Ja ha estat tret tot el suc possible...

El Sr. Moon ha escrit les seves als 89 anys, i són plenes de detalls i reflexions interessants. Però s'entén que no tothom pot arribar a aquestes edats en tan bones condicions…

A veure si puc trobar algun fragment com a mostra:


"tothom al poble estava ocupat preparant pastissos d'arròs per a les festes d'any nou. Però hi havia una família veïna tan pobre que no tenien res per menjar. No podia apartar de mi el record de les seves cares. Estava tan preocupat i tan inquiet que donava voltes i voltes per casa sense saber què fer, fins que finalment vaig agafar un sac de vuit quilos d'arròs i vaig sortir corrents. Tenia tanta pressa per treure l'arròs de casa que ni tan sols el vaig lligar amb cordill per tancar-lo. Vaig carregar-me el sac a l'espatlla i me’n vaig anar corrent amunt per un camí costerut durant uns vuit quilòmetres, fins a la casa dels veïns. M’emocionava pensar el bo que seria donar-los prou provisions perquè poguessin menjar tant com vulguessin"

o també:

"Quan decideixo fer alguna cosa, he de posar-ho en pràctica immediatament, en cas contrari, no puc dormir. Quan era petit, de vegades se m'acudia una idea durant la nit, però em veia obligat a esperar fins al matí següent per posar-la en pràctica. Llavors passava la nit en blanc, furgant a la paret per passar l'estona. Em passava tan sovint que gairebé vaig acabar foradant la paret, mentre la pols que queia s'amuntegava al terra. Tampoc podia dormir si havia estat tractat injustament durant el dia. En aquests casos m'alçava enmig de la nit, anava a casa del culpable, el cridava i el desafiava a lluitar. Estic segur que per als meus pares ha d'haver estat molt difícil criar un fill com jo."

Capítol 1 del llibre Una vida consagrada a la Paz, les memòries del Rev. Dr. Moon, Sun Myung

Bona nit,

q

M'han encantat, Quim, els dos textos. Fan pensar. El primer, per l'amor i la cura pels altres, Ho trobo admirable, de debò. El segon, ja veig el nen petit neguitós perquè té una idea i cal esperar. ESPERAR. Aprendre a esperar? Un nen? És difícil l'art de la paciència i la serenitat, i més en una criatura. Jo encara estic força així (a veure si vaig restant tant per cent d'una cosa i sumant tant per cent de les altres, hehehe!). Pel que fa a l'haver estat tractat injustament, i tant que cal anar a desafiar, pobre nen! Ja que no havia d'esperar per les idees, almenys que pugués compensar-ho amb quatre crits o ves a saber què.
A tots els pares els costa criar els fills, però, no només als del capellà Lluna, si em permets, i amb un somriure, catalanitzar-ho un xic, Iong.

Mena que troba bona idea furgar la paret.

volia dir que sí, que havia d'esperar per les idees!