Detall intervenció

Gràcies

Intervenció de: Ayurveda | 17-02-2009


Gràcies pel teu comentari. Era conscient, en escriure la meva idea, que hi hauria llacunes intel·ligibles en el lector no abolañat, però la falsa entrevista és per veure la vessant tafanera de l'espectre bibliòfil. Bé, potser sense gens de sentit de l'humor, però hi ha referències a la novel·la pòstuma, que en el moment del relat no està publicada encara.

Gràcies per ser sincer pel que fa al tema Bolaño: jo ja he llegit més de la meitat de la seva obra i reconec que és un autor hermètic i molt personal en la seva manera de narrar, cosa que pot agradar o no, entrar amb facilitat o quedar-se a la llinda...

Ayurveda


Respostes

  • Hora 26:66 - Ayurveda
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:21

    Un bon relat, metaliterari des del mateix títol, que fa referència a la celebrada novel·la pòstuma de Bolaño "2666" (que confesso que encara descansa en la pila de llibres pendents de llegir). He de declarar d'entrada que no sóc gaire seguidor de Bolaño i que probablement em perdo més d'una referència que fas en el text… No vaig poder acabar-me d'interessar per "Los detectives salvajes" i algun altre llibre d'ell m'ha deixat més aviat indiferent (però segur que és problema meu ja que és un autor que -sobretot des de la seva mort- tothom recomana i elogia!).
    Manifestada la meva ignorància en matèria "bolanyera", he d'elogiar d'una banda la prosa mesurada i precisa d'aquest relat (felicitats!), i de l'altra banda l'encert de la història que juga amb el lector fent-lo creure que està davant un periodista que entrevista a l'escriptor però que acaba sent -segons el lector dedueix de l'última frase- la Mort (amb majúscula) o millor dit un missatger de la Mort (perquè diu "ja és un espectre com nosaltres"). Al llarg del text, però, es presenten alguns elements d'estranyesa que poden fer sospitar al lector atent que no es tracta d'una entrevista "normal", el més evident és el fet que Bolaño no parli (només escolta). Molt bon relat, subtil, delicat, amb un final rodó. Felicitats, Ayurveda!
    Només voldria suggerir, amb tota la humilitat i sense que n'hagis de fer cas, un parell o tres de correccions:
    -No estic segur de la intenció de la primera frase "Sense estrèpits arribo al poble". És alguna referència que se m'escapa? Perquè hauria d'arribar al poble amb estrèpit? Potser n'hi hauria prou amb "Arribo al poble", a no sé que hi hagi un motiu ocult en el fet que ho faci "sense estrèpits".
    -En la segona frase "Dia assolellat, horitzó clar, mar amb un clar blau intens" em molesta la repetició de la paraula "clar" (i també el fet que diguis "clar blau" quan solem dir "blau clar" per referir-nos a aquest color). Jo potser diria "Dia assolellat, horitzó clar, mar d'un blau intens" o buscar un sinònim de "clar" per referir-te a l'horitzó.
    -La frase del segon paràgraf "Conec al complet la seva biografia" em sona estranya. No serà un castellanisme ("al completo")? No hauria de ser "Conec per complet la seva biografia"?
    -Quan parles de París, el temps verbal que utilitzes em grinyola: "del París que ha conegut fa anys" penso que hauria de ser "del París que va conèixer fa anys".
    -I poc després a "sembla que li agrada escoltar què dic" hi trobo a faltar un "el": "sembla que li agrada escoltar el què dic".
    I res més. Un relat fantàstic, Ayurveda!

    • Gràcies
      Ayurveda | 17/02/2009 a les 18:17

      Gràcies pel teu comentari. Era conscient, en escriure la meva idea, que hi hauria llacunes intel·ligibles en el lector no abolañat, però la falsa entrevista és per veure la vessant tafanera de l'espectre bibliòfil. Bé, potser sense gens de sentit de l'humor, però hi ha referències a la novel·la pòstuma, que en el moment del relat no està publicada encara.

      Gràcies per ser sincer pel que fa al tema Bolaño: jo ja he llegit més de la meitat de la seva obra i reconec que és un autor hermètic i molt personal en la seva manera de narrar, cosa que pot agradar o no, entrar amb facilitat o quedar-se a la llinda...

      Ayurveda
      • Un coseta...
        Vladimir | 17/02/2009 a les 18:34

        Si vols fer cap revisió al teu relat, penja'l més amunt. Si no, em sembla perfecte com està. Ja diràs alguna cosa, Ayurveda. (Molts autors m'estan demanant que volen que els seu nom real aparegui al relat junt amb el nick. Tu com vols fer-ho? Posaré a cadascú el nom que vulgui).
        Vladimir
  • Sóc un fantasma - Font de Sang
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:23

    Aquest conte comença amb una mentida i acaba amb una terrible veritat. La mentida la descobrim en arribar al final perquè, malgrat el que el narrador confessa en la primera frase, la sorpresa de la història se'ns desvetllarà en l'última frase; i la veritat terrible la va deduint el lector dels elements que l'autor va enumerant cap al final.

    M'ha impressionat molt el conte, Font de Sang: està molt ben explicat i obliga al lector a participar (no se li dóna tot mastegat). Així, deduïm que es parla d'un nen perquè se'l presenta com algú que està llegint el "Cavall Fort". Aleshores comencen a sorgir elements estranys: el nen té la pell blanca, apareix un volant de l'hospital...i finalment li parla, amb la qual cosa deduïm que el nen ha mort: una progressió dramàtica esplèndida que deixa a qui ho llegeix meravellat. A més esgarrifa la idea -molt inspirada!- de viatjar en metro al costat de fantasmes. Moltes felicitats!

    Voldria fer alguns suggeriments sobre aspectes que penso que es podrien polir, tot sigui dit amb la màxima prudència i sense que n'hagis de fer cas:


    -La frase "I ara que ja puc estar tranquil que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi" no em convenç. No seria preferible i més entenedor "I ara que ja puc estar tranquil, sabent que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi"?

    -La frase "Com és de franc, me'n faig uns farts" no la trobo gaire lògica: fa pensar que els fantasmes paguen per alguna cosa... però si són fantasmes, i per tant ningú els veu (segons expliques més endavant), suposo que totes les coses les tenen de franc, oi?

    -El paràgraf que comença "Tot això es pot veure dins el tren" fins "de tot soroll extern" em resulta estrany, i fins i tot innecessari tal com està ara. Has començat el conte DINS el tren i en el fragment següent ens trasllades a l'estació (per tant FORA del tren), per tornar poc després a l'acció DINS del tren. No hi veig el motiu, sobretot perquè el fragment on descrius l'estació i el moviment que hi ha, no aporta res a la història argumentalment. Seria molt millor que, si vols descriure l'estació, comencessis per aquí, per després introduir-te al vagó de tren que és on passarà l'acció del conte, i ja no moure-t'hi més fins acabar el relat. Penso que sempre és millor anar del general cap al més concret, i així el conte té una direcció més clara. Però aquesta és una qüestió de gust (com tantes coses en la vida!) i d'estètica que potser no comparteixes: és probable que prefereixis una estructura més de "collage" com si diguéssim, el que passa és que a partir de la meitat, el teu conte progressa tan perfectament cap al final, que sap greu aquest començament una mica dubitatiu.

    -Més endavant escrius "Gris, plujós, sense gaire ànims de deixar el meu poble". "Gris" i "plujós" es refereixen al dia que fa. "Sense ànims de deixar el meu poble" es refereix a l'estat d'ànim del protagonista: no poden estar separats per comes en una mateixa frase. Penso que hauria de ser per exemple: "Gris, plujós. No tenia gaire ànims de deixar el meu poble..." o "Era un dia gris, plujós. No tenia gaire ànims de deixar el meu poble..." o alguna cosa semblant.

    -El passatge "Però en treure ella el mòbil..." és una mica confús: diu "un volant amb el membret d'un hospital ha tret el cap i l'he pogut veure". Què és el que "ha pogut veure" el protagonista? No ho entenc. Es refereix a que en obrir la dona la bossa ha pogut veure el membret? Si és així quedaria més clar alguna cosa com "Però en treure ella el mòbil de la bossa, he pogut veure un volant amb el membret d'un hospital". Si és això el que volies dir... A més "membret" he vist que no és al diccionari català. Al diccionari català-castellà ho tradueixen com "capçalera"... potser hauries de buscar una paraula correcta.

    -La frase "no m'és permès tenir contacte sentimental amb els vius" pressuposa que sí que se'ls permet tenir altre tipus de contacte... Com que crec que no és el cas, potser caldria eliminar "sentimental": "no m'és permès tenir contacte amb els vius".

    -El parèntesi "(però això ja és una altra història, que potser us expliqui després)" penso que és innecessari ja que en realitat després no ho explica... per tant no és lícit crear en el lector una expectativa -que potser li explicaran una cosa- que quan arribi al punt i final no es veurà acomplerta (el lector dirà: "Quin relat més fantàstic ha escrit el Font de Sang! Però... on és allò que em va dir el fantasma que m'explicaria més endavant?").

    -I finalment un darrer parèntesi que he trobat innecessari "(almenys això em constava fins aquest matí)" sobretot perquè pot anticipar massa el final sorpresa i esguerrar-lo.


    No m'entenguis malament: si m'he entretingut tant en aquest comentari (mai en la meva vida n'havia fet cap de tan llarg!) és perquè la teva història m'ha impressionat de debò, penso que es un molt bon relat, admirable. Després de llegir-lo la primera vegada va quedar-se'm al cap durant hores i hi anava donant voltes mentre feia altres coses, i això és senyal de la seva qualitat i originalitat. He fet els comentaris de bona fe, espero que no t'ofenguis!De fet, és probable que estigui equivocat en algunes apreciacions. I naturalment, no cal que facis cas en absolut de cap des meus suggeriments. Tu ets l'autor! Moltes felicitats!

    • Gràcies, Vladimir
      Duino | 17/02/2009 a les 11:08

      Jo tampoc havia rebut un comentari tan llarg i exhaustiu. Però m'alegra que t'agradés el meu relat, fet a corre-cuita. Revisaré els punts que em comentes, encara que el "fantasma" no surt del vagó en cap moment: observa la gent dins del vagó, però ja dic, el revisaré novament.

      Gràcies, FdS
  • Altra vida - Allan Lee
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:24

    Un relat inquietant, Allan. A través del monòleg dolgut, desolat, del fantasma seguim el dia a dia de la seva estimada, que encara és viva. La veiem passejant, cuinant, adormint-se, tocant el piano... I gràcies al diàleg breu del mig, sabem de la mort de la dona (els seus parents estan empaquetant les seves coses) i en l'últim paràgraf del conte descobrim l'alegria del fantasma en retrobar la seva estimada: un final feliç inesperat en un relat certament estremidor. El que fa el text més patètic encara, és la peculiar sintaxi del fantasma protagonista, que desordena les paraules d'una manera que provoca en el lector un efecte hipnòtic... Perquè el relat no seria el mateix sense aquestes llicències a la "sintaxi correcta", i així, el que podria caure fàcilment en un sentimentalisme buit, esdevé poesia d'una bellesa estranya i pertorbadora. No tinc més correccions a fer. Et vull felicitar molt sincerament!

  • Huuu! Què por! - rnbonet
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:25

    Un relat divertit en forma de diàleg, que desmitifica les històries de fantasmes amb molt bon humor. Presenta un incrèdul encarat amb un creient en els fenòmens paranormals, que ha rebut la visita de l'ànima d'un "cobrador del frac" -un d'aquells que "han faltat sense haver pogut acabar una feina, un encàrrec"- que li reclama els diners d'un abric de visó impagat. El desenllaç, molt encertat, és ben original: l'escèptic enlloc de posar en dubte l'existència del fantasma li engega al crèdul: "Per a qui era l'abric de visó? Doncs apanya-te´l tu!". Ben resolt!

    Tinc, però, alguns dubtes (alguns són lingüístics):

    -La frase del començament "Per què, que t'haig de dir, sent sincer?" no l'entenc gaire. Potser quedaria més clara només "Sent sincer, què t'haig de dir?" a seques...

    -"La humitat ambient" no hauria de ser "La humitat de l'ambient" o "La humitat ambiental"? No n'estic segur però tal com està cada vegada que ho llegeixo em sobta.

    -"anem a trobar-li tres peus al gat" no hauria de ser "buscar-li tres peus al gat"? Potser a València ho dieu diferent, perdona si és el cas...

    -I un altre dubte lingüístic: "Entropessat" és correcte en valencià? Ai mare...

    -I finalment hi ha una frase que no l'entenc del tot: "El culte als morts potser és un desig de que no tornen, que es senten tranquils" vols dir "Els culte als morts potser és un desig de que no tornin, que ens deixin tranquils"? L'he llegida unes quantes vegades i no l'acabo de copsar, em sap greu!

    Moltes gràcies per participar: ha estat un plaer llegir i rellegir el teu petit conte.

    • RE: Òndia! Quin comentari més precís!
      rnbonet | 16/02/2009 a les 23:21

      Enhorabona i felicitats! Ja veig que te'ls has mirat i rellegit a consciència.
      Aclariment: No vaig posar massa atenció a la construcció de frases, doncs es tractava de llenguatge col·loquial, no sempre d'acord amb la sintaxi i no exent de barbarismes.
      De totes maneres, gràcies per les teues anotacions, que considera molt encertades.

      Respostes (anem a pams):
      -Els dos 'retrets' primers, completament d'acord. Queden més clars.
      - D'acord en "buscar-li tres peus al gat", encara que potser siguen 'cinc' en perfecte català.
      -És vàlida la forma 'entropessar' i igualment 'tropessar' .
      I la darrera: "El culte als morts.... (tornen)..que ens
      (deixen) tranquils" He posat entre parèntesi les formes verbals valencianes del plural de 3a. persona, que serien les vàlides. Correcta la teua apreciació.

      Et remet la correcció o te n'encarregues tu?

      Salut i rebolica!
      • Home...
        Vladimir | 16/02/2009 a les 23:59

        Potser millor que ho facis tu, que jo el valencià em costa...i així el text sortirà exactament com vols.
        Penja'l al post de més amunt!
        Fins aviat,
        Vladimir.
  • Com cada any - deomises
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:26

    Un relat esgarrifós, on els fantasmes apareixen en forma de records terribles. L'argument acumula truculències: una dona fa la visita rutinària anual a la tomba del seu marit -un maltractador- i a la del seu fill -a qui ella va assassinar després de que el noi la violés... Caram!... Costa de creure que a la bona dona encara li quedin ganes de portar flors a les tombes d'aquest parell! (però certament hi ha dones així, que malgrat les vides viscudes entre penúries sentimentals, creuen que és el que els ha tocat i ho accepten resignadament). La història la fa creïble, sobretot, una prosa mesurada, impecable, que no s'atura davant la truculència del tema i s'hi enfronta amb valentia, encara que ens estalvia, això sí, la violació de la mare (cosa que sempre li agrairem!).Per cert, és esplèndid aquest moment en que, pensant el que recordarà quan estigui davant la tomba del noi, descriu l'escena a la banyera amb el fill però "des de fora", com a una espectadora, cosa que aporta objectivitat a una escena que si l'haguessis narrada de manera més subjectiva seria d'una cruesa gairebé insuportable. El text està escrit, molt encertadament, en futur ja que la dona pensa el que "com cada any" farà aquell dia. Algunes frases m'han agradat molt (per exemple "una escuma mínima que destorba l'ull que vulgui veure la seva nuesa" o "el llast de la ràbia contra ella mateixa").

    M'ha quedat alguns dubtes que voldria comentar:

    -Perquè és la mateixa data la de la mort del pare i del fill, però amb la separació de cinc anys? Hi ha algun motiu que se m'escapa? Perquè el crim de la dona no va ser premeditat, també és coincidència...

    -Al penúltim paràgraf, la frase darrera "Com cada any" si va en cursiva pot entendre's que és una resposta a la pregunta que li fa el conductor. Però és una resposta estranya: "Es troba bé, senyora?". "Com cada any". Imagino que és un error i que la frase es refereix que "cada any" el conductor de l'autobús li fa la mateixa pregunta i ella la contesta afirmativament sempre. Per això jo eliminaria les cursives.

    En definitiva, felicitar-te pel bon text. L'únic destorb que hi trobo, i que crec que també és habitual en altres textos en prosa que t'he anat llegint, és que se'm fa difícil llegir un relat sense ni un bri d'humor, d'aire fresc... encara que ja entenc que l'argument tampoc permetia alegries i lleugereses. Moltes felicitats per la bona feina Deomises!

    • Bufa...
      deòmises | 16/02/2009 a les 23:44

      ...quin tros de comentari, Vladimir! Ha valgut la pena l'espera, sincerament.

      Pel que fa a les teves observacions, sabia clarament que quedarien qüestions sense entendre's: el perquè de la coincidència de les dates és un pèl massa forçat, potser. Però volia deixar entreveure que l'"esperit" maltractador del pare podia posseir el nen, que entra en l'edat adolescent i li comencen els instints sexuals, les hormones... Encara que no he volgut detallar massa per guardar la "sorpresa" del fill violador, cosa que ha ofert dubtes (no només a tu, de ben segur).

      Per altra banda, el text en cursiva està ben escrit en cursiva. Per barrejar la resposta sempre idèntica de la dona amb el retorn al "present". Malgrat tot, gràcies per aquest comentari.

      d.
  • Partícules de vida i mort impregnant els nostres draps - 4punts
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:28

    Un bon argument, 4punts, ben original: mai havia sentit d'un fantasma encarnat en les cortines d'una casa que acaba sent esquinçat en draps! Quina imaginació! Celebro molt la idea i com la vas desenvolupant, i com la història es va fent més intrigant a mesura que avança (què serà aquesta "barra de ferro", es pregunta el lector). I un final excel·lent! Tinc, però, alguns suggeriments a fer, coses que no he vist clares, però que potser és problema meu, no cal que em facis gaire cas. I si t'avorreixo, ja pots saltar-te tots aquests comentaris!:

    -Cap al començament, la frase "la feina se li apoderava al llarg dels dies" no s'entén gaire. Bé, si s'entén, però no la trobo gaire ben expressada. Potser seria preferible alguna cosa com "només pensava en la feina tot el dia" o "la feina s'apoderava de totes les hores del dia" o alguna cosa semblant ("se li apoderava al llarg dels dies" sona estranyíssim...).

    -Trobo a faltar signes de puntuació (es clar que dient-te "4punts" potser deus tenir mania a les pobres comes!). Sobretot en un parell de frases: quan diu "N'era conscient però tampoc tenia uns sentiments prou profunds com perquè els remordiments li canviessin l'actitud. Va acabar sol amb els seus diners fins que un dia sortint de casa va morir d'un cobriment de cor" jo suggeriria "N'era conscient, però tampoc tenia uns sentiments prou profunds com perquè els remordiments li canviessin l'actitud. Va acabar sol amb els seus diners, fins que un dia, sortint de casa, va morir d'un cobriment de cor". Em sembla que fa la frase més entenedora. També a "L'endemà el trobaren mig desmuntat per les rodalies de la casa, no es comentà massa ja que no hagués interessat a ningú la trista mort d'un depravat que havia ni sigut capaç de tancar el negoci el dia de la mort de la seva mare" jo suggeriria "L'endemà el trobaren mig desmuntat per les rodalies de la casa. No es comentà massa ja que no hagués interessat a ningú la trista mort d'un depravat que no havia estat capaç de tancar el negoci ni el dia de la mort de la seva mare". D'aquesta manera queda clar que el que no es comentà massa era la seva mort. Si no, pot semblar que el que no es comentà massa va ser el fet de trobar-lo "mig desmuntat per les rodalies de la casa" (també substituiria "sigut" per "estat").

    -També sona estranya la frase "no hagués interessat a ningú la trista mort d'un depravat que havia ni sigut capaç de tancar el negoci el dia de la mort de la seva mare". Això de "que havia ni sigut capaç" és una mica confús. Penso que potser aniria millor alguna cosa com "no hagués interessat a ningú la trista mort d'un depravat que no havia volgut tancar el negoci ni el dia de la mort de la seva mare", per exemple, que és més planer i fàcil d'entendre.

    -Quan diu "Havia destrossat masses cors" seria correcte dir "massa cors".

    -No queda clara la frase "No tenia família i ja feia temps que a part de viure sola, tenia aquesta mateixa sensació". A quina sensació es refereix? A la sensació de solitud? Si és així potser podries dir "No tenia família i ja feia temps que se sentia sola".

    -També em sorprèn la frase "Tenir un gat seria genial per a no sentir-se tan sola, pensava" (això de "seria genial" és un pèl massa col·loquial pel to del relat, si ho digués un personatge podria quedar bé, però no si ho fa el narrador). Potser quedaria millor "Va pensar que tenir un gat li aniria bé per no sentir-se tan sola" o alguna cosa per l'estil.

    -"Es debatia en posar-li un nom al felí" no és gaire correcte tampoc. Potser senzillament "es pensava el nom del felí" o "dubtava de quin nom posar-li al felí".

    -"La casa quedà presa del silenci" tampoc em convenç. Potser voldries dir "presonera del silenci"? O senzillament "va quedar en silenci"?

    -"...i notava com un grapat de punxes" potser seria preferible "...i notava un grapat de punxes que li destrossaven l'esquena" ja que és el que nota en realitat (les ungles del gat).

    -"...i el remetien contra el terra" deus voler dir que el "llençaven al terra"? O potser "aixafaven contra el terra"? La veritat és que "remetir" no sé què vol dir...

    -"esparrecat" hauria de ser "esparracar" i "ronronejar" és un castellanisme de "ronronear" que en català -ho he hagut de buscar al diccionari- seria "Roncar" o "filar" (ai vés!, jo tampoc ho sabia).

    -"...i continuava remugant del gat" deus voler dir "...i continuava queixant-se del gat" o "...i continuava remugant queixes al gat" o "...i continuava remugant protestes al gat".

    -I ja cap el final, quan dius "ell s'ho mirava sense que res fes pensar que l'immutés" potser hauria de ser "ell s'ho mirava sense que res fes pensar que s'immutés" o senzillament -i potser millor- "ell s'ho mirava sense immutar-se".

    -I per acabar, no acabo d'entendre la penúltima frase "Mentrestant, en Pastís somreia pensant que tot i que en Manel no va tancar ni el negoci el dia del seu enterrament, ella l'havia alliberat per a la següent vida". El seu enterrament a quin enterrament es refereix, al de la mare, al del seu propi enterrament...A qui havia alliberat ella? Segur que tu ho tens clar, però jo llegint-ho - i ho he fet moltes vegades- no ho entenc del tot!

    -Per cert l'última frase la trobo molt bona "Si es que tot s'acaba, fi". I també m'agrada molt el títol, tan llarg, estrambòtic i intrigant!

    En fi: perdona tots aquests llargs comentaris!!! Pot semblar que el teu text no m'ha agradat: tot el contrari, si m'he entretingut en fer els comentaris és precisament perquè la teva història m'ha semblat original, ben plantejada i divertida. L'única cosa és que caldria clarificar detalls perquè al lector li quedés més entenedora. A més, he fet els comentaris amb més deteniment del que acostumo a fer en altres Reptes perquè el conte sortirà publicat en aquest llibret de contes de fantasmes que farem entre tots, i només volia ajudar-te a que el teu relat quedés més lluït. Si t'he molestat, perdona'm i passa per alt tots els comentaris. No cal dir que publicarem el relat tal com tu vulguis, i si vols deixar-lo tal com està ara, em sembla esplèndid, no tindré absolutament res a dir: cada autor és amo de la seva creació, oi? Una abraçada i gràcies per la teva participació en aquest Repte.

    • senzillament gràcies.
      4punts | 17/02/2009 a les 18:38

      No tinc per costum participar en els reptes. Però aquest dia vaig fer-ho sense plantejar-m'ho. El moment, el tema i les meves sensacions m'hi varen conduïr. Vaig quedar-ne molt satisfet i vaig rellegir-l'ho(curiós perquè mai ho fig tot i que se que resulta un error).
      El tema de les comes i la puntuació tens tota la raó en tots els casos i m'encanta perquè en sóc bastant primmirat.
      Mai ningú havia comentat un relat meu tant a fons i això m'entusiasme i més sabent que t'ha agradat.
      Em sorpren saber que es publica un llibret. Ja que no ho sabia. Ara em toca revisar-lo i passar-lo per l'adreçador i més sabent que s'ha de publicar.
      Gràcies de tot cor. m'has alegrat el dia. Una forta abraçada

      • Una coseta...
        Vladimir | 17/02/2009 a les 18:44

        Amic 4punts:
        Només avisar-te que he penjat més amunt el post per penjar-hi les revisions. He donat de termini fins dijous a les 22.
        Una coseta: alguns autors m'han demanat que volen que surti el seu nom real al llibre junt amb el nick. Quin és el teu cas? Jo faré el que cada autor vulgui en cada cas.
        Encantat d'haver-te llegit!
        Vladimir.
  • La mèdium - Vladimir
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:29

    M'ha divertit el teu relat, Vladimir. Està molt en el teu estil: concís i breu. Fred, també, amb un punt de distanciament, sense deixar que aflorin les passions. En general no m'ha semblat mal escrit. I he de celebrar algunes frases com "movent els llavis com un mal ventríloc" o el "rampell extàtic" amb el que la vella anuncia el desenllaç de la història (el dit amb que assenyala al dissortat protagonista "tort per l'artrosi" també m'ha fet somriure). Saps treure ironia d'una situació dramàtica (molt dramàtica).

    Ara bé, company, em sap greu dir-t'ho però m'esperava un final millor: això d'acabar "L'endemà vam començar a tramitar la separació" és una mica decebedor, banal. Jo potser hauria arriscat més: que el protagonista anés a buscar l'amant de la dona per venjar-se. Si em permets suggerir-t'ho, podria anar així: "L'endemà vaig visitar al meu millor amic: mai abans m'havia adonat de com s'assemblava al Miquel. Quan ja me n'anava -s'arrossegava pel terra, sagnant i ple de blaus- vaig sentir que amb un filet de veu preguntava: "I com ho has sabut?".

    Té més grapa, no trobes? O una versió més seca, menys florida: "L'endemà vaig visitar al meu millor amic: encara respirava quan vaig pensar que mai abans m'havia adonat de com s'assemblava al Miquel".

    O directament fregant el "gore": "L'endemà amb un ganivet vaig desfigurar el rostre del meu millor amic: mai abans m'havia adonat de com s'assemblava al Miquel".

    I perquè no donar-li un cop d'efecte final?: "Ara cada nit em visita la Lluïsa: em retreu una vida de desencisos i frustracions. I em culpa de totes les desgràcies i del seu mal final".

    Només són suggeriments, no n'has de fer cas. El teu conte es llegeix prou bé tal com està. I potser prefereixes un final més sec i impersonal, i ja t'està bé així. Ho deixo en les teves mans: al cap i a la fi tu ets l'autor! No defalleixis!

    I, encara que ho facis fora de concurs, gràcies per participar!

  • Deliri - Desideri
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:31

    Un "deliri" autèntic el teu relat, Desideri! Un text que fa honor al seu títol: es tracta del deliri del fantasma d'una dona que s'ha suïcidat i que vetlla el son del seu amant. El conte, s'estructura en dues parts: un monòleg de l'espectre i una "coda" final en tercera persona, amb "l'explicació" (o "justificació") del monòleg, que agrairà el lector desconcertat. El monòleg, llarg i joycià, sense signes de puntuació, no és pas de lectura fàcil, però es ple de troballes poètiques memorables: m'ha agradat la imatge "plàteres de banquets ja celebrats" o el quasi-embarbussament "el guanyes em renyes renills dels cavalls d'hèlios". I he celebrat el "martiri marí verí cast en el nefast deliri del lliri". A vegades es juga amb síl·labes, com "cla" al fragment "clausurats claus de la presó on sóc presoner clavicordi oblidat" o "gel" a "home sol gelós del gel que pot arrapar-se a les geleres del país del teu record condemnat a galeres". Interessant la manera d'encadenar les idees, i així les "galeres", que acabo de mencionar, enllaça amb les "geleres" d'abans i obre una nova frase "condemnat a galeres a remat fins a la fi de la condemna a bramar conta la mar...". El text és exigent amb el lector, però està ben treballat i transmet una idea de caos, desconcert, pèrdua. El soliloqui té, a més, una direcció clara: comença de manera detallista parlant de dits, d'ulls, d'escenes més o menys quotidianes (per cert: ben trobada la primera paraula "dormo", perquè la mort és "una gran dormida" segons diuen, oi?) i acaba referint-se a galàxies, estels, satèl·lits, univers, en una progressió que imagino ben calculada (i efectiva). Un cop acaba el monòleg interior, es presenta l'explicació, necessària pel lector que ha llegit, potser astorat, el text en cursiva. Jo aquesta part, si t'he de ser sincer, l'he trobat un pèl reiterativa, com volent fer-li massa planer i entenedor al lector allò que fins aleshores no ho ha estat gens... Si em permets el suggeriment, jo condensaria una mica més aquest paràgraf, fent-lo més sintètic i eliminant repeticions que em semblen innecessàries. Alguna cosa així:

    "Fa un mes que l'observa, en silenci, enmig d'aquest deliri de malsons i visions, records i retalls de vivències passades. I repeteix la lletania de paraules inconnexes barrejades dins del seu cervell, errant per la cambra, lligada a l'home que la va saber estimar i comprendre més que el seu propi marit. Sabia que el suïcidi la condemnaria al vagareig etern, tal com amenaçava la seva doctrina catòlica, però, malgrat tot, va fer-ho. Quan només hi ha una sortida del laberint, no es pot triar cap altre camí. Per això, seguirà vetllant-lo en el son perquè està en deute amb ell, per haver-li fet descobrir l'amor per primera vegada. I ell també fa un mes que te aquests malsons, perquè estarà lligat a ella fins a l'eternitat. Arriba l'alba mentre l'Alba abandona el dormitori. Només per unes hores".

    Però, no cal dir-ho, no em facis cas si consideres que tal com està ara és preferible. Tu ets l'autor, només faltaria! Moltes gràcies per la teva aportació al repte, encara que l'hagis volguda fora de concurs. Imagino, però, que no t'importarà que la incloguem en el llibre "Contes de fantasmes" que aplegarà totes les narracions presentades, oi? Espero que no, ja que un text de les característiques del teu contribuirà a la diversitat de totes les propostes i serà testimoni de la multiplicitat de tendències i estils que aplega Relats en Català. Felicitats i fins ben aviat!

    • Gràcies, Vladimir
      desideri | 17/02/2009 a les 18:07

      El que veus com a explicació és narració, perquè el text en cursiva és el deliri del noi que dorm al llit, mentre ella (que ja és morta) el vetlla i l'observa. Almenys aquesta és la meva idea. Però ja revisaré el relat, i esmenaré allò que grinyoli.

      R. V.
      • RE: Gràcies, Vladimir
        Vladimir | 17/02/2009 a les 18:40

        Sí Desideri, així ho havia entès: la part que no és en cursiva l'entenc com a narració (ara no recordo què et vaig dir...), una narració que justifica el monòleg delirant, no cal que hi donis voltes que això queda clar! Si vols revisar res, penja-ho més amunt. Per cert, alguns autors m'han demanat que volen que aparegui el seu nom real al costat del nick. Jo faré el que cada autor vulgui. En el teu cas, què voldràs que aparegui?
        Fins aviat, company!
        Vladimir.
  • Nosaltres - Calderer
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:32

    T'he de felicitar, Calderer. Un relat excel·lent, com tots els que t'he llegit, d'altra banda (això ja no és cap novetat!). Una història molt original, esplèndida, que comença com un retrat costumista (un pèl desconcertant quan es demanava un història de fantasmes, gènere sembla més adient ambientar-lo en territoris més fantasiosos i onírics) i després sembla fer un tomb cap a una història de venjança més pròpia d'una novel·la negra... L'element fantàstic només acaba apareixent en les últimes quatre paraules: "a descansar en pau", que desvetllen la identitat dels protagonistes i donen al conte un tomb que obliga a la seva relectura. És cert que poc abans s'ha mencionat que eren "invisibles" cosa que pot posar sobre avís al lector atent i que "el Valencià" es desperta amb els "ulls esbatanats de terror intentant veure'ns", però són pistes subtils que fàcilment escapen a una primera lectura: la certesa de la naturalesa sobrenatural -i fantasmal- del text només es produeix just al final (és més: si no fos per les últimes quatre paraules -"a descansar en pau"-, aquest no seria un conte de fantasmes en absolut...ja que els agressors podrien ser gats autèntics i no espectres. Per tant és un final magistral: amb quatre paraules comptades insereixes el teu conte en un gènere concret!).

    En una segona lectura, tot encaixa perfectament, no hi "trampes" il·lícites, i aquest és un altre dels encerts del relat: jugar amb el lector però sense enganyar-lo, mostrant totes les cartes sobre la taula. Mai insinues que els narradors siguin uns gats -i menys encara gats fantasmes-, i és fàcil pensar que els agressors són els nens o uns veïns venjatius, per això la sorpresa final és doble: descobrim qui són els "nosaltres" que fan de narradors (són gats!) i coneixem la naturalesa d'aquests gats (que són fantasmes!). El text, tot i l'aparent senzillesa, demana més d'una lectura per gaudir de totes les seves subtileses. El títol mateix, que d'entrada sembla una mica anodí, és molt adequat, ja que l'identitat dels narradors és clau pel desenvolupament i desenllaç del conte. Magnífica ambientació en el primer paràgraf, escrit amb gràcia i ironia, i al llarg de tot el conte mostres una prosa curosa, calculada, absolutament impecable. Només he trobat dues petites errades quan diu "Quan s'adonava sortia, borratxo..." em sembla que hauria de ser "Quan se n'adonava sortia, borratxo..". I quan "i els cos es desprenia" hauria de ser "i el cos es desprenia".

    Moltes felicitats i gràcies per participar!

  • Maduixes - Sangifetge
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:33

    El teu relat s'endinsa en el tema clàssic de la ficció envaint la realitat, que tan magistralment va utilitzar, per exemple, Cortázar al clàssic "Continuidad de los parques". És un dels millors contes que t'he llegit, Sangy! El principi és magnífic, la primera frase -"Per més que ho intento, la clau no entra al pany de la porta del meu pis" - és magistral, deixa al lector amb la necessitat de seguir llegint. La tensió dramàtica està molt ben graduada i segueix els descobriments que va fent el narrador i que progressivament l'endinsen en un malson: la clau estranya, el pany que no és el de casa seva, el replà que no reconeix, i finalment la constatació de que "aquella no és la meva escala". Res a dir! Les maduixes també van apareixent de mica en mica, per anar guanyant protagonisme: el narrador olora les maduixes a l'ascensor, després al replà de l'escala, per finalment -i previsiblement, val a dir- fer l'aparició estel·lar al clímax del conte, quan la noia li ofereix a l'aterrit narrador una maduixa "madura, grossa i vermella".

    En l'aspecte argumental només m'ha sobtat un element: el llibre. Si em permets el consell jo mencionaria que el protagonista duu un llibre de bon començament. Perquè llegint el conte per primera vegada, m'ha fet la impressió que et treies el llibre de la màniga per buscar una explicació al que li passava al protagonista. El llibre, que és la clau del conte, l'element més important (més que les maduixes!) no surt fins a la meitat del text quan dius que el narrador ha sortit de la feina i ha anat "llegint tota l'estona en pilot automàtic". Unes frases abans has mencionat la novel·la que estava llegint, però en cap moment se'ns ha dit que la duia al damunt! Això desorienta una mica, crea un efecte de poca planificació, de que no totes les peces han estat damunt de la taula de bon principi. Només que haguessis dit en algun moment del primers paràgrafs que el narrador duia la novel·la sota el braç, n'hi hauria hagut prou.

    El text és ple d'idees suggerents. La mateixa manera de com la noia fantasma assassina a les seves víctimes -ofegant-los amb maduixes- evoca imatges que no per terrorífiques deixen de ser poètiques (el vermell del suc de les maduixes, proper al de la sang) i que m'ha recordat una escena -horrible- d'aquella pel·lícula de Greenaway de llarg títol "El cocinero, su mujer, etc" (no recordo la resta) en què a un dels personatges el mataven obligant-lo a menjar-se el fulls d'un llibre.

    Continuant amb els elogis voldria afegir que el text defuig amb elegància una descripció detallada de les morts, cosa que personalment agraeixo, però això no resta impacte al conte. El títol el trobo encertadíssim. He celebrat algunes troballes expressives com quan parles del llibre que "emet una suau escalfor, com si es tractés d'una criatura orgànica" i m'ha agradat molt que el desenllaç el sabem perquè el protagonista el llegeix en el llibre (i ell i nosaltres endevinem que allò que acaba de llegir és el que li espera al pobre noi en un futur immediat).

    En l'apartat de correccions ortogràfiques he detectat un "Cóm" accentuat que hauria d'anar sense accent (al primer paràgraf), "absorbit" és incorrecte (hauria de ser "absort") i "la última pàgina" hauria de ser "l'última pàgina". En l'apartat estilístic no m'ha acabat de fer el pes "enmig d'un silenci poc natural" (penso que això de "poc natural" no és gaire imaginatiu, jo hauria buscat un adjectiu més suggerent). "Constato amb consternació" és per la meva orella massa cacofònic. I, finalment, el punt i coma de "la meva signatura; és el meu llibre" crec que seria més adient dos punts: "la meva signatura: és el meu llibre".

    Res més. Encantat de llegir el teu conte i de comentar-lo. Sabia que amb aquest tema faries una aportació valuosa al repte! I no cal que et digui que no cal que facis el més mínim cas als meus suggeriments de correcció si no ho consideres oportú. Fins la propera, Sangy!

  • Pesca fluvial - Deomises
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:34

    Una bona història que ens presenta a un pescador que és "pescat" per un fantasma en el riu i acaba sent salvat pel seu company. La prosa és modèlica, sense fissures, perfectament adaptada al que la història demana en cada moment: eficient i impersonal en les parts extremes, i apassionada, esgarrifosa, en la part central on escoltem el monòleg del fantasma d'una víctima de la Guerra Civil (presumptament l'avi del pescador pescat).

    En l'apartat diguem-ne "tècnic" res a dir! Només elogiar la facilitat d'escriptura, que flueix sense entrebancs, i l'encert amb que expresses en la part central l'horror i el desconcert d'un bombardeig (sembla que hi hagis estat!). No obstant, em preguntava mentre llegia: perquè no em convenç el text? No n'estic segur, no ho sé: potser perquè la història és una mica massa previsible? O potser perquè trobo el monòleg del fantasma massa allargassat pel que acaba explicant? O potser perquè hi trobo a faltar una mica d'humor, alguna observació jocosa? No ho sé. Em sembla que era Monzó qui deia que no entenia que pogués haver-hi cap obra literària sense humor i passava llista a les grans obres de la literatura universal: en totes hi descobria moments de humor o ironia. Jo, sense ser un devot incondicional de Monzó (encara que li he llegit tota l'obra), estic bastant d'acord amb aquesta opinió, i estic segur que els teus textos guanyarien amb algun apunt irònic (encara que fos d'humor negre, o una comentari divertit o sarcàstic). Probablement aproparia el text al lector i el contrast amb la truculència dels arguments que sols tractar faria els contes més impactants (vaja, em sembla).

    En qualsevol cas gràcies per la doble participació al repte i espero que no posis pegues en publicar-los tots dos al llibre: penso que s'ho mereixen!

    • Com a l'altre comentari...
      deòmises | 16/02/2009 a les 23:46

      ...només em queda agrair-te aquest comentari de propina. I no hi ha cap problema a incloure'l dins del recull d'aquest repte. Per això està escrit, per a aquest repte.

      Gràcies de nou, d.
  • El contacte - Sergi Yagüe Garcia
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:35

    La història d'un assassinat múltiple, resolt per la policia gràcies a l'ajuda d'una mèdium. El relat és presentat, enginyosament, en forma d'informe policial, i imita amb molt encert la prosa eficient que s'escau en aquesta mena de textos. No renuncia a la sorpresa final (les dues nenes són les assassines i no el pare, com es podria pensar d'entrada quan es menciona la "violència domèstica" al principi del text) i el mateix to neutre de la prosa transmet amb èxit la por que passen els protagonistes (l'investigador i la "sensitiva"). M'agraden aquestes històries que adapten els temes clàssics del terror a la quotidianitat. Em recorden pel·lícules admirables tan magistrals com "La semilla del diablo" de Polansky. Els fantasmes sovint els hem associat a aïllats casalots victorians (o a mansions solitàries i incomunicades: recordem "El resplandor" de Kubrick), però en la teva història has situat el fenomen fantasmagòric en un bloc de pisos de Barcelona (com recentment va fer la pel·lícula "REC", que també em sembla propera al teu relat).

    T'he de felicitar pel conte, intel·ligent, molt ben escrit, amb una molt bona dosificació de la tensió. M'han quedat alguns dubtes que volia comentar-te:

    -La frase "per comprovar l'existència o no de possibles fenòmens", jo escriuria "per comprovar l'existència de possibles fenòmens". "O no" em sembla és innecessari.

    -Quan la bombona "surt volant contra nosaltres", jo diria "cap a nosaltres".

    -No he entès la frase sobre la nevera: "no funciona perquè fa més fred a fora que al seu interior". Però la nevera deu funcionar igualment, oi? O s'ha espatllat pel fred? Se m'escapa alguna cosa?

    -Ignoro què és un "sistema a cegues" referit a les psicofonies. Confesso la meva ignorància en el tema, però com que molts altres lectors és possible que es trobin en el mateix cas, potser hauries d'incloure alguna explicació (però sempre que no soni a enciclopèdia i interrompi l'acció, cal que l'explicació vagi ben empeltada en el text i que sigui creïble el fet que figuri en un informe policial).

    -A la primera RESPOSTA enlloc de "RESPOSTA: Riallada infantil (llunyana, buida)" jo escriuria "RESPOSTA: (Riallada infantil, llunyana, buida)" ja que en tot el diàleg només escrius sense parèntesi les paraules i entre parèntesi els gestos i observacions. Crec que, en aquest cas, una riallada entraria més en el camp de les observacions que en el de les paraules.

    -El problema de la transcripció d'un interrogatori és que el text pugui perdre l'objectivitat necessària per fer-lo creïble. Penso que aconsegueixes evitar-ho gairebé sempre, i que en tot el que es transcriu evites la subjectivitat de qui redacta l'informe. Només en un cas m'ha semblat que no funcionava això: "però mai havia estat tan espantada" és una cosa que qui escriu el text no pot saber (a no ser que la Laura sigui la seva parella o siguin vells amics, que crec que no és el cas). Per tant, aquí potser seria més encertat dir "sembla molt espantada" i prou.

    Res més. Només felicitar-te pel relat i agrair-te molt la participació. Moltes gràcies!

    • Neveres, sistemes a cegues i calendaris voladors
      Sergi Yagüe Garcia | 17/02/2009 a les 10:29

      Hola!

      Moltes gràcies pel comentari, Vladimir.

      T'explico alguns dels dubtes:

      -Un sistema a cegues es fa servir en parapsicologia per intentar contactar amb un esperit que acostuma a manifestar-se a través de psicofonies, i no mitjançant una mèdium o la trillada oui-ja. La sensitiva formula preguntes i durant una estona s'enregistra per mirar de captar la resposta. Es tira enrere la cinta, s'escolta i, si hi ha resposta, es formul·la una nova pregunta. Si no, s'intenta amb la mateixa pregunta fins que hi ha resposta. Si això no passa, es deixa l'intent de contacte per a una nova sessió.

      -Déu meu! Una bombona de butà que es llença sobre ells! És un calendari el que surt volant. L'observació sobre la manera d'expressar-ho la trobo correctíssima tal com la dius. (hehe)

      -La nevera. És una anècdota real. Una vegada l'àvia (ja morta) de la meva dona va avisar els seus dos fills perquè la nevera de casa seva no funcionava. Era un pis molt antic, en el qual no hi havia calefacció, i l'àvia acostumava a vestir-se amb 50 capes de roba, així que no posava mai cap font de calor per escalfar la casa. Després de mirar-se molt la nevera, de fer proves i pesquises, el meu sogre i el seu germà van descobrir que el motor de la nevera s'aturava perquè feia més fred a fora, al pis, que al mateix interior de l'electrodomèstic (normalment estan a 4ºC) i per això no arrencava el motor.

      -La observació que em fas sobre "Riallada Infantil" és totalment encertada. Veig que vaig obrir el parèntesi on no tocava, però és més aviat una errada tipogràfica.

      -També trobo encertada la observació sobre "l'espant" de la sensitiva, així com la de l'existència, o no, dels fenòmens...

      M'hauria agradat explicar amb més detall el tema del "Sistema a Cegues" i altres coses que anaven sorgint al meu cap mentre escrivia, en realitat o havia fet, però excedia ja les 1.000 paraules, així que vaig retallar i, com acostuma a passar, hi ha hagut coses que han quedat una mica pengim penjam... Vaig decidir retallar per l'explicació d'aquest sistema perquè se suposa que l'informe està adreçat a professionals que saben què és un sistema a cegues, i que potser quedaria entès quan es llegís el seguit de PREGUNTES-RESPOSTES.

      Moltes gràcies novament pel teu comentari. Miraré de penjar el relat revisat de seguida que pugui.

      Sergi
      • La bombona voladora
        Vladimir | 17/02/2009 a les 10:36

        És clar que volia dir "calendari" i no "bombona". Error comprensible amb tant relat!!! I sobre el "sistema a cegues" tens tota la raó: si va adreçat a un expert de fet és molt millor no explicar-ho per fer-ho creïble, i si el lector li interessa ja buscarà informació.
        Una abraçada,
        Vladimir
  • La nena - Dolça Parvati
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:36

    Molt inquietant el teu relat, Dolça! És de molt agradable lectura, i està extremament ben escrit. La prosa és molt acurada i es deixa llegir molt bé, desprenent amb una musicalitat natural. Però malgrat l'aparent simplicitat del text, és un relat complex, molt complex, que no es fàcil de copsar en una primera lectura. Reclama un lector atent, ja que el text va obrint interrogants enlloc de donar respostes.

    Hi ha dues parts: en la primera la narradora explica com va atropellar una nena i al cap d'un temps va tenir al·lucinacions on veia la nena, al·lucinacions que la portaran al suïcidi. A la segona part (en cursiva) un altre narrador veu també un fantasma, i al final recorda la broma que va gastar a una automobilista anys enrere. Reconeixem en l'automobilista a la narradora de la primera part, i per tant això ens fa entendre que totes les aparicions de "la nena" eren fruït de la imaginació de la dona i dels seus remordiments. Però, alhora, el lector atent veurà que l'aparició que visita al segon narrador du "un pijama verd com el que duen els metges i a la mà esquerra una agulla clavada en la prolongació del dit polze" que bé podria ser l'espectre de la narradora de la primera part! Per tant, d'una banda s'està negant l'existència dels fantasmes al final del conte, però per l'altra el protagonista de la segona part sí veu un fantasma (i insinua que l'abocarà al suïcidi, tal com li ha passat a la protagonista de la primera història). Suposo que has volgut deixar un final obert i que el lector reconstrueixi la història.

    En conjunt m'ha semblat un conte suggeridor, intel·ligent, molt sobri, gens efectista, obert a interpretacions diverses. Em recorda a una pel·lícula de David Lynch ("Carretera perdida", crec que es titulava) el la qual també hi havia dues històries inquietants que d'entrada guardaven poca relació, no sé si la tenies present quan escrivies el teu relat (de fet no sé si t'agrada Lynch, que té molt detractors, i val a dir que a mi mateix a vegades m'irrita una mica).

    M'ha agradat molt el començament -la primera frase esplèndida "El meu vincle amb la nena té les hores comptades"- i la manera com el relat va enrere: detalla com serà el suïcidi de la narradora, després com va ser l'atropellament, per anar més enrere encara i explicar perquè es va trobar conduint en aquella nit de boira (era a Prades celebrant la mort de Franco).

    Poques coses per suggerir-te. Només un parell: la paraula "celebrativa" no em surt al diccionari (potser en valencià és correcte, no ho sé); la frase "No em va donar temps a res" em sona una mica a castellanisme ("No me dio tiempo a") i penso que en català deu seu més correcte "No vaig tenir temps per res" (però, una vegada més: és possible que en valencià s'accepti, no ho sé).

    Moltes gràcies pel teu excel·lent relat, Dolça. I una abraçada.

    • Vladimir, moltíssimes gràcies
      Dolça Parvati | 16/02/2009 a les 23:34

      Has fet un treball impressionant amb els comentaris. Quina feinada! M'ha agradat molt la teua tasca de jutge, però també la d'animador del repte. Bé, ja tinc més motius encara per a admirar-te.

      Gràcies de nou, company!
  • El Mas del Jutge - F. Arnau
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:37

    Molt bon conte! Està tan ben narrat, és tan detallista i minuciós, que per moments pot semblar que és autobiogràfic! (Tot sigui dit entre parèntesi: sospito que algun element de narrativa oral hi deu haver a darrera, oi? El dedicatari, teu oncle Paco "El Foguer", potser?). M'ha atret molt l'argument, que deixa l'element fantasmal just pel final de la història, i se centra en la descripció detallada de les aventures i malifetes d'un grup de nois (com si fossin uns Tom Sawyer o uns Huckelberry Finn valencians). M'han encantat els petits detalls quotidians d'aquells estius rememorats: les llonganisses i la "carnsalà", el bany a la bassa, els draps de cotó "que apaivagaven la coentor de les cremades", els "teuladins fregits amb allets per esmorzar" (que no sé què són, però que sonen la mar de bé!), etc.

    Poca cosa tinc a corregir del teu relat. La prosa és magistral, sense errors (almenys jo no els trobo) i només he detectat unes comes que sobren al començament a "per la zona del Pou de Sant Joan que, tothom al poble, anomena el Mas dels Fantasmes" crec que les dues comes són innecessàries: "per la zona del Pou de Sant Joan que tothom al poble anomena el Mas dels Fantasmes". I també a "masies ancestrals, així com, les casetes dels menestrals..." hauria de ser "masies ancestrals, així com les casetes dels menestrals..." sense la coma després de "com".

    I res més, company. Moltíssimes gràcies per participar i per col·laborar en aquest engrescador repte que acabarà amb un bonic llibre on ens veurem tots relligats. Fins ben aviat!


    • Moltes gràcies per la feinassa amic! Prenc nota de les correccions... Un plaer haver participat. (n+)
      F. Arnau | 16/02/2009 a les 23:50

  • Vivíssim - gypsy
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:38

    Pura poesia el teu relat, gypsy, una meravella de poema en prosa, per llegir en veu alta tan encisadora és la musicalitat que desprèn. Et vull donar les gràcies per haver-lo escrit en moments tan difícils, i estic segur que t'haurà ajudat a compartir amb tots els lectors el que sents en aquests dies. Quin començament més memorable: "I encara et sento les passes de tant en tant" (m'ha fet recordar el que -ja fa anys- em va comentar la meva àvia després de la mort del meu avi -als 90 anys, qui pogués arribar-hi!-. Va dir-me que sentia les seves passes al darrera, i que quan es girava, no el veia i s'havia de recordar: "Ai, és clar. Si és mort!"). No detallaré aquí els molts encerts del teu text, ple d'una emoció vertadera, que es transmet al lector. Només mencionar que m'ha emocionat especialment el segon paràgraf, que comença "No sé si encara ets...", on t'endinses en el que queda dels sers vius després de la mort (què bonica "la pluja que cau a raig sense demanar avinença"!). Moltes gràcies una vegada més, i endavant!

    • Gràcies
      gypsy | 16/02/2009 a les 23:25

      Vladimir, per fer que pogués escriure i verbalitzar en mots un sentiment que d'altra banda m'és difícil d'expressar per la part tan gran de implicació i la poca ficció que hi ha.

      Ets un gran observador i un gran lector. I una persona que tira endavant projectes!

      Chapeau pel teu poder de convocatòria i pel luxe de comentaris que has fet!


      gyps
  • La càlida llum - darkman
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:40

    Un relat inquietant i intrigant, Darkman, però he de confessar -avergonyit! - que em perdo una mica en la part final... Fins aleshores assistim a la visita del narrador a la casa d'un fotògraf que el convida a veure unes fotografies de principis del segle XIX. El narrador es descobreix a ell mateix mort en un taüt i es desmaia. En despertar l'esperen per injectar-li una substància. I aquí comença el meu desconcert: hem d'interpretar que se l'enduen al seu temps? O al món dels fantasmes que és d'on deu venir el pobre protagonista? La noia del final, pot ser la seva dona (ell diu que se n'està enamorant)? Em temo que no queda clar del tot, o jo no ho he sabut llegir amb la suficient perspicàcia. Qui són "els vells adorables i aquell mocós empipador"? Això sí, aconsegueixes una sensació de confusió que en part pot ser volguda, però que sospito que pot no acabar de convèncer al lector, que pot sentir-se frustrat. Imagino que l'explicació de tot plegat és que deus haver hagut d'escurçar el text (que té 996 paraules) i de tan retallar-lo per ajustar-lo a les 1000 que es demanaven han quedat zones buides que costen d'entendre. Aniria molt bé que en fessis un petita revisió per acabar de lligar els caps.

    Però aquest final confús no ha esguerrat les alegries que m'ha proporcionat el teu relat, que han estat moltes. Fins el moment de desmai, el text avança de manera implacable, introduint els elements inquietants de manera sàvia i mesurada: la noia asseguda a l'escala que no s'aparta quan passa, l'escenari mateix és tètric, fosc, i també ho és la dona que se li acosta amb uns caminadors. Dins la casa segueixen les estranyeses: la dona se li avança en totes les accions -les prediu- i pensaments, i els personatges apareixen sense que el protagonista s'adoni que obren les portes. Penso que a partir del desmai la direcció de la història es dispersa i desorienta, cosa que en part no és dolenta sempre i quan el lector acabi endevinant què passa (i ja t'he cometat, que jo no ho veig gaire clar...).

    Voldria comentar alguns errors i dubtes:

    -La dona de Silveri descansa una feixuga "còrpora", no "corpòria".

    -L'adjectiu "curiós" i "curiosa" es repeteix dues vegades en la primeres línies del conte... Jo en canviaria almenys un...o tots dos: en la frase "tic-tac rítmic i curiós" el segon adjectiu no aporta gaire informació sobre el tic-tac, es podria eliminar o buscar un adjectiu més inspirat! El mateix passa a una "curiosa i càlida llum": càlida està molt ben utilitzat, dóna una informació precisa de la llum de les espelmes, gairebé podem dir que veiem clarament el tipus de llum que il·lumina l'escena. Però una llum "curiosa"? Com és una llum curiosa? Suposo que dependrà de cada observador, és un tema massa subjectiu per definir un ambient...

    -El corredor obscur "com la gola d'un llop" em sona una mica massa tòpic, massa frase feta. Jo buscaria alguna imatge més inspirada (però aquí ja entrem en un terreny de manies personal, eh? I si a tu no et molesta la suada gola de llop, res a dir!).

    -Què vol dir "Quatre altres parets -trenta per quaranta"? Metres? Déu meu! A on s'ha ficat aquest home?

    -El nom de la dona apareix massa tard, i sense que es digui que la Carme és la dona del Silveri. Penso que no costaria res anomenar-la en la seva primera aparició: "la dona del Silveri -la Carme- descansa una feixuga...". Si no ho fas així pel mig del relat apareix una tal Carme que no ha estat presentada al lector...

    -Les fotografies són de 1808, oi? Cal tenir en compte que la fotografia no es va inventar fins a mitjans del segle XIX, així que no hi havia fotografia l'any 1808. Encara que es tracti d'un relat de fantasia, penso que hauríem de tenir en compte aquests detalls per donar credibilitat a la narració.

    -La frase "No m'acabo d'empassar aquella bola" no em convenç. "Bola" està bé per un llenguatge col·loquial, però al circumspecte narrador del relat no li escau. Potser seria millor dir "No m'ho acabo d'empassar i demano una mica més de llum..." o "No m'ho acabo de creure i demano una mica més de llum..".

    -Penso que abans de la frase important: "sóc jo mateix" hi haurien d'haver dos punts, i no una coma: "Aquella cara la conec, amb el pentinat diferent, els ulls clucs, estirat en un taüt: sóc jo mateix!".

    -El llum que veu al final del corredor deu voler dir "una llum". Si és "un" llum és que hi ha un llum de peu, una bombeta o algun estri així.

    I ja no m'enrotllo més! Malgrat aquestes puntualitzacions, molt bona història, atractiva, fosca i que m'ha fet passar un bona estona.

    Moltes felicitats i gràcies per la teva participació, que sempre és una garantia de qualitat!

    • Renoi! quin tros de comentari!
      Galzeran (homefosc) | 16/02/2009 a les 23:04

      Tens raó en això de l'escurçament del relat, i d'acord en el 99% dels detalls que has vist, per això serveixen quatre ulls!
      I el final... ostres era més llarc, miraré que puc fer-hi.
      I sobre l'any de les fotos, és una llicència que em permeto per donar un toc més fantàstic al relat, o és que creus en fantasmes tu? Jeje, és broma. Ja m'està bé que la gent pugui dir... apa! on va aquest!
      Intentant respectar els límits de les mil paraules, et faré cas en els teus coments i a veure si abans del dijous el penjo.

      Bona feina Vlady!
  • Destinació - Ultra Violet
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:41

    Un bon relat, ben narrat, amb una prosa de frases curtes, concises, molt adequades al què expliquen. L'argument és certament previsible -especialment sabent que ens trobem en un relat de fantasmes- però això no fa el teu conte menys interessant i deliciós. Excel·lent el final, immillorable, deixant que el lector imagini la resposta evident a la pregunta. I molt bo el títol! Felicitats!

    M'han semblat que hi hauria algunes correccions a fer, i perdona'm si vaig equivocat:

    -La primera línia "se'ns ha anat el Federico" no em sona del tot bé. Entenc que és l'equivalent al castellà "Se nos ha ido Federico", però no tinc clar com es pot dir això en català. "Se'ns n'ha anat el Federico" tampoc em convenç i "se n'ha anat el Federico" dóna a entendre que el Federico s'ha aixecat del llit, s'ha lliurat del comptagotes i altres trastos i ha marxat cap a casa! Potser podries buscar alguna expressió equivalent com "Hem perdut el Federico" o directament "el Federico ha mort"...que és com més natural i menys eufemística (i que, entre nosaltres, jo prefereixo). Però, posats a suggerir, no creus que no cal referir-se a aquest Federico que no veurem mai més en el conte. Perquè no referir-se a ell com "un pacient" o "un malalt"? No veig la necessitat de donar nom a algú del qual ja no tindrem notícia la resta del relat.... [Si em permets, i entre claudàtor, -que és com més íntim-, quan he acabat el compte encara m'estava preguntant pel destí del Federico: estava segur que apareixeria com a un dels passatgers del tren. De fet, penso que seria un bon efecte dramàtic que se'l trobés allà... Crec que és la millor manera de justificar la seva presència en el conte...].

    -Utilitzes l'adjectiu "astorada" dues vegades, i en un conte tan breu penso que podries buscar-li un sinònim ("sorpresa" no, perquè també l'utilitzes, però n'hi ha molts d'altres: esglaiada, aterrida, espantada...).

    -No entenc la frase "Per un moment m'ha fet por trobar-me en la mateixa situació en un lloc tancat". No té gaire relació amb el fet que acaba d'explicar: la noia s'alegra que a l'andana no hi hagi ningú i pensa que el tren ja haurà marxat... que li faci por trobar-se en la mateixa situació en un lloc tancat no és una pensament que acabi de tenir sentit en aquest context (em sembla: encara que potser m'estic perdent alguna cosa...). Potser hauries de mirar de lligar la frase d'una altra manera.

    -A la frase "No sé si millorarà la situació en el següent, potser no hi va tan carregat" jo diria "...potser no va tan carregat" (l'"hi" sobra).

    -Falta el punt entre "...em colpeja. Faig una passa...".

    -La frase "No hi ha seients; la gent, amuntegada, asseguda al terra." és coixa. Pel meu gust seria preferible "No hi ha seients; la gent, amuntegada, s'asseu al terra."

    -No he entès la frase "No l'he poguda fer". Què és el que no ha pogut fer? La pregunta? Si és així, penso que hauries de dir: "No l'he poguda fer, no he obert la boca, però la pregunta ha sortit, no sé com."

    I això és tot, Ultra Violet. Ha estat un plaer llegir el teu relat i estic encantat de la teva participació. Fins ben aviat i felicitats!

    • Moltes gràcies, Vladimir.
      Ultra Violet | 17/02/2009 a les 00:20

      És un text que vaig escriure a raig, sense corregir gaire. Els teus comentaris són excel·lents i prenc nota de totes les correccions; algunes les vaig pensar a posteriori, quan ja l'havia enviat, i no ho vaig canviar.
      Un luxe, realment, poder gaudir d'un comentarista tan encertat.

      Molt bona feina!


  • La casa del bosc - Helènic Glauc
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:42

    Excel·lent relat, Glauc! Una història circular, un conte de mai acabar, esplèndidament escrit, amb una tensió ben dosificada fins al clímax final, i un desenllaç immillorable.

    M'han entusiasmat les primeres tres frases, la manera com descrius al personatge en la seva infantesa, amb les paraules justes, suficients per fer-nos una idea clara de la seva aparença (i excel·lent l'explicació sobre l'"orfanesa prematura" que "obligava la vida a sotmetre's a l'estètica de la tristor"). La resta del conte es manté en aquest nivell de prosa polida, impecable. Poca cosa tinc per corregir (i no em sap greu dir-ho!). Potser suggeriria que abans de la frase "I ara mateix em trobo una altra vegada a la casa del bosc...", que és quan comences a utilitzar els verbs en present, comencessis un nou paràgraf, així quedarien més delimitats els temps en els quals es desenvolupa el relat: el passat al primer paràgraf (la infantesa), un passat no tan llunyà al segon paràgraf (quan es produeix la trobada amb l'home i li clava la creu), i el present.

    Només tinc un tema sobre el que voldria reflexionar: la qüestió dels temps verbals. No sóc gaire amic del present històric. És cert que dóna més immediatesa a l'acció d'un conte, però sovint em sona a fals... En el teu relat, quan passes al temps present d'indicatiu hem d'entendre que ho fas perquè viatges al present del narrador. Això penso que és correcte sempre i quan l'acció que està passant sigui creïble. Però què passa en el teu relat? El narrador, que és qui ha començat a escriure, és atacat i mor. És clar que després torna a néixer reencarnat en el noi que l'ha matat, que és qui continuarà el relat fins al final, però hi ha algun element d'artificialitat en tot plegat que no m'acaba de convèncer: el narrador del començament i el del final no són la mateixa persona (bé, sí però no, oi?). Qui ha escrit el relat i des de quin present: el del narador-adult assegut a la taula o el del narador-nen amagat al llit al final del conte?

    I, posats a complicar-nos la vida, quan el narrador ha passat al temps present, ja sabia el que passaria? O és el narrador-nen qui ho escriu? Aleshores si és el narrador-nen, com pot escriure sobre la seva vida adulta que encara no ha viscut? Aquí el problema és el punt de vista que has utilitzat per explicar el conte: sospito que el relat seria més convincent si fos escrit en tercera persona, perquè aquest problema amb el narrador-adult i el narrador-nen no hi seria (pots fer l'experiment, a veure com et sona, jo a vegades ho he fet amb els meus escrits i és sorprenent com canvien les coses; no sempre per millorar, tot s'ha de dir). Amb la tercera persona es narrarien els fets i desapareixerien les incongruències (però potser m'equivoco, ves a saber!).

    Tot sigui dit amb la màxima admiració pel teu text, que no sembli que li busco pegues en va. De fet, només un parell de detalls no m'han acabat d'agradar: sóc enemic dels tòpics, i no m'agrada que algú "tremoli com una fulla" o que "tingui la pell de gallina", ni els ulls estiguin "oberts com a plats". És probable que a mi també escrivint a vegades em passi -ens aferrem als tòpics com taules de salvavides (ho veus? Un altre tòpic...)- però penso que els qui intentem escriure hem d'evitar en caure en llocs comuns, i forçar la imaginació per crear imatges noves per expressar el que volem dir evitant repetir el que ja s'ha dit massa vegades...

    Moltes felicitats, gràcies per participar, i molt agraït de que hagis posat el teu talent al servei d'aquest repte. Fins aviat!

    • RE: La casa del bosc - Helènic Glauc
      Jere Soler G | 17/02/2009 a les 09:16

      Com sempre, gràcies per veure allò que des de dins no es veu. Quedarà un llibre preciós que hem d'intentar fer molt bé. Et felicito per la currada dels comentaris... quina feinada! Jo estic intentant descobrir que li falla a la meva organització vital que fa que ara no tingui el temps que tenia l'any passat i l'anterior per a dedicar a la literatura... És la vida.
  • Nits de tempesta - nuriagau
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:44

    El relat, molt ben ambientat, s'endinsa en el tema clàssic de les venjances d'ultratomba. L'ambientació en una muntanya perduda, és també clàssica i pot recordar a algunes de les històries de Lovecraft: hi trobem llacunes fètides, llot, aigües fosques, udols... Si a això hi afegim que la història es desenvolupa entre tempestes (plou sempre: tant quan el narrador està escrivint, com durant l'episodi que rememora) tenim reunits en un mateix text tot un reguitzell d'elements típics de les millors històries terrorífiques.

    D'entrada he de dir-te que em sembla una bona història, molt "clàssica", i de fet em pensava que se'n presentarien més d'aquesta mena en el repte (no ha estat així). Faré uns comentaris extensos pensant en el llibre que publicarem i per mirar d'evitar que els altres lectors futurs tinguin les estranyes sensacions que he tingut jo en algun passatge. Però, no cal que t'ho digui, passa per alt tot el que ve si a tu et sembla que m'equivoco -que pot molt bé ser- i si consideres que tal com està el teu text és com ho vols: el llibre el publicarem igualment, només faltaria!

    Has estructurat la història en tres parts, las segona de les quals l'has imprès en cursives. Podríem dir que el conte es divideix en una introducció (en temps present), la narració (en passat) i un epíleg (en temps present de nou) En la primera part presentes el protagonista, aterrit pel so de la pluja que li recorda un episodi de la seva vida que voldria oblidar. Aquest començament promet molt i encurioseix al lector. Particularment no trobo gaire encertat l'ús de les cursives per narrar la història, no entenc quina és la seva funció, ja que tot el relat és, en definitiva, la narració dels fets horribles que li van passar al protagonista, i em sembla que al lector no li cal que li separin la introducció i l'epíleg del cos de la narració. D'altra banda els temps verbals que utilitzes molt bé en cada part ja marquen les separacions, així que les cursives són del tot innecessàries.

    En la introducció del conte tinc algun dubte: pot "esmicolar-se" una gota d'aigua? Jo diria que s'esmicola un càntir o una gerra, però una cosa líquida no ho veig gaire clar... I la frase "tot i sabent" també em sobta: crec que hauria de ser "tot i saber que..." o senzillament "sabent que".

    La segona part del relat és, lògicament, la més extensa. Hi ha, però, algun punt que no em queda clar: el vell era l'assassí del seu gendre i, com que tothom al poble culpava la filla, el fantasma del gendre volia venjar-se de la filla perquè creia que era l'assassina... No estic segur que un fantasma no sàpiga qui ha provocat la seva mort, però suposant que sigui així, el vell que parla és un assassí, oi? Ha matat al gendre (i no sabem perquè) i jo no sé què faria si un tipus així em visita en plena nit per explicar-me aquesta història... Més aviat no me'l creuria i em quedaria a casa, i avisaria a la policia... Vull dir, que no és massa creïble el que ve després de la mort del vell: que el protagonista se'n vagi a rescatar a la filla em sembla poc convincent. Potser si haguessis explicat alguns antecedents més (sobretot, perquè el vell es va carregar al gendre) el lector simpatitzaria amb el protagonista i faria més creïble la seva reacció de voler córrer a buscar la noia.

    Apart d'aquesta qüestió argumental, l'anada a la "llacuna Perduda" -una mena de "descens als inferns"- està ben explicada. Jo només et recomanaria que no abusessis tant dels adjectius: fixa't que cada nom en porta un, i això acaba sent molt cansat pel lector. A vegades, si vols posar-ne tants d'adjectius, pots jugar en col·locar-los darrera o davant del substantiu que acompanyen. Però penso que en aquesta part del text -la de la visita a la llacuna- hi ha massa adjectius col·locats abans dels substantius. Per exemple a la frase: "Sobre el cendrós cel, els mutants núvols no feien res més que recordar-me la mòrbida mort esdevinguda...". Potser "mòrbida" podria eliminar-se (de fet no entenc com una mort pot ser mòrbida) i aleshores alterant l'ordre dels adjectius podria quedar així: "Sobre el cel cendrós, els núvols mutants no feien res més que recordar-me la mort esdevinguda..." que penso que sona més natural. Una mica més endavant hi trobo el mateix problema: tots els adjectius van davant el substantiu: fosques aigües, tètric udol, sòlid silenci, estrident rebombori, vil criatura... Sempre he pensat que l'ordre més "natural" és substantiu primer-adjectiu després, que podem alterar per raons de donar èmfasi a l'adjectiu o per no caure en la reiteració (o per motius cacofònics, etc.). Penso que només que canviessis d'ordre i col·loquessis l'adjectiu al darrera en alguns cassos, donaries més varietat a la prosa i la faria més planera, menys "artificial".

    He detectat també alguns errors que poden confondre al lector:

    -Quan dius que "la gent de les rodalies va creure que havia estat la seva pròpia esposa" no queda clar si et refereixes a l'esposa del vell o del gendre...(potser podries dir "l'esposa de la víctima", o "la seva filla" per deixar-ho clar).

    -Crec que Monzó ens va advertir de l'error d'usar "avi" com a sinònim de "vell" (i que sovint fem perquè evitar la paraula "vell" que en l'actualitat té -absurdament- connotacions pejoratives). Per tant jo estic convençut que no cal dir que "L'avi assegurava que el cadàver..." (sobretot en un moment en que podem estar embolicats entre la filla, el gendre, etc.) i preferiria cenyir-me a "El vell assegurava que el cadàver...".

    -La frase "Sense tardança el vaig agafar i el vaig deixar al llit" és desconcertant. Arriba un desconegut a casa i el deixes al llit? (sobretot perquè no has dit si semblava molt malalt o malferit... només sabem que "panteixava anguniosament"). Però tu ets l'autora, i si consideres que cal allitar el vell, aleshores el verb "deixar-lo" potser no és el més apropiat, no? Potser seria millor estirar-lo o acotxar-lo. (En aquesta frase, tampoc "agafar" el vell m'ha semblat la millor opció: em semblaria preferible prendre'l per les espatlles, abraçar-lo, deixar que es recolzés en el protagonista...depèn del que vulguis dir.).

    -"sospitava que ella era empesa com per un halo d'energia negativa" sona estranya. No et sembla millor "sospitava que a ella l'empenyia un halo d'energia negativa"?.

    -No entenc la frase "i haver cobrat per la seva gosadia tots aquells mals". Sospito que vols dir "i que la filla pagués pels mals que ell havia fet"... Crec que hauries de clarificar-la...

    -A "la pressuposada filla del vell" no entenc què vol dir "pressuposada" (tampoc ve al diccionari...).

    -A "quan vaig arribar a la cova descrita": "descrita" és innecessari (el lector ja s'ho suposa que és la cova que s'ha explicat abans).

    -"Vaig intentar escapolir desistint de l'empresa...", hauria de ser "Vaig intentar escapolir-me, desistint de l'empresa...".

    I res més. Jo crec que el relat guanyaria revisant l'inici de la part central (aclarint els antecedents a la mort del gendre). Però repeteixo que pot ser una qüestió de preferència personal, i tu mateixa -o un altre lector- és possible que ho vegis més clar que jo. Moltes gràcies per la teva participació, Núria!

    • Moltes gràcies, jutge!
      nuriagau | 16/02/2009 a les 22:57

      Quina feinada!

      Procuraré esmenar allò que em proposes. Ja em diràs com t'ho faig arribar.

      Sóc conscient dels buits argumentals del relat. El meu pare i el meu marit ja m'havien advertit.

      Molte gràcies.

      Núria
  • Influències - copernic
    Vladimir | 16/02/2009 a les 22:45

    Quan et vaig animar a participar al repte, ignorava que mai no ho havies fet. Així que en primer lloc t'he de donar les gràcies per la teva aportació. I en segon lloc t'he de dir: noi, quin debut! M'ha entusiasmat el teu text: la perfecció i la claredat de la prosa, d'entrada: dóna gust de llegir, no hi ha una paraula de més -ni de menys- i sempre trobes el mot just! M'ha agradat l'argument: suggeridor, intrigant. He celebrat els detalls: el cursor de l'ordinador que l'interroga "burleta"; els sorolls que sent que atribueix a la "dilatació de les plaques de fusta del parquet"; la pantalla de l'ordinador que "s'entela" al final de la història. I m'ha convençut el desenllaç: obert, que cada lector el completi com vulgui.

    L'inici és immillorable. Assistim a l'astorament de l'escriptor pel que escriu: una narració llarga quan ell està habituat a "articles, algun relat, algun conte de tant en tant". En el segon paràgraf el narrador llegeix el text i el sorprèn el que ha escrit: una història intrigant (que, per cert, bé podia ser de fantasmes: "la trama plena d'interrogants, misteris, codis per desxifrar") i confessa que podria estar escrivint "hores i hores sense parar". Però, malfiant-se de la seva sobtada fecunditat, recorda que li van comentar que en aquell àtic hi havia viscut un cèlebre escriptor ja mort. El desenllaç, no per previsible, és menys efectiu.

    Poca cosa se m'acut per corregir. Banalitats: les majúscules que per dues vegades hi ha després de dos punts en el primer paràgraf., i un temps verbal que em fa dubtar: quan la veïna li explica l'assumpte de l'escriptor gironí, no hauria de dir "traspassat ja feia molts anys"? (l'acció és en passat: "la veïna em va comentar...", per tant crec que s'escauria completar-ho "...traspassat ja feia molts anys").

    Moltes felicitats, Copèrnic, pel teu text! A veure si ens obsequies amb altres participacions als Repte propers!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: