiosos i a la recepció en general.
Tot i amb tot, no vull fer-me enrere en el moment més delicat i dolorós de tocar la relació entre autor i obra. No es tracta de tornar a parlar d'intentio auctoris, de caure un cop més en el biografisme, el psicologisme o l'historicisme barat. Senzillament, noto que els mals actuals de molta literatura catalana tenen una arrel comuna en la pèrdua de la càrrega ideològica del text. La banalitat amb què s'obria un article desgraciat a la nova edició de l'Avui em servirà com a exemple: «si la literatura s'enverina de política ja no és una dolça metzina». Voilà, els benpensants ja són al poder, i abdiquen del pensament.

Doncs no. L'ambició literària no pot recaure de manera autista en la mateixa literatura: el recorregut ha de ser social i cultural alhora. Per tenir un projecte, però, cal tenir idees; per tenir idees, cal estar disposats a emprendre un camí de recerca intel·lectual integral sense acceptar que les noces entre literatura i filosofia representin la nostàlgia d'un paradís perdut mai existit o el miratge d'un visionari. I cal saber triar. O, per dir-ho d'una altra manera, la literatura catalana tindrà la mateixa dignitat que qualsevol altra literatura a condició que assumeixi la tasca d'explicar el món a partir, naturalment, de la perspectiva visual de la seva especificitat.