Detall intervenció

Flors de magnòlia

Intervenció de: boeing | 01-03-2009


Dintre les parets de l'ànima
neix una alegria nova,
lleugera, fresca, estrenada,
que en el tornassol bressola.

Balla entre la llum de tarda,
quan ploren les notes molles,
i s'emmiralla en l'esclat
que penetra la penombra.

Jove, alada, papallona,
dansa infinita i magnífica;
el seu cos és una alosa
que vola sensible i lliure.

Vibra i s'agita, encisada
de si mateixa i de viure,
fràgil i eterna, alhora,
extasiada i gentilíssima.

Art pur, finor apassionada,
dansa, límpida alegria,
cabdelles flors al teu ball
de magnòlia, olor exquisida.


Respostes

  • Fins divendres, 6 de Març o fins dissabte, 7 de Març ? (no+)
    llamp! | 01/03/2009 a les 01:09

    • Fins divendres, 6 de Març. Gràcies, llampec, pel teu apunt (no+)
      deòmises | 01/03/2009 a les 01:43

  • Dance With Me (Fora de concurs)
    deòmises | 01/03/2009 a les 01:44

    Balla amb mi la dansa mil·lenària de l'eben i del nacre,
    La dansa sacra que em vincla als teus llavis,
    Els glavis necessaris per a viure en les teves paraules
    -Cadenes paules entre els retaules dels meus desvaris-.

    Què fa que m'amaris amb els teus besos de dolcesa plena
    Si la darrera pena ha estat oblidada
    Per la teva abraçada, carregada d'esperança?

    Balla amb mi la dansa dels segles, la dansa sacra
    Que no deixa xacra en els teus peus d'àngel, savis.
    No vull que desclavis de la meva boca les teves baules
    Mentre els troncs dels saules siguin reliquiaris

    Per a que hi emparis els nostres noms, sirena;
    Mentre esdevinc falena en la llum de la teva besada,
    Camina una altra vegada amb mi pel gual de l'enyorança.


    d.
  • enlaire
    kispar fidu | 01/03/2009 a les 17:39

    Com una gota que cau
    repica, dansa.
    Es mou, s'enlaira
    endins, enfora.
    Recau, capgira
    l'esfera observada
    tan sols una ala,
    ploma alliberada
    de sons, imatges,
    colors. Espectacle.

    Escolta, s'enfronta.
    A rostres, caràtules,
    fantasmes, miratges.
    Desplaça
    el silenci
    mut del missatge
    transmès entre passes
    lleugeres i ràpides.
    S'escolten. Repiquen.
    Capgiren. S'enlairen.

    Elevant-se.


  • Flors de magnòlia
    boeing | 01/03/2009 a les 22:25

    Dintre les parets de l'ànima
    neix una alegria nova,
    lleugera, fresca, estrenada,
    que en el tornassol bressola.

    Balla entre la llum de tarda,
    quan ploren les notes molles,
    i s'emmiralla en l'esclat
    que penetra la penombra.

    Jove, alada, papallona,
    dansa infinita i magnífica;
    el seu cos és una alosa
    que vola sensible i lliure.

    Vibra i s'agita, encisada
    de si mateixa i de viure,
    fràgil i eterna, alhora,
    extasiada i gentilíssima.

    Art pur, finor apassionada,
    dansa, límpida alegria,
    cabdelles flors al teu ball
    de magnòlia, olor exquisida.

    • Crisàlide
      Palerm | 02/03/2009 a les 14:10

      Dins la teva crisàlide,
      on em vas deixar lloc,
      bevia dels teus fluxos,
      m'alimentava de la teva escalfor.

      Les mans voleiaven sobre els cossos
      i els llavis hi esmolaven la pell,
      i junts sotsobràvem en la barca
      que ens portava pels marges del temps.

      Entrava la claror per la finestra
      i il·luminava el teu cos ros,
      el teu cos que en mi es feia papallona,
      que esdevenia alat, meravellós.

      Jo tocava la teva pols daurada,
      encara incandescent en els meus dits,
      i girava la mirada envers a l'astre
      cap on tu havies de volar, tan lluny de mi.


  • Elàstica figura del món (Fora de concurs)
    desideri | 02/03/2009 a les 02:31

    Elàstica figura del món,
    plàstica bellesa en moviment,
    i dansa i corre i s'enlaira
    pels viaranys de la brisa
    cap a l'infinit de la conquesta
    que salva els penya-segats
    de tot el que troba al seu davant.

    Mira amb gosadia, valerós
    geni del gir complet,
    i l'horitzó disminueix
    i parlen i canten i viuen
    els ocells enmig de la boira,
    a recer de les urpes del temps
    que arrabassa tot allò que és vida.

    Elàstica figura, devessall del somni,
    i cada mot és aire en l'aire.

    R. V.
  • Estança de la desesperança
    Aiwendil | 03/03/2009 a les 15:14

    Estança de la desesperança


    Per què no dir els mots quan la llàgrima s'atansa
    als ulls i als peus, i l'aigua dels meus dits
    s'escorre entre paraules de desesperança?
    Hi ha arrels que no es veuen si no hi ha oblits.

    Per què he de descriure de la pell la mudança
    que em du, passa rere passa, als zenits
    del desencís, i l'ànima ja no em descansa,
    perduda entre les boires dels sentits?

    Així tremolo quan les cames, en venjança,
    m'alcen de terra en un últim ardit.
    La música m'esborra, començo la dansa
    i el meu cap resta mut, esbalaït.

    I de la soledat se'n fa una trasmudança.

    I ara giro amb el món, eixorivit.


    Aiwendil
  • Preludi
    Naiade | 03/03/2009 a les 21:25


    Mil sorolls inharmònics trenquen el silenci
    reverberacions que reboten ofensives
    ecos impersonals pertorben la pau.

    Fins que sona la guitarra
    allunyant la vulgaritat
    per entrar en el món de la fantasia.

    Emetent sons delicats
    de rítmiques cadències
    que brollen com carícies.

    Omplint l'estança de frescor
    amalgama de sensacions
    obren les portes a l'imaginació.

    • RE: Preludi ( aquest es el que val)
      Naiade | 05/03/2009 a les 15:24

      Mil sorolls inharmònics trenquen el silenci
      reverberacions que reboten ofensives
      ecos impersonals pertorben la pau.

      Fins que sona la guitarra
      allunyant la vulgaritat
      per entrar en el món de la fantasia.

      Emetent sons delicats
      de rítmiques cadències
      que brollen com carícies.

      Omplint l'estança de frescor
      amalgama de sensacions
      obren les portes a la imaginació.


  • Matinada pàl·lida
    mirna | 04/03/2009 a les 14:07

    Llavors la matinada era més pàl·lida
    i el dia esdevenia silenciós i sord,
    i jo pensava en tot mirant per la finestra
    i sabia que allò nostre no duia el nom d'amor.

    Perquè en tu no esclatava cap espurna,
    cap foc que després cremés en mi;
    Voltaves per la nit ciutadana,
    i jo dormia sola, amb una urpada al pit.

    Passaven les estrelles i posaven distància
    a les vivències ja llunyanes de tots dos,
    i aquelles tardes al teu llit van estimbar-se,
    se'n va escórrer la saba i el conhort.

    Ara sóc una àncora que es ferma
    en una illa de nàufrag, a un confí,
    sense escoltar el teu cant de sirena,
    serena al fort onatge, ja closa al teu envit.

  • Cinc minuts!
    Galzeran (homefosc) | 04/03/2009 a les 17:57


    Cinc minuts
    i escena
    Un...
    Dos...
    Tres...
    No contis!
    Flueix amb el ritme,
    deixa't endur
    per la màgica negra tela
    de l'escenari.
    No et calen puntes,
    els teus dits nus,
    els teus peus blancs,
    el teu cos gràcil
    tot fa ingràvida la dansa.
    ...
    I caus
    en els seus braços,
    una mirada, veus els seus ulls,
    surts volant,
    i gires i voltes
    saltes en una diagonal,
    pas a dos arrapat ara,
    fràgil després,
    caliu en els cossos
    rostre de felicitat
    cercant aquell punt distant
    en un horitzó que no ho és...
    la música...!
    Tot s'atura, lentament,
    una última volada
    guiada pels seus braços, forts, atents.

    Aterres suau,
    gràcil,
    ingràvida,
    la dansa...
    el teu cos arraulit, cap cot
    com un animaló ferit, que cerca
    el caliu d'unes mans eixordadores
    abans callades i aspectants,
    enllà de la llum diàfana
    en la foscor
    irradiant,
    ...
    d'un pati de butaques buit.
    ...
    Demà els nervis seran uns altres,
    un somriure entre bambolines fosques,
    concentració, una experiència única, subtil.
    Serà demà quan sentis el; cinc minuts!
    uns peus nus trepitjant l'escenari...
    ...
    Vivint en la plenitud del goig,
    viatge irrepetible, viscut
    al caliu de la dansa.
    La ingravidesa
    del cos.
    ...
    &

  • Danso la dansa del temps
    gypsy | 06/03/2009 a les 21:54

    Impregno el moviment
    de l'ànima del destí
    arborant nous camins,
    fluids com l'aigua de rius
    que llisquen suaus,
    penetrant la terra eixuta.

    Com un moixó sobrevolant el cel
    en sostinguda erecció,
    endins del vent de sons dissipats
    i de les llums regalades,
    danso la dansa del temps,
    mentre esquinço els meus somnis.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: