El conillet esberlat

Jau sobre terres freds i austers
arrebossant mans de nina sobre sang salvatge
mentre enfonsa uns ulls indiferents
davant el joc de les guerres.

Traça la mort una línia de seda
resseguint el seu rostre
fins la fi d'una expressió
sense cap innocència.

Joguina trencada per ment indefensa
que amb molta sang freda
recorre la ma
escampant-ne la vida.

Blanca pell de pelatge
dividida pel roig de la ira.
Obre pas a la fugida
dels possibles somnis de nina.

Escena clavada en el temps
dibuixant la distància llunyana
entre la infantesa robada
i la innocència perduda.

Pensaves que no tenia ànima
el teu conillet de guix?
Doncs ja veus, és porcellana
i duia la vida a dins.

No et fa feredat al veure'l
sagnant i partit pel mig?
Els teus ulls ens desafien
a creure'ns que l'has occit.

Ja t'està bé el riu de sang
que se li escola del tronc?
Com cal tractar un conillet
tan remenut i tan bufó?

Qui ha estat tan cruel amb tu
que la crueltat t'ha ensenyat?
Ets una nena o potser
un dimoni descarnat?

En un món d'ombres terribles
s'hi reclou la teva por.
Tem-te tu mateixa i fuig-ne
si no pots aprendre amor.

La resposta

Guaito glaçat aquesta imatge,
goso guaitar-la es diria,
tan freda i quieta que esfaraeix
-hom només llegeix el que ja sap-
Afronto el conill esventrat
com obra pròpia i perversa
pel sol fet de mirar-la,
per sostreure la nena de la infàmia:
Monstruosa inocència criminal,
els ulls rodons de nen
encara fent més densa i fastigosa
l'espesa sang que escampa,
com el que fa solcs a la platja,
sense culpa, ni compasió,...
Una mirada d'inocència i trista
que espera una resposta per part nostra.
buida de prejudicis i dicteris.

Esberla't ànima meva
que el Repte és horrorós;
la inspiració és teva,
fitar el conill morbós.

Nena sense inocència
que indiferent remulles
quatre dits amb inconsciència
de la joguina en despulles.

Semblas Lluís el Pietós
sucar la ferida sagnant
del nostre Guifré Pilós
per quatre barres de sang.

L'escut trencat i escopit,
fins i tot afalagat
quan allà un malparit
el botí ens ha robat.

El conill de porcellana
antiquari copsarà.
L'escut, amb fermesa sana,
un tal dia guanyarà.

Plor rubescent al cos de la innocència.
Se'n va l'alè del tou de ploma trista.
Petó de gel al tel de l'esperpent.
Espectre fràgil confitat de fel.
La mà de res m'estira mort enllà,
m'estira molt i sense mi no hi va.

Flor de ponent al bosc de la impaciència.
Verola i bull la sang contorsionista.
Vinagre i mel, l'arrel convalescent.
La pena és vàgil vacuïtat del vent.
El plom del pes em mira i es desfà,
em mira molt, no em deixa de mirar.

Clos pensament de plors i efervescència.
Mirall antic de llargs records d'arpista,
pinçant el pèl del cel del sentiment;
ferida ignota als sòcols de la ment.
El cor malmès em crida i es desfà
es desfà en plors al pou del més enllà.

Hi havia una vegada...

la meitat d'un,
esfinx tètric,
mort,
foll cadàver rosat, bonic, forjat d'antuvi,
denominació d'origen
del pensament arquejat per un glop àcid de realitat

rèplica disfressada
d'un front bullent
bèl.lic instant
incinerat d'angoixa, frustació i ràbia irascible

i com el marc ovalat
d'un ull homicida, a l'espera i contraatac
d'un cop de puny inanimat

que et refreda l'ànima,
flama tèbia que crema amb el suc de la sang,
per rebre't a les portes
d'un conte instruït d'un yin oriental

No ho sabies que era viu
que el cor em bategava amb força
que la mort també m'esperava
pacient, en un lloc assignat

una filera de tombes per ninois,
curulls de secrets d'infant,
de petons extraviats
i manetes adormides.

Plores, damunt la sang
que em vessa del cosset
esberlat ja per sempre,

amb les tisores lluents
que m'han esqueixat,
sense poder imaginar
l'aversió que et produïa.

Vehemència inútil,
Xof xof
Es refulgia en el seu suc
Xof xof
I cau la letàrgia del sol
Xof xof

Li prengué la inocència
Per fer-la gran
Xof xof fa el conillet
Ple de sang.
Xof, xof.

AQUÍ!