El rap d'en Fermí

RE: REPTE 250- EL TEMA DE L'ESTIU-anerol - ANEROL 26-06-2007 17:45

Com una deesa emergeixes de l'aigua, lluent, bronzejada, llum i ombres realçant ta bellesa.
Cos imponent, brillant com untada per oli, els teus músculs dansen al compàs que tu els marques.
Et miro, t' assaboreixo amb els ulls; i tu, amb el teu posat felí, em convides......
Romans nua, mullada, fitant-me mentre, mandrosa, et regales dosis d'aigua fresca, deixant-la gotejar als teus pits ;
Poc a poc, em deleites amb moviments sinuosos al ritme melòdic d'Ipanema:
Saps què embogeixo,: jo també danso mentre em vaig acostant pel teu darrere ; t'acaricio de baix a dalt fins a estirar els teus braços i ajuntar les nostres mans, ; torno a baixar, el cap, la cara, t'abraço i jugo amb els pit, suament i dolçament, ; t'abandones, reposant el teu cap enrera sobre la meva espatlla, besant quasi el meu coll ; enfolleixo, i et mossego poc a poc, marcint el que et resta de fortaleça.
Ipanema segueix sonant en el nostre cos, fins a envair-nos i no sentir-la, ferms en el nostre món de deleit; et dónes la volta , pit contra pit, fregant-los veleidosos; amb urgència, ens toqquem: estem totes dues mullades;
No puc més! M'atanso a la teva flor i, amb golafreria, libo amb succió fins a prov.........
Merda!!!! Una mica més i em menjo el cotxe; sí què me'n he anat.......amb aquesta història
Uf! Sort què se'm està baixant la calentura, ho passo fatal conduint...
I aquesta cua ?.......... La furgoneta s'ha oblidat el Teletac, quina pallissa.
Bé, ja em toca...........què passa, ara?....seré idiota, me l'he deixat jo també de posar........
I tot per somiar desperta.....és curiós, ho faig amb un cos de dona, sens rostre definit...........i de cop vull penetrar-la, vull què em penetri
Cóm m'estic posant!!!!! Basta, carai!!!! Tindràs un accident!. Vinga a pensar el què haig de fer....merda, els calamar que vaig descongelar ahir i que es farà malbé i amb les ganes que en tinc, de cuinar........
Bah! De què em preocupo?,total, estem tots de vacances, en tinc tot el dia i em puc gratar les puces fins que m'afarti.

En Fermí Pentagrama s'havia dedicat a la música en cos i ànima des que tenia ús de raó. Si descomptem les hores de dormir i de menjar, s'havia passat la vida sencera dedicat a la seva gran passió; estudiant solfeig i piano primer i donant concerts i component simfonies després. La veritat és que l'èxit no li acabava d'arribar i, per poder subsistir, havia de donar classes de tant en tant. No li feia cap gràcia perdre el seu valuós temps en intentar inculcar la bellesa dels clàssics a una colla de puces malcriades que es pensaven que en Beethoven era un gos que sortia en una pel·lícula. Després de cada sessió, prenia amorosament l'efígie del pobre Amadeus de damunt del piano i li feia un petó al pit, com a desgreuge.
Però hi va haver un alumne dels més grans que li va acabar la paciència, es deia Tonet Calamar i era un noi mal educat i pocavergonya. No tenia cap sentit del ritme i demostrava un menyspreu absolut per la música.
- No podem tocar una coseta d'AC/DC i deixar en pau aquests carrosses del segle XVI? - Li va preguntar un dia.
En Fermí va perdre el món de vista i el feu fora de casa de males maneres:
- Fuig d'aquí, inútil! No faràs mai res de bo en aquesta vida, sempre seràs un desgraciat!
Però vet aquí que, a principis d'estiu, va començar a sonar per tot arreu una cançó que feia així:

Ei, tu, Fermí,
no et quedis amb mi.
Vinga, balla aquest rap
i al Mozart treu-te del cap!

Ei, tu, Fermí
No em facis marcir
No m'inflis el cap
I balla aquest rap

Sí, aquella música fastigosa, feta amb dos acords i un ritme estressant, l'havia fet en Tonet. La va penjar al YouTube i s'havia convertit en la música de l'estiu que sonava pertot.
El pobre Fermí era la riota del barri, no podia ni sortir de casa. L'únic que podia fer era tocar ben fort el piano per no sentir res... i esperar que passés l'estiu.

Eva Maria

Es deia Isabel, almenys és el que entenia quan la cridaven les seves amigues. Ens trobàvem cada dia a la platja, prop de l'únic xiringuito on feien entrepans com déu mana. En Pep i jo solíem arribar cap a les onze del matí, quan sabia positivament que li trobaria, i sempre me les empescava per col·locar-nos força a prop d'on reposava la seva tovallola.
La veritat és que no era massa guapa, potser una mica més alta que jo, i amb uns cabells foscos com la nit que relliscaven enrinxolats al voltant d'una cara petitona, d'on ressaltaven uns ullots verds, desmesurats. Però tenia alguna cosa...
El pits també eren petitons, i cada mugró mirava cap enfora, com si estesin enfadats, més avall el maluc es marcia lleugerament, i per acabar-ho d'adobar quan reia semblava un cavall mal endreçat. Però tenia alguna cosa .....
Sempre portava un biquini de ratlles, i per això la vaig batejar Eva Maria, li esqueia molt més que Isabel.
Me la mirava mentre es posava els sostenidors just abans de banyar-se, però sobretot quan tornava, i se'ls treia amb una gràcia infinita, i es recollia aquella melena negra amb una goma elàstica de color vermell, i aixecava lleument al cap per encarar-se a l'escalfor del sol. Llavors s'estava un moment ben quieta, amb els ulls tancats, oferint-me el seu cos blanquinós, amb una pell no gaire lluny del color del calamar.
Vaig estar calladet observant-la gairebé dues setmanes, xuclant obsessivament la seva presència com una puça miserable, fins que ja no em vaig poder aguantar i vaig obrir la boca:
-Has vist aquella mossa ajaguda més avall, prop de mar? No la trobes encantadora? No se com es diu però l'he batejat Eva Maria, perquè porta un biquini de ratlles, saps, com la cançó de Fórmula V. Te'n recordes Pep?
-Fórmula V? Vols dir que no desvarieges una mica? I aquesta mossa que dius, no et sembla una mica massa jove per tu? Relaxat una mica avi, i remulla't a mar més sovint, ja saps que el metge t'ho va recomanar per la circulació.

A migdia, el passeig de Calella feia una olor de calamars a la romana que s'expandia a ritme de la cançó de l'estiu: "There I saw a fair young maid like a rose in its richest bloom... Filled the air with a sweet perfume". Una cançó que envaïa terrasses i bars, i que la nit abans jo havia ballat, plena d'emoció, amb un turista hongarès de cos i cabellera impactants. El mateix amb qui havia concertat una cita per a les sis d'aquella tarda que estrenava les meves vacances d'estiu.
M'estava arreglant quan em vaig adonar que se m'havia acabat l'essència, cosa que em contrariava perquè, igual que la cançó, jo volia envair l'aire amb "el meu dolç perfum". Vaig rebuscar en el necesser i va aparèixer una ampolleta de mostra amb un petit aspersor. Decidida, vaig ruixar-me generosament darrere les orelles, la regatera i el contorn dels pits.
De seguida em vaig adonar del meu greu error: l'essència amb què m'havia inundat feia un potent tuf de colònia masculina. Només podia eliminar aquella ferum ficant-me de cap altre cop sota la dutxa.
Vaig mirar el rellotge: era tardíssim. Ràpidament, vaig intentar eliminar amb aigua i sabó aquella fortor d'home que emanava dels meus punts clau femenins, però va ser en va.
Tota la meva il·lusió s'havia marcit, i mentre caminava amb l'ànima als peus per l'escullera del passeig, el lloc romàntic on havíem quedat, sabia del cert que aquell seria un romanç frustrat.
En veure el meu pretendent, vaig estar a punt de recular. Però ell de seguida va sortir a rebre'm i em va anar per abraçar. Jo vaig fer un pas enrere, i els seus braços per un moment van quedar ballant en l'aire. Però la meva bravor de mascle no va semblar fer-lo desistir, perquè acte seguit en va fer una efusiva abraçada tot fent tres passos ràpids per evitar que se li pogués escapolir.
I jo que pensava que la nostra història no avançaria ni un pas de puça, aquella mateixa tarda va fer un pas de gegant que va convertir en magnífiques aquelles vacances.