Crims

Llavors la història era molt senzilla. Sota el poder opressor, sota la ignomínia a què estàvem sotmesos, només restava la defensa, l’esmunyiment, la fugida.
Mai ens vam conèixer entre nosaltres, mai cap de nosaltres es va conèixer a si mateix, només sentíem llàstima i dolor els uns pels altres, i les nostres relacions eren sincopades, sense jocs, sense continuïtat, sense alegria.
Vam ser forjats en una farga dura, sens dubte contrafets en diverses mesures. El pare era un monstre, la mare era tova, plorosa, d’una flonjor escruixidora, submisa, desgraciada, amb una manca absoluta de rebel•lia, amb una constitució de para-xocs.
Ni jo mateixa, avui, puc imaginar com me l’estimava, com dintre de mi em desfeia pel seu dolor, pel seu abatiment, per la seva destrucció sistemàtica a mans del meu pare. Era un monstre, un malalt, un psicòpata a qui ella i tota la resta de la família era inconcebible qüestionar-ne l’autoritat. Ella sempre estava agemolida. I s’hi va emmotllar. I va començar a mentir, a despersonalitzar-se a si mateixa, a despullar-se de la civilitat, de la dignitat, de la noblesa que hi havia en ella, i es va convertir en algú altre, també monstruós, algú a qui no havia triat, algú que a ella mateixa repugnaria. Mai no es va plantejar una altra vida possible.
I es va anar reduint a si mateixa, mutilant, seccionant, omplint de malvestat i, alhora, de malesa. Era escopida, aporrinada, escridassada, noquejada. Cada dia del món el meu pare cometia aquests crims contra ella.
Potser els seus fills van ajudar-la a suportar-ho amb la seva energia infantil, amb la seva ingenuïtat i innocència, però després els fills se’n van anar de pressa. I els anys d’ella de treballar com un ruc, d’aguantar l’odi indescriptible contra la seva persona, les ordres ferotges, els insults, els cops, els ultratges, l’horror, de sobte no van tenir sentit. Ella no havia previst els esdeveniments: que l’època canviaria, que els esquemes d’aquella època terrible s’esmicolarien, que les dones esclatarien en la seva llibertat irrenunciable, que jo, amb divuit anys, sense ni esperar a ser major d’edat, marxaria de casa, i els meus germans fins i tot abans de complir-los.
Ella es va basar en els seus fills com un escut en el futur, reservant-los per a una defensa posterior, sempre postergada, una manera final de vèncer fent ús de nosaltres. Però nosaltres, desfets, contrafets, amb una desorientació i una manca d’identitat absoluta, vam marxar rabent, tan de pressa com vam poder, sense ni feina, sense cap base enlloc, sense valors, sense cap coneixença ni guia, i ella es va quedar amb el meu pare monstruós durant vint anys més. Els vint anys que només la vaig veure als bars, una estona petita, perquè ella sempre havia de tornar, sempre patia, mai no tenia prou temps. I mai no vaig poder-la cuidar quan estava malalta, durant llargues temporades molt sovint, i aquella bestiota que tenebrosament vivia a la casa la seguia martiritzant.
Aquí, en aquests vint anys devia obrar-se la seva transformació definitiva. La nostra dèria, la dels seus fills, era que ella també se n’anés. Jo l’estirava, però jo no tenia res. Era pobra, miserable, també una persona difícil, però l’estimava amb una passió i un sentiment immens, que abastava el meu ésser sencer.
Com que d’ençà que vaig marxar de casa em vaig veure amb ella només als bars, no sé res de la seva vida a la casa monstruosa, no sé res de la seva transformació definitiva. Potser es va quedar allà per fer valdre els seus drets a la casa on havia perdut la joventut i a ella mateixa. Un lloc on només devia sentir fàstic, i on l’odi la va anar corroint.
Jo descobria el món i volia fer-li descobrir a ella, fer-la participar dels meus viatges, de com el sol podia lluir, de la descoberta de la llibertat, de la trobada de l’amor. Però ella no podia escapar-se del seu jou. Estava massa espantada, massa profundament terroritzada, o potser era, malgrat tot, l’únic lloc que tenia. Potser pensava que havia domesticat en certa mesura el monstre, però havia estat ella la qui s’havia monstruositzat.
I aquesta és la mare que he trobat en els darrers anys, amb els seus actes ignominiosos contra mi, amb el seu menyspreu i ànsies de revenja, i aquest ésser, que té encara la forma externa de la meva mare estimada, em terroritza.
Els meus germans van rebre la pitjor part. Van restar a la casa de l’horror després que jo vaig marxar, quan ella va patir una crisi que es va allargar tres anys. No es sé res, de les transformacions d’aquell cau pudent -on ella intentava conservar la flaire de vinya i bosc, i joventut i seny- després que vaig marxar. Potser els meus germans també es van corrompre allà. Eren nois, no tenien models masculins, totes les altres persones de la família eren dones, entre les quals jo podia, per reacció o assimilació, crear-me una identitat. Ells van quedar-se en aquell pantà, i mai van escapar-se’n. D’aquí ve la seva actitud davant el món, plena d’odi contra tot, sobretot contra si mateixos. I avui la meva mare els avala contra mi, i entre tots tres cometen el pecat monstruós de la meva exclusió. Perquè me n’he sortit.
Pel que fa a mi, us diré què penso, com si us fes una confessió: malparits tots, malgrat vosaltres mateixos.