Estança de la desesperança

Balla amb mi la dansa mil·lenària de l'eben i del nacre,
La dansa sacra que em vincla als teus llavis,
Els glavis necessaris per a viure en les teves paraules
-Cadenes paules entre els retaules dels meus desvaris-.

Què fa que m'amaris amb els teus besos de dolcesa plena
Si la darrera pena ha estat oblidada
Per la teva abraçada, carregada d'esperança?

Balla amb mi la dansa dels segles, la dansa sacra
Que no deixa xacra en els teus peus d'àngel, savis.
No vull que desclavis de la meva boca les teves baules
Mentre els troncs dels saules siguin reliquiaris

Per a que hi emparis els nostres noms, sirena;
Mentre esdevinc falena en la llum de la teva besada,
Camina una altra vegada amb mi pel gual de l'enyorança.


d.

Com una gota que cau
repica, dansa.
Es mou, s'enlaira
endins, enfora.
Recau, capgira
l'esfera observada
tan sols una ala,
ploma alliberada
de sons, imatges,
colors. Espectacle.

Escolta, s'enfronta.
A rostres, caràtules,
fantasmes, miratges.
Desplaça
el silenci
mut del missatge
transmès entre passes
lleugeres i ràpides.
S'escolten. Repiquen.
Capgiren. S'enlairen.

Elevant-se.

Dintre les parets de l'ànima
neix una alegria nova,
lleugera, fresca, estrenada,
que en el tornassol bressola.

Balla entre la llum de tarda,
quan ploren les notes molles,
i s'emmiralla en l'esclat
que penetra la penombra.

Jove, alada, papallona,
dansa infinita i magnífica;
el seu cos és una alosa
que vola sensible i lliure.

Vibra i s'agita, encisada
de si mateixa i de viure,
fràgil i eterna, alhora,
extasiada i gentilíssima.

Art pur, finor apassionada,
dansa, límpida alegria,
cabdelles flors al teu ball
de magnòlia, olor exquisida.

Elàstica figura del món,
plàstica bellesa en moviment,
i dansa i corre i s'enlaira
pels viaranys de la brisa
cap a l'infinit de la conquesta
que salva els penya-segats
de tot el que troba al seu davant.

Mira amb gosadia, valerós
geni del gir complet,
i l'horitzó disminueix
i parlen i canten i viuen
els ocells enmig de la boira,
a recer de les urpes del temps
que arrabassa tot allò que és vida.

Elàstica figura, devessall del somni,
i cada mot és aire en l'aire.

R. V.

Estança de la desesperança


Per què no dir els mots quan la llàgrima s'atansa
als ulls i als peus, i l'aigua dels meus dits
s'escorre entre paraules de desesperança?
Hi ha arrels que no es veuen si no hi ha oblits.

Per què he de descriure de la pell la mudança
que em du, passa rere passa, als zenits
del desencís, i l'ànima ja no em descansa,
perduda entre les boires dels sentits?

Així tremolo quan les cames, en venjança,
m'alcen de terra en un últim ardit.
La música m'esborra, començo la dansa
i el meu cap resta mut, esbalaït.

I de la soledat se'n fa una trasmudança.

I ara giro amb el món, eixorivit.


Aiwendil

Mil sorolls inharmònics trenquen el silenci
reverberacions que reboten ofensives
ecos impersonals pertorben la pau.

Fins que sona la guitarra
allunyant la vulgaritat
per entrar en el món de la fantasia.

Emetent sons delicats
de rítmiques cadències
que brollen com carícies.

Omplint l'estança de frescor
amalgama de sensacions
obren les portes a l'imaginació.

Llavors la matinada era més pàl·lida
i el dia esdevenia silenciós i sord,
i jo pensava en tot mirant per la finestra
i sabia que allò nostre no duia el nom d'amor.

Perquè en tu no esclatava cap espurna,
cap foc que després cremés en mi;
Voltaves per la nit ciutadana,
i jo dormia sola, amb una urpada al pit.

Passaven les estrelles i posaven distància
a les vivències ja llunyanes de tots dos,
i aquelles tardes al teu llit van estimbar-se,
se'n va escórrer la saba i el conhort.

Ara sóc una àncora que es ferma
en una illa de nàufrag, a un confí,
sense escoltar el teu cant de sirena,
serena al fort onatge, ja closa al teu envit.

Cinc minuts
i escena
Un...
Dos...
Tres...
No contis!
Flueix amb el ritme,
deixa't endur
per la màgica negra tela
de l'escenari.
No et calen puntes,
els teus dits nus,
els teus peus blancs,
el teu cos gràcil
tot fa ingràvida la dansa.
...
I caus
en els seus braços,
una mirada, veus els seus ulls,
surts volant,
i gires i voltes
saltes en una diagonal,
pas a dos arrapat ara,
fràgil després,
caliu en els cossos
rostre de felicitat
cercant aquell punt distant
en un horitzó que no ho és...
la música...!
Tot s'atura, lentament,
una última volada
guiada pels seus braços, forts, atents.

Aterres suau,
gràcil,
ingràvida,
la dansa...
el teu cos arraulit, cap cot
com un animaló ferit, que cerca
el caliu d'unes mans eixordadores
abans callades i aspectants,
enllà de la llum diàfana
en la foscor
irradiant,
...
d'un pati de butaques buit.
...
Demà els nervis seran uns altres,
un somriure entre bambolines fosques,
concentració, una experiència única, subtil.
Serà demà quan sentis el; cinc minuts!
uns peus nus trepitjant l'escenari...
...
Vivint en la plenitud del goig,
viatge irrepetible, viscut
al caliu de la dansa.
La ingravidesa
del cos.
...
&

Impregno el moviment
de l'ànima del destí
arborant nous camins,
fluids com l'aigua de rius
que llisquen suaus,
penetrant la terra eixuta.

Com un moixó sobrevolant el cel
en sostinguda erecció,
endins del vent de sons dissipats
i de les llums regalades,
danso la dansa del temps,
mentre esquinço els meus somnis.