Detall intervenció

Coses de família (el bó)

Intervenció de: perunforat | 07-07-2011

Coses de família

Al terme municipal de Lladurs, envoltada de pinedes de pinassa, camps de blat i ordi, hi havia la Masia Puigmartí. La família podia viure de la terra, les espigues creixien altes i daurades, les bales de palla endolcien els camps i el gall els va viure centenars de matinades.
La pubilla, una dona especial plena de rareses, es va casar amb l’Antònio de Cal Solè, una família d’artesans ganiveters que tenien un petit taller a la planta baixa de la casa del poble. Va prometre fidelitat a la Fina per no fer ganivets i poder anar al camp, mentre el sogre s’ennegria les espatlles renegant per la vagància del gendre. Gairebé noranta-nou anys va viure aquell avi amb la falç a la mà!
El matrimoni, poc avingut i de conveniència, havia engendrat a dos nens el dia que l’Antònio va celebrar la caça d’un porc-fer enorme i es va beure tots els culs dels porrons. Al poc, la dona va començar a tenir panxa. - Fina petaràs com les vedelles- . L’hi deia. Fins que va petar dos nens.
El tros no era suficient pels dos, així era la llei del camp, i encara que haguessin nascut el mateix dia l’hereu era vint minuts més gran. Tota la família era de la ceba i el fill primogènit rebia l’herència i l’afecte. L’avi el va educar per portar les terres, cuidar el bestiar i fer-se càrrec del manteniment de la masia abans d’anar al forat.
Així va créixer en Pere, amb aires de grandesa per unes terres que ja eren seves i la protecció excessiva de la seva mare. La relació entre els germans era feixuga i quan van deixar de ser nens un era l’amo i en Jordi, ingenu com era, el jornaler.

Un dia de l’adolescència d’en Jordi després de segar, suat i extasiat per la calor, va deixar els estris del camp i va anar cap a casa més aviat que altres dies. Va pujar les escales per anar a la seva habitació. Al veure la porta entreoberta del Pere s’hi va atansar per saber si també havia plegat. Al veure’ls va quedar esmaperdut i va fugir escales avall amb el pas congelat. No el van veure, o això va creure per la normalitat que hi havia al menjador unes hores després. Amb l’esglai d’aquella tarda va començar a interpretar els detalls. Les carícies maternes s’ofegaven als ulls d’en Jordi que pres per l’angúnia i el dolor s’havia quedat mut. Testimoni d’allò, no se’n s’havia avenir, eren uns monstres!
El neguit creixia amb el secret d’incest, i el que ja era una relació trencada es va acabar de moldre per gairebé desaparèixer. El pare absent per l’aiguardent, el porró i els cigalons, rondava per les terres amb les mans a l’esquena guaitant la feina dels fills.
En Jordi va marxar una matinada freda amb un sac a l’esquena, tocat per la malastrugança d’unes àguiles que feia dies encerclaven la masia. Va caminar fins al poble on un comerciant de maquinària agrícola li va oferir acompanyar-lo.
Va marxar tant lluny com va poder. El seu ofici ja estava après així que amb poc temps va fer de jornaler a les terres de l’Ebre on va conèixer una pubilla, s’hi va casar i van formar una família.

Ben passats uns anys va rebre content la visita d’aquell comerciant que el va ajudar a començar una nova vida. El senyor Francesc havia envellit i anava vestit com el recordava, amb el seu inseparable barret de copa. Es van posar al dia de tot, dels nens, dels productes agrícoles que s’havien quedat desfasats, de la collita d’arròs,...
Al poc de ser allà li va explicar el motiu de la seva visita. Li va confessar que quan el va conèixer va veure la por als seus ulls i el va voler ajudar. Feia poc temps que havia tornat a estar per les seves terres i li havien explicat una història que feia posar els pèls de punta; per intuïció l’havia relacionat amb aquells fets.
En una masia del municipi de Lladurs, hi van haver uns assassinats macabres. L’avi era el responsable, va perdre el cap i amb una escopeta de caça va matar a trets a tota la família, fins i tot els tres nens petits, i els va llençar dins un pou. Més tard es va tirar per un pont.

- Si no recordo malament era la masia Puigmartí. No m’has volgut dir mai el teu cognom, amic Jordi...-.


Respostes

  • Puríssima Glòria
    deòmises | 03/07/2011 a les 04:59
    Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.

    —Ave Maria Puríssima...
    —...sens pecat fou concebuda, filla.
    —Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
    —Com és això, filla!?
    —Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
    —Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
    —El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.


    El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues feligreses, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.

    —Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
    —I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseeir, no trobi portes tancades al seu pas?
    —Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
    —No, pare. Quina és la meva penitència?
    —Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
    —Amén.


    Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremaunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.


    d.
  • Cul de sac
    XvI | 06/07/2011 a les 00:11
    El cec no ho és, perquè admirava el cul de la noia que s’acaba de creuar amb mi rellepant-se els llavis. No em sorprèn que ho fes, però sí que no sigui cec. Em porta records de quan era un nen a l’escola sobtat per retrats similars de la literatura castellana de ves a saber quin segle. Aquella incomprensible picaresca que soterra un talent, prou creatiu per empescar-se una falsa ceguera, en una activitat tan poc productiva. Conformisme. Engrunes que enganyen la panxa i desaprofiten el cervell. Molins amb peus de fang que un cul bonic delata.
    Sóc conformista, jo també? Algú que em vegi, des de la seva realitat, trobarà el meu cul d’Aquil•les? Fa un dia massa galdós per ennuvolar-lo amb reflexions d’aquestes. Vinc d’una mala nit, fruit d’una mala setmana, hereva d’un mal mes fill d’un any nefast, i per primer cop el dia és assolellat. Paga la pena no ser cec per poder admirar-lo, no obstant el cul.
    El de l’Olga també és bonic. Potser no tant, o potser el tinc més vist. Segons ella, la manera com se li belluga al caminar és natural. Jo sempre he cregut que aquell balandreig ha de ser el resultat d’hores d’entrenament; que hi ha alguna mena d’escola secreta on les nenes aprenen a pujar les escales i obtenen el diploma de dona. Després van a una altra escola on aprenen a ser fiscals i a acusar els homes que per única escola tenim els bars, d’on sortim enarborant la bandera de les barres i estrelles. Les barres que hem visitat i les estrelles que ens hem begut.
    El cec que hi veu potser em podria fer d’advocat. Se m’acusa de frívol, de covard, de no ser responsable i no enfrontar-me a les situacions, de no voler fer el pas, de manca de compromís, de no tenir plans de futur en comú. Que com em declaro? Doncs, em declaro lent, Senyoria; ¿cómo dice? D’això, que m’agrada anar despacio, pas a pas, y no se puede enchegar todo a hacer puñetas per això, ¿no? Usted sabrá. Ah no, jo no sé res, jo com em pregunta… Tu no diguis res, deixa’m fer a mi; Señoría, verá usted. ¡Oiga!, que estoy aquí. Disculpi, es que no hi veo, ¿sabe?, mire usted, mi cliente, aquí presente, se declara de ir poco a poco. Això ja li he dit jo. Señoría, la fiscalía solicita que se le eche con fianza. ¿Y la defensa que dice? La defensa pide que no se le ponga fianza porque no hay riesgo de que se quede. Ep! Però què dius?! Que jo no me’n vull anar. És que això està perdut, es veu de lluny. Señoría, no le haga ni caso, que yo quiero seguir con ella Llavors per què no et mulles? A ver, a ver, orden, no me hablen si no se les pregunta; ¿la defensa tiene testigos? Sí, el suegro y la suegra, que le ponen freno. Quina barra! Has cridat els meus pares? Señorita, como vuelva a faltar al orden tendré que sobreseguir el caso. Els sogres?, que ets boig o què? Tranquil, tranquil, verá Señoría, que mi cliente es periquito y ni el alcalde quiere uno de esos. Oiga ¿usted tiene el título de abogado? Pues claro. Només faltava que em posessis l’excusa del futbol; que et compromets amb mi, no amb ells! A ver, acerquense los abogadosQuè fots!? que és cap allà! Deixa’m, deixa’m, s’ha de fer una mica de pena que sempre va bé. Per favor!, si abans li estava mirant el cul a la taquígrafa, Señoría, que éste es pensa que som ingenus, que de cec té el que jo de rossa. ¡Orden, orden! Ya está bien; esto no va a ninguna parte, sentencío que se separen y punto. Con fianza, Señoría. No tiente la suerte señorita…

    Doncs això; que no té sentit que seguim enganyant-nos. Que serà millor que ho deixem estar i, mira, tal dia farà un any. Fins aquí hem arribat; d’on no n’hi ha no en raja; ha estat bonic mentre ha durat, però millor sol que mal acompanyat, que de bones intencions, l’infern n’és ple. C´est la vie que diuen.
    Però, Olga, com pots deixar-me? Que no ho veus que només sóc un pobre cec?
  • Cul de sac (aquí)
    XvI | 06/07/2011 a les 00:15
    El cec no ho és, perquè admirava el cul de la noia que s’acaba de creuar amb mi rellepant-se els llavis. No em sorprèn que ho fes, però sí que no sigui cec. Em porta records de quan era un nen a l’escola sobtat per retrats similars de la literatura castellana de ves a saber quin segle. Aquella incomprensible picaresca que soterra un talent, prou creatiu per empescar-se una falsa ceguera, en una activitat tan poc productiva. Conformisme. Engrunes que enganyen la panxa i desaprofiten el cervell. Molins amb peus de fang que un cul bonic delata.
    Sóc conformista, jo també? Algú que em vegi, des de la seva realitat, trobarà el meu cul d’Aquil•les? Fa un dia massa galdós per ennuvolar-lo amb reflexions d’aquestes. Vinc d’una mala nit, fruit d’una mala setmana, hereva d’un mal mes fill d’un any nefast, i per primer cop el dia és assolellat. Paga la pena no ser cec per poder admirar-lo, no obstant el cul.
    El de l’Olga també és bonic. Potser no tant, o potser el tinc més vist. Segons ella, la manera com se li belluga al caminar és natural. Jo sempre he cregut que aquell balandreig ha de ser el resultat d’hores d’entrenament; que hi ha alguna mena d’escola secreta on les nenes aprenen a pujar les escales i obtenen el diploma de dona. Després van a una altra escola on aprenen a ser fiscals i a acusar els homes que per única escola tenim els bars, d’on sortim enarborant la bandera de les barres i estrelles. Les barres que hem visitat i les estrelles que ens hem begut.
    El cec que hi veu potser em podria fer d’advocat. Se m’acusa de frívol, de covard, de no ser responsable i no enfrontar-me a les situacions, de no voler fer el pas, de manca de compromís, de no tenir plans de futur en comú. Que com em declaro? Doncs, em declaro lent, Senyoria; ¿cómo dice? D’això, que m’agrada anar despacio, pas a pas, y no se puede enchegar todo a hacer puñetas per això, ¿no? Usted sabrá. Ah no, jo no sé res, jo com em pregunta… Tu no diguis res, deixa’m fer a mi; Señoría, verá usted. ¡Oiga!, que estoy aquí. Disculpi, es que no hi veo, ¿sabe?, mire usted, mi cliente, aquí presente, se declara de ir poco a poco. Això ja li he dit jo. Señoría, la fiscalía solicita que se le eche con fianza. ¿Y la defensa que dice? La defensa pide que no se le ponga fianza porque no hay riesgo de que se quede. Ep! Però què dius?! Que jo no me’n vull anar. És que això està perdut, es veu de lluny. Señoría, no le haga ni caso, que yo quiero seguir con ella Llavors per què no et mulles? A ver, a ver, orden, no me hablen si no se les pregunta; ¿la defensa tiene testigos? Sí, el suegro y la suegra, que le ponen freno. Quina barra! Has cridat els meus pares? Señorita, como vuelva a faltar al orden tendré que sobreseguir el caso. Els sogres?, que ets boig o què? Tranquil, tranquil, verá Señoría, que mi cliente es periquito y ni el alcalde quiere uno de esos. Oiga ¿usted tiene el título de abogado? Pues claro. Només faltava que em posessis l’excusa del futbol; que et compromets amb mi, no amb ells! A ver, acerquense los abogados. Què fots!? que és cap allà! Deixa’m, deixa’m, s’ha de fer una mica de pena que sempre va bé. Per favor!, si abans li estava mirant el cul a la taquígrafa, Señoría, que éste es pensa que som ingenus, que de cec té el que jo de rossa. ¡Orden, orden! Ya está bien; esto no va a ninguna parte, sentencío que se separen y punto. Con fianza, Señoría. No tiente la suerte señorita…

    Doncs això; que no té sentit que seguim enganyant-nos. Que serà millor que ho deixem estar i, mira, tal dia farà un any. Fins aquí hem arribat; d’on no n’hi ha no en raja; ha estat bonic mentre ha durat, però millor sol que mal acompanyat, que de bones intencions, l’infern n’és ple. C´est la vie que diuen.
    Però, Olga, com pots deixar-me? Que no ho veus que només sóc un pobre cec?
  • La marta, en Pere i jo
    teresa serramia | 07/07/2011 a les 10:42


    El tenia a la classe, en Pere. Era un nen tímid. Ros. De pell molt blanca i somrís dolç. Mai es posava en cap renyina. No responia mai a insults ni impertinències. Era molt prudent i a primera vista, passava desapercebut (per alguns, potser semblava tonto).

    La Marta, per contra, era molt neguitosa i no parava de cridar l’atenció. Tothora, el braç alçat, dempeus, movia la mà desesperada, com si s’estigués morint -que deia jo

    -Marta, no estàs sola a la classe, reina. Els altres nens també tenen moltes ganes de participar. Oi que ho entens, bonica?- però era debades. Ella, erra que erra, seguia en els seus treze.

    -Jo, jo, senyoreta!!

    En aquella època, jo, mestre de Primària de 1r curs (fa vergonya reconèixer-ho) resulta “cursi” segurament, però era feliç, molt feliç enmig d’aquelles flors fent de jardinera. Tot i que molts cops, enlloc de flors, alguns, algunes eren, un poc, “cardos borriqueros” (je, je.., ho dic afectuosament)

    Una vegada, va entrar a classe la meva companya mestre, la Núria, just quan en Pere, després de felicitar-lo per un treball ben fet, m’abraçava tendrament. I va dir-me a cau d’orella:

    -Aquest nen és molt tou i curt, oi?

    - Que va!, resolt els problemes i qüestions ràpid i amb precisió. Dóna gust!

    I llavors, a mi em va venir a la memòria l’any que jo, interna als deu anys, vaig haver de suportar les burles de les companyes obligant-me a explicar un acudit mentre afirmaven rient, que segur, segur que com que jo era tan bleda i burra, no en seria pas capaç.

    I és que, malauradament, judiquem massa ràpid, molt ràpid massa vegades. Jo la primera. I ens equivoquem, massa vegades també. Podem arribar a cometre greus errors col•laborant activament, impensadament, a confegir una imatge pejorativa, immerescudament, d’algun nen o persona -o pretès culpable d’un judici-. I el podem ensorrar per sempre.

    Abusant de vosaltres i, per acabar, deixeu-me que us expliqui que després de les vacances en Pere em va portar un regal preciós: un joiell fet de conquilles recollides a la platja del seu estiu.

  • Innocents culpables
    nuriagau | 07/07/2011 a les 18:36
    Un home assassina la seva parella a València

    L'agressor s'ha intentat autolesionar després d'apunyalar la víctima, però ha deixat amb vida a dos menors

    Divendres, 8 de juliol del 2011

    Un home va matar la seva parella ahir, dijous, al seu pis del carrer Rosselló núm 25 de la ciutat de València, i s'ha autolesionat greument amb el mateix ganivet, presumptament per intentar suïcidar-se. Els fets han passat cap a les 23.00 hores, quan l'agressor, de 41 anys i nacionalitat espanyola, ha apunyalat la víctima, de 29. Els dos nens que convivien amb la parella han resultat il•lesos.

    La dona presentava múltiples ferides d'arma blanca i els sanitaris no han pogut salvar-li la vida. El presumpte responsable de l’homicidi ha estat traslladat, en estat molt greu, a l'Hospital, on està custodiat per la policia. Els dos fills ara es troben en mans del servei de protecció de menors.

    Sembla que ha estat l'agressor qui ha telefonat per avisar de la seva acció abans d'autolesionar-se amb el ganivet.

    Una testimoni ha assegurat que la parella tenia fortes i freqüents discussions i que, al barri, es comentava que ella patia maltractaments.

    ———o0o———


          Després de llegir aquesta paraules al diari, vaig córrer cap a la capsa on guardo les felicitacions nadalenques. Estem familiaritzats amb aquests tipus de notícies, però aquesta m’ha trasbalsat. Tenia la sensació que no eren unes persones anònimes. Efectivament, l’adreça coincidia amb la d’una antiga ex-alumna: l’Esther.

          La recordo a classe, grassa, malgirbada, ingènua i sense amigues. Sovint feia pudor i a vegades anava marcada amb cops i esgarrapades. Ella no va reconèixer mai res al respecte, només em va explicar que convivia amb el pare i l’àvia perquè la mare havia fugit de casa. S’apropava a mi cercant un xic de caliu.

          Un migdia, quan sortia de l’escola, l’Esther anava per l’altra vorera i em va cridar. Vaig esperar per tal que ella, i l’home que l’acompanyava, travessessin el carrer. Desitjava presentar-me el seu pare, d’aspecte malaltís, amb la pell esgrogueïda i uns ulls enfonsats. Vaig fer-li dos petons mentre m’arribava la ferum a alcohol que l’embolcallava. De camí a casa m’acompanyava l’interrogant: si fos el meu pare, hagués tingut cap mena d’interès a donar-lo a conèixer?

          Quan va acabar l’EGB, sense el graduat, va marxar de l’escola. Crec recordar que se’n va anar a fer un FP. No va tenir sort ni en els estudis ni amb les feines. Coincidíem, de tant en tant, pel carrer, i sempre parlàvem uns minuts. En una ocasió, em va demanar la meva adreça particular i, per Nadal, vaig rebre la seva primera felicitació. Des d’aleshores, no ha fallat cap any, visqués on visqués.

          Vaig rellegir la felicitació que em va enviar des d’una adreça de Rubí. M’escrivia que, feia uns mesos, el pare havia mort de cirrosi i que ella malvivia amb un noi, que tenia problema de drogues, i un nen. M’anunciava que, ben aviat, se n’aniria a viure amb l’àvia i que volia veure’m.

          L’Esther i jo ens vam trobar i em va presentar la seva criatura. Ella encara estava més grassa i el nen, en canvi, era ben esquifit. Em fitava amb uns ulls molt grossos que expressaven temor.

          Vam anar coincidint més dies. L’Esther em va dir que la seva àvia estava molt malalta i que l’estava cuidant. Que havia conegut un home i que se n’havia enamorat, però que l’àvia no li permetia que anés a viure amb elles.

          Un matí, a la consulta del ginecòleg, van aparèixer l’Esther i un home d’aspecte malaltís, amb la pell esgrogueïda i uns ulls enfonsats. Ella, molt contenta, em va presentar la seva parella que, sens dubte, li portava uns quants anys i era alcohòlic. Vaig entendre que a l’àvia no li agradés. Per què escollia el mateix tipus d’home? Potser perquè és el model que havia tingut a casa i ningú li ha dit que no és el més recomanable. Però, ella, aliena als meus pensament, em va anunciar amb una ingènua alegria que estava embarassada. Tenien en projecte, després del naixement, anar-se’n a viure a València. Estaven intentant vendre el pis de l’àvia que feia un temps que havia mort i, amb aquells diners, la parella volia muntar un petit negoci a la capital valenciana.

          I ara que sé que aquest any no rebré cap felicitació de Nadal, penso que hi ha gent que, com els nobles de les tragèdies gregues, neixen i ja tenen un destí marcat contra el que no poden lluitar. I aquests dos nens? Què serà d’ells? Són dues ànimes càndides que han malviscut una infantesa sense punts de referència adients. Si algun dia són alcohòlics, drogadictes, maltractadors... se’ls podrà considerar culpables? I des d’aquesta perspectiva, si desconeixem la vida de l’homicida, podem jutjar-lo? I jo? Potser sóc culpable d’omissió.
    • Innocents culpables
      nuriagau | 08/07/2011 a les 11:14
      Un home assassina la seva parella a València

      L'agressor s'ha intentat autolesionar després d'apunyalar la víctima, però ha deixat amb vida dos menors

      Divendres, 8 de juliol del 2011

      Un home va matar la seva parella ahir, dijous, al seu pis del carrer Rosselló núm. 25 de la ciutat de València, i s'ha autolesionat greument amb el mateix ganivet, presumptament per intentar suïcidar-se. Els fets han passat cap a les 23.00 hores, quan l'agressor, de 41 anys i nacionalitat espanyola, ha apunyalat la víctima, de 29. Els dos nens que convivien amb la parella han resultat il•lesos.

      La dona presentava múltiples ferides d'arma blanca i els sanitaris no han pogut salvar-li la vida. El presumpte responsable de l’homicidi ha estat traslladat, en estat molt greu, a l'hospital, on està custodiat per la policia. Els dos infants ara es troben en mans del servei de protecció de menors.

      Sembla que ha estat l'agressor qui ha telefonat per avisar de la seva acció abans d'autolesionar-se amb el ganivet.

      Una testimoni ha assegurat que la parella tenia fortes i freqüents discussions i que, al barri, es comentava que ella patia maltractaments.


      ———o0o———


            Després de llegir aquestes paraules al diari, vaig córrer cap a la capsa on guardo les felicitacions nadalenques. Estem familiaritzats amb aquest tipus de notícies, però aquesta m’ha trasbalsat. Tenia la sensació que no eren unes persones anònimes. Efectivament, l’adreça coincidia amb la d’una antiga ex-alumna: l’Esther.

            La recordo a classe, grassa, malgirbada, ingènua i sense amigues. Sovint feia pudor i a vegades anava marcada amb cops i esgarrapades. Ella no ho va reconèixer mai, només em va explicar que convivia amb el pare i l’àvia perquè la mare havia fugit de casa. Se m’apropava cercant un xic de caliu.

            Un migdia, quan sortia de l’escola, l’Esther anava per l’altra vorera i em va cridar. Em vaig esperar per tal que ella, i l’home que l’acompanyava, travessessin el carrer. Desitjava presentar-me el seu pare, un home d’aspecte malaltís, amb la pell esgrogueïda i els ulls enfonsats. Vaig fer-li dos petons mentre m’arribava la ferum d'alcohol que l’embolcallava. Anant cap a casa m’acompanyava l’interrogant: si fos el meu pare, hauria tingut cap mena d’interès a donar-lo a conèixer?

            Quan va acabar l’EGB, sense el graduat, va marxar de l’escola. Crec recordar que se’n va anar a fer FP. No va tenir sort ni en els estudis ni amb les feines. Coincidíem, de tant en tant, pel carrer, i sempre parlàvem uns minuts. Una vegada, em va demanar la meva adreça particular i, per Nadal, vaig rebre la seva primera felicitació. Des d’aleshores, no ha fallat cap any, visqués on visqués.

            Vaig rellegir la felicitació que em va enviar des d’una adreça de Rubí. M’escrivia que, feia uns mesos, el pare havia mort de cirrosi i que ella malvivia amb un noi, que tenia problema de drogues, i que tenia un nen. M’anunciava que, ben aviat, se n’aniria a viure amb l’àvia i que volia veure’m.

            L'Esther i jo ens vam trobar i em va presentar la seva criatura. Ella encara estava més grassa i el nen, en canvi, era ben esquifit. Em fitava amb uns ulls molt grossos que expressaven temor.

            Vam anar coincidint més d ies. L’Esther em va dir que la seva àvia estava molt malalta i que l’estava cuidant. Que havia conegut un home i que se n’havia enamorat, però que l’àvia no li permetia que anés a viure amb elles.

            Un matí, a la consulta del ginecòleg, van aparèixer l’Esther i un home d’aspecte malaltís, amb la pell esgrogueïda i els ulls enfonsats. Ella, molt contenta, em va presentar la seva parella que, sens dubte, li portava uns quants anys i era alcohòlic. Vaig entendre que a l’àvia no li agradés. Per què escollia el mateix tipus d’home? Potser perquè és el model que havia tingut a casa i ningú li ha dit que no és el més recomanable. Però, ella, aliena als meus pensament, em va anunciar amb una ingènua alegria que estava embarassada. Tenien en projecte, després del naixement, anar-se’n a viure a València. Estaven intentant vendre el pis de l’àvia que feia un temps que havia mort i, amb aquells diners, la parella volia muntar un petit negoci a la capital valenciana.

            I ara que sé que aquest any no rebré cap felicitació de Nadal, penso que hi ha gent que, com els nobles de les tragèdies gregues, neixen i ja tenen un destí marcat contra el qual no poden lluitar. I aquests dos nens? Què en serà, d’ells? Són dues ànimes càndides que han malviscut una infantesa sense punts de referència adients. Si algun dia són alcohòlics, drogoaddictes, maltractadors..., se’ls podrà considerar culpables? I des d’aquesta perspectiva, si desconeixem la vida de l’homicida, podem jutjar-lo? I jo? Potser sóc culpable d’omissió.
  • Coses de família
    perunforat | 07/07/2011 a les 19:33

    Coses de família

    Al terme municipal de Lladurs, envoltada de pinedes de pinassa, camps de blat i ordi, hi havia la Masia Puigmartí. La família podia viure de la terra, les espigues creixien altes i daurades, les bales de palla endolcien els camps i el gall els va viure centenars de matinades.
    La pubilla, una dona especial plena de rareses, es va casar amb l’Antònio de Cal Solè, una família d’artesans ganiveters que tenien un petit taller a la planta baixa de la casa del poble. Va prometre fidelitat a la Fina per no haver de fer ganivets i anar al camp, mentre el sogre s’ennegria les espatlles renegant per la vagància del gendre. Gairebé noranta-nou anys va viure aquell avi amb la falç a la mà!
    El matrimoni, poc avingut i de conveniència, havia engendrat a dos nens el dia que l’Antònio va celebrar la caça d’un porc-fer enorme i es va beure tots els culs dels porrons. Al poc la dona va començar a tenir panxa. - Fina petaràs com les vedelles- . L’hi deia. Fins que va petar dos nens.
    El tros no era suficient pels dos, així era la llei del camp, i encara que haguessin nascut el mateix dia l’hereu era vint minuts més gran. Tota la família era de la ceba i el fill primogènit rebia l’herència i l’afecte. L’avi el va educar per portar les terres, cuidar el bestiar i fer-se càrrec del manteniment de la masia abans d’anar al forat.
    Així va créixer en Pere, amb aires de grandesa per unes terres que ja eren seves i la protecció excessiva de la seva mare. La relació entre els germans era feixuga i quan van deixar de ser nens un era l’amo i en Jordi, ingenu com era, el jornaler.

    Un dia de l’adolescència d’en Jordi després de segar, suat i extasiat per la calor, va deixar els estris del camp i va anar cap a casa més aviat que altres dies. Va pujar les escales per anar a la seva habitació. Al veure la porta entreoberta del Pere s’hi va atansar per saber si també havia plegat. Al veure’ls va quedar esmaperdut i va fugir escales avall amb el pas congelat. No el van veure, o això va creure per la normalitat que hi havia al menjador unes hores després. Amb l’esglai d’aquella tarda va començar a interpretar els detalls. Les carícies maternes s’ofegaven als ulls d’en Jordi que pres per l’angúnia i el dolor s’havia quedat mut. Testimoni d’allò, no se’n s’havia avenir, eren uns monstres!
    El neguit creixia amb el secret d’incest, i el que ja era una relació trencada es va acabar de moldre per gairebé desaparèixer. El pare absent per l’aiguardent, el porró i els cigalons, rondava per les terres amb les mans a l’esquena guaitant la feina dels fills.
    En Jordi va marxar una matinada freda amb un sac a l’esquena, tocat per la malastrugança d’uns corbs que feia dies encerclaven la masia. Va caminar fins al poble on un comerciant de maquinària agrícola li va oferir acompanyar-lo.
    Va marxar tant lluny com va poder. El seu ofici ja estava après així que amb poc temps va fer de jornaler a les terres de l’Ebre on va conèixer una pubilla, s’hi va casar i van formar una família.

    Ben passats uns anys va rebre content la visita d’aquell comerciant que el va ajudar a començar una altra vida. El senyor Francesc havia envellit i anava vestit com el recordava, amb el seu inseparable barret de copa. Es van posar al dia de tot, dels nens, dels productes agrícoles que s’havien quedat desfasats, de la collita d’arròs,...
    Al poc de ser allà li va explicar el motiu de la seva visita. Li va confessar que el dia que el va conèixer va veure la por als seus ulls i el va voler ajudar. Feia poc temps que havia tornat a estar per les seves terres i li havien explicat una història que feia posar els pèls de punta; per intuïció l’havia relacionat amb aquells fets.
    En una masia del municipi de Lladurs, hi van haver uns assassinats macabres. L’avi era el responsable, va perdre el cap i amb una escopeta de caça va matar a trets a tota la família, fins i tot els tres nens petits, i els va llençar dins un pou. Més tard es va tirar per un pont.

    - Si no recordo malament era la masia Puigmartí, No m’has volgut dir mai el teu cognom, amic Jordi...-.
    • Coses de família (el bó)
      perunforat | 07/07/2011 a les 19:43
      Coses de família

      Al terme municipal de Lladurs, envoltada de pinedes de pinassa, camps de blat i ordi, hi havia la Masia Puigmartí. La família podia viure de la terra, les espigues creixien altes i daurades, les bales de palla endolcien els camps i el gall els va viure centenars de matinades.
      La pubilla, una dona especial plena de rareses, es va casar amb l’Antònio de Cal Solè, una família d’artesans ganiveters que tenien un petit taller a la planta baixa de la casa del poble. Va prometre fidelitat a la Fina per no fer ganivets i poder anar al camp, mentre el sogre s’ennegria les espatlles renegant per la vagància del gendre. Gairebé noranta-nou anys va viure aquell avi amb la falç a la mà!
      El matrimoni, poc avingut i de conveniència, havia engendrat a dos nens el dia que l’Antònio va celebrar la caça d’un porc-fer enorme i es va beure tots els culs dels porrons. Al poc, la dona va començar a tenir panxa. - Fina petaràs com les vedelles- . L’hi deia. Fins que va petar dos nens.
      El tros no era suficient pels dos, així era la llei del camp, i encara que haguessin nascut el mateix dia l’hereu era vint minuts més gran. Tota la família era de la ceba i el fill primogènit rebia l’herència i l’afecte. L’avi el va educar per portar les terres, cuidar el bestiar i fer-se càrrec del manteniment de la masia abans d’anar al forat.
      Així va créixer en Pere, amb aires de grandesa per unes terres que ja eren seves i la protecció excessiva de la seva mare. La relació entre els germans era feixuga i quan van deixar de ser nens un era l’amo i en Jordi, ingenu com era, el jornaler.

      Un dia de l’adolescència d’en Jordi després de segar, suat i extasiat per la calor, va deixar els estris del camp i va anar cap a casa més aviat que altres dies. Va pujar les escales per anar a la seva habitació. Al veure la porta entreoberta del Pere s’hi va atansar per saber si també havia plegat. Al veure’ls va quedar esmaperdut i va fugir escales avall amb el pas congelat. No el van veure, o això va creure per la normalitat que hi havia al menjador unes hores després. Amb l’esglai d’aquella tarda va començar a interpretar els detalls. Les carícies maternes s’ofegaven als ulls d’en Jordi que pres per l’angúnia i el dolor s’havia quedat mut. Testimoni d’allò, no se’n s’havia avenir, eren uns monstres!
      El neguit creixia amb el secret d’incest, i el que ja era una relació trencada es va acabar de moldre per gairebé desaparèixer. El pare absent per l’aiguardent, el porró i els cigalons, rondava per les terres amb les mans a l’esquena guaitant la feina dels fills.
      En Jordi va marxar una matinada freda amb un sac a l’esquena, tocat per la malastrugança d’unes àguiles que feia dies encerclaven la masia. Va caminar fins al poble on un comerciant de maquinària agrícola li va oferir acompanyar-lo.
      Va marxar tant lluny com va poder. El seu ofici ja estava après així que amb poc temps va fer de jornaler a les terres de l’Ebre on va conèixer una pubilla, s’hi va casar i van formar una família.

      Ben passats uns anys va rebre content la visita d’aquell comerciant que el va ajudar a començar una nova vida. El senyor Francesc havia envellit i anava vestit com el recordava, amb el seu inseparable barret de copa. Es van posar al dia de tot, dels nens, dels productes agrícoles que s’havien quedat desfasats, de la collita d’arròs,...
      Al poc de ser allà li va explicar el motiu de la seva visita. Li va confessar que quan el va conèixer va veure la por als seus ulls i el va voler ajudar. Feia poc temps que havia tornat a estar per les seves terres i li havien explicat una història que feia posar els pèls de punta; per intuïció l’havia relacionat amb aquells fets.
      En una masia del municipi de Lladurs, hi van haver uns assassinats macabres. L’avi era el responsable, va perdre el cap i amb una escopeta de caça va matar a trets a tota la família, fins i tot els tres nens petits, i els va llençar dins un pou. Més tard es va tirar per un pont.

      - Si no recordo malament era la masia Puigmartí. No m’has volgut dir mai el teu cognom, amic Jordi...-.
    • RE: Coses de família (definitiu)
      perunforat | 07/07/2011 a les 20:24
      Coses de família

      Al terme municipal de Lladurs, envoltada de pinedes de pinassa, camps de blat i ordi, hi havia la Masia Puigmartí. La família podia viure de la terra, les espigues creixien altes i daurades, les bales de palla endolcien els camps i el gall els va viure centenars de matinades.
      La pubilla, una dona especial plena de rareses, es va casar amb l’Antònio de Cal Solè, una família d’artesans ganiveters que tenien un petit taller a la planta baixa de la casa del poble. Va prometre fidelitat a la Fina per no fer ganivets i poder anar al camp, mentre el sogre s’ennegria les espatlles renegant per la vagància del gendre. Gairebé noranta-nou anys va viure aquell avi amb la falç a la mà!
      El matrimoni, poc avingut i de conveniència, havia engendrat dos nens el dia que l’Antònio va celebrar la caça d’un porc-fer enorme i es va beure tots els culs dels porrons. Al poc, la dona va començar a tenir panxa. - Fina petaràs com les vedelles- . Li deia. Fins que va petar.
      El tros no era suficient per tots dos, així era la llei del camp, i encara que haguessin nascut el mateix dia l’hereu era l'últim que havia nascut per ser el primer engendrat. Tota la família era de la ceba i el fill primogènit rebia l’herència i l’afecte. L’avi el va educar per portar les terres, cuidar el bestiar i fer-se càrrec del manteniment de la masia abans d’anar al forat.
      Així va créixer en Pere, amb aires de grandesa per unes terres que ja eren seves i la protecció excessiva de la seva mare. La relació entre els germans era feixuga i quan van deixar de ser nens un era l’amo i en Jordi, ingenu com era, el jornaler.

      Un dia de l’adolescència d’en Jordi després de segar, suat i extenuat per la calor, va deixar els estris del camp i va anar cap a casa més aviat que altres dies. Va pujar les escales per anar a la seva habitació. Al veure la porta entreoberta del Pere s’hi va atansar per saber si també havia plegat. Al veure’ls va quedar esmaperdut i va fugir escales avall amb el pas congelat. No el van veure, o això va creure per la normalitat que hi havia al menjador unes hores després. Amb l’esglai d’aquella tarda va començar a interpretar els detalls. Les carícies maternes s’ofegaven als ulls d’en Jordi que pres per l’angúnia i el dolor s’havia quedat mut. Testimoni d’allò, no se’n s’havia avenir, eren uns monstres!
      El neguit creixia amb el secret d’incest, i el que ja era una relació trencada es va acabar de moldre per gairebé desaparèixer. El pare absent per l’aiguardent, el porró i els cigalons, rondava per les terres amb les mans a l’esquena guaitant la feina dels fills.
      En Jordi va marxar una matinada freda amb un sac a l’esquena, tocat per la malastrugança d’unes àguiles que feia dies encerclaven la masia. Va caminar fins al poble on un comerciant de maquinària agrícola li va oferir acompanyar-lo.
      Va marxar tan lluny com va poder. El seu ofici ja estava après així que amb poc temps va fer de jornaler a les terres de l’Ebre on va conèixer una pubilla, s’hi va casar i van formar una família.

      Ben passats uns anys va rebre content la visita d’aquell comerciant que el va ajudar a començar una nova vida. El senyor Francesc havia envellit i anava vestit com el recordava, amb el seu inseparable barret de copa. Es van posar al dia de tot, dels nens, dels productes agrícoles que s’havien quedat desfasats, de la collita d’arròs,...
      Al poc de ser allà li va explicar el motiu de la seva visita. Li va confessar que quan el va conèixer va veure la por als seus ulls i el va voler ajudar. Feia poc temps que havia tornat a estar per les seves terres i li havien explicat una història que feia posar els pèls de punta; per intuïció l’havia relacionat amb aquells fets.
      En una masia del municipi de Lladurs, hi van haver uns assassinats macabres feia un estiu. L’avi era el responsable, va perdre el cap i amb una escopeta de caça va matar a trets a tota la família, fins i tot els tres nens petits, i els va llençar dins un pou. Més tard es va tirar per un pont.

      - Si no recordo malament era la masia Puigmartí. No m’has volgut dir mai el teu cognom, amic Jordi...-.
  • Sospites
    Joan Gausachs i Marí | 08/07/2011 a les 09:40
    [Englantina, bonica, oi que em deixes participar fora de concurs? Sí? Gràcies!]

    Sospites

    Fa poc, molt poc que m’he jubilat. De moment em distrec fent petites caminades; escrivint —menys del que voldria—; ajudant una mica... és a dir, més aviat poc, a la dona... Ara mateix, m’estic entretenint remenant papers vells i entre ells ha sortit un sobre marró, un xic atrotinat, d’aquells que es feien servir antigament per pagar les nòmines. No he pogut evitar un somriure trist, malenconiós...

    De vegades la vida ens dóna força sorpreses. Hi ha persones a les quals no les acabem de conèixer mai.

    ———oOo———


    Fa anys, molts anys, mireu si en fa, que en l’empresa que treballava encara es pagava la nòmina en efectiu. Jo era del departament de comptabilitat, però en les èpoques de vacances també em feia càrrec de la caixa. Fer-me responsable de la caixa no era cosa que en donés massa alegria però... era el que hi havia.

    En una ocasió, acabava de sopar i vaig rebre una trucada telefònica d’en Fontgivell, un company de feina. Aquell dia jo havia pagat la nòmina. La conversa va anar més o menys així:

    —Escolta’m. T’ha quadrat la caixa?
    —Sí! Què vols dir?
    —Que m’han faltat cinc mil pessetes.
    —No pot ser. La caixa quadra.
    —I no podria ser que haguessis posat cinc mil pessetes més en un altre sobre?
    —Home! És clar que pot ser, però això suposaria haver comès dos errors...
    —No t’ho prenguis malament però jo, demà al matí li comentaré al senyor Ferrerons.
    —Ho entenc. Demà al matí ja en parlarem...


    Al dia següent, el bon dia que em dirigí en Fontgivell fou:

    —En el sobre del senyor Graupera també hi ha faltat cinc mil pessetes...

    ———oOo———


    No ho recordo bé, però crec que van faltar diners en tres o quatre sobres. El director, senyor Ferrerons ens va reunir a l’apoderat senyor Graupera, el company Fontgivell i a mi i va preguntar pel procés que es seguia per omplir els sobres.

    —Miri, senyor Ferrerons —li vaig explicar—. Els diners ja venen justos del banc i amb el billetatge calculat. El primer que es fa, evidentment, és repassar que vingui exacte. Una vegada tot en condicions es comencen a omplir els sobres. En omplir l’últim, no ha de faltar ni sobrar cap bitllet.

    Quan vaig acabar l’explicació, el senyor Ferrerons ens va dir que, ell, ja sabia qui havia estat i ens va dir el seu nom. N’estava ben convençut però sabia que era difícil poder-ho demostrar.

    El senyor Ferrerons, ens va reunir a tot el personal. A cadascun de nosaltres ens va donar un sobre buit i tot dient-nos que anéssim al nostre lloc de treball afegí:

    —Al mig dia, quan aneu cap a casa, dipositareu el sobre en la bústia de la porta d’entrada. Aquell que hagi ‘distret’ els diners els pot tornar anònimament. Ningú sabrà qui ha estat i espero que no es repeteixi.

    Tots vam ser testimonis de la ingenuïtat del senyor Ferrerons. La bústia es va omplir de sobres. Tots ells buits...

    ———oOo———


    De vegades la vida ens dóna força sorpreses. Hi ha persones a les quals no les acabem de conèixer mai. He dit abans que no recordava si van faltar diners en tres o quatre sobres i ara, en obrir el que tinc entre mans he pogut comprovar que van ser quatre...





    P.S. Un petit aclariment: Aquest cas, amb lleugeres diferències, és biogràfic. En la meva vida laboral, Déu n’hi do dels casos amb els quals he anat topant.
    El “senyor Ferrerons” estava encertat en les seves sospites. En aquesta ocasió, he de reconèixer que el “senyor Ferrerons” no va ser ten ingenu, ja que els diners van aparèixer. Més endavant, la persona de la qual sospitava, va ser atrapada en altres afers que no venen al cas... són o serien —tal com es diu en aquests casos— una altra història.




    —————
    escrit el 07/07/2011 pendent de passar per las mans benefactores de PiCaPi
    ———————————


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.