Detall intervenció

Land of Hope and Dreams

Intervenció de: Rosalita | 05-07-2008


La Mar desperta de la capcinadeta, amb el braç recolzat a l'ampit de la finestra, i la mà aguantant-li el front. Manté els ulls clucs i li venen a la ment un reguitzell de dubtes. És mitjanit passada, i el moviment del tren la tranquil.litza, li recorda que el món no deixa de girar, per més que ella es trobi en aquell atzucac. "Res s'atura, sempre hi ha una sortida", pensa.

La Mar és una dona impulsiva i alhora intel.ligent. La mena de persona capaç de prendre decisions importants calculades amb el cap fred, i tanmateix decidir-se ràpidament, sense mirar mai enrera. Sempre ha estat una solitària, però ara enyora la companyia, garlar amb algú despreocupadament. Què li diria la seva amiga Z? Ella que és tan primmirada en les qüestions fiscals... Segur que es posaria les mans al cap: "Que has fet què?!" Malgrat l'ofuscació la Mar somriu. Recorda les nits en què s'explicaven anècdotes professionals, reien amb una Heineken a la mà i jugaven a somniar en grandeses.

Han passat vora cinc anys des que li van oferir aquella feina llaminera d'alta direcció, per la que qualsevol financer ambiciós s'hauria llepat els bigotis. I després la gran oportunitat d'apoderar-se d'una quantitat ingent de diners, era tan senzill! Llàstima d'aquell auditor que va voler anar més enllà del seu llindar habitual. Llàstima de l'inspector fiscal, amb la seva calculadora i els seus comentaris amb terminació "delito fiscal imputable". I finalment, llàstima que no els hagués pogut persuadir d'acceptar una part del pastís...

Ara el pastís se l'endú ella sola, diners que li permetrien comprar un nou futur fet a mida. Una bossa amb quatre drapets que havia atinat a agafar a corre cuita i el disc dur extern amb tota la informació era l'únic equipatge que havia pujat al tren rumb al Sud.
Una llàgrima li rellisca per la galta, i la recull amb la llengua. Li ve al cap una cançó del Boss que pensa que potser algun dia escriurà en una postal ... "Vine a buscar-me a la Terra de l'Esperança i els Somnis..."


Respostes

  • Tren de mitjanit
    XvI | 05/07/2008 a les 02:55

    El mòbil vibrava desesperadament. Va deixar-lo sonar mentre encenia una cigarreta. Després, assegut al llit veia les vuit trucades perdudes de la Sònia. Finalment, va tornar la trucada.
    -Per fi!
    -Hola.
    -On ets?
    -A Galícia.
    -A Galícia? Què coi hi fots allà?
    -Mira. He agafat un tren, després un altre…
    -Així com així? Estàs bé?
    -Sí.
    -Segur? Què hi fas a Galícia?
    -Hi venia de petit amb els pares…
    -Per què no esperaves al cap de setmana? Hauríem vingut junts.
    -Mira…
    -I on ets?
    -A un hostal. Senzillet, a prop de l'estació. No he estat primmirat, volia recordar vells temps.
    -Estàs bé? Segur?
    -Sí.
    -Podries haver esperat el cap de setmana, no?
    -Mira, m'ha fotut de mala llet allò del trasllat.
    -Són uns cabrons! Com te'l poden denegar?
    -No hi ha un reguitzell de Guàrdies Civils disposats a treballar a Euskadi.
    -Però, a d'altres els l'han concedit.
    -Sí, però ja tinc l'alta psiquiàtrica. Ja no tenen pressa. Diuen que aviat…
    -Cabrons!
    -Mira…
    -Escolta. Podries anar a un altre metge. Potser… Estàs bé? Segur?
    -Sí.
    -Fins quan t'hi estaràs? vinc?
    -No sé fins quan.
    -Podria venir divendres. Hi ha trens de nit?
    -Igual marxo abans. Et faré un truc.
    -Has trucat la mare? Estava amoïnada.
    -Demà.
    -Truca-la , vols?
    -Sí… Sònia, penjo, he quedat amb uns amics de fa anys per garlar.
    -Has quedat?
    -Sí. Demà et truco.
    -Sí, després que t'hagi trucat jo quinze vegades.
    -T'anava a trucar. Era a la dutxa.
    -Truca'm demà.
    -Promès.
    -Ta mare pateix, truca-la.
    -Demà us truco.
    -Bona nit, vida.
    -Fins demà.
    -Petons!
    La nit era agradable, convidava a passejar. Va deixar-se dur pels records fins a l'estació. De joves, prenien el tren de mitjanit d'amagat i se n'anaven d'aventura. L'endemà, tocava dissimular la ressaca.
    Encengué una cigarreta mentre recorria l'andana buida, recordant aquell riure nerviós de les diversions clandestines i desitjant que aquell tren, que els duia a un món sense normes, seguís existint. Va mirar l'hora, sabent que era en un atzucac, que l'alegria ingènua i juvenil no tornaria.
    Quan va arribar, va deixar que s'acostés prou abans de llançar-se a la via.

  • Land of Hope and Dreams
    Rosalita | 05/07/2008 a les 20:35

    La Mar desperta de la capcinadeta, amb el braç recolzat a l'ampit de la finestra, i la mà aguantant-li el front. Manté els ulls clucs i li venen a la ment un reguitzell de dubtes. És mitjanit passada, i el moviment del tren la tranquil.litza, li recorda que el món no deixa de girar, per més que ella es trobi en aquell atzucac. "Res s'atura, sempre hi ha una sortida", pensa.

    La Mar és una dona impulsiva i alhora intel.ligent. La mena de persona capaç de prendre decisions importants calculades amb el cap fred, i tanmateix decidir-se ràpidament, sense mirar mai enrera. Sempre ha estat una solitària, però ara enyora la companyia, garlar amb algú despreocupadament. Què li diria la seva amiga Z? Ella que és tan primmirada en les qüestions fiscals... Segur que es posaria les mans al cap: "Que has fet què?!" Malgrat l'ofuscació la Mar somriu. Recorda les nits en què s'explicaven anècdotes professionals, reien amb una Heineken a la mà i jugaven a somniar en grandeses.

    Han passat vora cinc anys des que li van oferir aquella feina llaminera d'alta direcció, per la que qualsevol financer ambiciós s'hauria llepat els bigotis. I després la gran oportunitat d'apoderar-se d'una quantitat ingent de diners, era tan senzill! Llàstima d'aquell auditor que va voler anar més enllà del seu llindar habitual. Llàstima de l'inspector fiscal, amb la seva calculadora i els seus comentaris amb terminació "delito fiscal imputable". I finalment, llàstima que no els hagués pogut persuadir d'acceptar una part del pastís...

    Ara el pastís se l'endú ella sola, diners que li permetrien comprar un nou futur fet a mida. Una bossa amb quatre drapets que havia atinat a agafar a corre cuita i el disc dur extern amb tota la informació era l'únic equipatge que havia pujat al tren rumb al Sud.
    Una llàgrima li rellisca per la galta, i la recull amb la llengua. Li ve al cap una cançó del Boss que pensa que potser algun dia escriurà en una postal ... "Vine a buscar-me a la Terra de l'Esperança i els Somnis..."
  • mtjnit 0005
    foster | 06/07/2008 a les 17:08

    mtjnit 0005

    En Christian rellegeix el sms mentre el tren deixa enrere l'estació amb unes andanes completament buides.
    Torna a mirar el mòbil i l'apaga. El desa a la butxaca i s'abandona al paisatge que vola davant els seu ulls: cases, blocs d'edificis, barris sencers plens de gent i vides, persones anònimes que per a ell seguiran sent-ho per sempre. Com ell per a elles, només un altre tren que passa carregat de destins inconeguts. Se sent trist i decebut en aquest fugir, ara sense sentit? No ho podria dir, potser s'ho temia i esperava quan s'havia acomiadat amb un murmuri: "t'esperaré, però si no véns, marxaré igualment". Potser, en el fons, és l'única solució per sortir de l'atzucac d'una relació diferent i sense a penes possibilitats reals d'èxit.
    El soroll de la porta del compartiment el retorna de l'ensomni. El revisor, un tipus gras i de gest primmirat, observa amb estranyesa el dos bitllets grapats que en Christian treu de la bossa d'entre un reguitzell de mapes de ciutats. Ell s'espera algun comentari però l'home va per feina, el seu tarannà no és el de garlar amb els passatgers.
    Al cap d'una llarga estona sumit en un no res absurd, decideix per fi deixar-ho estar, oblidar-la, guardar definitivament el seu record en suau i bonic cotó fluix i seguir endavant, un pas rere l'altre. Decideix fer ús del seu instint de supervivent i pensar en positiu, preparant mentalment un pla atapeït i alegre per als pròxims dies, els que havien de ser de màxima felicitat amb l'inici d'un futur amb Maria, i que ara seran els de la separació definitiva, de l'adéu irreversible.
    Pensa en París, Roma, en com de bé s'ho haurien passat, i llavors un reflex el fa buscar el mòbil. L'engega amb ansietat i, en veure l'avís d'un nou missatge, el cor li fa un salt.
    -U sento u sento xro esperam a lio. vinc! prxim tren surt a mtjnit 0005 testimo mua.

    En Christian rellegeix el sms mentre el tren creua pobles sense nom. Ara, un somriure esperançat li il.lumina el rostre reflectit al vidre del vagó.

  • Impacte
    deòmises | 07/07/2008 a les 10:42

    El gos borda. Mou la cua i treu la llengua. Els dos guàrdies s'acosten amb les llanternes enceses i inspeccionen el lloc que indica el musell de l'animal. Una mà i, a poca distància d'ella, una aliança. Només la mort ens separarà. 10-07-1972. Fins al moment no hi ha cap més manera de poder identificar el cos que ha fet aturar el tren nocturn cap a Sevilla. Un dels policies introdueix les troballes dins d'una bossa de plàstic mentre prega que apareguin més proves perquè la investigació no sigui àrdua. Sap com és el caporal, un superior massa primmirat amb què dirà la gent. La gent garla massa i sense tenir indicis. Aquesta frase és el puntal del seu pensament i l'excusa perfecta per a exigir el reguitzell més ampli de proves que doni una conclusió irrefutable en la investigació.

    Més enllà, el Talgo de mitjanit està completament aturat des del moment en què ha rebut l'impacte d'un cos que era un home de mitjana edat, segons el conductor del comboi. La seva obligació és complir els horaris però aquest és un fet extraordinari que anul·la tota regla. La companyia ja indemnitzarà a qui hagi d'indemnitzar o facilitarà mitjans de transport alternatius als passatgers. Aquestes cavil·lacions passegen dins del seu cap quan l'Angèlica, una de les hostesses, li allarga un got de cafè ben calent que el refarà de l'ensurt. El glop a la petaca n'augmentarà l'efecte.

    Amb una manta a les espatlles, la dona abandona l'ambulància. Només té una petita contusió al front, senyora, ha dit l'infermer amb amabilitat abans de deixar-la marxar. Una petita contusió que és un gran daltabaix en el seu cas. Aquest imprevist la retorna al seu atzucac personal de derrotes, que pretenia oblidar gràcies a aquell Talgo. Per començar una nova vida lluny de les falses promeses d'un marit que sempre l'ha humiliada i volguda de forma malaltissa, des de la nit de noces.

    -M'has hagut d'obligar a recordar-te fins al darrer dia, cabró -mussita tot llegint la frase de l'aliança que enterrava dins de la bossa: Només la mort ens separarà. 10-07-1972; plora.

  • Suor
    boigboig | 07/07/2008 a les 17:55

    És gairebé mitjanit. El ferrocarril va atravessant un paisatge fosc on s'entreveu la llum perduda d'una casa. De tant en tant passa rabent un reguitzell de fanals encesos, i poca cosa més.

    Al vagò som només cinc persones, cadascuna asseguda en un racó diferent, cadascuna sumida en els seus pensaments, en silenci.

    Tots menys ell: dret, caminant amunt i avall com una pantera a la gàbia, va donant coces a les portes mentre garla sense parar pel telefon mòbil: que si l'última disco on ha anat, que si es vol tirar a no sé qui, que si s'ha comprat un Ipod que "mola un güevo". L'ignorem. Que podem fer, sinó?

    De cop, sense solta ni volta, etziba una puntada de peu a la cara de la noia que hi ha just a la meva esquerra, mentre diu alguna cosa sobre les "sudacas", i que se'n torni al seu país.

    Jo ho veig de refilò i no n'estic segur del que ha passat. De fet, em sembla que ni jo mateix m'ho vull creure.

    Però ell hi torna, aquest cop amb els punys, mentre li diu que la matarà per "puta immigrant". I jo no sé que fer. Miro al meu voltant i els altres tres dissimulen.

    Em sento en un atzucac: m'hi he d'enfrontar, jo que sempre he rebutjat la violència? M'arrisco a rebre una pallissa davant la impunitat dels altres?

    Em suen les mans. Em sua el cap. Em suen les idees.

    Arriba una estació i ell baixa. M'acosto a la noia, suant de por. Li pregunto si està bé i m'ofereixo a ajudar-la a denunciar-lo.

    Dos dies més tard, després que tothom vegi les imatges a la televisió, em sento acusat de covard, de primmirat, de merda-seca. Les grans cadenes mediàtiques m'ataquen més a mi que al agressor, que passa a ser un més dels famosets, entre el de la ioia i la legionaria.

    I al final entenc el perquè: és per la meva suor.

    La meva suor de puto immigrant xilè.


    Boig!
    • RE: Testimoni protegit
      Josep Bonnín Segura | 08/07/2008 a les 10:23

      Assegut en un banc de l'andana mir de reguitzell les ombres de les branques dels àlbers que juguen en un ball suau , marcant les seves siluetes a contrallum de la lluna plena.
      No em trob aquí per contemplar l'estació. Esper un tren i ara no em trob a cap atzucac com abans. Bé, tota la meva vida me l'he passada esperant trens i perdent-los. Aquesta vegada no. He estat massa primmirat a l'hora de prendre decisions importants que modifiquessin la meva vida. Avui tinc clar el que vull fer i m'és ben igual cap a on anar. El que si sé que faré serà partir. Un nou lloc, una nova vida, una nova identitat...
      Quan les coses s'emboliquen i et tornes un estel en mans dels vents de l'atzar, sembla que la teva voluntat no t'obeeix. Et deixes portar sense oferir resistència.
      Per què aquell vespre se m'havia d'ocórrer agafar aquell altre tren de mitja nit per anar a veure-la?. Per què vaig veure per la finestra de l'apartament aquella ma sinistra que l'apunyalava?. Per què vaig restar amagat fins que el vaig veure sortir, sense esser capaç d'entrar a la casa?.
      Jo, l'únic testimoni d'un ajustament de comptes. Jo, testimoni protegit que ha d'abandonar d'amagat la ciutat on ha viscut tota la vida. I ella, un record furtat.
      Sent el sotraguejar del tren que comença a enfilar les vies. Les finestretes mostren una llum groguenca i malaltissa. No hi ha ningú a dins. Millor , no tinc ganes de garlar amb ningú aquesta nit. És massa meva.
      S'ha aturat. Gir els ulls cap a la ciutat, a la vella ciutat on el campanar de l'església despunta per sobre els altres edificis, en una mena d'acomiad sentit.
      Puj l'escaló que em du a la porta del compartiment del tren. Tinc una sensació d'inquietud. Tot sembla massa tranquil.
      He fet bé en netejar-me les mans sollades de sang en el bany de l'estació, pens. Mentre el tren ja ha començat el seu camí.

      • RE: RE: Testimoni protegit (aquest és el vàlid)
        Josep Bonnín Segura | 08/07/2008 a les 10:44

        Assegut en un banc de l'andana mir de coa d'ull , el reguitzell d'ombres de les branques dels àlbers que juguen en un ball suau , marcant les seves siluetes a contrallum de la lluna plena.
        No em trob aquí per contemplar l'estació. Esper un tren i ara no em trob a cap atzucac com abans. Bé, tota la meva vida me l'he passada esperant trens i perdent-los. Aquesta vegada no. He estat massa primmirat a l'hora de prendre decisions importants que modifiquessin la meva vida. Avui tinc clar el que vull fer i m'és ben igual cap a on anar. El que si sé que faré serà partir. Un nou lloc, una nova vida, una nova identitat...
        Quan les coses s'emboliquen i et tornes un estel en mans dels vents de l'atzar, sembla que la teva voluntat no t'obeeix. Et deixes portar sense oferir resistència.
        Per què aquell vespre se m'havia d'ocórrer agafar aquell altre tren de mitja nit per anar a veure-la?. Per què vaig veure per la finestra de l'apartament aquella ma sinistra que l'apunyalava?. Per què vaig restar amagat fins que el vaig veure sortir, sense esser capaç d'entrar a la casa?.
        Jo, l'únic testimoni d'un ajustament de comptes. Jo, testimoni protegit que ha d'abandonar d'amagat la ciutat on ha viscut tota la vida. I ella, un record furtat.
        Sent el sotraguejar del tren que comença a enfilar les vies. Les finestretes mostren una llum groguenca i malaltissa. No hi ha ningú a dins. Millor , no tinc ganes de garlar amb ningú aquesta nit. És massa meva.
        S'ha aturat. Gir els ulls cap a la ciutat, a la vella ciutat on el campanar de l'església despunta per sobre els altres edificis, en una mena d'acomiad sentit.
        Puj l'escaló que em du a la porta del compartiment del tren. Tinc una sensació d'inquietud. Tot sembla massa tranquil.
        He fet bé en netejar-me les mans sollades de sang en el bany de l'estació, pens. Mentre el tren ja ha començat el seu camí.


      • RE: RE: Testimoni protegit (aquest és el vàlid)
        Josep Bonnín Segura | 08/07/2008 a les 10:44

        Assegut en un banc de l'andana mir de coa d'ull , el reguitzell d'ombres de les branques dels àlbers que juguen en un ball suau , marcant les seves siluetes a contrallum de la lluna plena.
        No em trob aquí per contemplar l'estació. Esper un tren i ara no em trob a cap atzucac com abans. Bé, tota la meva vida me l'he passada esperant trens i perdent-los. Aquesta vegada no. He estat massa primmirat a l'hora de prendre decisions importants que modifiquessin la meva vida. Avui tinc clar el que vull fer i m'és ben igual cap a on anar. El que si sé que faré serà partir. Un nou lloc, una nova vida, una nova identitat...
        Quan les coses s'emboliquen i et tornes un estel en mans dels vents de l'atzar, sembla que la teva voluntat no t'obeeix. Et deixes portar sense oferir resistència.
        Per què aquell vespre se m'havia d'ocórrer agafar aquell altre tren de mitja nit per anar a veure-la?. Per què vaig veure per la finestra de l'apartament aquella ma sinistra que l'apunyalava?. Per què vaig restar amagat fins que el vaig veure sortir, sense esser capaç d'entrar a la casa?.
        Jo, l'únic testimoni d'un ajustament de comptes. Jo, testimoni protegit que ha d'abandonar d'amagat la ciutat on ha viscut tota la vida. I ella, un record furtat.
        Sent el sotraguejar del tren que comença a enfilar les vies. Les finestretes mostren una llum groguenca i malaltissa. No hi ha ningú a dins. Millor , no tinc ganes de garlar amb ningú aquesta nit. És massa meva.
        S'ha aturat. Gir els ulls cap a la ciutat, a la vella ciutat on el campanar de l'església despunta per sobre els altres edificis, en una mena d'acomiad sentit.
        Puj l'escaló que em du a la porta del compartiment del tren. Tinc una sensació d'inquietud. Tot sembla massa tranquil.
        He fet bé en netejar-me les mans sollades de sang en el bany de l'estació, pens. Mentre el tren ja ha començat el seu camí.


      • RE: RE: Testimoni protegit (aquest és el vàlid)
        Josep Bonnín Segura | 08/07/2008 a les 10:44

        Assegut en un banc de l'andana mir de coa d'ull , el reguitzell d'ombres de les branques dels àlbers que juguen en un ball suau , marcant les seves siluetes a contrallum de la lluna plena.
        No em trob aquí per contemplar l'estació. Esper un tren i ara no em trob a cap atzucac com abans. Bé, tota la meva vida me l'he passada esperant trens i perdent-los. Aquesta vegada no. He estat massa primmirat a l'hora de prendre decisions importants que modifiquessin la meva vida. Avui tinc clar el que vull fer i m'és ben igual cap a on anar. El que si sé que faré serà partir. Un nou lloc, una nova vida, una nova identitat...
        Quan les coses s'emboliquen i et tornes un estel en mans dels vents de l'atzar, sembla que la teva voluntat no t'obeeix. Et deixes portar sense oferir resistència.
        Per què aquell vespre se m'havia d'ocórrer agafar aquell altre tren de mitja nit per anar a veure-la?. Per què vaig veure per la finestra de l'apartament aquella ma sinistra que l'apunyalava?. Per què vaig restar amagat fins que el vaig veure sortir, sense esser capaç d'entrar a la casa?.
        Jo, l'únic testimoni d'un ajustament de comptes. Jo, testimoni protegit que ha d'abandonar d'amagat la ciutat on ha viscut tota la vida. I ella, un record furtat.
        Sent el sotraguejar del tren que comença a enfilar les vies. Les finestretes mostren una llum groguenca i malaltissa. No hi ha ningú a dins. Millor , no tinc ganes de garlar amb ningú aquesta nit. És massa meva.
        S'ha aturat. Gir els ulls cap a la ciutat, a la vella ciutat on el campanar de l'església despunta per sobre els altres edificis, en una mena d'acomiad sentit.
        Puj l'escaló que em du a la porta del compartiment del tren. Tinc una sensació d'inquietud. Tot sembla massa tranquil.
        He fet bé en netejar-me les mans sollades de sang en el bany de l'estació, pens. Mentre el tren ja ha començat el seu camí.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: