La nostre cançó

Per què el meu cor se sent tant malament?
Portes obertes.


Tinc mil preguntes que em corquen la ment,
que a tothom molesten.
El món cau en picat sota els meus peus,
fora del planeta.

L'amor s'acosta fugisserament,
tothom em detesta.
Soledat, contaminació i guerres,
i tothom de festa.

Passo caminant enmig de la gent,
ningú em contesta.
Voldria volar i anar-me'n al cel,
i oblidar la resta.


Per què el meu cor se sent tant malament?
Portes obertes.

Encara que passin els anys
que els nostres cabells perdin el color
i el rostre ens quedi marcat per les arrugues.

Cada cop que senti aquesta cançó
no podré evitar reviure aquella primera cita
a dalt del terrat de casa meva, sota els estels
les llums de la ciutat fent-nos de fanalets
la taula preparada fins l'últim detall
tovalles de quadros blancs i vermells
dues espelmes juganeres projectant ombres
fent més fàcil l'acostament.

Encara puc sentir el dringar de les copes de cava
el pessigolleig de les bombolles
el so del teu somriure
i el ressò de fons d'aquesta musica
mentre ens fèiem el primer peto.

Encara que passin els anys
mai oblidaré aquell moment on el temps es va aturar
i vaig tastar per primer cop el sabor de l'amor.

Som fidels al desencís
d'homes i dones que
transiten en silenci,

per l'estora de l'avui
i de l'ara; indiferents
als dolors heretats

d'avantpassats que
varen existir un instant
en un temps antic,

que ara ens retorna
amb la força que
imposa la memòria,

en un cercle d'amor
indeturable.

Només perquè hi eres tu tot era una gruta fresca,
amb el teu suau somriure i les tendríssimes mans.
Amb la força masculina que a tot arreu respirava
i expandies en aroma com un cafè mòlt, torrat.

Voltàvem junts, de la mà, per la teva Roma clara,
país de sud, humaníssim, el final d'aquell estiu.
I com sempre, t'oferies, elegant, plaent, bellíssim,
i semblava que a la terra ens moguéssim levitant.

I buscàvem la penombra ben endins de cada casa,
i allà, íntims, ens vessàvem com suaus tiges de tendror.
I el teu cos, que tant volia, era home en fondària,
i res més no hi cabia, i tot el que era ens bastava.

En els llargs anys que han passat, allà al lluny, sense tenir-te,
només he sentit la gruta on tu i jo ens seguim amant.
I la cremor del teu llavi, i l'encesa de la flama
com un estendard continu que el vent segueix onejant.

Un cavall. He vist un cavall al prat de la tristesa. Cavalcava veloç i, ensems, feixugament. Esclau d'una presó de vida, ha deixat la calma per a enarborar les banderes de la rebel·lia. On fuig? Per què no torna a la plàcida pastura de la joia? L'alba no tornarà mai més, i el tro, lliure de l'encís del llampec, ha desfet la seva veu en l'horitzó estèril de l'esperança.

Un cavall. Boscos o espesses selves l'envolten, curulles de melangia. On són els tranquils rius de l'enyorança, convertits ara en torrents de desesperança? S'han fos en els àmbits de l'oblit, i el cavall novament ha d'oblidar, el més dur dels exercicis.

Un cavall. He vist un cavall, potser melangiós, al prat de la meva tristesa. He descobert que era el meu cor, que se sent tan malaltís.

Per què sento tan mal de cor
Quan les teves paraules fereixen
Tots els racons del meu cos,
Quan no tens cap més motiu
Per a estimar-me?

Per què em bull la sang als polsos
I el batec és una queixa deixada
A l'aire de tota desesperança,
Quan respiro l'ofec de no ser
Abraçat pel teu amor?

Per què sento tan mal de cor
Quan ja no tinc mots que em fereixin,
Quan el silenci és quietud
I ploro llàgrimes àcides demanant
La teva crueltat, malgrat tot?