Detall intervenció

Habitació amb vistes

Intervenció de: Ultra Violet | 05-10-2009


Habitació amb vistes

Veig el cel aquí, a tocar de la mà.
L'ala d'un colom blanc em duu a
una altra infantesa. No somnio
que somnio. Tot és real. Noto
que perdo peu
i aixeco el vol. Seré el que arribi a ser
en l'últim firmament. Tot és blanc,
el mar que penja de les teulades de núvols
blancs. (...)
Mural, MAHMOUD DARWISH


Ha passat la tarda a la platja de la Mar Bella, arraulit sota una manta esparracada que ha trobat a la sorra. Entre dos foscants, acluca els ulls a estones curtes; aquell espectacle insòlit, el vaivé musical, continu, un vent dolç i el cel obert al pensaments l'acullen en el si d'un univers desconegut. No s'adorm, desconeix fins quan podrà contemplar aquest paisatge que ja ha fet seu.

Aterra a l'aeroport de Barcelona amb dos compatriotes més. Els ve a rebre en Murad, el monitor d'una organització de cooperació internacional. Els seus companys caminen amb crosses, els hi manca una cama. Mahmoud va en cadira de rodes, a ell li manquen les dues. Dues cames que li van saltar pels aires quan travessava el carrer de casa seva, a Jabaa, un poblet terra endins de Palestina. Un atac per sorpresa, van dir, en un dia lluminós quan el sol estavellava les pedres. Murad els ha explicat que romandran a Barcelona dos mesos, el temps suficient perquè els facin les pròtesis a mida, i tornin a caminar. Són molt joves, tres barbamecs que fan gresca, bromegen sobre les sabates que lluiran en uns peus inanimats de metall. Només porten unes bosses de mà que els hi han proporcionat amb la roba i estris necessaris per l'estada en l'hospital. En sortir de l'aeroport pugen a un taxi que els farà un petit recorregut per la ciutat abans de deixar a cadascú en un hospital distint, com així es va acordar. Els tres nois seuen junts al darrere amb les finestretes obertes, l'aire càlid en els seus rostres els esparpella de la lassitud pel llarg viatge. És un matí límpid de diumenge d'una tardor primerenca, quan el blau del cel i la verdor dels arbres s'aferren a un estiu que no volen amollar.

En Mahmoud és el més rialler de la planta d'ortopèdia de l'hospital de l'Esperança, es fa entendre en un anglès escadusser, tanmateix gesticula amb tanta vehemència que no li calen paraules. Les infermeres, els metges, i també els familiars dels altres pacients el visiten per distreure'l i presenciar com guanya seguretat enfilat a les flamants pròtesis. Li han fet un munt de regals. L'obsequi que més aprecia, però, el té penjat al seu davant. Li ho ha portat la Lina, una noieta en pràctiques d'auxiliar d'infermeria. Se li va ocórrer en entrar a l'habitació i trobar-se'l pensarós mirant de fit a fit la paret blanca del davant estant del llit. Tot d'una li va venir al cap la imatge del pòster que té a la seva cambra; li regalaren quan ella va haver de fer repòs una bona temporada. Entra decidida, amb el paper enrotllat, el desplega i li diu, això és el mar, oi que és bonic? Doncs ara ho podràs veure tots els dies, fins que marxis, i endur-te'l, si vols. Li ho deixa anar mentre el penja, gairebé d'esquena a ell, fent-li llambregades de gairell. És un gran pòster, una finestra oberta a un cel lluminós i a un mar espurnejant, una passarel·la de fusta s'endinsa en l'horitzó, al costat d'un bocí de breny. Hi ha una altra, de finestra, a l'habitació, sempre closa, dóna a un pati interior obscur on es creuen les mirades adolorides.
Han passat molts dies i demà el venen a buscar, ja camina amb destresa sobre les cames de posar i treure, noves de trinca. El tornaran al seu poble on només li queda la família llunyana. Recollirà la bossa i els regals i se'ls endurà a una vida en la que seran una extravagància, un luxe absurd. S'ha acomiadat de tots: els ha dit que aquell matí aniria a trobar-se amb en Murad a l'entrada de l'hospital.

Enfila la passarel·la, un peu darrere l'altre, fins al trencall de les onades. Prova de trepitjar la sorra, ara la molla, adés l'arena càlida i movedissa que el fa trontollejar lleument; s'hi avé amb rapidesa. Seu en el sorramoll, de cara al mar, contempla les gavines com fan solcs en l'aire, flaira la brisa de sal i s'amara d'una melodia que mai abans no havia sentida.







Respostes

  • Aprenent a navegar
    qwark | 04/10/2009 a les 09:02

    Vaig inserir el nom d'usuari i la paraula d'accés deu minuts abans que comencés la classe. M'agradaven les lliçons del professor Joyce i volia agafar lloc a primera fila. Algun cop que havia arribat a última hora, havia hagut de seure al costat dels brètols de l'última fila, que es passen la classe xerrant i molestant als altres alumnes i al propi professor Joyce. Vaig posar-me el casc d'audiovisió tridimensional i el vaig connectar. A l'instant es va materialitzar l'holograma interactiu de la classe d'Història Natural. El professor encara no hi era. Poc a poc els hologrames de la resta d'alumnes s'anaven fent visibles, omplint totes les cadires de l'aula. Finalment va aparèixer el professor Joyce, vestit amb una estranya indumentària: camisa blanca amb alguna franja de color blau marí, una gorra també blanca i un mocador blau -a joc amb les ratlles de la camisa- al voltant del coll. En veure'l, molts de nosaltres vam capturar la seva imatge i vam buscar informació als nostres ordinadors. De seguida vam trobar que es tractava d'un vestit mariner.

    -En efecte. Avui us vull parlar del mar -va dir quan va comprovar al seu ordinador que un nombre significatiu d'alumnes ja s'havia documentat.
    -I per això s'ha vestit de xapero del segle XXI? -digué en Bof, un dels ximples de l'última fila.
    -S'equivoca. Al segle XXI els treballadors del sexe homosexuals vestien així -contestà el professor. De seguida, la resta d'alumnes vam observar com l'aparença d'en Bof canviava. Vam fer servir el zoom periscòpic per veure'l millor. Portava unes botes molt altes de cuir, fins als genolls. Després les cames estaven nues fins a l'entrecuix, que quedava cobert per una mena de calçotets molt ajustats de color vermell intens. Al tors portava una samarreta sense mànigues de color rosa i un barret asimètric. Vam capturar la seva imatge per inventariar-la per si a l'examen ens preguntessin sobre els prostituts del segle XXI.
    -Jo he estat al mar -digué en Josh, un alumne que sempre gaudia presumint sobre qualsevol cosa- i no hi vaig trobar res d'interessant. Són només parcel·les quadrades de mig quilòmetre de costat que es fan servir per a la piscicultura.
    -Però és que abans el mar era molt més que això. Fins al final del segle XXI, quan la superpoblació va obligar a construir immenses ciutats sobre l'aigua, els oceans ocupaven tres quartes parts de la superfície del planeta. Des de l'espai, el planeta es veia de color blau. Els humans vivien restringits als continents de terra ferma. Existien unes grans naus que suraven sobre l'aigua, portant mercaderies d'un extrem a l'altre del planeta.
    -Com els Watertrains? -preguntà la Nelly.
    -Bé, els Watertrains recorren vies d'aigua que es van deixar obertes entre les illes artificials quan es van urbanitzar la major part dels oceans. Però penseu que abans el mar ho cobria pràcticament tot. Fixeu-vos-hi.

    El professor va engegar una holovisió i vam aparèixer sobre la coberta d'un gran monstre d'acer que es movia a una velocitat extremadament lenta. L'aigua rodejava la totalitat del vaixell, no es veia res més que no fossin petites onades blaves, fora del vaixell. L'horitzó rodó donava una sensació d'infinitud. La part davantera de la nau feia una incisió a l'aigua que semblava separar l'oceà en dues meitats, deixant, a la part posterior una estela d'escuma blanca.

    Durant els següents minuts vam haver d'estudiar les rutes del comerç marítim del segle XVII, la pirateria i també les aventures dels navegants del segle XV. Vam observar les tempestes a alta mar i vam fer servir simulacions de pilotatge. En Bof va treure la millor puntuació...

    -Bé, s'ha acabat la lliçó d'avui. Durant els últims cinc minuts podeu anar a la platja.

    Vaig aparèixer sobre una sorra blanca, finíssima. El sol esquitxava punts de llum que centellejaven sobre les petites onades que s'apropaven periòdicament fins a mullar-me els peus. Malauradament l'holovisió no permetia sentir el tacte fresc de l'aigua a la pell. Una lleugera brisa portava un perfum que no podia olorar. Un home situat sobre un entrant extreia peixos que no havia vist mai amb una andròmina arcaica formada per un pal i un fil pràcticament invisible.

    Aquell dia, a la vora del mar, vaig començar a entendre que els últims cinc minuts de les classes d'en Joyce no eren només d'esbarjo.
  • Perles d'Abdeslam
    Galzeran (homefosc) | 05/10/2009 a les 20:06

    La llengua amazig és la tercera més parlada al Principat de Catalunya
    tot i ser una llengua només transmesa per tradició oral.
    Dels diaris

    Perles d'Abdeslam
    • RE: Perles d'Abdeslam (Aquí millor)
      Galzeran (homefosc) | 05/10/2009 a les 20:11

      Perles d'Abdeslam



      Suren els records enllà de les ones negres a la nit tancada, mentre mira absort els llums de la costa que s'apropa. No clourà les parpelles, no ara que la primera fita del viatge és a l'abast. El neguit li fa pujar un gust agre a la gola, imagina un futur incert que l'aclapara, diria que l'omple de rancúnia, però no pot sentir-la, ignora el seu significat. Podria saber el que és, perquè ho respira en els ulls que l'envolten dins la mateixa barca, farcida de remors i angoixa. Sols algun plany se sent de manera esporàdica i és quan les onades callen per deixar escoltar els renecs de la fusta vella.

      Abdeslam somiava amb els ulls oberts, observant l'horitzó des d'una platja llevantina del Magrib. Escoltava l'avi que li parlava d'una ciutat que mai dormia, al ponent de la Mediterrània.
      -Abdes, fill meu, un dia aquella ciutat que no dorm tornarà a ser la nostra llar, no deixis que ningú et trepitgi els somnis, si no ho fas aviat, demà serà tard. Allí, els avantpassats hi varen deixar petja, poc abans que els llatins dominessin aquest mar que ens alimenta i molt abans que els àrabs fossin amos de la terra.
      -Avi Abdelkader, és molt lluny aquella ciutat?
      -Has de cercar el septentrió en el cel de la nit, res està prou lluny, tot és abastable, si la teva voluntat t'hi porta, tu no pots dur-li la contraria. No seria cap bon senyal.
      En silenci, observaven el retorn de les barques a la matinada, camí del port natural de Ghazaouet, els fanalets encara il·luminaven la cara dels pescadors cansats i feliços. La nit havia estat profitosa. No gaire més tard, el sol donaria caliu al dia, llevant-se per darrera dels turons que amaguen la dàrsena on es descarregarà el peix.
      Abdeslam tenia quinze anys quan va decidir fer el salt. El seu avi acabava de morir. Vetllant-lo en el llit de mort, va jurar viatjar i viure a la ciutat del nord.

      Abdeslam fa més de trenta anys que trepitja la Rambla de Barcelona, passeig que dóna al mar d'aquella ciutat que li havia mostrat l'avi. Treballa amb les seves mans, arrossegant un carretó amb pastes i panets que els seus companys de l'obrador treuen quan encara els cremen als dits.
      -Senyor Joan, les pastes del Meridien ja són al restaurant per l'esmorzar, si no mana res...
      -Tens una hora fins la propera fornada, fes via.
      -Gràcies senyor!
      Corre Rambla avall, fins al moll de la fusta, on un vell amic l'espera, un jubilat nascut a la ciutat. El va conèixer a tocar de la Boqueria i del forn de pa, en un Banc on aquell hi va treballar més de vint anys.
      -Fas tard M'Barka...
      -Abdeslam Ben M'Barka, aquest és el meu nom, diguem Abdes.
      -Ja ho sé, fill d'en Barka. Curiós, oi? Tens un cognom semblant al famós general cartaginès.
      -El meu avi ja m'ho deia, aquesta ciutat és casa nostra, i allí hem de tornar un dia... i ja em veus.
      -Em fa gràcia, saps? Com pronuncies el teu nom... en català sona curiós...
      -M'ho has dit més de cent cops... però el meu avi feia el mateix, abans de morir, m'ho repetia tot cent cops...
      -Ja vols fer-me mort?
      -No, no mirant el mar.
      -Hi ha poc mar en aquesta aigua bruta del port, Abdeslam "Vineambbarca".
      -Una perla d'aquesta aigua ja és mar per a mi.

      Quan aquella negra nit de fa trenta anys i escaig, el centenar llarg de magrebins saltaren des de la seva barca de pescadors a la platja del Cap de Gata, cap d'ells somiava un futur tant afable com l'Abdeslam ha viscut, i encara viu. Tirant del carretó de pastes, Rambla amunt, Rambla avall, amb el seu etern somriure, el seu cos ample i feliç.

      -Jo no tinc títols universitaris, amic, però em vaig casar amb una catalana, bona noia i treballadora, i hem tirat endavant una família de nous catalans, que saben parlar l'amazig, el català, el castellà i el francès, si res no es torça, tenen un bon futur.
      -I no enyores la teva llar?
      -Enyorar-la? Per què? Ja hi visc, flairant el seu perfum, suportant la seva xafogor de l'estiu. Jo sóc d'aquesta terra, el mar és casa meva, casa nostra.

      Callen els dos, observen els vaixells esportius, no en veuen cap de pescadors en aquest moll. Suren els records que reviuen en l'imaginari i omplen de felicitat el somriure perlat d'Abdeslam.

  • Renúncia
    deòmises | 05/10/2009 a les 21:14

    Estimada,

    ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d'aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.

    Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m'han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t'ajudaran a seguir al meu costat i comprendre'm. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d'hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d'aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.

    La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l'aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d'aigua salada i satisfaent, que vaig haver d'expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m'han de recordar. Com la gerra plena d'aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.

    Només sé que, en beure'n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d'estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d'insomni sota l'espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.

    Demà, en llegir aquesta carta, potser t'entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L'escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me'l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te'm com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m'aturo a pensar-ho.

    Sempre teu



    d.
  • Habitació amb vistes
    Ultra Violet | 05/10/2009 a les 23:56

    Habitació amb vistes

    Veig el cel aquí, a tocar de la mà.
    L'ala d'un colom blanc em duu a
    una altra infantesa. No somnio
    que somnio. Tot és real. Noto
    que perdo peu
    i aixeco el vol. Seré el que arribi a ser
    en l'últim firmament. Tot és blanc,
    el mar que penja de les teulades de núvols
    blancs. (...)
    Mural, MAHMOUD DARWISH


    Ha passat la tarda a la platja de la Mar Bella, arraulit sota una manta esparracada que ha trobat a la sorra. Entre dos foscants, acluca els ulls a estones curtes; aquell espectacle insòlit, el vaivé musical, continu, un vent dolç i el cel obert al pensaments l'acullen en el si d'un univers desconegut. No s'adorm, desconeix fins quan podrà contemplar aquest paisatge que ja ha fet seu.

    Aterra a l'aeroport de Barcelona amb dos compatriotes més. Els ve a rebre en Murad, el monitor d'una organització de cooperació internacional. Els seus companys caminen amb crosses, els hi manca una cama. Mahmoud va en cadira de rodes, a ell li manquen les dues. Dues cames que li van saltar pels aires quan travessava el carrer de casa seva, a Jabaa, un poblet terra endins de Palestina. Un atac per sorpresa, van dir, en un dia lluminós quan el sol estavellava les pedres. Murad els ha explicat que romandran a Barcelona dos mesos, el temps suficient perquè els facin les pròtesis a mida, i tornin a caminar. Són molt joves, tres barbamecs que fan gresca, bromegen sobre les sabates que lluiran en uns peus inanimats de metall. Només porten unes bosses de mà que els hi han proporcionat amb la roba i estris necessaris per l'estada en l'hospital. En sortir de l'aeroport pugen a un taxi que els farà un petit recorregut per la ciutat abans de deixar a cadascú en un hospital distint, com així es va acordar. Els tres nois seuen junts al darrere amb les finestretes obertes, l'aire càlid en els seus rostres els esparpella de la lassitud pel llarg viatge. És un matí límpid de diumenge d'una tardor primerenca, quan el blau del cel i la verdor dels arbres s'aferren a un estiu que no volen amollar.

    En Mahmoud és el més rialler de la planta d'ortopèdia de l'hospital de l'Esperança, es fa entendre en un anglès escadusser, tanmateix gesticula amb tanta vehemència que no li calen paraules. Les infermeres, els metges, i també els familiars dels altres pacients el visiten per distreure'l i presenciar com guanya seguretat enfilat a les flamants pròtesis. Li han fet un munt de regals. L'obsequi que més aprecia, però, el té penjat al seu davant. Li ho ha portat la Lina, una noieta en pràctiques d'auxiliar d'infermeria. Se li va ocórrer en entrar a l'habitació i trobar-se'l pensarós mirant de fit a fit la paret blanca del davant estant del llit. Tot d'una li va venir al cap la imatge del pòster que té a la seva cambra; li regalaren quan ella va haver de fer repòs una bona temporada. Entra decidida, amb el paper enrotllat, el desplega i li diu, això és el mar, oi que és bonic? Doncs ara ho podràs veure tots els dies, fins que marxis, i endur-te'l, si vols. Li ho deixa anar mentre el penja, gairebé d'esquena a ell, fent-li llambregades de gairell. És un gran pòster, una finestra oberta a un cel lluminós i a un mar espurnejant, una passarel·la de fusta s'endinsa en l'horitzó, al costat d'un bocí de breny. Hi ha una altra, de finestra, a l'habitació, sempre closa, dóna a un pati interior obscur on es creuen les mirades adolorides.
    Han passat molts dies i demà el venen a buscar, ja camina amb destresa sobre les cames de posar i treure, noves de trinca. El tornaran al seu poble on només li queda la família llunyana. Recollirà la bossa i els regals i se'ls endurà a una vida en la que seran una extravagància, un luxe absurd. S'ha acomiadat de tots: els ha dit que aquell matí aniria a trobar-se amb en Murad a l'entrada de l'hospital.

    Enfila la passarel·la, un peu darrere l'altre, fins al trencall de les onades. Prova de trepitjar la sorra, ara la molla, adés l'arena càlida i movedissa que el fa trontollejar lleument; s'hi avé amb rapidesa. Seu en el sorramoll, de cara al mar, contempla les gavines com fan solcs en l'aire, flaira la brisa de sal i s'amara d'una melodia que mai abans no havia sentida.






  • El navegant
    gypsy | 06/10/2009 a les 00:31

    Aquest és probablement el final de la meva vida, caminar per damunt d'aquest cable. I quelcom al què no em puc resistir, ni faria cap esforç per resistir-me, aquest cable em crida. I la mort és molt a prop.

    Philippe Petit (funambulista)


    Aquest és probablement el final de la meva vida, navegar allà on el mar perd l'horitzó. I quelcom al què no em puc resistir, ni faria cap esforç per resistir-me, aquest mar em crida. I la mort és molt a prop.
    Vaig marxar del brogit del món a l'edat de vint i vuit anys. Vaig admetre que era un ésser solitari que necessitava un silenci especial, només trencat pel so de les ones ensopegant el meu humil vaixell navegant per les aigües antigues que ens precedeixen en el temps, o pel vent acariciant la pell i els intersticis d'allò que encara sóc. He descobert que la felicitat són els moments petits d'un dia qualsevol quan el Sol es pon una tarda xafogosa d'estiu o la boira teixeix un mantell que apareix infinit dalt del cel. Sentir-se petit, com una ploma lleugera, ser el vent que arrossega la nau fins una nova escullera, descobrir cada dia un altre horitzó més ample i més gran que el d'ahir. Saber que no s'acabarà mai la ruta d'aquest camí d'aigua blava que em portarà fins a les portes de la mort. La mort que he triat dins les aigües que anestesien els sentits fins esmorteir el deliri que ens arrela a la vida. Vull ser aigua del món, sense cap terra dessota que em rebli a cap lloc. Vull surar sense rumb fins que el cos em digui prou, omplir-me del fluid de la vida, aquell que necessiten tots els éssers per sobreviure. La matèria compacta, concentrada en un ésser o paisatge urbà no m'atrau. La dispersió profunda de l'univers és tan intrínseca al nostre esperit confós, que sovint perdem el nord de la nostra pròpia consciència.
    Un gavina em sobrevola, fregant les veles. Hi ha tot un diàleg mut amb els ocells que fan incursions al vaixell. Van i venen repetidament, com reconeixent un altre navegant dels silencis, un company efímer que ens ha trobat per un instant que desapareix. Volar damunt el mar inabastable, emmirallar-se en el reflex brillant de l'oceà, assolir la vida que ens ha estat donada en la justa mesura: ínfima. Com ínfim és el nostre destí. No podria ser de cap altra manera, quan una tempesta aixeca la nau com si fos un vaixell fràgil de paper surant per la riera que hi havia tocant a la casa on vam néixer. Però aquí no hi ha parets de maons, ni terra ferma, ni seguretat que ens tranquil·litzi les hores que vindran. Tot està per fer, com en un full de paper en blanc. Aquesta llibertat és l'oxigen que em manté viu: desarrelat de llocs i persones. El risc és part del que ens ha tocat viure. Cada persona tria com vol i pot viure aquest risc imprevisible que ens acompanya arreu.
    Jo pertanyo a l'aigua, sóc un peix sense escates, però aquest mar em crida i no em puc resistir, ni faria cap esforç per resistir-me. I la mort és molt a prop.



  • Tartana
    Cargolsalalluna | 06/10/2009 a les 00:58

    I de sobte aquell onatge violent i salvatge s'aturà. Com si s'haguessin endinsat per camins empedrats després de salvar una pista forestal abandonada per segles, com si des del timó de la tartana es pogués sentir el grinyolar esquinçat d'uns eixos gastats, les crestes de les onades havien abandonat el fuetejant vaivé d'una mar colèrica per la suau carícia d'un pendolar d'alcúdia, d'arxipèlag estret i rocós on la força desbocada d'un tifó s'hi esquerda migpartida i esgotada. L'escuma salada que s'endinsava entre els plecs de les robes del pocs que no havien sortit escopits com pedres d'algarrada penetrava a través dels tissatges xopats per arrapar-se a l'afortunat teixit carnós d'aquells pocs nàufrags. El drama s'anava apoderant d'aquells personatges un a un. Com un mal averany que els sobrevolava calava en l'esperit d'aquella mare que ja no ho era. S'endinsava pel cos d'aquell joier ossut i ple de carnassa arruïnat. Posseïa cada bri de pèl d'aquell jove traficant que es veia sentenciat a mort o es mostrava en forma de vagit dins els ulls de na petita Laura per haver perdut la seva nina. La resta dels tretze supervivents restaven abraçats al què quedava surant de l'embarcació. La tarda transitava lentament davant la mirada de n'Alex. Enllà, dins les profunditats de l'horitzó d'un cel sense lluna despuntava Venus, Afrodita, l'estel del capvespre. Llucifer, el portador de la llum, l'àngel caigut.
    • RE: Ella i la mar
      Josep Bonnín Segura | 06/10/2009 a les 01:09

      Tossia, aquella nit havia estat massa freda. La humitat de vora mar , l'hi havia entrat dins el moll dels ossos.
      Pensava amb l'estiu. Especialment en aquell estiu que li porta tantes alegries i al cap tantes tristeses.
      Ara, vora la finestra i mirant l'aigua enrogida per un sol amortit, es capficava dins dels somnis passats i veia molt clarament quan aquella horabaixa...
      - He arribat un poc tard, saps que a casa ara tots dormen, jo vetllava el nostre somni, perquè si no el vetllem es desfullarà , tan sols vetllant-lo és quan el trob més meu, més nostre.
      Després ella, sense dir res més, mirava la mar i s'hi ficava nua, dins l'espurna que blanca copejava dolçament les roques.
      Més tard, els seus llavis tenien aquell regust amarg que tantes vegades vaig tornar a sentir en els meus des d'aquell dia..
      Però aquesta tossina, ai aquesta tossina no em deixa vetllar-lo, no em deixa sentir aquella pell fresca, no em deixa ja veure aquells ulls blaus que es confonien amb la mar formant un, on tantes vegades mirant-los fixament havia vist una gavina d'ales esteses pujant molt amunt, cap a un blau etern, cap al blau dels somnis , que per molt que m'he esforçat, mils i mils de vegades, no he arribat a treure dels olis.
      Ara, des d'aquí, amb les mans arrugades i un somriure esmaperdut, quan em deixa la tossina, em seg al balanci i mir enfora. Ja no agaf els pinzells que em tremolen com tot el meu cos i ja no som capaç de treure'm aquesta fredor tan gran, tan immensa com immensa és la mar.
      Vora el penya-segat , banyat per l'espurna que copejava les roques, uns pescadors han trobat mort un vell de cabells blancs. Devora les seves mans, han trobat una petita taca de mar i de cel d'una gavina que s'havia rebentat contra la roquissa. La gavina com les mans de l'home, encara tenia les ales humides i el cor calent.

  • La realitat d'un somni
    manel | 06/10/2009 a les 12:50

    -Guaita papa, quin riu més gros!
    El cel d'aquella tarda d'agost era net i clar. El sol reflectia l'esmorteïda llum dins la calma immensa del blau del mar. L'avió de la companyia Aeroflot virava davant les costes barcelonines, decidit a encarar la pista d'aterratge de l'aeroport d'El Prat.
    Em vaig mirar el meu fill sense saber què dir. Tampoc calia. El nano estava bocabadat amb el nas amorrat a la finestreta, assegut de genolls damunt del cinturó de seguretat. Per sobre dels nostres caps el pilot lluminós que obligava a cordar-se'l ja estava encès, però davant d'aquell entusiasme vaig ser incapaç d'avisar-lo. Ja li dirà l'hostessa quan passi, vaig pensar. Tot just arribàvem de Rússia, on aquell nen havia estat vivint reclòs en un orfenat els darrers tres anys de la seva vida, i tenint en compte que ara només en tenia cinc, aquell curt període de temps suposava la pràctica totalitat del seu bagatge vital.
    No sabia com explicar-li què era el mar. El seu vocabulari marítim només incloïa el riu que passava prop de l'orfenat, on tota la mainada sortien a remullar-se els peus els dies més calorosos de l'estiu, que tot sigui dit, en aquell país no eren gaires. A tot això encara calia afegir-hi la distància que implicava un idioma tant diferent com el rus.
    La millor manera per definir-lo era ensenyar-li en directe (Guaita fill, això és el mar!), així que un parell de dies més tard vam anar a la platja. Qui sap la de vegades que la meva ment havia imaginat aquell moment i aquella primera visió des de l'avió n'havia augmentat encara més la màgia. El brusc i fascinant encontre entre la innocència i el poder, entre la ignorància involuntària i la saviesa més ancestral, entre aquella petita figura i la més extraordinària immensitat.

    Però la realitat va ser ben diferent. El primer contacte amb l'escalfor de la sorra el va espantar, i atemorit per la poca estabilitat i per una desconeguda cremor sota els peus se'm va llençar al damunt. Vaig haver-lo de dur a coll fins davant de l'aigua on l'encís d'aquella trobada que tan havia somiat es va acabar de trencar quan, tot just deixar-lo a terra, va girar cua perseguit per una tímida onada que amb prou feines va envoltar-li els peus. Va fugir víctima de la por a morir engolit per la sana frescor de l'aigua mediterrània de mitjans d'agost. També és cert que vam riure molt i que mica en mica s'hi va anar acostumant. Aquell primer dia ja es va remullar les cames i va aconseguir aixecar un primer i maldestre castell de sorra.

    Tot i que el somni va quedar ben lluny de la realitat d'aquell primer contacte, estic segur que el temps li oferirà un petit espai real de la meva vida, i aquella cara d'astorament que tantes vegades vaig recrear mentalment formarà part del meu record particular d'aquella experiència. De vegades la passió que desprenen les imatges somiades s'ho mereix.

  • El Marc no mira el Mar.
    Bruixot | 06/10/2009 a les 15:32

    El Marc du el nom del pare que li va donar la vida. Viu vora el mar, però no el mira. I quan el veu, els seus ulls sols reflecteixen tristesa, i rancúnia, i por.

    El Marc sap molt bé la seva història; des ben petit, la Lucía, la seva mare, li va explicant. Primer només com a breus contes de les seves peripècies, després afegint cada cop més detalls, fins que al final ha anant sabent la veritat amb tota la seva cruesa, i amb tota la seva grandesa.

    La història comença com totes les històries: ben bé pel mig. El Marc va fugir del seu país, en guerra des de la independència, per què temia per la seva vida. I la dels seus. Va baixar sud avall, resseguint la costa, fins arribar a les portes de l'estret. Pel camí li varen prendre gairebé tot, i, al final, va haver de fer caminant els darrers kilòmetres. Allà, com molts d'altres, es va refugiar en un campament improvisat, ple de barraques, de tendes mig estripades, i de brutícia. I va començar a esperar. I mentre esperava va conèixer la Lucía.

    La Lucía va marxar del seu país, el mateix que el Marc, per la fam. La seva fam, i la dels seus. Encara era adolescent, però ja era més forta que moltes dones més grans. Va trigar mesos en fer tot el camí, dormint on podia, pidolant el menjar, o intercanviant-lo per l'únic que tenia: el seu cos. I va arribar extenuada, endurida, i prenyada. Prenyada de qui seria, sense que ella en fos encara conscient, el seu fill Marc. Ella deia que la pols del camí l'havia fecundat, i que la seva panxa creixia de la fam, i de les ganes d'arribar.

    Quan el Marc va conèixer la Lucía, tres homes, embrutits, brutalitzats, deshumanitzats, es rifaven a cops de puny qui d'ells seria el primer en violar-la. El Marc la va agafar amb delicadesa, i se la va endur d'allí, mirant-los a tots tres amb una fermesa que els va desarmar. A partir d'aquell moment el Marc va tenir cura de la Lucía, i poc a poc va anar sorgint una tendresa que semblava impossible en aquell lloc. Passaven els dies parlant de la caseta que farien, a la vora del mar, sud avall, en les costes que en els dies clars podien veure al seu davant.

    Dues setmanes més tard, el Marc va trobar lloc en una petita barca que creuava l'estret. Lloc pels dos. I, cosa que ell no sabia, per a trenta persones més. Sortirien quan comencés a enfosquir per evitar ser vistos per les llanxes que controlaven la frontera. I navegarien de nit, tota la nit.

    Ja des d'un primer moment el Marc va adonar-se que la barca era molt fràgil, però va callar; calia marxar d'allí, i no podien esperar més. I a mig creuar l'estret, quan la onades ja eren molt més altes, la barca va trontollar, i es va capgirar. El Marc va ser a temps d'agafar-se d'un costat amb un braç, mentre amb l'altre subjectava a la Lucía. Després, amb força, va fer lliscar el cos de la Lucía fins que es va poder agafar a la quilla, i es va posar al seu damunt, envoltant-la amb els braços, embolcallant-la. La Lucía, extenuada i mig morta de fred, es va endormiscar.

    Quan clarejava, una llanxa motora dels guardacostes els va trobar, a ells dos, i a mitja dotzena escassa de supervivents. La Lucía, protegida pel cos del Marc, havia sobreviscut. El Marc, tot i tenir les mans encara aferrades a la quilla, era fred, mort per la gelor i pels cops.

    El Marc du el nom del seu pare, el que li va donar la vida. A ell, i a la seva mare. I no mira el mar, el mar que li va prendre el pare, i la seva vida, i la seva escalfor.


    B.
  • A la seva pell
    copernic | 06/10/2009 a les 19:13

    Hola, Jeremies! T'envio el meu relat fora de concurs. No podia deixar de participar en un tema tan suggeridor. Visca Kavafis! Rep una abraçada i espero que ens poguem veure aviat.



    A LA SEVA PELL


    Avui ha estat un dia especialment dur a la feina. D'aquells en els quals et vas embolicant poc a poc en un assumpte que penses solucionar ràpidament i quan te'n adones tens tota la taula plena de papers. Per si fos poc, el cap de secció m'ha renyat per una errada que vaig cometre l'altre dia en un expedient que ja havia oblidat de totes totes. El que més m'irrita d'aquest home és la seva prepotència, la manera de dir-me les coses, amb ampul·lositat, amb ironia, unes burles que no sé si tenen intenció de provocar, però que em produeixen una sensació profunda de desassossec, un sentiment de petitesa que em descol·loca i em deprimeix.

    Al matí plovia. Una pluja fina i persistent, que tamisava la llum que entrava per les finestres de l'oficina, donant-li un aspecte gris i deixatat. Quan es produeix aquesta combinació d'una meteorologia adversa amb un ambient hostil el meu ànim se'n encomana immediatament i és com si em col·loquessin un pes mort a sobre, que m'arronsa literalment les espatlles i em produeix una difusa sensació d'esfondrament. Així he passat gairebé tot el matí, com si un terratrèmol hagués fet caure el sostre a sobre meu i només una biga creuada m'estès salvant d'ésser colgat. Veia les gotes de pluja dibuixant giragonses als finestrals i als vidres de la porta d'entrada. Imaginava el cel, opressiu, diluint-se lentament, dissolent-se en minúscules partícules, desgranant-se parsimoniosament com una panotxa immensa, gegantina.

    Sort que, a la tarda, ha sortit el sol. Al principi tímidament, com volent aprofitar les menudes escletxes que el núvols, aprimant-se, li permetien. Després el cel s'ha anat obrint i la llum ho ha il·luminat tot. Els bassals s'han convertit en miralls enlluernadors i qualsevol superfície polida reflectia els raigs amb força. Sortint de la feina he anat a passejar una mica pel port. Hi havia molta animació. Un buc estava a punt de salpar: un transatlàntic gran i luxós que sortia amb destí a Amèrica. Els cotxes feien sonar amb insistència les seves botzines, demanant pas entre la munió de curiosos que, desvagats, contemplaven l'espectacle repetit però sempre emocionant de la sortida. Abundaven els barrets de copa, els cigars i els fracs, les pameles, els cabells recollits i les joies però també la roba vella, les sabates gastades i les gorres. A coberta s'amuntegaven els viatgers fent adéu amb la mà. Em vaig fixar en un noi molt jove que feia contínues gesticulacions amb els braços, com acomiadant-se d'algú. No podia veure'l bé degut a a la distància que ens separava però imaginava una cara imberbe, uns ulls vius i brillants i el cap ple de somnis. Potser no disposava de cap diner, potser s'havia gastat els pocs estalvis que tenia en el passatge. Però tenia un futur davant seu en una terra d'oportunitats. Vaig desitjar canviar-me per ell, estar per un moment a la seva pell, ésser jo el que viatgés en aquell vaixell i ell el que es quedés aquí, a terra, treballant cada dia en una feina segura però rutinària.

    Aquella enorme baluerna finalment es va posar en moviment. Lentament, entre exclamacions de passatgers i els crits esquerdats de les gavines, s'anà separant del moll pesadament. Quan va estar a una distància prudencial, molt poc a poc, va posar proa a la bocana. Va ésser llavors quan vaig veure el nom d'aquell vaixell monstruós, a la popa, molt a prop de coberta, escrit en lletres daurades: Titanic, i a sota el nom de la meva ciutat.

    Vaig trobar que el nom li esqueia.

    Southampton, 10 d'Abril de 1912
  • El capità Brut -forea de concurs-
    Joan Gausachs i Marí | 06/10/2009 a les 19:18

    Fora, fora de concurs... la veritat és que em fa il·lusió poder dir que he participat en el 400!
    Gràcies per deixar-m'hi ser!
    - Joan -


    El capità Brut

    Estava sol. Sol en la immensitat del mar. La seva tripulació s'havia amotinat i, encara va estar de sort que no el passessin per la taula i el llancessin per la borda.

    El van deixar a la seva sort, en una petita barca, amb un sol rem, i amb menjar... per a dos o tres dies a tot estirar.

    Com podia ser, que aquella colla de desagraïts li fessin això, a ell, el capità Brut? A ell, el pirata més sanguinari de tots, que els va donar feina, quan ningú no els volia... A ell, que era el que més vaixells enfonsava...

    El capità Brut remava amb totes les seves forces, però això de tenir un sol rem, el dificultava i molt, el seguir una línia recta.

    -Hauré de descansar una mica. Descansar i menjar. Poc, no puc quedar-me sense res, només en un parell d'àpats. He de guardar forces per a quan atrapi aquesta patuleia que m'ha abandonat -Es digué a ell mateix, cansat de no tenir a ningú amb qui poder conversar.
    -És que no saps, per què t'han abandonat? -Li preguntà, a tall de contesta, una cara enriolada, amb una gran barba blanca i un corona al cap.
    -Òndia, tu! Qui ets?
    -Sóc un que t'està molt agraït i...
    -Doncs si m'estàs molt agraït, apartat' t del meu camí i deixa'm seguir endavant.
    -No saps amb qui estàs parlant?
    -Com que has sortit del mig del mar... suposo que seràs un sireno.
    -Ha, ha, ha!
    -I ara de què rius?
    -No m'has reconegut? Mira'm bé... porto barba blanca, un trident i una corona.
    -Pels set galàpets enfurismats. No estic d'humor per a endevinalles.
    -Sóc... Neptú!
    -Set llamps un darrere l'altre. No t'havia vist mai!
    -Em deixo veure poc. Ho vols saber, o no, perquè t'ha abandonat la teva trepa?
    -M'estàs fent perdre molt de temps... majestat marina... però, suposo que, quan més aviat m'ho diguis, abans podré marxar.
    -Els teus homes, estan cansats d'abordatges. Estan cansats d'enfonsar vaixells. Estan cansats que tu t'emportis... quan hi ha oportunitat, la part del lleó...
    -Només faltaria, per això he fet la carrera de pirata, amb les notes més baixes i deshonroses del curs!
    -Evident que els teus mestres estaven molt contents del teu mal comportament i dels teus grans coneixements de la teòrica, que dominaves com ningú.
    -És veritat. A cada curs treia matrícula ignominiosa. Quins temps!
    -Però, a la pràctica ja no resultes, al menys per a la teva patuleia, tan avantatjós.
    -Per què, si enfonsaven els vaixells amb una facilitat espatarrant.
    -Per això mateix. Fèieu una feina tan eficaç... que de material de guerra ja en gastàveu ja, però no teníeu temps de fer la recaptació. Els vaixells s'esfondraven amb els seus tresors.
    -Ja, ja ho vaig entenent... però i tu, abans m'has dit que m'estaves agraït.
    -Tu diràs! Tots els vaixells que tu t'has carregat han enriquit les meves arques.
    -Per set tortugues de carreres! Ja em podries donar una part... del que has aconseguit a les meves espatlles.
    -D'acord! Estudiaré un percentatge...
    -Ja en parlarem del percentatge. Ara et voldria demanar un favor.
    -Digues. T'escolto.
    -Ajuda'm a trobar...
    -El teu vaixell amb els amotinats?
    -Sí!
    -Au, va, que t'espitjo.
    -Anirem al 50%
    -Jo et volia proposar el 0,10% per a tu.
    -El 49?
    -El 0,20?
    -El 48?
    -El 0,30?
    -...
    -...


    05/10/2009

  • Saps, Arístides?
    Carme Cabús | 06/10/2009 a les 20:29

    Era poc després de trenc d'alba i els rajos poderosos de sol ja havien esquerdat la foscor densa de la nit. Aleshores l'Egeu, amb la constant embranzida seves onades rodolants, va anar fent entrar els pesants vaixells dels perses a l'estret de Salamina. Saps, Arístides, que n'hi havia potser un miler? Feia feredat de veure-ho. Jo, que com ja saps, era un dels remers de l'esquadra atenenca, estic ben segur que si l'Egeu no s'hagués confabulat amb nosaltres, mai no haguéssim pogut vèncer el poderós exèrcit de Xerxes, perquè la nostra flota comptava amb poc més de tres-cents trirrems. I, saps Arístides?, avui tots els fills de l'Hèl·lade seríem esclaus dels perses, potser disseminats per les salvatges terres d'Àsia, i la nostra civilització hauria caigut per sempre en la tenebra. Sens dubte Posidó, rei de les aigües, era a les profunditats brandant el seu trident per acompanyar l'embat de les onades. No feia pas gaire, quan encara ens trobàvem a l'hora orba de la nit, un missatger havia dut la notícia escruixidora que l'enemic havia incendiat Atenes i l'Acròpolis, la muntanya sagrada. Els invasors havien trobat Atenes buida, ja que tots els homes érem als trirrems, sota les ordres de Tulcídides, a punt d'enfrontar-nos fins a la mort amb l'enemic, i les dones i els nens havien estat traslladats, sans i estalvis, a la propera illa d'Ègina. Diuen les dones que avui, com jo, són velles, aquelles que van viure la contesa, que aquells dies de travessia l'Egeu deixava lliscar les barques com la seda. I així, gràcies a la intel·ligència de Tulcídides, que va planejar l'estratègia, i d'aquest immens i bon mar nostre, que ens va emparar, vam poder salvar-nos nosaltres i també la nostra descendència. I així, saps Arístide?, tu ara ets aquí també, hereu de la victòria del nostre poble, fidel i orgullós dels seus guerrers. Amb la subreptícia empenta de l'Egeu de la immensa mola dels vaixells enemics cap a l'estret, les dues flotes ens trobàvem ara disposades cara a cara, la nostra línia defensiva davant de l'esbalaïdora superioritat dels perses. Era el primer cop que les polis de l'Hèl·lade, entre nosaltres tots germans, parlants de la mateixa llengua i regits pels mateixos déus, fèiem un pacte contra un enemic comú. I és que mai abans els nostres pobles s'havien trobat davant d'un enemic tan imponent. Tots els reis perses, ja abans de Xerxes, havien comptat amb les nostres guerres internes i la nostra antiga desunió per vèncer-nos. Però davant el paorós perill de la derrota, els caps de les polis es van reunir a Corint per tal de lluitar junts com un sol home. Però tampoc ara Xerxes creia que actuéssim fent pinya, i estava tan convençut de la seva victòria que es va fer construir un tron a un turó del Pireu per poder delectar-se amb la nostra aniquilació. Ja era matí entrat quan els homes del nostre exèrcit ens vam encomanar als déus i vam entonar el cant de guerra. Aleshores es va enardir el nostre coratge. Els músculs dels remers es van fer forts com els nusos d'un arbre, i els braus hoplites, armats amb les seves afuades llances, tancaven files en esquadró. I va ser aleshores, saps Arístides?, que l'Egeu, amb la seva profunda hel·lenitat, va tornar a atorgar-nos la seva complicitat. El gruix de les seves aigües es va desfermar en un fragor d'onades violentes que sotragaven els vaixells enemics. I les naus perses cruixien i xocaven entre elles, s'esquerdaven i esclataven en milers d'estelles, i s'enfonsaven tan de pressa com si realment l'Egeu les xuclés. Enmig del sacseig enfurit de les naus, els perses no podien apuntar les seves fletxes, i un cop queien a l'aigua, atacats per les llances del hoplites i els esperons dels nostres trirrems, l'Egeu no deixava que arribessin a les ribes. I així va ser, saps Arístides?, com vam vèncer l'immens exèrcit de Xerxes, que s'estirava els cabells al seu observatori del Pireu, on va ser testimoni de la derrota dels seus guerrers, i que no va comptar amb la fidelitat al jurament dels pobles hel·lènics, i encara molt menys amb la voluntat de l'Egeu. Ja l'oracle de Delfos havia predit l'ajut d'una força poderosa no humana al nostre bàndol, i vet aquí que havia estat aquest mar que estimem i vetllem totes les estirps hel·lenes, de la qual tu n'ets un jove i brau hereu, i de qui Atenes i l'Egeu esperen que estiguis a l'alçada de l'honor dels seus guerrers, saps Arístides?


  • Boja? Bojos!
    Unaquimera | 06/10/2009 a les 22:19

    Uf, espera que segui, aquí mateix... tenia tantes ganes de veure't, estimada meva, que he vingut corrents i ara necessito recuperar l'alè...
    Ja som al lloc de costum, a l'hora de sempre, eh? Tu i jo juntes de nou, benvolguda, malgrat els anys que hem passat separades.
    T'he enyorat tant! Des que recordo has estat la meva confident, la meva millor amiga... i l'única! Al poble no m'hi feia amb ningú, ja ho saps... els adults em compadien o mormolaven; els xicotots em llençaven qualsevol cosa, en veure'm: si no havia cap pedra a mà, una escopinada servia; les altres nenes m'ignoraven o se'm reien a la cara. Feien mofa dels meus cabells lliures, dels peus descalços... Des de petita m'ha agradat anar sense sabates, sentir l'escalfor o el fred del terra, i cap estretor. Només tu vas acollir les meves passes nues sense escarafalls, ans acaronant-me la pell, refrescant-la.
    Perquè no em feries i perquè sempre hi eres quan et buscava, et vaig escollir com amiga! Per això saps els meus secrets...
    Hem compartit moments de tota mena, tu i jo, alguns del que s'esborren, altres dels que es graven a foc... Al teu costat el vaig conèixer. Recordes la llum, el color d'aquell dia inoblidable? Tu lluïes tranquil·la i jo et parlava, tot passejant sense pressa. Llavors el vaig descobrir, immòbil sobre les roques. I tot es va remoure endins. No vaig dir res a cap dels dos. Només et vaig somriure. Tu m'enviares onades com a rialles còmplices i ens varem entendre.
    El primer dia que entrarem en contacte, però, et vas engelosir... has de reconèixer-ho! Tantost vaig recolzar-me en ell, vas esquitxar-nos de valent. No t'ho vaig retreure mai!
    I quan li vaig parlar, finalment... ah, aquella tarda vas emmudir de sobte: ni remor d'onades ni mormol d'esquitxos, en silenci escoltares cada mot dels què vaig adreçar-li, descaradament!
    Tu eres l'únic testimoni de les nostres trobades, qui sabia de la nostra relació i dels meus sentiments: ningú més m'hauria entès.
    A la mare mai no li vaig dir res. Feia temps que em mirava amb temor i desconcert, igual que observava d'esquitllentes a la tieta. La seva germana i jo ens semblàvem tant... en tot... També li agradava anar descalça i descabellada, també li deien boja al poble... i coses pitjors. La mare sempre em deia que no havia d'escoltar aquelles males paraules ni repetir-les, així que no podia preguntar-li què significaven; endevinava que res de bo, però.
    Abans d'ella, li havien dit boja a l'àvia, aquella dona que parlava amb els ocells i, com ells, necessitava volar. Es va llençar pel balç, recordes? Anys després, la tieta ballava de nits: com la lluna, dansava nua, blanca i etèria, mentre regnava la fosca... Alguns homes del poble s'escapaven de casa per admirar-la, però jo no podia seguir-la: ho tenia tan prohibit com pronunciar aquelles maleïdes paraules.
    La mare sempre ha estat dona de pocs mots, encara menys de ballarugues i cantades.
    Quan ve de visita al sanatori parla poc; en veure'm caminar descalça, només somriu amb els ulls. Allà en la Gran Casa em deixen treure les sabates i camejar per l'herba del jardí, sota els arbres; és agradable, però no es pot comparar amb caminar per la sorra, escoltant-te: aquesta és una sensació incomparable! Com la de contemplar-te a pleret... mai he vist res de tan bell com tu, mar estimada!
    Ell no era bell, no. A un home no li cal bellesa. Ell era... fort... sòlid! Abraçar-m'hi em permetia pensar que podria resistir qualsevol cosa: l'embat del vent que volia fer-me enlairar com una ploma o l'atracció de la lluna... Això em va enamorar d'ell, la seva fortalesa!
    Recordes els poemes que l'escrivia? i com els recitava, asseguda als seus peus, tremolant sencera? Al sanatori me'ls van prendre tots. Llavors em vaig negar a menjar. Per fer-me empassar alguna cosa van temptar-me, suplicar, amenaçar, ... fins i tot es van inventar una mentida estúpida: em digueren que ell no existia, que només era una estàtua, un monument als homes mariners. I que tu ets cruel... Què et sembla?
    En la Gran Casa, com en el poble, sempre m'han tractat com una guillada, néta de volada i neboda de llunàtica, íntima amiga de la mar i estúpida enamorada d'un home impossible, d'un pescador de pedra que algú va col·locar al seu pas indefens.
    Però tu creus que la boja sóc jo? Bojos ells, que no estimen amb follia la bellesa ni s'enamoren de res increïble!

    Unaquimera


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.