Detall intervenció

Mesura i mida

Intervenció de: perisci | 14-04-2007


En aquesta ciutat, plena de majestuosos palaus, de blocs compactes d'art, de belles filigranes elaborades per a una època d'esplendor, els edificis viuen sols, i la gent que es mou pel carrer és una massa arreplegada que no sap on anar ni on raure per trobar satisfacció: la satisfacció del menjar i de l'escalfor, la satisfacció d'una vida plaent, del clot on s'endinsa la delícia.
La població navega sense rumb, desintegrada dels seus carrers neutres, plantats enmig del no-res. I, tanmateix, sorprèn com pot ser la ciutat d'immensa, sempre amb els relleus palauencs, les estructures d'una ciutat del nord, d'altes finestres, perquè hi entri la llum, de doble vidre, per protegir-se del fred, amb una arquitectura de titans, allunyada de les necessitats dels seus habitants, que corren aliens a tot l'entorn, cercant només el que els manca per viure.
Els habitants formen part de l'asfalt, allà on la ciutat fa la pudor de buidor de la benzina, on la degradació i les capes sòlides de pols s'enclasten en les escletxes que s'obren als edificis, i on el soroll ensordidor dels motors és el so de fons extenuant de la vida. I allà on l'alcohol xopa els pulmons, crema l'estómac i electritza els nervis.
La ciutat es presenta al viatger com un decorat d'òpera, ple d'esquelets d'arbres enmig d'un clima gelat, sense relació amb els seus habitants, petits en els seus carrers immersos en l'[anonimat], on la degradació de la pobresa de l'alcohol es fa molt més palesa i destaca com una ferida purulenta en un cos de pell tibant i translúcida, com el mossec d'un cuc en un cos despullat de carn sana.
Aquesta és una ciutat imaginada per altres, construïda sobre plànol a gran escala, feta per gent d'altres indrets. Una ciutat tan sòlida i pesant que les persones que l'habiten no semblen res més que fantasmes humans que ens recorden què és en definitiva la vida: aquesta recerca de trobar allò necessari i complet per a la subsistència, amb sentit i valor, aquesta absoluta provisionalitat de l'existència, aquest ser-hi ara i desaparèixer i ser substituïts per altres pobladors que ens succeiran.
No sé si els habitants d'aquesta ciutat creuen de debò que aquesta gran urbs és seva, que els cal prendre'n responsabilitat perquè pervisqui, que la seva nova esplendor depèn de les seves obres. No sé si se senten identificats amb aquest colossal patrimoni, entre el qual, [engarjolats], fan vida i hi esmercen el do del seu temps de viure.
Si això fos així, la ciutat ja no miraria els seus habitants des dels edificis, freds i altius com gegants de pedra, [brodats] amb una bellesa irreal i plena de [luxúria], sinó que es tornaria fràgil en les mans d'aquests habitants capaços de mantenir-la, transformar-la o destruir-la.
En realitat, és una ciutat sòlida i amb bons fonaments per a un país del nord, ple de neu a l'hivern, amb els rius i llacs glaçats, d'un fred vívidament gelat.
Només que als seus habitants se'ls permetés guiar-la i no sentir-s'hi com a desertors, com a refugiats en les seves cobertes galeries, aleshores hi hauria una comunió entre ella i la humanitat que la pobla i habita.
I, amb tot, la ciutat és emotiva: vells, nens i joves hi demanen menjar per sobreviure, o diners per a l'alcohol: aquesta és la supuració d'aquesta majestuosa ciutat ferida, que no ha tancat els solcs dels talls del sabre que l'han torturada i que encara, amb la corrupció i la misèria, la tenen partida pel mig.
Aquesta, avui, és una ciutat altiva; enlloc no somriu, si no és, potser, en les alçades: elevada de terra, somriu amb les cúpules de les seves fortaleses alçades cap al cel, [pica l'ullet] a l'agulla daurada de l'Almirantall, expectant com una [òliba], a les cúpules i creus lluents d'esglésies i catedrals. S'oblida dels humans, [esbategants], i els deixa raure arrapats als seus passos i a l'adust terra, respirant a frec de la pols. Llargs carrers marrons construïts per a gegants presumits, no per a les petites persones que, àvidament, pel carrer, intenten aconseguir una moneda, amb la vida compromesa per un rosegó de pa, pel caliu d'una flama, per una gota de vodka, amb el cor bategant només per allò més ras del que és l'imprescindible, [tocant l'ase] en acabat de cada acció, perquè enlloc no troba una completa satisfacció de la vida. Persones que han oblidat el fingiment i la màscara perquè els pesa massa la feixuga realitat de cada dia. I aquí, tanmateix, es quedaran tots, vivint el que doni de si la vida.
El dia, avui, és malagradós, d'aquells que a la mediterrània vols que passin, com si et [fessin la guitza]. Jo camino amb un cert fred per la ciutat gèlida i emboirada, i em sento entre els pobres mentre, pobre turista, faig vida entre els rics.
Camino i sé que tot allò que no és a la mida humana només es pot qualificar de grotesc. I que, malgrat tanta pompa, la vida humana segueix sent la mateixa; aquesta és la gran lliçó que al capdavall tothom ha d'aprendre: tots som iguals en allò que és essencial; qualsevol pot oferir-nos més vida: un somriure, un cop de mà, una paraula d'una llengua, la sensació de formar part de la condició humana; qualsevol pot retornar-nos a nosaltres mateixos i fer-nos comprendre que la nostra vida té sentit perquè algú ens ha ofert un reconeixement. Qualsevol altra cosa és absolutament provisional; de tot allò altre sempre en podem ser desposseïts, menys de nosaltres mateixos. Només ens resta comprendre'ns, cada un a si mateix, i després aixecar els ulls per mirar els altres.
Ningú és sota l'empara de res. Cal trobar allò que ens manca amb el nostre propi esforç per sobreviure, entre la companyia dels altres, fent-los nosaltres mateixos companyia, madurant i rotant en el temps, camí de la mort, camí de la vida. I amanyagant la ciutat majestuosa, d'ànima fràgil i tendríssima, lliurada sencera a les mans dels habitants, per equilibrar cada mesura i mida.


Respostes

  • Conte XI: CIUTAT -Marola
    Lois Tarranco | 29/03/2007 a les 13:25

    Hola Bruixot, jo soc la Marola. Espero que ningú s'hagi enfadat per que no hi fet comentaris dels dues Contes de CONTE X, però m'he quedat bastant trista de que no participes mes gent, possiblement el tema no ha agradat o no he tingut el ganxo que tens tu. De totes formes jo participaré al CONTE XI i espero guanyar per portar-me algun premi ja,ja,ja. Un petó per tots els relataries. Marola
  • RE: Conte XI: En Mat i la Remeis
    Lois Tarranco | 05/04/2007 a les 13:30

    Després de deu anys de haver estat engarjolat a una presó de alta seguretat, simplement per no fer res, un dia del mes de maig vaig abandonar aquell nefast lloc. Durant aquest temps vaig estar al anonimat, ningú de la meva família sabia exactament on havia anat, la meva excusa va ser que una empresa multinacional m'havia ofert una feina amb grans perspectives, però havia de anar a viure al estranger. Això va ser la versió per la família, per les persones que tenia al meu costat, però, pels demés que no eren de la família van saber la veritat, la meva Secretaria que era una persona d'aquestes que esbategant el teu cor i anima, va ser la persona de confiança, la única que tenia coneixement de tots els meus moviments. L'hi havia sortir brodat, mai m'havia passat amb cap persona, la confiança que tenia amb la Remeis. A vegades li feia la guitza amb els nois, ella mai havia tingut xicot, i per el camí que portava possiblement no es casaria mai. Però era una gran persona. Sempre estava preocupada pels demés, em parlava que la seva mare li havia regalat un òliba per que li fes companyia, vivia sola i era molt dolça amb els animals, encara que una vegada que vaig anar a casa d'ella l'òliba es va posar a brodar que vaig pensar que es quedaria enganxat amb les barrots de la gàbia, jo li picava l'ullet de tant en tant quan li parlava del seu animaló, com rient-me de la Remeis, ella mai s'immutava, en el fons estava terriblement enamorada de mi. Crec que a les nits quan estava sola somiava amb estats luxuriosos i romàntics amb mi, i ho dic per que al mati m'explicava que havia tingut un somni mol dolç.
    Una tarda recordo que estava al despatx i estava furiós un client m'havia fet perdre mes de dos milions de euros en una comanda que al final la va anul·lar, la Remeis va entrar al meu despatx i va tocar l'ase, jo em vaig aixecar de la meva butaca i li vaig cridar que allò era un gest de mal gust, li vaig dir de tot. Ella no va dir res, va baixar el cap i va sortir del despatx. A la tarda quan vaig tornar li havia comprat un ram de flors, per demanar-li perdo.
    La remeis es va posar a plorar, no sabia que fer ni que dir-li mai s'havia posat així, a llavors vaig comprendre que havia sigut un mal educat. LA persona que mes confiava em mi, la persona que em feia tota la feina bruta i la que em guardava tots els meus secrets. La vaig convidar a sopar, vam anar a un restaurant de luxe, la factura havia pujat uns dos-cents cinquanta euros, però s'ho mereixia.
    Després em va dir que si volia anar a prendre una copa. Jo no podia negar-me, vam anar a un pub. No em recordo com va passar però vaig despertar a casa meva, al costat tenia a la Remeis, havia dormit amb ella, havíem fet l'amor, però lo mes greu es que estava al meu costat, despullada, i plena de sang, tots els llençols plens de sang.
    No sabia que fer, trucar a la policia, escapar-me lluny, o quedar-me mirant-la, jo no havia pogut ser, era impossible que l'hagis matat. Vaig decidir trucar a la policia i explicar lo que havia passat encara que estava totalment convençut que aniria a la presó, ningú creuria que no l'havia matat jo.
    A la Comissaria de la policia vaig declarar lo que havia passat, el cap de policia em va fer passar a un despatx i em va dir que la dona que estava al meu costat no era la Remeis. Jo casi em desmaio, però que era això una broma pesada, un somni.
    - Senyor Mat, no sap qui es aquesta dona que estava dormint amb vostè? -li va preguntar el policia-
    - No, no la connexió ni se qui es, per l'amor de Deu, que m'està passat?, això es una trampa - La vida d'en Mat va canviar, no van trobar cap prova que no l'inculpes, així que va anar a la presó. La Remeis aquell mati va anar a veure'l i es va ocupar de tot, d'inventar-se una historia, perquè en Mat passaria deu anys a la presó.
    Al cap de divuit anys, el Mat va descobrir que havia sigut un mercenari pagat per un client seu al qual en Mat va arruïnar, unes dolentes inversions vam fer que aquest client es vengués d'ell d'aquella manera tan macabra, la dona morta era una prostituta d'un barri perifèric de la que ningú havia notat la seva falta.
    En Mat va canviar, es va tornar callat, seriós, i feia una vida sedentària, sense il·lusió ni ganes de viure, fins que la Remeis li va proposar que es cases amb ell.
    Es van casar un dia de novembre, feia un fred que pelava, però eren feliços. En Mat va voler portar-la a una illa paradisíaca, van anar al Japó. Van passar trenta dies i van descobrir un mon fantàstic, gent molt diferent a la que estaven habituats. La Remeis es va adonar que el Mat no era feliç, viure deu anys en una presó per no haver fet res, havia afectat greument al seu estat mental i físic, semblava un vell, havia envellit uns vint anys, s'havia deixat completament, no es preocupava de la roba, ni de res. La Remeis un dia que ja estava farta va dir:
    - Mat m'hem vaig, no puc mes, t'estimo però no soc feliç. No et veig feliç, ni jo soc feliç veient-te així. Crec que lo millor serà que ens separem un temps i reflexionis.- No va deixar que el Mat digues res, tenia la maleta preparada i va deixar-lo amb la boca oberta.
    Al cap de tres mesos la Remeis va tornar, però en Mat no hi era, s'havia anat, la casa estava tancada, i per el correu que hi havia a la bústia feia temps que ningú vivia a aquella casa.
    La Remeis es va quedar a casa, però en Mat no va aparèixer mai. Tan sols una noticia al diari d'un home que per la descripció podia ser ell. L'havien trobat mort, mort de fred amb un banc del parc. El mateix dia que la Remeis es va anar ell va deixar la casa, va viure al carrer, per deixar-se morir. L'havia abandonat la persona que mes estimava.

  • Mesura i mida
    perisci | 14/04/2007 a les 16:38

    En aquesta ciutat, plena de majestuosos palaus, de blocs compactes d'art, de belles filigranes elaborades per a una època d'esplendor, els edificis viuen sols, i la gent que es mou pel carrer és una massa arreplegada que no sap on anar ni on raure per trobar satisfacció: la satisfacció del menjar i de l'escalfor, la satisfacció d'una vida plaent, del clot on s'endinsa la delícia.
    La població navega sense rumb, desintegrada dels seus carrers neutres, plantats enmig del no-res. I, tanmateix, sorprèn com pot ser la ciutat d'immensa, sempre amb els relleus palauencs, les estructures d'una ciutat del nord, d'altes finestres, perquè hi entri la llum, de doble vidre, per protegir-se del fred, amb una arquitectura de titans, allunyada de les necessitats dels seus habitants, que corren aliens a tot l'entorn, cercant només el que els manca per viure.
    Els habitants formen part de l'asfalt, allà on la ciutat fa la pudor de buidor de la benzina, on la degradació i les capes sòlides de pols s'enclasten en les escletxes que s'obren als edificis, i on el soroll ensordidor dels motors és el so de fons extenuant de la vida. I allà on l'alcohol xopa els pulmons, crema l'estómac i electritza els nervis.
    La ciutat es presenta al viatger com un decorat d'òpera, ple d'esquelets d'arbres enmig d'un clima gelat, sense relació amb els seus habitants, petits en els seus carrers immersos en l'[anonimat], on la degradació de la pobresa de l'alcohol es fa molt més palesa i destaca com una ferida purulenta en un cos de pell tibant i translúcida, com el mossec d'un cuc en un cos despullat de carn sana.
    Aquesta és una ciutat imaginada per altres, construïda sobre plànol a gran escala, feta per gent d'altres indrets. Una ciutat tan sòlida i pesant que les persones que l'habiten no semblen res més que fantasmes humans que ens recorden què és en definitiva la vida: aquesta recerca de trobar allò necessari i complet per a la subsistència, amb sentit i valor, aquesta absoluta provisionalitat de l'existència, aquest ser-hi ara i desaparèixer i ser substituïts per altres pobladors que ens succeiran.
    No sé si els habitants d'aquesta ciutat creuen de debò que aquesta gran urbs és seva, que els cal prendre'n responsabilitat perquè pervisqui, que la seva nova esplendor depèn de les seves obres. No sé si se senten identificats amb aquest colossal patrimoni, entre el qual, [engarjolats], fan vida i hi esmercen el do del seu temps de viure.
    Si això fos així, la ciutat ja no miraria els seus habitants des dels edificis, freds i altius com gegants de pedra, [brodats] amb una bellesa irreal i plena de [luxúria], sinó que es tornaria fràgil en les mans d'aquests habitants capaços de mantenir-la, transformar-la o destruir-la.
    En realitat, és una ciutat sòlida i amb bons fonaments per a un país del nord, ple de neu a l'hivern, amb els rius i llacs glaçats, d'un fred vívidament gelat.
    Només que als seus habitants se'ls permetés guiar-la i no sentir-s'hi com a desertors, com a refugiats en les seves cobertes galeries, aleshores hi hauria una comunió entre ella i la humanitat que la pobla i habita.
    I, amb tot, la ciutat és emotiva: vells, nens i joves hi demanen menjar per sobreviure, o diners per a l'alcohol: aquesta és la supuració d'aquesta majestuosa ciutat ferida, que no ha tancat els solcs dels talls del sabre que l'han torturada i que encara, amb la corrupció i la misèria, la tenen partida pel mig.
    Aquesta, avui, és una ciutat altiva; enlloc no somriu, si no és, potser, en les alçades: elevada de terra, somriu amb les cúpules de les seves fortaleses alçades cap al cel, [pica l'ullet] a l'agulla daurada de l'Almirantall, expectant com una [òliba], a les cúpules i creus lluents d'esglésies i catedrals. S'oblida dels humans, [esbategants], i els deixa raure arrapats als seus passos i a l'adust terra, respirant a frec de la pols. Llargs carrers marrons construïts per a gegants presumits, no per a les petites persones que, àvidament, pel carrer, intenten aconseguir una moneda, amb la vida compromesa per un rosegó de pa, pel caliu d'una flama, per una gota de vodka, amb el cor bategant només per allò més ras del que és l'imprescindible, [tocant l'ase] en acabat de cada acció, perquè enlloc no troba una completa satisfacció de la vida. Persones que han oblidat el fingiment i la màscara perquè els pesa massa la feixuga realitat de cada dia. I aquí, tanmateix, es quedaran tots, vivint el que doni de si la vida.
    El dia, avui, és malagradós, d'aquells que a la mediterrània vols que passin, com si et [fessin la guitza]. Jo camino amb un cert fred per la ciutat gèlida i emboirada, i em sento entre els pobres mentre, pobre turista, faig vida entre els rics.
    Camino i sé que tot allò que no és a la mida humana només es pot qualificar de grotesc. I que, malgrat tanta pompa, la vida humana segueix sent la mateixa; aquesta és la gran lliçó que al capdavall tothom ha d'aprendre: tots som iguals en allò que és essencial; qualsevol pot oferir-nos més vida: un somriure, un cop de mà, una paraula d'una llengua, la sensació de formar part de la condició humana; qualsevol pot retornar-nos a nosaltres mateixos i fer-nos comprendre que la nostra vida té sentit perquè algú ens ha ofert un reconeixement. Qualsevol altra cosa és absolutament provisional; de tot allò altre sempre en podem ser desposseïts, menys de nosaltres mateixos. Només ens resta comprendre'ns, cada un a si mateix, i després aixecar els ulls per mirar els altres.
    Ningú és sota l'empara de res. Cal trobar allò que ens manca amb el nostre propi esforç per sobreviure, entre la companyia dels altres, fent-los nosaltres mateixos companyia, madurant i rotant en el temps, camí de la mort, camí de la vida. I amanyagant la ciutat majestuosa, d'ànima fràgil i tendríssima, lliurada sencera a les mans dels habitants, per equilibrar cada mesura i mida.

  • Conte fora de concurs i sense les expressions ni paraules clau: CIUTAT AMARGA
    Carme Cabús | 19/04/2007 a les 01:26

    La primera vegada que el vaig veure va ser de nit al començament del carrer Liteini, una figura petita d'un noi d'uns dotze anys que es va adreçar a mi amb les paraules de la llengua russa, incomprensibles.
    Les llums pesant dels aparadors de la gran ciutat marcaven els confins d'aquella cruïlla, i el trànsit que zumzejava incansable per la immensitat de carrers, tenaç, marcava el so de fons d'aquella hora tardana i confusa.
    El fred viu em va fer passar de llarg, emparant-me en la meva incomprensió de l'idioma, però una urgència en el gest i a la veu d'aquell noi em van fer recular fins a ell, fins a trobar-me davant seu i comprendre que demanava menjar. Amb uns quants signes per part meva n'hi va haver prou per entendre'ns, mentre cada un seguia parlant la seva llengua com si només el so de la paraula fos una mostra tranquil·litzadora de civilitat i entesa, molt més enllà que la seva significació.
    Ell era un noi d'aquella latitud, de grans ulls blaus expressius, de cabell molt ros, de pell molt blanca. Anava abrigat i cofat, però les mans les portava sense guants, brutes; les vores de les ungles, botides de negre, donaven la dimensió de la misèria d'aquella criatura.
    Es va assenyalar la boca amb la mà i jo vaig assentir amb el cap i, dòcil, el vaig seguir fins a una petita cantina de la mateixa cantonada que formava el carrer Liteini amb la Perspectiva Nevski, un lloc estret on s'havien de baixar uns graons i on feien bastos entrepans de carn amb salsa. Mirant-me als ulls per demanar confirmació, se'n va demanar un, i jo li vaig preguntar amb un gest eficient si volia res per beure. Sorprès pel meu oferiment, va fer una comanda a l'hostalera. Vaig témer que no es demanés vodka o alguna beguda alcohòlica, coneixent l'alcoholisme del carrer, però de seguida vaig veure que s'havia demanat un te, i jo li vaig ensenyar com s'hi havia de posar sucre d'una sucrera improvisada del taulell.
    Amb l'entrepà en una mà i el te en l'altra se'n va anar a seure a una de les barres laterals, mentre jo pagava i, en consideració al noi que era, li comprava un paquet de xiclets.
    Li vaig somriure en donar-los-hi, i li vaig posar una mà ràpida a l'espatlla per transmetre-li escalfor. El seu espasiba, les seves sorpreses «gràcies», em van escalfar a mi.
    Després, cada dia, camí de la pensió, mirava si el veia en aquell indret, indefens, amb aquell moviment del cos flairós i molsut dels nens, abocat als perills terribles de la ciutat inhumana i indiferent, ell amb la seva fràgil vida, la seva fam, la seva manca absoluta de perspectives.

    *

    La segona vegada que el vaig veure va ser quan ell em va venir a trobar a la plaça Sennaia. Tornava a ser el vespre, amb l'horitzó vermell viu com només he vist a Sant Petersburg, una vermellor densa i fulgurant que ho cobria tot just en els moments abans d'amagar-se el sol i deixar-nos a l'empara de les llums elèctriques i artificioses de la ciutat.
    Sennaia era un altre punt neuràlgic, plenament urbà, on jo havia arribat en el meu afany per conèixer la ciutat i emportar-me'n impressions i sensacions personals per sempre més.
    En un dels petits i innumerables quiosquets, jo em trobava comprant unes petites figuretes d'animalets de porcellana pintades a mà, una absoluta delicadesa de l'ànima exquisida d'aquell país. Enrevessada amb el canvi amb copecs i rubles, de cop la seva figura de noi de dotze anys em va venir a saludar amb un somriure, content de veure'm, ple d'una espontaneïtat sincera. Sabia que jo l'acceptava, i ell era la persona a qui jo tenia més afecte de la ciutat. Havia pensat sovint en ell i tornar a trobar-lo va ser una alegria. Li vaig acaronar la galta fina envermellida pel fred, molt dolçament, amb un somriure content, i aleshores, mirant el seu somriure, vaig reparar en les seves dues dents de davant corcades. El meu patiment per a ell es va fer més gran, i també la meva estimació i la meva simpatia. De cop em va deixar d'interessar tot el que estava fent, tot el que volia fer, i només em venia de gust tornar-lo a convidar.
    ―Tens gana? ―li vaig preguntar amb un dels gestos amb què sabia que ens enteníem.
    ―Da ―em va contestar, en la forma afirmativa que en rus es diu «sí».
    ―On vols que anem? ―li vaig preguntar senyalant la rodalia, posant-li la mà a l'espatlla.
    Em va tornar a conduir a una cantina barata, plena de treballadors i alcohòlics, en un ambient nuvolós de fum, però calent i ple d‘una ferma energia humana. Li vaig dir que escollís el que volia d'un petit aparador amb les mostres dels plats, i ell es va triar una ració de patates i peix que feia força bona impressió. Li vaig dir que triés primer i segon, a més d'una beguda, i a l'hora de pagar li vaig tornar a comprar xiclets i, amb els plats a la mà i la beguda, que vaig descobrir que era suc de poma per l'olor, ens en vam anar a seure a uns tamborets de la barra posterior que, miraculosament, en aquell mateix moment acabaven de quedar buits.
    Érem tots dos davant d'un mirall, gran i humil, i la nostra imatge era el reflex d'una amistat compartida. M'agradava aquell nen. M'agradava apaivagar la seva gana, ser davant del seu somriure, sentir l'escalfor d'estar amb ell, els seus esforços per entendre'ns, la seva companyia. Era un noi fort i lliure, amb la sòlida constitució emocional del poble rus. Era un ésser complet a qui només calia posar en una drecera que anés cap a algun lloc, amb possibilitats per sobreviure, per intercanviar les seves facultats i ser valorat i reconegut per la seva vida. Però era en un pou sense sortida, en un lloc on cauria i s'aixecaria fins, potser, a la ensulsiada final, just al començament de l'adultesa, de la veritable vida.
    Mentre ell menjava, jo embolicava amb uns tovallons de paper, per protegir-los, els animalets de porcellana que havia comprat -un elefantet, un gat rodanxó, un teixó, un cadell d'ós que dormia- mentre el veia a ell desemparat, cofat humilment, dins la gola de llop de la ciutat antropòfaga i caníbal. El vaig observar molt bé mentre menjava amb fruïció i, tret de les mans, no anava gaire brut. Potser, al capdavall, tenia algú que també es preocupava per ell: una mare, un pare, una persona que fins i tot en la seva situació miserable li faria de guia i el conduiria per algun camí de valor.
    Volia saber coses d'ell i vaig intentar fer-li algunes preguntes, però eren massa abstractes pel codi elemental que utilitzàvem. Entre nosaltres teníem molt per dir-nos, però no ens ho podíem comunicar. Després li vaig ensenyar algunes fotos de la càmera, i ell, interessat, va anar reconeixent i anomenant les imatges de la seva ciutat a mesura que apareixen a la pantalla.
    En aquella ciutat de palaus, magnificent i magnífica, un noi que n'era el seu fill, amb els mateixos trets físics i emocionals que les altres persones, vivia a les clavegueres. Quina era la consciència d'aquella ciutat corcada que permetia que aquella vida fràgil s'ensorrés en aquell clot infecte, abandonada? La realitat d'aquell noi em dolia de debò.
    Abans de marxar, a la sortida del local, fora dels ulls dels altres, vaig obrir el moneder li vaig donar cent rubles. Era també molt poc, el mateix que m'havien costat dues d'aquelles figuretes, però per a ell era una fortuna. Jo sabia que la gent, si donava, no lliurava mai més d'un ruble.
    ―Per a que mengis demà ―li vaig dir.
    I ell va agafar els diners incrèdul, absolutament seriós, i obrint els seus ulls blaus expressius em va donar les gràcies amb el seu espasibo.
    "I demà passat, què passarà, amb tu?", vaig preguntar-me. I abans d'acomiadar-me, vaig voler saber el seu nom. Li va costar una mica d'entendre la meva pregunta, però al final, després de comprendre com em deia jo, em va respondre.
    ―Serguéi -va dir.
    ―Serguéi? -li vaig preguntar com a confirmació.
    ―Da -va contestar ell fermament.
    ―Bé, Serguéi -li vaig dir després, donant-li la mà i estrenyent-li, que tinguis molta sort.
    Vam restar tots dos, un davant de l'altre, somrient, fins que ens vam dir adéu.
    I ell se'n va tornar al seu tràfec, engolit per la negra ciutat fosca, retallat per les llums de neó de Sennaia, la seva figura petita que es va fer fornedissa després de girar-se una vegada per mirar-me i mostrar-me que no es creia encara aquell cop de sort d'aquell dia.
    Quan va desaparèixer no vaig resignar-me a pensar que aquell comiat havia estat per sempre. I malgrat que dos dies després jo ja marxava de Sant Petersburg, vaig pensar que l'endemà potser tornaria a trobar-lo en el meu pas accidental per aquella ciutat que t'absorbia com un xuclador en espiral. I vaig pensar que després, quan tornés a trobar-lo, potser podria oferir-li alguna cosa més sòlida que la d'avui, una solució més completa, potser fins i tot definitiva, aquella que demanava a crits amb la seva vulnerabilitat i la seva figura solitària, abandonada i trista. La meva ment anava de pressa i només esperava el miracle de poder oferir-li una esperança.
    Però no el vaig tornar a trobar, i quan dos dies després el meu avió es va enlairar per damunt de Sant Petersburg, jo només sentia el seu caminar taciturn pels carrers d'aquella ciutat amarga, closa com una presó, com una serp d'asfalt enroscada sobre si mateixa, o com una serp d'aigua densa, com eren els rius que s'hi enrevessaven, els fluents i musculosos Fontanka i Moika, el solemne i embravit Neva, que obrien el seu curs treballós cap al mar del Nord, immens com un futur, i només desitjava que, com el mateix curs obert d'aquests rius, que van a un destí ample i ple de claror, anés també la seva dificultosa vida.

    FI
    • Una rectificació: on hi diu "mar del Nord" cal que hi digui "mar Bàltic". n+
      Carme Cabús | 19/04/2007 a les 01:46

      • RE: Records perduts de ciutat de Mallorca
        Josep Bonnín Segura | 19/04/2007 a les 20:35

        Passejant pels estrets carrerons del centre de ciutat de Mallorca, ara dita Palma, m'esdevenen històries al cap. Remors llunyanes d'èpoques oblidades. En els meus records d'infant s'entremesclen sensacions diverses. El call amb els carrers d'argenteria, set cantons, argenters, Savellà; dels bastaixos, paral·lel al de Colom (batejat tardanament per Jaume II).
        Aquella Palma sense renous, sense l'estrèpit d'ara, on tot ho han capgirat. Aquella ciutat acollidora...

        Passeig pels carrerons i entro dins del de Sant Crist, en el costat esquerre de l'església de Santa Eulàlia, i em venen al cap les paraules de Carme Riera en el seu llibre "El darrer blau" i les rialles i crits d'aquella folla que feu que detinguessin i engarjolessin als meus avantpassats jueus que pensaven anar-se'n de Mallorca amb un vaixell que els esperava a Porto Pi. Per anar-se'n cap a Aliorna: "Que qui se'n va no torna".
        Record de camí cap el gravador, una altra dona, que a més de brodar, era una atxa amb els "bolillos", que enfilava, asseguda en aquella cadira de bova, dins d'una entrada que donava a l'escaleta que pujava al seu pis minúscul. Aprofitant les hores de fresca, quan les horabaixes s'havien allargat i la llum li permetia, s'asseia en aquella cadira baixa i emprenia aquella feina que semblava que mai l'acabaria. Sense cap tipus de presa. Per ella no passava el temps o al manco jo la veia sempre igual. De tant en tant aixecava la mirada de la feina per entrellucar als que anaven passant pel carrer d'argenteria, semblava que fes una crònica silenciosa del que anava ocorrent. Quan En figuera (*) toqués les set , recolliria els ormejos per anar a preparar el sopar pel seu home que feia feina a la fabrica de cadenes d'en Caietano "es pagès" del carrer de Savellà.

        A les ciutats petites passa de tot com a les grans; malgrat sembli que a les primeres el temps passa més poc a poc.

        Hi ha hagut massa canvis. No sé si per bo o per dolent. Els llocs de sempre, forns, cafès, colmados de queviures, tot ha canviat: Uns han tancat, altres s'han convertit en restaurants de menjar ràpid i impersonals. Alguns encara esguarden estoicament., com el Bar Bosch que es troba a la plaça de les tortugues, rebatejada com a Joan Carles I.
        Sembla que alguns capares dels que comanden es dediquin a fer la guitza als ciutadans i que tinguin tan poca sensibilitat que facin que la ciutat on viviren des de nins, a hores d'ara ens sembli estranya, i mantingui un anonimat que abans no tenia. Li estan robant l'ànima.

        La botiga de mon pare en el call ha passat ja a altres mans. Jo he renunciat a la meva ciutat. No és ja la meva. I malgrat que fou un procés dolorós, em sent dolgut encara quan m'atreveix a anar-hi, però no hi puc fer de menys, per intentar, sense massa esperances, retrobar el seu esperit que li han furtat.
        No sé si això que es diu modernitat pugui ser res de bo. Ja sé que el temps canvien, però també sé que no n'és precís ni necessari destrossar i destruir els llocs màgics on varem desenvolupar els somnis de la nostra infantessa.
        He baixat de camí a la Seu. M'encantaria trobar-me a Ramon Llull i mantenir una xerrada amb ell. Possiblement em podria donar qualcuna llum al meu desconhort. Podria esser que quan dos peregrins es troben, puguin escometre una comunicació especial que no se sol donar tan sovint. No ho sé. Portem la nostàlgia com un embolcall que a vegades el sentim lacerant al nostre interior. Al mateix temps ens demanem per què ens ha d'ocórrer a nosaltres. Per què no tenim dret a una vida més afable, més tranquil·la com moltes altres persones i esbrinem per conèixer els inferns?. No podem trair-nos a nosaltres mateixos, no podem viure dins la superficialitat existent que ens ofega i gratem fins al moll dels ossos per trobar una veritat que dóna sentit a la nostra existència. I per no acabar d'ofegar-nos del tot i acabar dins de la follia, l'escrivim.
        Som com òlibes solitàries que intenten veure dins de la foscor.
        Les nostres contrarietats no es poden arreglar tocant l'ase, malgrat ho intentem, i si ens piquen l'ullet ens fan empegueir. Necessitem un altre ordre que no es faci esbategar de mala manera. La luxúria no és el nostre pecat venial més important.
        Venim d'uns silencis més densos.

        Les festes assenyalades marcaven el ritme de la ciutat. La setmana santa i concretament el dijous sant amb l'ofici de l'horabaixa. El divendres que tocava el cèlebre jubileu amb les visites a les cases santes. I aquell silenci permanent on estava tot tancat: Cinemes, cafès i que per la radio únicament sentíem música religiosa. Parl d'un temps on encara segons quins privilegiats havien pogut comprar una televisió perquè tenien bons padrins. Aquella televisió en blanc i negre i dos canals.
        Passada la primavera i cap a l'estiu arribava el Corpus, nins i nines desfilaven pel centre amb la vestimenta de la primera comunió: Vestit de princeses per les nines i de mariners pels nins. Era de tradició estrenar roba nova i lluir els joells pel carrer de Sant Miquel. Els homes de traje i les dones amb vestit negres i las pintes per sostindre els vels negres també.
        A cals avis, ens esperàvem. Els balcons del carrer d'argenteria s'havien omplert de domassos de color granat. Els soldadets, vestits amb uniforme de gala, feien una espècie de guàrdia en cada una de les entrades de les cases del carrer i nosaltres els anàvem a tocar l'endoll; pobrets no es podien ni moure ni parlar. Sempre em va enlluernar com quan es posaven amb un genoll al terra i oferien el fusell amb la baioneta calada, quan passava la custòdia. Dels balcons, queien com una pluja màgica pètals de roses i clavells, on alguns quedaven suspesos sobre el pal·lio. L'olor de cera gotejant amb els ciris que portaven les autoritats, omplia de flaire tot el carrer.
        Després de la processó tocava el gelat amb "quartos i ensaïmades" comprades a "Can Joan de s'aigo" i abans havíem anat a veure les avellaneres i a comprar aquelles pilotes de paper blanc, farcides de serradís que anàvem enganxades a un fil de goma i quan les tiraves, retornaven. Joguines senzilles i plenes de vida, que no durarien fins el proper Corpus.
        Un temps que formen part de la memòria d'unes generacions i que desgraciadament tot el que ens situava en el record se n'ha anat.
        No sé exactament perquè escric això. Tal volta perquè res del que vaig viure queda en peus. Tinc molts de morts sobre l'esquena. I la propera generació en partir serà la meva i això em porta a pretendre deixar una crònica perquè totes aquelles vivències no s'esvaeixin dins l'oblit.
        Ciutat per les generacions anteriors, la dels meus pares, també tenia una altre manera d'esser, un altre caire. Alguns havien viscut quan es tombaren les muralles de Palma per donar-li una obertura cap a la mar i nosaltres viuríem més tard la construcció de l'hort del rei i del parc de la mar.
        Aquella generació havia anat a veure en el passeig del born quan s'amollaven els coloms d'escampadissa i pegava el falcó i se'n enduia algun per menjar. També havien viscut el teatre líric al final del carrer de conquistador, on les millor companyies d'opera i sarsuela, cada temporada els delitaven. El tramvia que recorria el centre de Palma, i els primers cotxes: "Balilles, Hispano-Suiza..." Sé de ben cert també que el ritme i el temps passaven inclusiu més lents i relaxats que durant la meva infantesa.
        Flaires de records perduts dins el temps, dins la meva memòria ; tal volta és l'únic que ens queda d'aquells instants i que de tant en tant, sens que nosaltres vulguem, ens embolcallen i ens omplen d'unes estranya melangia. No ens quedarà més remei que deixar-los de costat i seguir fent l'únic que saben fer els vianants : Caminar.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: