L'ermita misteriosa (re-actualització). I, si li plau, Akeron finishes it.

Un dia gris, plujós, trist, diríem, si no fos perquè ahir ens va tocar la quiniela. I no obstant, la mort del parent aquell de les Amèriques ens ha canviat la vida, al meu germà Dalmau i a mi. Imagineu: tres platges paradisíaques, dos milions de dòlars en efectiu, quatre molins de canya de sucre iuna immensa plantació amb prop de tres-cents treballadors allà per l'Uruguai. I mentre, escoltant l'herència, ací, plou; a bots i barrals. No es perquè em digui Alfred, però sento, malgrat el regalàs, un estrany fred...

(fins aquí Lo Reboli -o sia, rnbonet).


Hauríem de dir que la vida i la sort ens somriuen, car una i altra han d'anar de la mà perquè tot rutlli, és clar. La pluja abundosa potser ens ha fet aturar el ritme dins de la plantació. Però és per aquest canvi de ritme, o nul•la activitat que us puc fer cinc cèntims de la nostra fortuna. La que es pot malgastar i la bona astrugància. També és un fet remarcable que vinguin en parella: sempre ajuda a empènyer dies i a passar anys, entre plançons i quitxalla.

(fins aquí Míster D. -o sia, deòmises-)


Trons i llamps han acabat en abundància líquida celestial i quan la darrera gota ha caigut el testament enllestia dient: "Trobeu un ser de llum en un d'aquest espais que us regalo, algú honest que haurà de dur els dòlars a un indret molt espiritual. Aleshores obtindreu la GRAN I DEFINITIVA HERÈNCIA." Signat: besoncle Altramús.Tant en Dalmau, com jo mateix hem sentit una mena de ràbia. I ara...què?
Ens hem posat d'acord per començar per una de les platges idíl•liques: la de les Petxines Excelsior.

*Ignoren que una família que fa una feina tipus masoveria vegetal a la plantació també ha rebut un sobre. Plovia tropicalment i exòtica mentre el llegien. El senyor Altramús Fuenxiscla no els ha oblidat: els deixa una illeta prop d'una platja i mig milió de dòlars que, al seu torn, quan hagin enxampat un ser de llum, hauran de traslladar a l'ermita. Són la família Barrote Gu, formada pel pare i la mare i dues filles (Manfredo, Polita, Gustava i Gusta, que es porten just nou mesos i són adolescents terrissaires).

(fins aquí Mena)


El motiu d'aquesta elecció —després ho hem sabut— ha estat per la melangia que semblava sentir la tieta Adelaida per una sorra mai trepitjada i per un onatge jamai vist. L'Alzheimer n'ha tingut part de culpa, d'aquest record esbiaixat, i també el xiuxiueig a cau d'orella del seu fill Ataülf, que encara conserva el to bronze de la darrera capbussada en la Costa Blava. Després, a pilota passada, ens hem adonat que els seus ulls com taronges, sempre en entreveure un topless, el delataven com a voyeur professional.

(fins aquí d.)


Per més que el meu primer pensament, en percebre la tremenda beatitud de la petició final i de l’abatiment que em produí el terrible dilema de per on començar la recerca, va ser introspectivament “quin cabronàs ensuma-sotanes aquest Altramús, li poden donar ben bé per l’ullet amb una canya esquerdada (de les més molsudes de la plantació, després del seu premsat)”, aquesta energia negativa es transformà ràpidament, gràcies a l’erecció que em provocà el motiu real que ens havia dut a l’elecció geogràfica d’inici de la recerca... la meravellosa “fauna” que es torrava al sol en tan idíl•lic paratge. Veig que l’Ataülfet ha heretat el “bon ull de la família”, nissaga de discretíssims i calentorros “observadors de les exhuberàncies de la natura”.

-Serà difícil concentrar-se en aquest paratge- vaig dir a en Dalmau i a l’Ataülfet, que s’havia unit a la recerca. Cap dels dos em va contestar, ja absorts en no perdre detall...

(fins aquí Akeron)


I qui s'anava perdre detall, davant aquell espectacle d'ambrosia suculenta en forma d'odalisques dansaires? I a més, de franc! Sense cap despesa!
Callats com una tomba estàvem tots tres, amb els tres parells d' ulls divisant la carnosa llunyania. L'Ataülfet ataüllant amb ulls de mussol concupiscent l'abundós pitram-pitram d'una rossa exuberant -pensem que per mor d'un trauma mai no superada de quan era nadó, o potser per algun gen de reminiscència atàvica-; el Dalmau amb mirada de bat a bat, atenta, tot intentant comptabilitzar els pelets que mostrava per la part dretana de les diminutes calcetes aquella que més es movia; i jo, al temps que esguardava, ara les dansaires, ara els altres dos, renegant pel dolor de l'ull de poll al dit garrí de la cama esquerre.I vet aquí que, de sobte, em ve, mentre se m'infla la cacaua -ignorem exactament exactament la causa-, em ve a la memòria una ermita mig derruïda -abans mesquita, en temps antics-, l'estranya finestra d'ull de bou del cor, la imatge a sobre d'un crucificat, i la inscripció a sota en idioma estrany: “Ojo al Cristo, que es de plata”.

(fins aquí Lo Reboli)


Certament, l'animadversió per un llenguatge metec i la desplaença d'una herència tan desangelada —perquè, hem d'assenyalar que l'or o, nogensmenys, el platí, serien unes opcions amb més categoria—, ajuden la família a caure de genollons davant de la imatge de l'Araceli —santa o verge tant és, però el que queda clar és que fa una angúnia que espanta—. I és quan la tieta Adelaida treu de l'escot un rosari, que va ser furtat a l'Alcaloreta, la germana de llet que era filla de l'oncle valencià anomenat Alcalor. Les males llengües deien que era frígida i que havia quedat mig beneita gràcies a una feridura, que avui anomenaríem embòlia. La pregària que endega és d'una claredat que astora, i més d'un comença a sospitar que tot és un cuentu i que la vella bruixa els ha dut fins a l'ermita per altres raons més obscures. Potser vol acabar amb els hereus i les hereves i ha fet tractes amb el capellà d'aquest llogarret, potser alguna mala pècora li ha omplert el cap de pantomimes i vol fer-la testar, en darrera instància, en favor d'ella? I si el ser de llum fos un rètol de neó on treballa, tot exercint l'ofici més vell, aquesta barjaula, i no pas res de màgic? Tot això és pensat per en Dalmau, en un tres i no res, certament.

(fins aquí d.)


- Oh, pobresito man, pobrete! Oh, masaje do to him, do to him!
-Oh, sí, ipsofacto y lamerle body entero con nuestras santas bavitas, eh?

Aquestes veus, entre rogalloses i sensuals, sentia en Dalmau, que, sense cap motiu aparent ha caigut com fulminat (tal volta, potser, la visió contínua de tanta magnificència cadenciosa?).


-No, not! Stop, hijísimas, stop. He has the Amarilla Fiebre, no touch him, daughters!


I Manfredo Barrote Gu aparta les filles adolescents i generoses del cos estirat que va delirant lisèrgicament. Noies que, posseïdores de vista de falcó, l'han divisat des de l'illa just Altramús-Fuenxiscla heretada ubicada a pocs metres de la platja de les Petxines Excelsior (on germans i cosí havien encetat la recerca). "I si aquest desgraciat és l'ésser de llum?", no ha pogut evitar preguntar-se l'ex-jornaler tot i mirant-se'l analitzant quin mal gust de presència si així fóra. S'ha girat vers els rostres preocupats de Alfred i Ataülf (s'ignora si patint pel patidor o per la minsa possibilitat de lligar amb les ponzelles amb el pare i la mare tota-l'estona-presents) que xarrupaven sopa bullint d'alga yellowless, antídot que la Polita Barrote ha preparat intuïtivament (sap escoltar veus interiors sàvies) ben amatent i alhora atenta a clissar el ser de llum on fos i com fos...

(fins aquí Mena)

No puc deixar de preguntar-me què collons hi faig aquí.


Jo, l’Alfred, un erudit tastador de cerveses d’alta fermentació; erudit reconegut mundialment en llengües mortes i, paradoxalment, titulat per la universitat d’Oxford i Eating en tècniques orals terapèutiques (per a gaudi femení i d’un servidor), perdut en una remota platja caribenya d’exorbitant bellesa natural, curulla de natives que l’irracional de la meva ment irracional m’encadena a no poder fer més que seguir amb la mirada, intentant iniciar una cerca que ens ha de solucionar la vida, a mi, al meu germà, pel que sembla, a aquesta família de masovers i a la meitat de la nissaga Altramús-Fuenxiscla que queda en vida, una cerca que ja ens té encallats abans de començar. Després que en Dalmau caigués al terra, suant i xerrant, embarbussat, amb paraules inconnexes “metec...”, “trempera...”, “nogensmenys...”, “ensuma-sotanes...” i després de veure com ràpidament el seu deliri es transformava en un son profund i tranquil després que la família de masovers aparegués de qui sap on, i la sàvia Polita li donés el brou guaridor, ens vam asseure tots a conversar. Per la meva sorpresa vam descobrir que en realitat estàvem tots a la mateixa cerca, que el beat besoncle els havia inclòs a l’herència. L’Ataülfet va renegar "Com es pot entendre que haguem de compartir l’herència de família amb uns treballadors de tant baixa condició?"


(fins aquí Akeron)



I com nosaltres, d'heràldica nissaga -camp de guls i a sobre lleó rampant daurat- ens rebaixarem a la mísera plebe?- continuà emprenyat l'Ataülfet.

Emperò la Polita, que a més a més de preparar sopes d'alga guaridora, era versada en arts nigromàntiques i de vegades podia endevinar el pensament mirant de fit a fit, el calà de seguida. Fent-se la llonguis, demanà amb veu capciosa, al temps que mostrava un entecuix d'allò més temptador:

-Seria tan amable vuesa mercè d'explicar-nos com és l'escut familiar? L'he vist allà a la paret de l'ermita, però no recorde bé. Com que està mig borrat...

Una vegada escoltada la descripció que el voyeur va fer-li amb ets i uts de tots dos elements de l'escut pairal, la nostra Polita contraatacà:

- Mire vuesa mercè...! Jo no sóc qui per donar-li lliçons a vuesa mercè, que no he anat pas a la Sorbona... He deprés a la universitat de la vida -i perdone vuesa mercè el lloc comú-. Pot consultar a qualsevol enciclopèdia, per informar-se, si no ho sap, vosté que ha anat a Oxford, del significat de GUL com fons del seu..... escut nobiliari! Sang, sacrificis! Sacrificis i sang dels esclaus, dels treballadors de les finques i possessions del “tramús” avantpassat...

Aquests mots van travessar el cor d'en Dalmau, encara semiinsconscient, que estava com mig aquí mig 'allà'.

(fins aquí lo Reboli)

—Però el lleó trempat... vull dir rampant és alguna cosa que haguem de saber? —preguntà en Dalmau.

—Bé, doncs hauríem de dir que la vena sabànica o de safaris a tort i a dret ve de lluny, i un cosí molt proper, d'aquells que solen repudiar la família veritable, tenia la dèria pels elefants. No pas per l'ivori, però, sinó per les faldilles. Que una cosa duu l'altra, sembla ser... I si parlem d'un net seu, que té facilitat per disparar-se al peu, aquí deixaríem el debat. Perquè hi ha gat amagat o un cor que es desfibri bonament.
—Tieta Adelaida, no l'acabo d'entendre. A més a més, vostè feia anys i panys que no emetia ni un sol so. Miracle!

(fins aquí d.)

Estimava tant la tieta que li semblava estar-hi parlant. Però l'Adelaida, a la residència on era a la quinta forca, no podia desaferrar-se de l'abraçada letal de la malaltia que la tenia amb la mirada perduda i la manca de veu i record i àdhuc emocions. Dalmau necessitava que aquella dona anciana estimada es reviscolés i la feia protagonista de qualsevol conversa en els seus calaixos mentals ara post-víctimes de la Amarilla Fiebre, que no ajudava gens ni mica. Va caldre una segona ració de yellowless. Dalmau va entrar en un son pregon i llavors...va veure el ser de llum!!! En el seu son el guiava i va viatjar: va ser transportat a les dues platges que faltaven: la dita de les Purgues Murgues (ple de gent fastiguejada de defecar i on cap pista es mostrava ...o seria un cagarret en forma de cigarret? No, no pas) i l'anomenada Astre Sèneca en honor a un gran pensador (allà sí: hi havia una relíquia, un floc de cabells del traspassat filòsof i que significava que 'se ne cas fas de la pista, res a fer' i Dalmau va agafar-la i va sentir, via onírica, una textura inefable que irradiava una energia que els que l'estaven mirant -germà, cosí i exjornalers- van sentir que els atreia i portava cap aquella dimensió, també). Mercès a l'efecte atracció dels cabells màgics es trobaven l'Albert, l'Ataülf, en Manfredo, la Polita, la Gustava i la Gusta en aquell indret de llums efervescents, de glamour de l'ànima. La Polita plorava d'alegria i se li van mullar les calces. Les filles, que sempre duien fang en una butxaca, van fer-n'hi unes de ceràmica i l'ésser de llum, que era una projecció holística de la part positiva del difunt Altramús Fuenxiscla, en veure-ho va posar-se a RIURE pels descosits. No podia parar. I reia tan i tan fort que aquell món es va trencar i va fer un pet com una gla i tots van descendre entre obagues i solanes fins a dalt d'un turó on, erecta i amb una campana fent-li de cervell, l'ermita els esperava.

- Hijitas, you killed really you yes killed Altramús, he not dead well dead, now yes. He va morir rient. La mort definitiva. The best muertecita!

Manfredo s'eixugava mocs d'agraïment que penjaven com candeles per posar a l'altar. La seva dona i filles eren unes crack i ell era en Barrote.

Les dues adolescents, orgulloses de la seva gesta, saltaven, saltaven, saltaven... i els mascles no podien deixar de mirar com se'ls bellugaven les rodoneses. Ataülf , emperò, va anar més lluny: se'ls va apropar i va pessigar-los els glutis. Elles van reaccionar fotent-li alhora una santa, catòlica i barrote-guónica bofetada, cosa que va ser utilíssima. Ataülf va tornar-se la seva antítesi: va agenollar-se i va orar. Després va deixar-los a tots per emprendre un camí de perdó i càstig rebotint per espais de misericòrdia.

Llevat de Dalmau, la resta van entrar al temple. No hi havia porta. A dins, el gran Crist de plata duia bolquers.

I jo, l'Albert, vaig saber que si els els treiem veuríem una gran cosa. I que l'herència definitiva es manifestaria. I que el meu relat acabaria i podria gaudir del que se'ns oferís en...pau?

(fins aquí Mena i prego -fora d'ermita i dins d'ermita- a Akeron que acabi i ens sorprengui). :)