Comentaris i veredicte al Repte Clàssic DCCLXVII-Sang i fetge

Benvolguts companys,

Tot seguit, els meus comentaris de bona fe. Em costa trobar defectes que jo també faig i no voldria que es molestés ningú. Crec que els comentaris ens serveixen a tots per aprendre.
Així, doncs, som-hi:


aleshores
Per què he nascut?

Per què he nascut? Es va preguntar servant fort el que seria l’arma homicida que trastocaria la ciutat per un munt d’anys. El riu Fresser baixava ple. L’aigua saltava fort entre les roques i feia fred de veure-la, sota els verns, al passeig. L’altra opció era abocar-s’hi i que la gent es pogués menjar el raïm tranquil·la. Però no ho va fer. El seu cor covava un pla infernal. Només li havia faltat aquell somni incestuós amb la mare del qual s’avergonyia tot i que sabia que en qüestió de somnis no hi ha res escrit.
Res augurava un Cap d'Any com aquell, uns dies abans. Havia començat a trastocar-se en les llargues festes de desembre que odiava. Trastocar-se en el bon sentit de la paraula, perquè trastocats ho eren tots: les xifres de morts per la crisi climàtica havien començat a pujar, però tothom es feia l’orni. La pandèmia havia alleugerit les despeses de jubilació de la Seguretat social. Els soldats despullaven nens i grans a Terra Santa i els feien cantar mantres i menjar "tocino", que tot seguit perbocaven. El concert de Cap d'Any retransmès des de Berlín, per una presentadora pilota havia estat un punt d’inflexió i l’havien adreçat definitivament cap a una acció definitiva. Inspirant-se en el recent Amalek.
Darrere seu va deixar un rastre de morts innocents amb cara d’àngel, i de vius, molt superior als fets del 17a a les Rambles. Els cronistes debatrien molts anys després no ja sobre el seu estat psíquic, sinó sobre aquell rastre viu de persones: vídues descabellades, fantasmes peripatètics inflats d’antidepressius que no els feien efecte del tot, gossos amb tres cames, persones amb cara de tristor després de comprovar que el canvi d’any no havia aportat cap canvi, disminuïts mentals amb cara de babaus… Tots ells vius! I el reguitzell de morts, ensangonats amb les seves robes de festa.
Diuen que l’home recorria els carrers dient i dient-se per què? Per què he nascut?
Igual que va aparèixer se’n va anar sense deixar cap senyal d’on podia ser. Abduït per alguna força malèfica?
Va tenir temps de fer malbé el rètol que deia “Life is too short for bad chocolate” a cops de forquilla que es va trobar a una taula i sobre tot aquell altre, “Let’s drink about that” que no entenia per no saber anglès, però que li feien mala espina.


Boníssima descripció d'una persona embogida pels esdeveniments que la fan transformar en terrorista, que deixa moltíssims morts una nit de Cap d'Any i un rastre de terror que perdura molts anys després. Entenc el relat com una al·legoria a la barbàrie de la guerra entre jueus i palestins. La pista és el nom d'Amalek, que la Torà mana esborrar sobre la capa de la terra perquè els seus descendents, amalequites, van atacar als israelians a la sortida d'Egipte i que ara, el mateix Netanhayu identifica amb els palestins.
El final amb la forquilla, abans de desaparèixer el personatge, és genial.
Un relat digne de ser llegit i rellegir perquè com més el llegeixo, més m'agrada.

Joan Colom

L'àngel de la mort

Titularia la novel·la "L'àngel de la mort". De segur que els seus lectors, d'un nivell cultural baixet, per què ens hem d'enganyar, no sabrien que aquest sobrenom ja se l'havia guanyat a pols el metge i SS-Hauptsturmführer Josef Mengele. Si molt convingués canviaria el títol per "La deessa de la mort", tot i que la natura angèlica s'esqueia millor amb l'aparença andrògina del personatge. Sí que tenia clar, tanmateix, que aquesta no seria la seva dissetena parida, amb la dosi habitual de sang i fetge i un punt més de sadisme, que al capdavall era el que l'editor reclamava perquè aquella col·lecció pulp tan lucrativa, "La dalla sangonosa", no parés de créixer.
De bon començament tingué la sensació que no era ell, qui imaginava situacions i les posava per escrit amb més o menys ofici, sinó que les transcrivia al dictat d'algú. Transcendint el terror gore, on tan bé es movia, amb descripcions explícites de mutilacions i eclosions viscerals de tots colors i textures, havia après a suggerir i provocar estats d'ansietat, més enllà dels calfreds obtinguts amb recursos fàcils del gènere. Sense proposar-s'ho, havia arribat al terror psicològic i, per què no acceptar-ho, al llindar de l'alta literatura.
Aquella presència, l'àngel de la mort, era part del relat, però també qui l'impel·lia tothora a obeir els seus dictats. Fins que no arribà a la penúltima frase, va ser un tecleig ininterromput en el portàtil, amb una sola mà quan convenia, com quan amb l'altra punxava amb la forquilla els bocins d'escalopa que s'havia trossejat per fer via. "En incorporar-se, es fità al mirall" era la frase; la penúltima, perquè sabia que n'hi havia d'haver una altra per posar fi a la narració, però aquest colofó se li resistia, hores i hores...
Trucaren des de baix però no s'immutà; seria el carter i ja l'obriria la veïna del segon, com sempre. Però un minut després picaren a la porta; probablement, una carta certificada. Efectivament, hagué de signar el justificant de recepció i, en recollir la carta i acomiadar-se del carter veié que no era l'habitual però que aquella cara li recordava algú. Un cop a casa s'adonà de qui era, el carter o cartera: l'àngel de la mort. Li faltà temps per obrir el sobre i llegir la concisa missiva: "En incorporar-se, es fità al mirall. Qui tenia davant, sostingut per l'àngel de la mort, era el seu propi cadàver."

Un relat fascinant, el trobo perfecte. Especialment, els tres primers paràgrafs. Crec que l'obligació de les 400 paraules t'ha fet reduir el quart paràgraf. Entenc que piquen al timbre de baix, la veïna del segon ha obert la porta, o, miraculosament, en un minut, el carter ja ha pujat i ha picat a la porta del pis de l'escriptor. Quan el carter o cartera ja ha marxat, després de deixar el sobre, el protagonista fa memòria i entén que era l'àngel de la mort, amb l'aspecte androgin que imaginava l'escriptor. El text de la carta és el final de la narració que ha portat el carter que, en realitat, era l'àngel en persona. Penso, sense ànim de rectificar el teu relat, que, per tema de llargada, havies d'haver tallat la part de "Trucaren des de baix, però no s'immutà; seria el carter i ja l'obriria la veïna del segon, com sempre", que no té massa rellevància i passar a explicar amb més detall quan el carter pica a la porta, l'esglai del protagonista en reconèixer el personatge i l'esglai més gran en llegir el que serà el final del relat, que entenc que portarà a la mort de l'escriptor.
Però, repeteixo, penso que és un relat fantàstic i molt treballat que es podria convertir en una història molt més llarga. Molt encertada la col·locació de la paraula obligada "forquilla" i, no cal dir, la paraula "àngel" que és la base del relat.

Atlantis
Menú deliciós.
El Ricard i la Mercè eren una parella feliç. Tenien deu fills i anaven una mica justos de diners . La Mercè era un àngel a la cuina, però per a tanta colla havia de fer mans i mànigues per emplenar la panxa a tots. Feia, el que ara en diríem, cuina d’aprofitament.
Per dinar escudella : ossos de vedella i de porc, carcanada de pollastres, cigrons, molta verdura i un tall de pilota que es repartien un trosset cada ú. També verdura : col i patata, bròquil, bledes...
Per sopar sopa del suc de la verdura que havien menjat el migdia. Després una truita de patates que barrejava amb una mica de llet i farina perquè allargués més. Altres vegades feia croquetes de la resta de l’escudella o els cigrons que havien sobrat del migdia amb una mica de cansalada. A tots els àpats feien servir la cullera i la forquilla. El ganivet menys, ja que mai tenien un entrecot.
Totes aquestes menges les trobaven exquisides però el que més els hi agradava era el dia que hi havia menuts.
La pollastraire ja li guardava els fetgets dels pollastres i sobretot la sang que venia coagulada com si fossin flams. Si havia sort hi posava el cor, el pedrer, i altres menudeses. Feia un sofregit deliciós que tots sucaven amb uns bones llesques de pa.
Era el sopar estrella : menjar sang i fetge.
Ara sembla que s’ha posat de moda en alguns restaurants d’elit.

Atlantis
Menú deliciós.
El Ricard i la Mercè eren una parella feliç. Tenien deu fills i anaven una mica justos de diners . La Mercè era un àngel a la cuina, però per a tanta colla havia de fer mans i mànigues per emplenar la panxa a tots. Feia, el que ara en diríem, cuina d’aprofitament.
Per dinar escudella : ossos de vedella i de porc, carcanada de pollastres, cigrons, molta verdura i un tall de pilota que es repartien un trosset cada ú. També verdura : col i patata, bròquil, bledes...
Per sopar sopa del suc de la verdura que havien menjat el migdia. Després una truita de patates que barrejava amb una mica de llet i farina perquè allargués més. Altres vegades feia croquetes de la resta de l’escudella o els cigrons que havien sobrat del migdia amb una mica de cansalada. A tots els àpats feien servir la cullera i la forquilla. El ganivet menys, ja que mai tenien un entrecot.
Totes aquestes menges les trobaven exquisides però el que més els hi agradava era el dia que hi havia menuts.
La pollastraire ja li guardava els fetgets dels pollastres i sobretot la sang que venia coagulada com si fossin flams. Si havia sort hi posava el cor, el pedrer, i altres menudeses. Feia un sofregit deliciós que tots sucaven amb uns bones llesques de pa.
Era el sopar estrella : menjar sang i fetge.
Ara sembla que s’ha posat de moda en alguns restaurants d’elit.

Atlantis, m’has posat molt difícil triar, perquè has fet un relat quotidià que em recorda moltes coses de la meva infantesa. De fet, uns companys d’escola que eren set o vuit germanets, menjaven cada dia escudella per la raó que exposes. Et passa el mateix que a mi, et costa posar les comes correctament, per exemple, “Per sopar sopa del suc de la verdura”, hauria de dir: per sopar, sopa del suc.. etc.
Les paraules obligades, molt ben posades.
M’ha agradat molt el relat de costums i la reflexió final, tan encertada.

kefas

ANÀLISI

Estimada, t'haig de confessar una cosa, soc vampir. Avui he estrenat una nova neurona analítica i he pensat, qui millor que ella per provar-la? De matinada he vingut a la teva estança, he apartat la roba del llit perquè tenia la intenció de prendre la mostra del pubis, però anaves molt tapada, ho he vist complicat i m'he decidit per l'eteri i romàntic coll. Abans de clavar-te els ullals t'he contemplat, embadalit. He vist un àngel, amb la cabellera rossa escampada sobre el coixí i un rostre plàcid, viva imatge de la serenitat. Has notat la punxadeta? Potser la fibladeta ha sorprès el teu somni i l'ha canviat? T'has mirat el coll aquest matí? Quan ha sortit la sang l'he analitzada tot degustant-la. Què t'ha semblat l'analítica? Te l'he deixada sota el coixí.
Estimat, he vist l'analítica i el parell de forats al coll. No ets gaire fi, eh! Em dius que soc diferent, sense por a no encaixar, directa, amb idees clares, que sé escoltar sense compartir necessàriament les opinions, destrio el gra de la palla, busco i gaudeixo dels petits plaers de la vida, amb senzillesa, sense falses aparences, i em desconcerta el que no entenc. Mai seré de ningú que no sigui jo mateixa i, sovint, em sento feliç.

Doncs mira, els paràmetres són encertats, però no has detectat dues coses molt importants. La primera, que la meva curiositat i el meu esperit d'exploració són infinits. La segona, que soc caníbal i sibarita.

M'has provocat i ara em toca a mi analitzar-te. Hauries de saber que la meva metodologia és diferent, gastronòmica, de ganivet i forquilla. L’analítica serà més profunda i completa. T'extrauré el fetge i me'l menjaré, lentament, degustant cada un dels bocinets en què el trossejaré. Naturalment, no podràs llegir l'analítica de forma immediata ni tampoc aquesta nota. Et posaria en guàrdia i malbarataries el meu pla. Hauràs d'esperar a la pròxima reencarnació.

Estimat Kefas,
Bon relat gore. La idea em sembla bona, un vampir caníbal i tecnològic que es comunica per escrit amb l'estimada, però a mi també, com a la dona, víctima o vampira?, em desconcerta el que no entenc, perquè soc una mica "bàsica".
Penso que hauries d'haver definit millor com va el diàleg epistolar; m'ha costat d'esbrinar quan parlava cadascú. A més, el vampir diu al final que no podrà llegir l'analítica, ni la nota i ella, a dalt, li comenta que ha vist l'analítica.
Evidentment, la temàtica Sang i fetge, molt encertada i també les paraules clau, que estan incloses suaument. Si el treballes una mica, et pot quedar un relat de terror, amb receptes de cuina incloses i un Anníbal Lecter vampir força aparent.



M’ha costat molt triar un guanyador. Tots els relats tenen factors molt interessants a valorar, però he decidit que el guanyador d’aquest repte serà en Joan Colom, amb el relat “l’Àngel de la mort”, perquè en la pròxima convocatòria tindrem un jutge molt amatent, curós i implacable, com cal.

Teu és Joan, el Repte següent.