COMENTARIS i VEREDICTE REPTE CLÂSSIC.

Primer de tot, donar-vos les gràcies per participar a la proposta. Després una pregunta que em faig: en el repte clàssic cal que s’escrigui una història o també pot ser un text reflexiu o d’opinió, tipus assaig? Deixo oberta la pregunta.

Joan Colom

No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa.

Era un cinèfil i se li havia ocorregut posar en pràctica allò de "Família", la pel·li de Fernando León de Aranoa en què un individu més sol que un mussol contracta actors perquè facin de familiars en el seu aniversari, però ho va trobar massa complicat i tingué una idea millor: a les golfes guardava mobles vells que no havia llençat per si encara podien servir, com aquell armari de dues portes amb mirall interior; les despenjaria i, junt amb l'espill de paret del lavabo, crearia un efecte de trompe-l'oeil col·locant-los tancant la taula quadrada de la cuina per tres costats; en el quart, s'asseuria ell i tindria la il·lusió de celebrar-ho amb tres germans bessons, i encara pensà que podia organitzar una traca final...

El dinar fou molt amè: fent seva la dita castellana "Soy como Juan Palomo: yo me lo guiso; yo me lo como", va començar amb comentaris de circumstàncies amb els seus contertulians i la cosa es va anar animant amb el cava, derivant en discussions acalorades sobre el sexe dels àngels, sempre dintre d'un ordre.

Arribada l'hora de les postres, plantà el pastís d'aniversari que havia encarregat, amb una única espelmeta, al centre de la taula. En el lloc de l'espelmeta intentà posar el tro que previsorament havia comprat en un quiosc de pirotècnia, la vigília de Sant Joan, però era massa gruixut i no entrava en el suport de plàstic, així que, tret el suport, clavà directament el tro en el pastís. La metxa era prou llarga per donar-li temps d'enretirar-se a una distància prudencial, però volia veure de prop l'espectacle preparat: una rèplica casolana de l'antològica seqüència amb la trencadissa de miralls de "La dama de Shanghai". Així doncs, es posà el protector facial transparent que conservava de quan la pandèmia i encengué la metxa.

Pensava que l'ona expansiva provocaria el trencament dels miralls, si més no el de davant, que no estava muntat sobre fusta sinó que era un vidre amb bany d'alumini a l'aire, però s'equivocava: l'únic que es fragmentà en mil bocins, que anaren a parar arreu, fou el pastís.


No és la primera vegada que fas referència a un film. Es nota que ets aficionat al cinema. He vist les dues pel·lícules que menciones. La dama de Shanghai, un clàssic i la “família", de Fernando León de Aranoa, molt interessant. Em va agradar. Sobretot per la sorpresa final. És que el què trobo a faltar en el teu relat, per mi massa explicatiu. Si l’haguessis començat pel final amb el sopar dels tres germans... No sé, és un suggeriment. La idea molt bona: la solitud i una manera de pal·liar-la. I ben redactat.
Gràcies per participar sempre.


Prou bé

És la vida...!



De natural molt romàntica, havia conreat il·lusions i fantasies llegint i llegint molt. Les seves preferències eren les novel·les amb un fons històric i de temps antics millor!
Quan va descobrir "El clan de l'os cavernari" no va poder abandonar l'Ayla. Així que va seguir la nena cromanyó a través de tots els llibres de la saga on va conèixer molts models de convivència: el clan, l'abordatge monoparental, la vida en parella i fill i la retrobada de la vida comunal.
I és d'aquest model de societat que es va enamorar.
Quan va conèixer aquell noi que la va trasbalsar, va decidir que volia viure amb ell i que ho volia fer en una comuna.
Quan li va plantejar ell es va esverar, però ella li va anar omplint el cap amb totes les virtuts imaginades que tenia aquest plantejament. De mica en mica se'l va fer seu i partidari de la proposta.
En aquell anys, d'aquestes experiències n'hi havia moltes i, fins i tot, van saber d'uns amics que ja havien fet aquest pas.
Va ser decidir-se, i ser acceptats en una comunitat que tenia tot allò que volien.
Ho compartien tot i encara que, inicialment, es consideraven monògams no es tancaven a d'altres experimentacions.
Van descobrir la solidaritat, l'ajuda, el sentiment de la no possessió, la complicitat pel bé de tots…
A ella li semblava que era com l'Ayla de les novel·les i ho vivia tot amb entusiasme.
Quan van tenir el primer fill van començar els dubtes.
La informació i formació acumulades a través de segles i generacions, anaven fent forat i aquella vida tan idealitzada esdevení en un seguit de problemes: que el nen l'han de cuidar entre tots? Que tothom ha de dir com ha de menjar, vestir i aprendre? Que creixerà barrejat amb tots i gairebé no sabrà qui són els seus pares?
És evident que això no era ben bé així, però aquest sentiment i altres, es van anar covant en el si de la parella.

Van deixar la comuna. Potser va ser una llàstima que la tradició guanyés la partida. O no.




Si el Joan es basa en unes pel·lícules, tu ho fas en una novel·la. Una història que relata l’experiència, real o no, de la recerca de noves maneres de conviure en família. I les contradiccions que es troba la protagonista quan ho vol posar en pràctica.
Sempre hi ha hagut persones que han volgut experimentar noves formes de convivència. En els nostres temps i també ara. Només conec un cas real en que van mantenir aquesta forma de compartir.

El relat, encara que estigui escrit en forma d’història, em sembla que a un té mes pes el tema i que al generalitzar els dubtes de la protagonista, per a mi, el fa massa impersonal.
M’ha agradat el plantejament que fas a partir de la proposta i que la protagonista valori tot allò positiu i negatiu que té la seva experiència. I deixar un final obert, perquè, malgrat la seva posició que opta per seguir la vida convencional, la narradora no pren partit.


Ginebrera
•
La mare
Amb l'ajut del caminador, perquè feia anys que les cames balbes no la servaven, l'Elena va anar a apagar el gas; el pastís de poma ja devia estar cuit perquè l'olor de vainilla i caramel envaïa la casa.

Les nenes jugaven tranquil·les i, per postres, tindrien el seu pastís preferit.
Estava enamorada de la bellesa de les seves filles, amb cabells daurats i enormes ulls blaus de mirada innocent.
La més gran, Rosaura, asseguda sobre la catifa, servia cafè als habitants de la caseta de nines. La mitjana, Cristina, pentinava un cavallet de crinera lila. La petita Cèlia dormia com un àngel al cabàs. Aviat li hauria de canviar els bolquers i donar-li el biberó, però ara tocava jugar.
S'assegué al costat de les nenes i es posà a netejar la caseta de nines amb un plomall que havia estat un adorn de la mona. També jugaren amb una piloteta que els tirava a la falda. Després, tocava fer de perruqueres; fent girar la rodeta que la Cristina tenia a la panxa, sota el vestidet, li van anar creixent els cabells. Amb molta cura, els hi retallà una mica amb unes tisoretes de punta rodona.
La Rosaura continuava amb la dèria de servir cafè, per això la va canviar de lloc. Introduí un petit disc, a l'obertura de l'esquena i, tot seguit, va començar a cantar:
Tengo una muñeca vestida de azul
Con su camisita y su canesú.

La nena no feia cas dels sermons i sempre cantava les mateixes moixigangues en castellà. La Cristina, però, era muda i la Cèlia encara no tenia edat de parlar i aviat deixaria el biberó màgic i menjaria farinetes.
Més tard, amb mans tremoloses, les va banyar, les posà al llit i els llegí un conte.

Quan ja dormien, L'Elena, esgotada per tanta feinada, reposava al silló. Va fer una llambregada al marc de plata de la tauleta, amb el retrat en blanc i negre d'ella, molt jove, amb un nadó als braços i dues nenes rosses al costat. El record d’aquelles nines de la fotografia la va fer somriure i s’endormiscà.

Un relat on es barregen diferents temps. Primer he pensat que era la mare, en temps real, la protagonista de la situació. Poc a poc m’he adonat que rememorava una època a partir del record de les seves filles petites jugant amb les nines. Les pistes han estat el caminador amb què comences el relat i la fotografia, que hi ha a la tauleta, que fa que es desencadeni tot, amb el què el tanques el relat.
Tendre i ben trenat.



Endevina'm

Emocions

Vaig obrir la porta, com solia, amb aquell neguit que sempre retinc en la seva arribada. Un automatisme natural, en sentir el timbre de l'intèrfon. Ell sempre és un misteri, mai no saps com serà la rebuda.

I el cor, encongint-se en un neguit que vols evitar, se'm va gelar (emocionat) en veure'l somriure, feliç. La seva mirada clavada en els meus ulls. Ell sabia que allò que passés els dos segons següents em trasbalsaria, i així va ser, en sentir-lo dir: Hola, avi!

Dos petons, en el radiant somriure de qui marca els seus espais, temporals, vitals.
Benvingut, net!

Això es un micro. Amb poques paraules ens presentes una situació des d’on el lector es crea la història. Jo m’he imaginat un net adolescent, que viu amb l’avi, amb els canvis d’humor propis de l’edat i l’angúnia d’aquell qui no sap amb quin estat d’ànim arribarà. L’he imaginat adolescent també, per allò de voler mantenir els seus espais vitals, malgrat primer he pensat en una parella amb qui hi ha hagut abans una discussió o hi ha una mica de distanciament. El final a l’anomenar les paraules avi-net, t’ho aclareix. .
Ben expressats els sentiments d’incertesa quan sent el timbre i el somriure d’alleugeriment al rebre la salutació. Et fa viure la sensació de neguit.


KEFAS

Què és la fe?

Què és la fe?" El meu pare, assegut al selló de vímet, llegia el diari. Tot i que el seu posat era de lector absent, sabia que m'havia sentit. Vaig esperar, dret, quiet, fins que va girar lleugerament el cap i va contestar: "L'hort de casa n'està ple". En algun lloc o altre ha d'estar, vaig pensar, i vaig sortir a l'hort.

Ma mare estava tallant les flors pansides de les dàlies. "Mare," li vaig dir "què és la fe?". "Ai noi," va contestar,” que no t'ho va contar mossèn Jaume a catecisme?". Mossèn Jaume ja era vellet, però, per la convicció amb què parlava, segur que sabia què era la fe, tot i que jo no recordava les seves explicacions.

A l'hort, rere les mongeteres, jugant amb una baldufa, hi havia món germà, l'escolà de la família. "Ramon", li vaig dir, cridant, sense acostar-m'hi, "que saps què és la fe?" Sense ni girar-se, va cridar, "Què dius del cafè?" Sempre estava als núvols. Això em va fer descartar que la fe estigués entre nimbus.

Només quedava ma germana per intentar aclarir la qüestió. Sabia que estava al seu quarto i allí vaig anar. Tenia la porta oberta. Estava estirada al llit, de panxa enlaire, contemplant la fotografia d'un noi, enganxada al sostre amb quatre xinxetes.

Quan vaig veure l'expressió de la seva cara, vaig girar cua i corrent vaig baixar al menjador mentre cridava "Pare, pare, l'he trobada, la fe és el sostre del quarto de la Lluïsa!"

Sincerament m’ha costat entendre el relat i la relació que té amb un Retrat de família, tret que repassa els membres de la mateixa. Una pregunta existencial? La fe es somiar amb un noi? O l’esperança? Un retrat del pare, la mare, el germà i la germana.
Ben escrit i amb una incògnita que m’ha deixat a la ment, avui quan l’he llegit.


Sempre hi ha dubtes per triar el guanyador/ora. El relat del Joan el trobo original, el de Prou bé interessant pel tema que planteja, el d’Endevina’m per ser un micro i el del Kefas un interrogant. Però finalment elegeixo el de Ginebrera per el joc de diferents temps i per anomenar la fotografia de família com a desencadenant de la història.