Detall intervenció

Dur, però cert.

Intervenció de: natasha | 31-03-2008


Dilluns a la tarda. Em trobava envoltada d'apunts i llibres quan de sobte truquen a la pota. No esperava ningú. Quan t'he sentit m'he sorprès, però quan t'he vist entrar amb aquells ulls tan aiguosos...m'he quedat encara més parada. No t'havia vist mai així! "No t'ho creuràs..." un calfred m'ha recorregut de cap a peus, tenia tan clar el què em venies a explicar... "La Cristina s'ha embolicat amb en Jaume, encara no sé com empassar-m'ho, tinc la imatge gravada". M'ho podia creure sense que em donessis gaires detalls, de fet no se'm oblidarà mai el dia que per accident vaig trobar-me amb l'encontre del teu germà (Jaume) i la teva xicota. Fogosament s'estaven petonejant al menjador de casa teva mentre tu cuinaves per celebrar els sis anys de convivència en parella. Ho recordo i a la vegada dic que he demanat mil cops esborrar-ho per no trobar-me en la situació d'ara. M'ha costat tan callar aquella imatge quan compartíem tardes de confessions...però no et podia dir el que havia vist, no em sentia capaç de destrossar vides, malgrat sabia que t'estava traint tot i no voler-ho.
Et miro i t'ensorres. "No sé què fer, bé si, tancar-los la porta pels morros; no vull tornar a casa, ni parlar amb l'impresentable de mon germà, i ella..." no pots. "És que...creia que estàvem bé. Ahir encara recordàvem Londres, i Donosti..." calles. La vida t'ha girat l'esquena en arribar a casa per dinar, "res tornarà ser igual, però com?¿" "porto dues hores caminant per airejar-me i com més va, menys coses entenc" sanglotes i altre cop miro enrere. Si aquell migdia m'hagués fet notar i dir el que havia de dir...
T'abraço. No sé com però d'aquesta també te'n sortiràs! Mentrestant callo, només necessites una presència al teu costat. Mai sabràs que jo ho sabia, perquè ara que veig que has obert els ulls sé que és moment d'oblidar, aquesta història ja no pot fer més mal, ha arribat al límit.
Mira endavant, lluita! Millor obrir els ulls i veure la realitat que enganyar-se i viure en una mentida.


Respostes

  • Llacunes
    Maurici | 30/03/2008 a les 12:17

    L'Antònia està asseguda a la taula del menjador, envoltada d'un munt de revistes de mots encreuats i sopes de lletres que ja no interessen al seu marit. Ell mira els dibuixos que han fet els seus néts abans de marxar. L'ambient està carregat després que hi hagi hagut tanta gent a casa. S'aixeca per anar a obrir les finestres i airejar el pis, però la flassada que el seu marit té sobre les cames fa que s'hi repensi. Agafa una de les revistes i un bolígraf.

    - Au, vinga, a veure si m'ajudes. U horitzontal, de set lletres: "Dit de la beguda alcohòlica rebaixada". Carai, quina definició, eh? Això em recorda la vegada que vaig agafar aquella torrada tan forta, la primera i l'última de la meva vida. Era quan començàvem a sortir tu i jo i vam anar al ball de no sé quin poble. Vaig beure tant que l'endemà no recordava moltes coses. En part, tu en vas ser el responsable; m'anaves dient que aquell vi era molt aiguós i no paraves d'omplir-me el got. Aiguosa! Aquesta és la paraula; ja en tenim una. Si no hagués confiat en tu, hauria pogut pensar que el que volies en realitat era engatar-me per després dur-me al paller. Però no, tu no eres d'aquells que es comportaven fogosament i pensaven només en grapejar les noies. Sempre has estat delicat i sensible, tant ara com quan tenies les hormones revolucionades. Ja m'ho deia la meva mare quan et va començar a conèixer: "no te'l deixis perdre aquest home!". Et tenia en un pedestal, la pobra, recordes?

    Ell deixa els dibuixos sobre la tauleta amb parsimònia i, amb un gest divertit de sorpresa, dirigeix la mirada cap a la seva dona.

    - Una història divertida, aquesta, però, perdoni, qui és vostè? Ens coneixem?

    Aguanta les llàgrimes però no aconsegueix evitar que un calfred li recorri tot el cos. S'aixeca, s'acosta al seu marit, li fa un petó al cap i obre la finestra de bat a bat. L'aire gèlid la revifa.

    - Escolti, que fa fred!

    - Ara mateix la tanco.
    • La tieta
      foster | 30/03/2008 a les 12:20

      La tieta

      Fa una estona, quan la mare li ha demanat si et plau passa-hi un moment que ja saps que està molt sola i malalta, l'Agustí ha remugat fent però que sí amb el cap. I és que anar a veure la tieta Antònia li talla el rotllo, només d'imaginar-s'ho ja es deprimeix: se l'estima molt, però no suporta la seva puta mania de rememorar una i altra vegada les mateixes anècdotes de quan ell i el seu cosí Andreu eren tan sols uns marrecs i l'anaven a veure cada dissabte.
      -Et recordes com us pujava i asseia al radiador i allà us quedàveu mirant la pel.lícula fins que us cremava el cul? Recordes quan sortíem al pati i jugàveu fogosament al futbol fent servir els meus testos de porteria? I com rèieu quan ens visitava el sr.Oliva i li oferíem carquinyolis per sentir-lo rosegar amb la seva dentadura postissa?
      I així sempre, una veritable i invariable lata. L'Agustí acabava avorrit, fart de sentir-la, entossudit tothora a canviar de conversa amb tal d'evitar aquell reguitzell de gastades historietes, una mena de malson recurrent.

      ***
      Al vespre, aviat, com veu que no se'n podrà escaquejar, l'Agustí es dutxa, es vesteix, i se n'hi va tot decidit. Vol passar el mal tràngol i córrer a buscar l'Eulàlia; es mor per estar amb ella, i necessita airejar-se després dels exàmens. Més animat per la perspectiva de la nit, truca a la porta de la tieta amb la intenció d'enllestir el més aviat possible.
      Al cap de molta i rara estona, una escletxa precedeix la veu que pregunta des de dins. Ell empeny amb l'espatlla i se sobresalta en veure-la: mig nua, amb els ulls aiguosos, les grenyes deixades, fràgil i trencadissa. Ella se'l mira amb posat de boja. Un calfred brutal recorre l'espinada de l'Agustí quan s'adona que no el reconeix.
      -Tieta Antònia…? Sóc jo, l'Agustí, el teu nebot! -diu quasi cridant, sabedor però que tot és inútil. Està clar que ha perdut el senderi, que ja no hi toca.
      -Tieta Antònia? -repeteix llavors trist mentre l'abraça-. Tieta…que no em puges al radiador, avui?

  • Llet amb olor de lliri
    Carme Cabús | 31/03/2008 a les 01:39

    D'aquella aigua de colònia ja no n'he trobada mai més. Era de lliris, comprada en una botiga passavolant d'olors alternatives, en un carrer polsós, lluny de les vies per on al poble corria l'energia. La vaig comprar, dins la seva ampolla transparent i rodona, abans de donar a llum, per omplir el necesser que preparava per al dia del naixement.
    A l'habitació de l'hospital, com si fos una petita cambra d'un hotel polit, s'escampava la seva olor delicada. Jo hi era sola, recuperant-me d'una cesària complicada i dolorosa, i el nen que m'havia nascut, un ésser nou i meravellós, aparegut com si fos un miracle, xuclava àvidament llet del meu pit, una substància nova que s'escolava de mi cap a ell i que era com un mannà sagrat.
    Mentrestant, milers d'estornells volaven en estol els camps propers, com si haguessin arribat just per rebre el meu petit, aletejant alegres per donar la seva il·lusionada benvinguda.
    Els dies, rere la finestra, eren com de cristall, i a l'horitzó, en declinar el dia, el cel del crepuscle era vermell, lluint fogosament com una mostra d'aquell amor salvatge, desbordant, que m'havia començat pel meu nen, tot airejat per aquella olor aiguosa de colònia de lliri, única, mai més trobada, irrepetible, que delicadament m'acompanyava en aquella cruïlla del meu camí, aquell moment també irrepetible en què m'havia nascut el meu fill, amb el bressolet amb el seu nom i el petit dibuix d'un conillet al capçal.
    L'olor de colònia gentil que em consolava quan el cos em tremolava de feblesa i un calfred em recorria sencera pel dolor de la ferida tendra del ventre. Aquella era l'olor d'aquells dies d'amor ferotge, una xafogor ardorosa que t'atrapava i et deixava sense alè, amb una allau de tendresa que consternava i omplia de valor, que em plantava ferma davant el món per reeixir davant qualsevol lluita. Com una lleona enmig la selva.
    Dies de llet amb olor de lliri; llet que es vessava d'un pit turgent cap a un nadó satisfet, i allò era només l'inici d'una vivència que desconcertava. Què havia fet per merèixer tant?

  • Vacances d'estiu
    Filalici | 31/03/2008 a les 11:18

    Cal Boticari era un paradís. Estava a només deu minuts caminant del poble, enmig del bosc. Allà hi vivia el germà de la meva àvia, i tots els estius hi acostumàvem a passar uns dies. Sempre coincidíem amb els avis i amb alguns o altres oncles i cosins, eren reunions molt alegres.

    Un dia, després d'una d'aquelles tempestes d'estiu que fan feredat, vam sortir a airejar-nos el meu oncle i jo. Vam sortir de la casa i del petit jardí, seguint el mateix camí que tantes vegades havia recorregut aquells dies tot aprenent a anar amb bicicleta. L'oncle estava una mica estrany, mentre ens allunyàvem de la casa semblava nerviós i no deia gairebé res.

    Vam arribar a un racó força amagat del bosc, fins a una cova que era tot el que quedava de l'entrada d'una antiga mina, abandonada feia molt de temps. Allà dins, de sobte, l'oncle em va agafar fogosament i em va començar a treure la roba. Vaig resistir, vaig xisclar, vaig intentar rebutjar-lo amb totes les meves forces, però no podia fer-hi res, era una nena petita i sola, enmig del bosc i sense ningú que podés venir a auxiliar-me. L'embranzida de l'oncle va seguir fins que vaig notar una cosa que feia molt de fàstic, aiguosa o més aviat llefiscosa, dins meu. Sortia d'una cosa molt estranya que ell tenia a la part de davant del seu cos.

    Aquella escena es va repetir algunes vegades als estius següents, en diferents llocs de la casa i dels voltants. Cal Boticari era certament un paradís, però no ho és en el meu record. Des que vaig tenir l'opció de decidir el que feia, no hi he tornat mai més, i cada vegada que hi penso, tinc un calfred i em comença a fer mal entre les cuixes.
  • Records de cartró-pedra.
    reptaireanonim | 31/03/2008 a les 21:15

    Dret davant del nínxol, com cada dia de Tots Sants, li acudien a la ment els mateixos records de sempre. Especialment del seu pare, que morí abans que la mare. Recordava clarament la seva cara colrada pel sol, la seva rialla encomanadissa i els cabells esbullats, com si estesin perpètuament airejats. Aquells temps, en que feien excursions al riu, a pescar crancs, o a dalt la serra, emparrat a l'esquena musculada del pare, els recordava com els més feliços de la seva vida. Podia descriure cada detall de cada sortida, de cada Nadal, de cada conte dels que li explicava els dies aiguosos de primavera, vora la llar de foc...
    - Lluis?
    Aquella veu li trencà els pensaments. Es girà per veure qui el cridava i va reconèixer son germà amb un ram de flors a la mà. Feia gairebé quinze anys que no es veien; quan morí la mare, ell va anar a viure amb els tiets, i son germà, nou anys més gran, se'n va anar a estudiar a Barcelona. Des de llavors el contacte havia estat mínim, no pas perquè hi hagués cap desavinença, però, segurament, la falta dels pares contribuí a la seva separació.
    -Hola Ricard, què hi fas aquí?
    De seguida s'adonà que la pregunta era estúpida, i per dissimular-ho, continuà:
    -Ara mateix estava recordant aquelles excursions que fèiem amb el pare al riu, i al Pilar d'Almenara...
    Son germà el mirà amb incredulitat i li digué:
    -Però si el pare va morir quan tu encara no havies fet un any!
    Què s'empatollava, ara? Segurament son germà es devia equivocar.
    -No pot, ser home! Com t'expliques que recordi tan clarament tots i cada un dels detalls del pare.
    -Perquè, cada nit, la mare t'explicava aquestes històries com si fossin contes. Jo, a vegades, us escoltava d'amagat darrere la porta.
    Un calfred li va recórrer l'espinada. Després d'uns moments de silenci tens, arrabassà les flors de són germà i les hi llençà fogosament a la cara. Tot seguit se n'anà corrents, plorant, amb un buit immens al cor i maleint a son germà.

  • Dur, però cert.
    natasha | 31/03/2008 a les 22:25

    Dilluns a la tarda. Em trobava envoltada d'apunts i llibres quan de sobte truquen a la pota. No esperava ningú. Quan t'he sentit m'he sorprès, però quan t'he vist entrar amb aquells ulls tan aiguosos...m'he quedat encara més parada. No t'havia vist mai així! "No t'ho creuràs..." un calfred m'ha recorregut de cap a peus, tenia tan clar el què em venies a explicar... "La Cristina s'ha embolicat amb en Jaume, encara no sé com empassar-m'ho, tinc la imatge gravada". M'ho podia creure sense que em donessis gaires detalls, de fet no se'm oblidarà mai el dia que per accident vaig trobar-me amb l'encontre del teu germà (Jaume) i la teva xicota. Fogosament s'estaven petonejant al menjador de casa teva mentre tu cuinaves per celebrar els sis anys de convivència en parella. Ho recordo i a la vegada dic que he demanat mil cops esborrar-ho per no trobar-me en la situació d'ara. M'ha costat tan callar aquella imatge quan compartíem tardes de confessions...però no et podia dir el que havia vist, no em sentia capaç de destrossar vides, malgrat sabia que t'estava traint tot i no voler-ho.
    Et miro i t'ensorres. "No sé què fer, bé si, tancar-los la porta pels morros; no vull tornar a casa, ni parlar amb l'impresentable de mon germà, i ella..." no pots. "És que...creia que estàvem bé. Ahir encara recordàvem Londres, i Donosti..." calles. La vida t'ha girat l'esquena en arribar a casa per dinar, "res tornarà ser igual, però com?¿" "porto dues hores caminant per airejar-me i com més va, menys coses entenc" sanglotes i altre cop miro enrere. Si aquell migdia m'hagués fet notar i dir el que havia de dir...
    T'abraço. No sé com però d'aquesta també te'n sortiràs! Mentrestant callo, només necessites una presència al teu costat. Mai sabràs que jo ho sabia, perquè ara que veig que has obert els ulls sé que és moment d'oblidar, aquesta història ja no pot fer més mal, ha arribat al límit.
    Mira endavant, lluita! Millor obrir els ulls i veure la realitat que enganyar-se i viure en una mentida.

  • Primera llar
    jacobè | 01/04/2008 a les 10:16

    Vaig viure fins l'adolescència en una casa al passeig de mar, on hi vaig tenir totes aquelles vivències que dus per sempre. Records que fan carícies, i dolor la seva absència.

    Quan al vespre sentíem les claus que obrien la porta del pis, les germanes corríem escales avall per llençar-nos en embranzida als seus braços, des de l'altre extrem del passadís, amb tota la confiança d'un infant cap al seu pare. Volàvem.

    Pujàvem a acabar de fer els deures i, quan menys ens ho esperàvem, entrava el nostre monstre particular. Un home amb una mirada que jugava a ser inquietant. Com un autòmat caminava cap a nosaltres. L'esquivàvem tot rient fogosament. Sabíem que era un personatge amb bonhomia, però sentíem calfreds i cridàvem. Al final del joc, quan aquell monstre es transformava en el nostre pare de veritat, esbufegàvem alleugerides. Durant una estona ens havíem cregut que potser mai més el veuríem en el seu aspecte original.

    Els dies de festa saltàvem al matalàs dels pares per despertar-los. Hi votàvem esquivant els seus cossos fins que ens feien cas. Era al cap de molta estona, perquè ells continuaven fent la seva, i nosaltres la nostra. Però tots junts al mateix llit. Lliures.

    Un altre joc consistia en posar els meus peus sobre els d'un adult, cos a cos, i a caminar! El mitjà de transport més segur que he agafat mai.

    Abans de dinar, m'asseia rere el diari del pare. Simulava airejar els problemes de la feina i, per a mi, era l'excusa per estar amb ell mentre s'esforçava a respondre'm impertinències tendres.

    Al cap dels anys, vaig voler tornar a viure en aquell pis, però res era igual. No vaig sentir la mateixa olor a mar. Com de petita, vaig arraulir-me mirant l'horitzó i pensar en l'inexistent. Però tampoc hi vaig trobar els mateixos pensaments.

    Ara deixaré de recordar, perquè la vista és aiguosa i, tal vegada, la memòria entelada perverteix l'absència.



  • Records per missatger
    angie | 01/04/2008 a les 15:03

    "No passareu! i si passeu serà damunt un clap de cendres, les nostres vides les prendreu, nostre esperit no l'heu de prendre. Més no serà!. Per més que feu, no passareu!."
    Una exposició sobre la memòria històrica em fa reviure les paraules de l'avi i, un calfred em recorre el cos en llegir aquest fragment del poema de l'Apel.les Mestre, que tants cops vaig sentir de la seva veu, mentre airejava el seu dolor i se li feia la mirada aiguosa. Podria transcriure perfectament cadascun dels successos que la meva família hagué de viure aquell març del 38, data dels primers atacs aeris feixistes sobre la ciutat de Barcelona, però és quelcom que he anat deixant morir en pàgines quadriculades de llibretes, petits taüts amuntegats. De quan en quan els rescato de l'oblit - hi deixo al damunt un got amb un cul de whisky o un cendrer ple de colilles, amics de tardes grises-. Cada frase m´evoca imatges d'un passat no viscut, però tan real que hi veig flaixos fotogràfics. M'hi hagués agradat ser-hi. L'avi no ho va entendre mai.

    *

    "Saps que ha fet avui la nena?. Ha fet quatre passes seguides per la terrassa!"
    Aquell moment anhelat me l'havia perdut. La meva filla, que ja tenia catorze mesos, havia decidit començar a caminar un dimecres de juny al migdia, deu minuts abans que jo arribés de la feina - com sempre traient la llengua - i el que havia de ser una gran alegria, fou una barreja de decepció personal i tristor. Ja no era el primer cop que passava. La primera vegada que va dir "papa", la primera cullerada menjant tota sola, també vaig viure-ho, fogosament, en tercera persona. Les emocions les rebia deformades. Tot el que voltava el dia a dia de qui més estimava, em venia per "correu". Als meus pares no els vaig fer partícips d'aquell trasbals, estaven tan contents que no ho haguessin entès.


    Espero un altre fill i no vull trobar a faltar aquests records, perquè em pertanyen. En ser mare ja vaig entendre l'avi. Els pares segur que haguessin preferit no fer de missatgers.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: